Capítol 2
‘Inxal·lah’
Joves migrants afronten el repte d’emancipar-se en un context advers
Capítol 2
"El primer que vaig fer després d'arribar a Catalunya va ser anar a comissaria. Ho vaig fer per intuïció". El Moha és un noi de disset anys que va arribar a Catalunya a la recerca de noves oportunitats. Les seves paraules descriuen una realitat molt present al món i, especialment, al Mediterrani. "Tot i que, per sort, jo no n'he patit especialment, a Catalunya hi ha racisme".
Cada any milers de joves com el Moha s’embarquen en un llarg camí per arribar a costes europees a la recerca d’un futur millor. Moltes vegades molts no hi arriben, però què els passa als que sí que ho fan? Amb quins suports compten? Com es poden sentir part d’una societat que moltes vegades els oblida? Són persones amb noms i cognoms, però sabem qui són realment?
A Catalunya hi ha 8.600 joves tutelats, entre nascuts al país i migrants, dels quals un 40% tenen entre quinze i disset anys. L’edat mitjana d’emancipació a casa nostra és de 29 anys, però molts joves estrangers sense referents familiars es queden sense suport a partir dels 18 anys. Segons dades de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA), l’any 2019 van arribar a Catalunya 2.140 joves migrants sense referents familiars, un 42% menys que el 2018, quan en van arribar fins a 3.697.
Amb quinze anys, dos joves van arribar procedents del Marroc, on ja havien sentit a parlar de la situació d’alguns joves que havien fet el mateix camí. La idea de l’Echahid i el Moha era arribar i estudiar per després poder treballar i tenir una vida digna a Catalunya. Tal com és habitual en els joves migrants que arriben a Europa a la recerca de futur, cap dels dos tenia papers per poder accedir a l’educació, cosa que els va endinsar en un pesat procés burocràtic. Amb el suport dels educadors i un esforç personal important, finalment l'administració va regularitzar la seva situació.
L’Echahid durant l’entrevista.CAMPUS DE PERIODISME SOCIAL/ ARA
Davant la inhumanitat que suposa que la qualitat de vida estigui condicionada pel lloc de naixement, diferents organitzacions no governamentals porten dècades prenent partit per ajudar aquests migrants. Una és Punt de Referència, una associació catalana que té en marxa 3 projectes de mentoria social. Aquesta és l’aposta més forta de l’Associació des dels seus inicis, i el que fa és generar relacions de mentoria entre voluntariat i joves per generar un teixit social al voltant del jovent, que obri oportunitats a llarg termini. A banda, té fins a dotze places per acollir joves als seus centres. D’aquesta manera, l’organització vetlla perquè joves com el Moha i l’Echadid també puguin aspirar a tenir estudis i, posteriorment, una feina que els permeti incorporar-se a la vida adulta amb més oportunitats.
El Moha prefereix no mostrar la seva imatge públicamentCAMPUS DE PERIODISME SOCIAL/ ARA
A la pregunta de si Catalunya és terra d'acollida, Berta Roig i Alba Pi –professionals de Punt de Referència– assenyalen que és una qüestió difícil de contestar. A mesura que les expertes s’expliquen, però, els matisos comencen a aparèixer. “Hi ha persones decidides a ser acollidores, però també hi ha una part de la societat que rebutja la idea. Per parlar de si un territori és acollidor hauríem de parlar de les seves polítiques d’immigració”, assenyalen.
És inevitable parlar també de racisme. Hi ha microracismes estructurals de la societat, com ara amagar la cartera al metro o canviar de vorera. En aquest sentit, el Moha diu: "Sovint ens sentim observats". “Tot i que jo no n’he patit especialment, a Catalunya hi ha racisme”.
A l’esquerra l’Alba, educadora, la Berta, cap de comunicació, i l’Eshahid.CAMPUS DE PERIODISME SOCIAL/ ARA
A més de Punt de Referència, al nostre país hi ha moltes altres entitats que vetllen pels drets dels migrants en situació irregular. L'associació Superacció n'és una altra. Aquesta entitat sense ànim de lucre va néixer el 2013 amb l'objectiu d’impulsar la superació dels joves mitjançant l'acció.
Arran del covid-19, juntament amb l'Ajuntament de Barcelona, van impulsar el projecte d'una casa d'acollida de 24 hores amb l'objectiu d'ajudar quaranta joves en situacions complicades: extutelats, vivint al carrer… Tots tenien entre divuit i vint-i-tres anys i estaven afectats per la pandèmia. La crisi sanitària, que ha situat en un escenari encara més vulnerable molts joves immigrants, ha provocat que el risc d'una exclusió social definitiva sigui encara més alt.
Amb aquestes poques esperances dipositades en el futur, els joves en aquesta situació comencen a sentir-se frustrats i és així com, de vegades, acaben derivant a un cercle de delinqüència o de consum de drogues. És aquí on la feina d'aquesta associació passa a ser fonamental: la gran missió de l'entitat és crear una xarxa de suport. Oferir un habitatge digne i una estabilitat per poder crear unes rutines estables són mecanismes útils per facilitar la inclusió dels joves dins la societat.
Tres testimonis de l'associació Superacció que prefereixen no mostrar el seu rostre.ACAMPUS DE PERIODISME SOCIAL/ ARA
“Les coses allà no són fàcils, vam venir a buscar noves oportunitats’’, expliquen l’Omar, l’Ahmed i el Jamar, tres joves marroquins que van arribar a Catalunya fa pocs anys. Van viatjar cap a Melilla en una pastera, i van arribar a Barcelona temps després.
Poder tenir una vida millor i ajudar la seva família és el que els va impulsar a emprendre aquest viatge, sense saber ben bé què trobarien un cop a terra. La Fiscalia els va portar a un centre de menors i s’hi van estar fins a complir la majoria d’edat, quan les coses es van complicar, ja que havien de subsistir per ells mateixos, en un país completament diferent i on tot era nou. Els primers mesos van ser complicats. No entenien l’idioma, i tampoc compartien la manera de viure d’aquí. Però, a poc a poc, es van anar adaptant.
Ara fa poc, el covid-19 en va deixar un sense feina. Per a ell i els altres dos joves, Superacció va jugar un paper molt important durant la pandèmia. No només els van oferir un sostre sinó un lloc on van trobar un ambient favorable i acollidor que els vol ajudar a aconseguir la vida que van venir a buscar.
Quan els preguntem quins són els seus somnis, miren al futur amb il·lusió: “Vull anar a visitar la meva família al Marroc i casar-me amb la meva parella”, ens explica l’Omar. Tots tres tenen ganes de complir-los, i una cosa que tenen molt clara és que volen viure la vida.
Oriol Jané és director de l’entitat Dar Chabab [La Casa dels Joves, en àrab], una entitat de gestió independent que depèn econòmicament del Consorci de Serveis Socials de Barcelona, que, al seu torn, depèn de la Generalitat de Catalunya i de l’Ajuntament de Barcelona.
Dar Chabab és un centre de dia on joves vulnerables d’entre divuit i vint-i-un anys poden cobrir necessitats bàsiques: alimentació, higiene, mentorització, pedagogia, assessorament legal i burocràtic… Actualment compten amb trenta-cinc persones assistides habitualment, però ajuden a tothom que ho necessiti. Hi arriben de llocs i maneres diferents, tot i que majoritàriament amics seus els han comentat l’existència d’aquest lloc. Oriol Jané explica que “la majoria de nouvinguts al centre acaben de fer els divuit anys”, i que la Generalitat ja no té l’obligació de tutelar-los quan arriben a aquesta edat.
Els joves que hi van “solen viure en pèssimes condicions”. Jané remarca que “han ajudat adolescents i joves que viuen al carrer o que dormen en habitatges indignes, però que la feina de Dar Chabab és diürna”. També creu que “no és un espai on es va al matí i es marxa a la nit, sinó que s’hi va quan hi ha una necessitat”. El centre és obert a tothom, però es demana “un mínim de responsabilitat i compromís”.
Joves de l'associació Punt de ReferènciaPUNT DE REFERÈNCIA/ CAMPUS DE PERIODISME SOCIAL/ ARA
¿Considera que amb la crisi del covid-19 s’han vulnerat alguns dels drets de les persones de col·lectius vulnerables com per exemple els joves extutelats?
Els drets dels joves extutelats feia temps que es vulneraven: nosaltres fa anys que demanem un reconeixement més alt per a ells. La mala situació, però, s’ha accentuat amb el covid-19. Anem endarrerits i hi ha moltes coses per canviar.
Quines coses creu que podria millorar l’administració en la gestió dels joves extutelats?
Hi ha un factor internacional molt important, que és que vivim a la part del planeta que té recursos, quan la majoria del planeta viu en una part que no en té. Això és un aspecte a treballar. D’altra banda, la immigració és una competència del govern espanyol, i hi ha assignatures pendents, com la regularització provisional de la gent que és aquí amb nosaltres.
¿Creu que els joves tutelats i extutelats immigrants estan en desavantatge respecte als que són d’aquí?
Primer de tot s’ha de dir que sempre ens oblidem que tots els joves són vulnerables, vinguin d’on vinguin. Qualsevol menor, encara que no ho sembli, està en risc. Evidentment que estan en desavantatge respecte als joves nascuts a Catalunya, però s’està treballant perquè no sigui així.
¿Li costa separar el que pensa i creu en moments en què a la feina s’ha de ser neutral?
Com a síndic de greuges, jo no puc fer mai una aproximació partidària. És difícil parlar des d’una part neutra. Però com a organització independent del govern sempre intentem ser el màxim de neutrals possibles.
Inxal·lah, que significa si Al·là vol o, també, tant de bo. I tant de bo tots tinguem les mateixes oportunitats i puguem complir els nostres somnis.