Com si fos un tren d’alta velocitat travessant l’estepa que de cop i volta activa el fre d’emergència i s’atura en sec, així va començar la quarantena la Júlia Garcia Sales, una dels integrants d’aquest club enigmàtic d’adolescents hipercarregats d’extraescolars que fins al passat mes de març tot just passava per casa per dormir. 

Els primers dies, reconeix, van ser de “frustració màxima”. “Sentia que m’estaven robant la millor primavera de la meva vida!”, exclama mentre es rebrega les polseres de fil del turmell. La causa principal d’aquesta frustració inicial va ser el tall de qualsevol contacte social amb les amistats, la fi de les classes de música i sobretot la suspensió de diversos plans que esperava amb delit: un parell de concerts per als quals tenia entrades, les colònies que anava a fer amb la banda simfònica de la seva ciutat, l’anul·lació de la festa major... 

Després, però, s’ho va fer venir bé i ho va aprofitar per fer activitats que “l’estrès” diari no li permetia:  “Bàsicament m’he adonat que el ritme de vida que portava no és sa, perquè no em deixava ni pensar les coses mentre les feia”, sentencia.

Cristina Calderer

L’antídot de la Júlia per a tant d’aïllament va ser la flauta travessera –el seu instrument–, moltes hores de lectura i de descobrir música nova, també l’exercici físic, que havia abandonat quan va deixar el tenis... Però sobretot la introspecció, una de les activitats que han sortit més reforçades aquest confinament en les vides adolescents. “¿Faig el que realment vull o el que s’espera de mi? Per què tinc complexos amb el meu cos? Per què crido als meus pares quan m’enfado?”, s’ha preguntat una vegada i una altra durant la quarantena aquesta veïna de Cerdanyola del Vallès. 

Preguntes que sovint no tenien una resposta directa però que li han permès treballar algunes de les “ratllades estúpides” que carregava i alhora valorar molt més el temps que passa amb ella mateixa. “No sentir tant la pressió estètica de l’entorn m’ha fet desaparèixer moltes inseguretats físiques, per exemple”.  

“¿Creus que la teva generació ha madurat abans?” Contesta que no ho sap, que quan tornes a la roda del món exterior alguns d’aquests avenços “es redueixen”. I així, com si res, la Júlia obre la caixa dels trons i assenyala una de les etapes d’aquesta pandèmia que pitjor estan paint molts joves (i no tan joves): el desconfinament. “Crec que serà un procés molt dur que s’allargarà i que m’hauré de menjar jo sola”, lamenta, i segueix: “¿Tu saps l’important que és el contacte físic quan tens la nostra edat? 

Els adolescents ens diem coses que no sabem dir-nos amb paraules amb una abraçada o simplement amb un cop per vacil·lar-nos”. I ara, esclar, només poden veure’s amb mascareta i a dos metres els uns dels altres. “La distància és el que porto pitjor –insisteix–. Tinc la sensació que amb la nova normalitat he perdut una part molt important de la meva identitat, estic completament desubicada”. Diu que troba a faltar la seva vida: “El temps per redescobrir-nos ja és suficient, no?”, clou sorneguera.