Històries reescrites pel covid-19

L’Anthony acabava d’arribar a Barcelona i hi havia trobat feina com a guia turístic quan el covid-19 el va deixar sense feina i sense casa. És una situació que, durant la crisi del coronavirus, moltes persones han viscut per primer cop a la vida. Per ajudar aquestes persones, la Fundació Catalana de l’Esplai (Fundesplai) els ha ofert l’opció d’allotjar-se de forma provisional en una de les seves habitacions.

L’Anthony té 34 anys i actualment està allotjat a l’alberg Centre Esplai de Fundesplai, al Prat de Llobregat, on treballa fent neteja al servei de cuina. L’Anthony és originari de Veneçuela, on viuen la seva filla de tres anys i la seva dona. Abans de venir a Catalunya ja havia treballat a Mèxic com a guia turístic. Seguint el consell d’un amic va venir a Barcelona convençut que hi trobaria una feina fàcil i ben pagada. “D’on jo vinc hi ha gent que cobra quatre euros al mes”, detalla.

Amb l’ajuda de la seva família italiana, l’Anthony va aconseguir regularitzar la seva situació i el 20 de gener d’aquest any finalment va arribar a Barcelona i va trobar una feina al sector turístic. Poc després la pandèmia va arribar a Catalunya i tots els turistes van marxar. El sector turístic va caure en picat i l’Anthony es va quedar a l’atur.

Anthony, actualment allotjat a FundesplaiCAMPUS DE PERIODISME SOCIAL/ ARA

És aleshores quan els serveis socials van contactar amb ell per oferir-li allotjament a l’alberg de Fundesplai. En aquest espai, diu, ha conegut gent amb qui es pot sentir identificat, i assegura: “Quan les persones es troben en situacions difícils s’uneixen. És molt fàcil deprimir-se, però quan estàs amb altres persones almenys tens algú que et dona suport”.

Pel que fa a retrobar-se amb la seva família, l’Anthony és optimista, ell mateix se’n considera, i afegeix que també intenta ser bon amic, bon pare, bon fill, i que creu en Déu, i que tot això li aporta les forces necessàries per tirar endavant i que el seu esforç “sigui recompensat”. Explica que avui en dia és ben senzill comunicar-se amb gent que és lluny gràcies a les videoconferències i la missatgeria instantània. A més a més, confia que quan aquesta situació millori podrà tornar a veure la seva família, ja sigui tornant unes setmanes a Veneçuela o venint tots ells cap a Barcelona.

Sis anys vivint al carrer

Quan veus el Jesús, veus un home de 50 anys que s’ha anat forjant per les experiències que ha viscut al llarg de la seva vida, i a la mirada hi amaga les històries del passat. Ell també és una de les persones acollides per Fundesplai. 

Va néixer a Sevilla, i quan encara era un nen va venir a viure a Catalunya amb els seus pares i els seus set germans. Després que la seva mare morís van arribar uns anys difícils: el Jesús va viure 6 anys al carrer i durant una època va tenir un problema d’addicció a les drogues. 

Jesús, actualment allotjat a FundesplaiCAMPUS DE PERIODISME SOCIAL/ ARA

El Jesús explica que gairebé ho ha superat: des del 2005 que ja no necessita metadona (el fàrmac que substitueix l'heroïna), però és conscient que mai es pot abaixar la guàrdia. Assegura que, al final, “les drogues no porten enlloc”.

“Fa un temps em van condemnar a la presó, i en lloc d’això em van deixar fer serveis a la comunitat, però jo no hi vaig donar gaire importància i vaig decidir no fer-los”, ens diu, penedit. Com a conseqüència, va haver d’ingressar a la presó un temps. Poc després de començar el confinament, va sortir de la presó. 

A través dels serveis socials, amb qui ja havia tractat abans, va arribar a Fundesplai, on li han donat una llar on ha passat un confinament segur i còmode. Preguntat sobre com s'ha sentit, i si ha tingut por durant aquests dies, diu: "Estant confinat aquí m'he sentit acollit i còmode, de por no n’he tingut, no soc una persona de preocupar-me gaire". Explica que marxarà de Fundesplai amb molts coneguts. Ara bé, amics no: “És una paraula massa forta per a mi”, assegura. 

Preguntat pels pels plans de futur, explica que a Fundesplai l'han ajudat a trobar un pis per a exaddictes, a gestionar qüestions administratives i a preparar el currículum. “Sobretot l'Alba i el Jordi –dos professionals del centre–, que sempre que els hi pregunto alguna cosa tenen un moment per ajudar-me”, diu amb un somriure. De cara al futur, assenyala: “La veritat és que visc el dia a dia, com a molt penso en el demà. Treballaria del que fos perquè em donés ingressos mensuals. Sé que em costarà però no puc tirar la tovallola”, conclou.

Reunir la família

L’Alejandra és una dona nicaragüenca que va arribar al Prat de Llobregat el 20 de gener amb el seu fill de nou anys, i amb cap expectativa de com serien les seves vides a partir d’aleshores. Van fer aquest viatge amb l’objectiu de reunir la família, ja que el seu marit estava treballant a Catalunya: els tres integrants de la família estaven ni més ni menys que a 8.788 quilòmetres de distància. 

La jove mare mantenia algun contacte amb amics i família: “Només amb la meva mare i el meu germà, ja que cada vegada que parlo amb algú del meu país, m’entra un sentiment de nostàlgia i soledat”. Diu que gairebé ningú sabia que ella i el seu fill viatjarien a Espanya per assegurar-se d’una arribada segura. 

L’Alejandra, que va viatjar des de Nicaragua amb els seus fillsCAMPUS DE PERIODISME SOCIAL/ ARA

Amb la pandèmia, explica, molts països han entrat en crisi. I Nicaragua? La resposta de l’Alejandra és clara: “El meu país s’està morint". No hi ha cap mena de precaució, assegura: “Al carrer on viu la meva mare han tret morts de casa seva i els han anat a enterrar directament. Allà no hi ha ni ajudes ni quarantena, tot segueix igual”. 

La pandèmia ha afectat tothom d’una manera diferent. En el seu cas diu que l'estrès s’ha convertit en una companyia constant, ja que la incertesa és una sensació que li provoca preocupació. Tot i això, tenir un allotjament durant aquests mesos l’ha ajudat molt: l'experiència, diu, ha estat la millor possible gràcies als educadors. “Els considero com si fossin de la família i he tingut molta sort de trobar-los, sento que he creat un vincle amb cadascun d’ells. Sé que els tinc allà, ja que des de que vaig arribar m’han donat suport emocional i m’han facilitat tot el que han pogut tant en l'àmbit psicològic com en el material”, assegura l’Alejandra. 

Pel que fa al futur, diu que és incert. La seva prioritat és el seu fill, els seus estudis i el seu futur professional. “Ell és el meu motor –afirma–. Quan tot s’enfonsa, pensar en ell m’ajuda a esforçar-me a escalar”.

Aquests últims mesos han estat una gran muntanya russa d’emocions i experiències. Tot i això, afirma que no es penedeix de res, ja que té clar que ens hem d’arriscar: si surt bé guanyes, i si surt malament almenys n’has après i la pròxima vegada ho tornes a intentar d’una altra manera. 

Persones a qui el COVID-19 ha reescrit les seves videsCAMPUS DE PERIODISME SOCIAL/ ARA

Adaptar-se a la pandèmia

El Jordi Álvarez, la Maria Bruno i l’Isa Santero formen part del departament de joves i acció social. Són tres de les persones que han fet possible l’acollida de persones vulnerables a Fundesplai, unes 300 en total. 

Fundesplai és una entitat sense ànim de lucre que crea serveis i programes adreçats a gent jove, dones i persones del tercer sector. Normalment es fan programes de formació i d’acompanyament a la inserció laboral i casals d’oci per als infants, però amb l’emergència sanitària i social han treballat perquè el màxim de persones possible tinguessin una llar en aquesta situació excepcional. 

Jordi Álvarez, educador social i especialista en joves i acció social de FundesplaiCAMPUS DE PERIODISME SOCIAL/ ARA

Reporters i entrevistats al jardí de FundesplaiCAMPUS DE PERIODISME SOCIAL/ ARA

Es queixen els més vulnerables?

El síndic de greuges, Rafael Ribó, en declaracions al Campus de Periodisme de l’ARA, assegura que la majoria de persones que contacten amb el defensor del poble per qüestions d’habitatge són persones que tenien una situació econòmica estable fins que les circumstàncies canvien i es queden al carrer. Diu que les persones sense llar normalment no saben que recursos com el síndic de greuges existeixen i per això no es queixen.