Violacions i guerra
Els homes que la van agredir vanmatar el fill que portava al ventre
Natasha
“Les ferides físiques ja no les veig, però encara em sobresalta qualsevol soroll, tinc insomni, atacs de pànic. És una cicatriu al cor”
Set homes armats, rebels de la Séléka, van entrar a casa seva, van assassinar el seu marit i el seu pare i a ella la van violar davant dels seus cinc fills. El sisè, que portava al ventre amb l’embaràs gairebé a termini, va néixer mort dos dies després. Només li queda una fotografia de la criatura, plena de blaus: patir l’horror abans de néixer.
“Una violació és com una malaltia, o com un accident: et pot paralitzar, et pot deformar, o pots morir. I si no et maten, sobrevius”
Va ser una veïna qui la va trobar i va portar-la a l’hospital i es va fer càrrec dels seus fills mentre la curaven. Quatre anys després, continua lluitant per superar-ho. Explica el seu procés de recuperació com sortir d’una claveguera: “Encara puc fer coses bones”.
Pobresa
La República Centreafricana és el país amb el segon PIB per càpita més baix del món (460 dòlars) i l’esperança de vida amb prou feines arriba als 50 anys. La gent viu en barris de cases de tova sense enllumenat ni clavegueram, on l’aigua bruta de les latrines enfanga el terra. Tot plegat amb un estat fantasma, heretat del colonialisme. Va ser la colonie poubelle (colònia abocador) de França i, amb la independència a finals dels anys 60, va cedir el poder a Jean-Bédel Bokassa, el militar que es va fer coronar emperador en una fastuosa cerimònia que va costar milions de dòlars. Però el país continua encara lligat a l'antiga metròpoli per la seva moneda, el franc CFA.
Estigma
Ha fundat una associacióde suport a les víctimes
Euphrasie Yandoka
“No podem oblidar, però podem trencar el silenci”
Quatre milicians de la Séléka la van violar quan fugia de Bouca, la seva ciutat natal, al centre del país. “Anaven armats, em van pegar, em van arrencar la roba i van fer amb mi tot el que van voler… Vaig entrar en un coma”. Com passa en molts països, les dones que han patit una violació estan sotmeses a una doble condemna: són culpabilitzades, repudiades pels seus marits i objecte d’escarni. Només va gosar explicar-ho a la seva mare: “Em va dir que callés, que seria la vergonya de la família…”
“El que han fet amb els nostres cossos ha de remoure tothom”
Encara que ho tenen tot en contra, n’hi ha que han començat a trencar el silenci. Euphrasie Yandoka, fundadora d’una associació de suport a les dones i nenes víctimes de violència sexual (ANAF), vol que la seva història es conegui. “Si no en parlem, no s’acabarà mai”, diu amb els ulls humits de ràbia. La sororitat va ser el que la va empènyer a parlar: trobar altres dones, a qui es refereix com a germanes, que havien passat pel mateix.
“De vegades no vull que la meva filla d’11 anys vagi a l’escola: tinc por que li facin el mateix”
L’infern de l’activista no es va acabar aquí. Dos anys després de la primera agressió la van tornar a violar, però ara els botxins eren uns altres: milicians anti-Balaka. “Vaig identificar el cap del grup que em va violar. Però no l’he volgut denunciar perquè ara ha entrat a les forces armades i en qualsevol moment pot venir a matar-me”. Els criminals canvien de barret amb cada sotrac que recrua el conflicte a la República Centreafricana. I la violència sexual continua. “Encara avui em fa mal la cicatriu que tinc al ventre. Però ara és part de mi, és part del meu cos. Hem de tirar endavant: hem de parlar”. Els seus fills són el seu suport: “em vaig emocionar quan el petit em va dir que està orgullós de mi".
Guerra
La crisi actual es remunta al 2013, quan els rebels de Séléka van arribar al poder amb un cop d’estat cometent tota mena d’atrocitats. Davant dels seus abusos van sorgir les milícies anti-Balaka i la violència ha seguit fins avui, ara amb faccions que havien lluitat a tots dos bàndols que s’han unit per combatre l’actual govern. Aprofitant el caos, Rússia va entrar el 2018 al polvorí centreafricà, amb mercenaris de Wagner que van arribar com a "pacificadors" i ara garanteixen un suport militar al govern a canvi de l'extracció de recursos naturals. La violència sexual s’ha convertit en un problema de salut pública al país. Tots els actors armats estan acusats de perpetrar violacions de dones i criatures: els grups de rebels i bandits que s’amaguen als boscos, l’exèrcit regular que els combat, els mercenaris russos de Wagner o les forces internacionals de la MINUSCA, la missió de l’ONU desplegada a la República Centreafricana des del 2014. La cultura de la violència patriarcal acaba impregnant també la vida fora del conflicte, dins les famílies i les comunitats.
Resiliència
Llevadora, també ha patit violènciasexual i ara ajuda les víctimes
Marie Laurence
“A mi també em va passar, i explicar-ho ajuda altres dones”
Marie Laurence coordina l’equip de llevadores al centre Tongolo, on Metges Sense Fronteres ha atès des de fa cinc anys 12.600 persones que han patit violència sexual. En un petit complex enjardinat del centre de Bangui, ofereixen gratuïtament atenció mèdica, psicològica, social i jurídica a les víctimes. Ella sap bé com apropar-s’hi perquè va viure el mateix en carn pròpia, al seu país natal, Costa d’Ivori.
“Anaven drogats: ho notava per com els picava la llengua”
La llevadora treballava a la maternitat d’un poble apartat. Un dia hi van aparèixer tres homes armats i se la van endur al bosc: “Van fer amb mi el que van voler, era un objecte sexual a les seves mans i després em volien matar”, relata. Després va arribar el calvari: no podia tenir relacions sexuals amb el seu home, es rentava moltes vegades cada dia perquè se sentia bruta, no podia alletar el seu fill i va haver de deixar la feina. “Era com si estigués morta. I cada dia a les nou del vespre, l’hora que em van violar, em tornaven les imatges. Tot passava altre cop dins el meu cap, com un despertador”.
“Soc l’exemple que tothom està exposat a la violència sexual i que te’n pots sortir”
Saber que els homes que l’havien violat havien estat empresonats, deu anys després, li va donar forces per sortir del pou. La seva teràpia ha estat formar-se professionalment en el tractament de les supervivents d’agressions sexuals: “Vaig entendre que no m’havia d’amagar de res, que compartir el que m’havia passat podia ajudar altres dones”.
“En la llengua local, el sango, no hi ha una paraula per dir violació”
Treballant amb les víctimes, Marie Laurence ha desenvolupat la seva pròpia estratègia, que ha compartit amb les altres llevadores de Tongolo: “Les rebem amb un somriure i no comencem per demanar-los que es despullin o expliquin què els ha passat: seria massa brusc, massa brutal. Quan expliquen la seva història les mirem als ulls; no agafem el bolígraf fins que han acabat. I els fem veure que haver vingut fins aquí a demanar ajuda ja és una proesa”. Les primeres entrevistes de vegades duren més de dues hores. “No és fàcil que reconeguin la naturalesa del que han patit. De fet, en sango [la llengua local] no hi ha una paraula equivalent a violació: recorren al francès per dir viol o violence sexuelle o el trampós coucher avec [anar-se’n a llit]”.
Recuperació
A Tongolo revisen les lesions, fan prevenció contra el contagi de VIH, la sífilis i altres malalties de transmissió sexual, a més de vacunar contra el tètanus o l’hepatitis. Les primeres 72 hores després de l’agressió sexual són claus per al tractament mèdic, però només una de cada tres víctimes acudeix al centre dins d’aquest període. Per això MSF té equips d’educadors de carrer i difon espots radiofònics que recorden que després de patir una violació cal buscar ajuda immediataplay_circle
Violència sexual a la comunitat
La van violar als 11 anys,quan anava a buscar llenya
Lidia
“Els meus pares em van dir que estava acabada”
A la capital Bangui, lluny de les zones dels combats, la violència sexual s’acarnissa per exemple amb nenes i dones joves que sobreviuen amb la venda ambulant de mangos o bananes, carbó o fusta, pastissets o peix fumat. Han de sortir de casa de matinada, quan encara és fosc, per anar a buscar la mercaderia, de vegades recorrent llargues distàncies, i són presa fàcil dels depredadors. A la Lidia la van assaltar quan tenia 11 anys i anava a buscar llenya per vendre-la.
L’emergència és tan greu que en els kits d’higiene que faciliten les ONG hi inclouen un xiulet (que els pot salvar la vida) i recomanen a les dones no sortir de matinada i fer-ho sempre acompanyades d’una amiga o un familiar.
Guerra, pobresa i patriarcat
La violació no és només una arma de guerra
Atacar els cossos de les dones pot ser una arma de guerra, una estratègia dels comandaments per obtenir objectius militars com a càstig col·lectiu, per demostrar el control del territori, per teixir aliances o per desmoralitzar l’enemic. Però també hi ha una violència oportunista, en què les dones són mers objectes sexuals, una mena de propietat col·lectiva dels homes. L’efecte en tots dos casos és el terror: la violació sistemàtica de criatures, noies, dones i ancianes demostra que els combatents han perdut tot respecte per la condició humana. I també hi ha violència patriarcal fora del conflicte: la meitat de les persones ateses a Tongolo coneixien el seu agressor.
El professor Ngbalé-Norbert Richard treballa des de fa vint anys a l’Hospital Comunitari de Bangui, sostingut per Metges Sense Fronteres. Amb gest amable s’adreça a les set dones que esperen a la porta de la seva consulta, un despatx petit i senzill, amb una taula enterrada en piles de papers, i una llitera obstètrica. “En una guerra és una manera de destruir l’enemic: quan no tens res, només et queda la teva intimitat i fins i tot això t’ho prenen”, diu el ginecòleg.“En els moments de pic en el conflicte veiem com es disparen els casos de violacions, i després disminueixen, però mai s’aturen: he vist nenes i nens violats per homes adults, àvies repetidament agredides… noies a qui els van omplir la vagina de pedres…", afegeix. S’atura un moment per dibuixar un úter i les lesions per penetracions amb objectes que poden provocar hemorràgies mortals.
Les seqüeles de vegades s’arrosseguen tota la vida, com li va passar a la Magali (nom fictici, demana que no es publiqui el seu). Els soldats que la van violar li van encomanar el VIH i vint anys més tard manté la malaltia a ratlla gràcies als antiretrovirals, però no li és fàcil. “Per prendre la medicació has d’estar ben alimentada, però jo tinc quatre fills i me n’haig d’ocupar sola perquè el seu pare ens va abandonar… De vegades no arribo a tot”. L’estigma sobre els portadors de VIH és més fort que a Europa, però ella se sent forta: “Soc una supervivent: a mi més igual el que diguin; ningú escull ser violada”.
Ningú al país és immune a la violència sexual. Un 11% dels pacients que van arribar l’any passat a Tongolo són nens i homes. L'Alain va acudir al centre fa tres anys, aconsellat pel cap del seu barri, l’únic a qui va confiar que l’havien violat. No dona detalls de l’agressió. Tampoc l'hi preguntem. “Fa molta vergonya i he callat per no exposar-me a les burles”.
1
2
3
Un estat fantasma
Impunitat iun cercle viciós
Les agressions sexuals són delictes segons el Codi Penal i fins i tot hi ha una unitat policial especialitzada, però segons admet la seva subdirectora, Charlotte Issa (1), a Bangui només han arribat a judici 19 denúncies per violacions en tot l’any passat. Com que no hi ha una justícia funcional en molts casos tot es resol en acords econòmics entre les famílies. “Ni la policia ni la justícia fan res. Si un cas arriba a judici, els jutges intimiden les víctimes preguntant-los per què s’havien vestit de tal manera, o què estaven fent al carrer a la nit. I si són dones grans se’n burlen dient que ningú violaria una vella… Això no pot ser: o som lliures o no ho som!”, exclama Rosalie Kobo Beth (2), fundadora de l’associació I Londo Awe (Dempeus). Denuncia sense embuts el patriarcat imperant: “Des de petites eduquen les nenes dient que les dones han d’aguantar. Si es queixen, si obren la boca, no són prou dones”.
Tot i que el conflicte armat continua, fa set anys es va posar en marxa una Comissió de la Veritat i la Reconciliació que pretén ajudar a portar la pau a la República Centreafricana. La presideix Edith Douzima (3), que va ser també l’advocada al Tribunal Penal Internacional que va jutjar i empresonar el congolès Jean-Pierre Bemba per les atrocitats que van cometre les seves milícies al país el 2002-2003. “Estem en un cercle viciós a causa del silenci i la impunitat: cada deu anys les víctimes passen a ser botxins i es torna a repetir la mateixa història. Hem de saber qui ha fet què i per què. Hem tingut rebel·lions, cops d’estat, crims de guerra, però ningú sap res i tenim un sistema judicial corrupte que no actua…. Hem de saber i explicar el que ha passat perquè les generacions futures ho aprenguin a l’escola, en lloc d’estudiar la Primera Guerra Mundial”, reclama. “I si no aturem l’espiral, la violència sexual continuarà. Violen i saquegen, tothom ho sap i no passa res”.
La Guylaine, de 24 anys, va veure com el 2014 els Séléka van arribar al seu poble i van assassinar els seus pares i els seus tres germans. Es va amagar al bosc amb la seva germana i allà va néixer la criatura que va engendrar dels homes que l’havien violat. “L’àvia em va acollir i em va dir que la vida havia de continuar… I nosaltres hem de parlar perquè moltes noies estan patint el mateix i es queden tancades a casa per vergonya”, diu alçant la mirada. Era una bona estudiant de comptabilitat, però va haver de deixar els estudis perquè li costava concentrar-se. Ara la seva il·lusió és ser llevadora: atendre les víctimes de violacions.
Marie Laurence, la veterana llevadora de Metges Sense Fronteres, somriu al sentir les paraules de la jove. “És difícil per algú que ha estudiat la professió més bonica del món, que és ajudar a néixer la vida, dedicar-se a guarir les dones que han patit violència sexual. És difícil veure una nena de 10 anys destrossada per dins amb un bastó. Però al final es tracta del mateix: la nostra feina és acompanyar-les a tornar a la vida”.
“Vull estudiar per ser llevadora i així ajudar altres dones que hagin passat pel mateix”
Guylaine
Amb una filla de la violació, mira endavant