Capítol 4
Open Arms, del mar a la terra
La veu dels que salven vides al Mediterrani
Capítol 4
Un rescat en aigues del Mediterrani Central, l'any 2018XAVIER BERTRAL
El dia que l’Ángeles Schjaer va veure la famosa fotografia de l’Alan Kurdi, el nen trobat mort en una platja de Bodrum el 2015, la seva vida va canviar. “Fins a aquell moment havíem estat anestesiats. El que passava al Mediterrani ho vèiem llunyà, però aquella fotografia ho va canviar tot”, diu. La comunitat internacional va reaccionar i ella també va decidir que volia fer alguna cosa per ajudar.
L’Ángeles Schajaer durant la seva visita al Campus de l’ARACAMPUS PERIODISME SOCIAL/ARA
Després d’aquella sacsejada visual, l’Ángeles va començar a centrar-se més en el món del salvament marítim, primer com a voluntària i més endavant com a pedagoga d’Open Arms. La van contractar després de la missió ‘Josefa’ per guiar els refugiats que venien del Senegal. A banda, també es dedica a fer xerrades a les escoles, per conscienciar els joves sobre què està passant al món. “Creiem que hi ha un desconeixement absolut sobre el que passa al mar, i volem que la gent se n’adoni, i que reaccioni, per tenir un món millor amb persones millors”.
L’Ángeles opina que cal treballar molt més els valors, tant a casa com a les escoles. A les aules d’acollida, per exemple, lamenta que quan se separa un grup de persones “els hi ensenyes indirectament que són diferents”. “Hi hauria d’haver una millora al sistema, ja que és l’Estat qui s’encarrega de l’acollida però són les entitats les que tenen la infraestructura per millorar la integració”.
En aquest sentit, l’activista creu que l’èxit d’Open Arms és justament que no depenen de l’Estat. “Creiem que la clau del nostre triomf és mantenir-nos petits”, diu, i explica que ara l’entitat es finança sobretot gràcies a donacions privades. Actualment, per exemple, tenen en marxa una campanya per recaptar diners i poder comprar un vaixell en condicions per continuar les seves tasques marítimes. Mentre no aconsegueixen els diners necessaris, reparen l’‘Open Arms’ per poder seguir salvant vides.
L’Open Arms al dic séc de Borriana, a Castelló, en tasques de reparacióXAVIER BERTRAL
En Michelle, fotografiat al Campus de l’ARA pel grup de treball sobre Open ArmsCAMPUS DE PERIODISME SOCIAL/ARA
El Michele Angioni, primer oficial de l’‘Open Arms’, explica que ell sempre ha estat un amant del mar i l’any 2016 va començar a col·laborar en rescats marítims, fins avui: treballar amb aquesta entitat va fer que recuperés la seva vocació.
Assegura que hi ha una falta d’informació molt gran respecte la quantitat d’embarcacions i persones que moren al Mediterrani. “Hi ha casos en què no sabem què ha passat, perquè no hi ha testimonis, no hi ha periodistes. La zona del Mediterrani central no la cobreix ningú, només els militars, i aquests no comparteixen la informació”.
El Michele reitera que és molt difícil garantir la seguretat de les persones que viatgen en pastera. “Solen aguantar sense enfonsar-se tan sols 3 o 4 dies, el motor de les embarcacions acostuma a ser fluix i la majoria acaben a la deriva si no les han rescatat prèviament”.
L’arribada de l'Open Arms al port de Sicília, en una imatge d’arxiuXAVIER BERTRAL
Fa un temps la IMO (International Maritime Organization) va fer una proposta per tenir un servei d’emergències al mar. “Si a terra pots estar segur, i tenir un servei d’emergències cada cop que el necessitis, al mar també hauria de ser així”, diu el capità de l’‘Open Arms’. Tot i això, explica que com que és impossible repartir vaixells de rescat per tot el mar van decidir dividir-se la feina entre tot tipus d'embarcacions, i quan reben una trucada de socors han d'anar-hi a tota màquina.
Soly Malamine i Nadia Ghulam, fotografiats al Campus pels nois i noies autors del reportatgeCAMPUS PERIODISME SOCIAL/ ARA
El Soly Malamine i la Nadia Ghulam són dues persones que, de ben joves, es van veure obligades a deixar-ho tot i marxar del seu país per provar sort en un altre lloc.
Com ells, molts joves s’enfronten cada dia a viatges mortals per intentar millorar la seva situació familiar i econòmica.
El Soly va arribar a Espanya als 19 anys a través del Mediterrani. Va viatjar en pastera per aconseguir una vida digna i ajudar econòmicament els seus familiars. La seva arribada al país no va ser ben bé com se l'imaginava. Explica que ja de bon principi va passar tres dies a comissaria i més tard 25 dies en un CIE (centre d’internament per a estrangers), uns espais que han estat denunciats repetidament per vulneració dels drets humans. “Era com si la meva vida hagués canviat i fos un delinqüent, i jo no havia fet res, no havia matat a ningú ni havia tingut cap problema, el meu únic problema era on havia nascut”, diu.
La vida fora del CIE tampoc va ser fàcil: “Intentar integrar-se en una societat que no t’escolta és el pitjor càstig que un immigrant pot tenir”.
La Nadia Ghulam, una dona afganesa de 35 anys, va arribar a Espanya per curar-se les cremades provocades per una bomba que va caure a casa seva durant la guerra de l’Afganistan. “Com que jo tenia ferides superficials tothom les podia veure, en canvi el dolor del Soly ningú el veia”, comenta amb tristesa. Assegura que després de tant patiment, fins i tot a ella les forces se li havien acabat, i només volia morir. “No podia estar en contacte amb la família, i les poques vegades que hi podia parlar no em sortien les paraules”, explica. Tot i això, destaca que la llibertat va ser una gran troballa per a ella: “Poder anar en tren sola, poder passejar sola pel carrer i sentir-me lliure em va obrir el món. Per a mi, quan ets lliure, pots aconseguir moltes coses”.
Després d’un passat tan dur, el Soly i la Nadia coincideixen que prefereixen parlar del present, del que fan i de tot el que han aconseguit. El Soly és el propietari d’una empresa de catèring de menjar africà i d’una associació anomenada Dunia Kato, que treballa al Senegal. La Nadia, per la seva banda, ha creat Ponts per a la Pau, una entitat sense ànim de lucre que promou l’educació, la pau i la igualtat, tant a Catalunya com a l’Afganistan.
Aquests últims mesos els governs dels diferents països europeus han decidit no atendre totes les trucades d’emergència de les pasteres que es troben en perill enmig del Mediterrani. Per tant, en certa manera, han estat decidint qui ha de salvar-se i qui no.
El covid-19 ha complicat les missions de rescat, ja que s’han tancat fronteres i s’ha aturat la navegació. Tot i així, Open Arms no s’ha aturat durant el confinament. El Michele Angioni reconeix que les missions d’aquests mesos han estat de les més complicades que ha fet mai, perquè han hagut de seguir, pas a pas, les mesures de seguretat establertes. A més, a l’ arribar a port segur havien de passar el test del coronavirus.
Una imatge de la tasca d’Open Arms durant la pandèmiaXAVIER BERTRAL
Com a conseqüència de no poder ajudar tant com volien al mar, es van oferir per anar a les residències i, d’aquesta manera, ajudar els més vulnerables. També van fer trasllats de gent malalta als hospitals i una part d’atenció i repartiment de pis a persones en situació de carrer. A més, van participar en l'estudi de Can Ruti fent testos per trobar la vacuna.
L’equip d’Open Arms treballant en plena pandèmiaXAVIER BERTRAL
A hores d’ara, com que els vaixells encara no poden sortir, estan treballant en la part logística a Lleida i atenent gent que són positius lleus o asimptomàtics.
L’equip d’Open Arms a LleidaSANTI IGLÉSIAS
Mercè Nomen, psicòloga d’Open ArmsCAMPUS DE PERIODISME SOCIAL/ ARA
A més a més estan oferint atenció psicològica a totes les persones que ho necessiten. Mercè Nomen, psicòloga d’Open Arms, comenta: “Dins la psicologia hi ha diferents branques, i nosaltres hem treballat molt en la d'emergències, tant en les missions de rescat com ara, amb el covid. El que intentem és que la gent se'n surti sense patir depressions, ansietat o altres problemes mentals”, explica.