La conversa amb el Dani, nascut en un hospital de l’est de Londres fa 17 anys, en el si d’una família de classe mitjana, amb pares universitaris –el Jason, del nord d’Anglaterra, i la Lola, andalusa–, té lloc a través de Zoom, tot i que entre casa seva i la d’aquest cronista només hi ha uns 200 metres de distància. 

Estudia l’equivalent al penúltim any de la secundària en un institut estatal i l’any vinent s’haurà d’enfrontar als anomenats A-levels, les proves que, en bona mesura, definiran el seu accés a la universitat i que li poden obrir o tancar les portes de les institucions més prestigioses del país. La pandèmia li ha arribat en el moment acadèmic més crític probablement. 

I tem pel seu futur: “Si resulta que les universitats fan classes en línia i no presencials, potser molta gent que està un curs per sobre meu s’esperarà un any a demanar-hi l’accés, i això implicaria tenir més competència l’any vinent”. Un dels impactes a mitjà termini de la “coronacrisi”, com en diu. N’hi ha hagut d’altres d’immediats. Per exemple, l’ús de les xarxes: “La gent assumeix, en general, que els joves de la nostra edat estem tota l’estona només relacionant-nos a través de les xarxes, però el que fem és mantenir una interacció constant entre el que passa a la realitat i el que passa a les xarxes. Però durant el confinament aquesta part es va perdre completament. Ningú no sabia què dir. De sobte, tota aquesta part del meu món va quedar en silenci. El resultat és que he utilitzat molt menys que abans les xarxes socials”.

Una constant, assegura, durant les primeres quatre setmanes del confinament.Avantatges? Que s’ha unit més a la seva família, els pares i la germana, l’Elena, de 14 anys. “No és que no conegués els pares sinó que no passava prou temps amb ells. Vivim a la mateixa casa, però entre l’escola, la feina de l’escola, les xarxes socials, etcètera, penso que no havia parlat gens amb ells. Però ara sí, ens hem unit molt”. Jocs de taula o sèries han sigut una constant familiar, un temps que diu que els “definirà com a generació”.

Al Dani, com a gairebé tothom, li va arribar la pandèmia per sorpresa. “Ningú no pensava que el que estava passant a la Xina ens pogués acabar afectant”, diu. Hi va haver, però, una diferència clau en relació amb els seus companys de curs i amb els amics. Els seus vincles amb la família espanyola, al sud, a Almeria, li van permetre veure anticipadament què s’acostava, just el que no va registrar el govern Johnson, que va menystenir què passava a Itàlia i Espanya. “I, de fet, vaig deixar d’anar a classe dos o tres dies abans que es decretés el confinament”, explica.

El Dani té el cap molt ben moblat. No confia gens en el govern actual i apunta que potser li agradaria estudiar polítiques. Pel que fa a la sortida de la crisi econòmica, espera, però no hi confia gaire, que “les opcions no siguin les de l’austeritat del 2008”. Era un nen llavors, i ni la seva família ni ell no la van patir directament. Però és perfectament conscient “dels danys irreparables” que va causar.

Què ha trobat més a faltar en aquest temps? Que sigui un noi tan madur no implica que no mostri obertament una joventut envejable: “Les festes. Abans sortia almenys un dia dels dos del cap de setmana. Ara…”