Quan li pregunten quina edat té, Anna Hadija abaixa la mirada i fa com si comptés. No ho sap. De fet, no ho ha sabut mai. “Diu que deu tenir uns 80 anys”, irromp un dels seus veïns, que tradueix les poques paraules que pronuncia. Ella gateja per l’exterior de la seva cabana i, de tant en tant, riu escandalosament. Sense motiu aparent. Porta una xancla a cada mà i arrossega els genolls –que s’han convertit en una durícia enorme– per terra per avançar. No pot caminar: fa molts anys la pòlio li va paralitzar les cames i una part del braç esquerre. “Està sola. Ens va dir que mai havia tingut fills ni marit”, explica el seu veí, un jove sud-sudanès d’uns 25 anys. Tots dos, Anna Hadija i aquest noi, van arribar el mateix dia a la frontera ugandesa. “A ella la van portar un grup de veïns: després que els soldats ataquessin el seu poble, la van recollir i la van ajudar a venir fins aquí”, diu el noi, que porta una camiseta del Manchester United plena de pols.

Anna Hadija a l’exterior de la seva cabana feta de tova, en una de les zones del camp de refugiats de Bidi Bidi.

Mentrestant, la dona torna a gatejar i s’introdueix a l’interior de la seva cabana. Va prou ràpid, i les cames i els peus, èrtics però dòcils, es gronxen d’una banda a l’altra. La casa no és res més que una estructura feta de tova, sense porta ni mosquiteres, i amb el terra ple de deixalles i pols. “Si viu sola? Sí, no té a ningú. De tant en tant venen membres de les ONG a veure com es troba, però com que no la visiten gaire sovint al final som els veïns el que mirem de fer-nos càrrec d’ella”. Li porten menjar, aigua, o medicaments quan els necessita. I quan en tenen. Però com que el seu dia a dia ja és prou complicat sovint no poden fer-se’n càrrec. Ella, com si tants anys de soledat l'haguessin afectat massa, no deixa de riure.

Poc menjar, aigua i medicaments

La història d’Anna Hadija és només un relat dels més d’un milió de sud-sudanesos que han arribat a Uganda fugint de la guerra que viu el seu país des del 2013. Fa poc més de dos anys, uns 2.000 sud-sudanesos s’escapaven cada dia per la frontera que separa els dos països. En els últims mesos el flux ha disminuït, però les arribades no han parat: 150 nous refugiats cada dia. Un cop trepitgen sòl ugandès, i després de ser identificats, són traslladats als diversos camps de refugiats que s’escampen pel nord d’Uganda.

Els últims anys la política d’acollida d’Uganda –el quart país del món que més refugiats acull per habitant– s’ha guanyat l’admiració de bona part de l’opinió pública. El govern ugandès, que gestiona els camps amb l'ACNUR, proporciona a cada família –o grup– de refugiats un terreny per construir-hi un habitatge –si no poden aixecar-lo ells mateixos són les ONG qui ho fan–, i cultivar 50 metres quadrats de terra. Els refugiats també tenen certa llibertat de moviments, possibilitats de treballar i accés als serveis bàsics d’educació i sanitat. La sensació és que acollir no és una opció per als ugandesos, sinó que es tracta d’una obligació moral. És cert, però, que el sistema d’acollida ugandès també té les seves ombres. Les veus crítiques diuen que el govern de Kampala, presidit des del 1986 pel dinosaure Yoweri Museveni, està aprofitant-se de la situació per treure’n benefici econòmic, i desvia part dels fons que arriben per a la gestió dels assentaments.

L’interior de l’habitació d’Anna Hadija. Fa poques setmanes que viu en aquest habitatge, abans vivia en un de més precari, però la pluja el va esfondrar.

Visitar els camps també ajuda a descobrir fragments d’aquesta part fosca. Els refugiats es queixen que el menjar no és suficient, igual que l’aigua, els medicaments, la roba i les mesures d’higiene. Cada mes l'ACNUR i altres organitzacions humanitàries reparteixen racions de menjar. Gairebé sempre s’acaben abans d’hora. També en el cas d’Anna Hadija. A l’interior de l’“habitació” on dorm, a sobre d’una polsosa lona de plàstic que estirada a terra li fa de llit, ella hi té el poc menjar que li queda: una cassola amb un grapat de llegums cuinats, i una mena de pols que quan es barreja amb aigua queda com una sopa. “Encara falten vuit dies perquè ens tornin a repartir menjar i ella només té això”, es lamenta el seu veí. Aquesta manca de tot no només afecta casos tan vulnerables com el seu.

Emmanuel Hackim té 23 anys, va fugir de Juba després de sentir morir la seva mare i ara fa gairebé dos anys que va arribar al camp ugandès de Bidi Bidi, l’assentament de refugiats més gran del món. Té els braços forts i l’esquena ampla, cansada de cultivar la terra i de fer malabarismes per mirar d’alimentar els seus dos fills. “El terreny que ens cedeixen per plantar no és bo. Hi ha moltes pedres i és petit... del que surti d’aquí no en podem viure”, replica amb veu apagada. Un dels seus fills, ara de tres anys, ha emmalaltit de bronquitis en dues ocasions; l’altre s’està recuperant d’un episodi de malària. “La salut és un altre problema: els nens estan dèbils i les mesures higièniques no són bones”, apunta. Tampoc solen tenir mosquiteres i això, en un dels punts on la malària és més virulenta, és una condemna per als més petits.

A Hassen Michael, de 36 anys, també el preocupa el futur. S’angoixa quan pensa en la possibilitat de viure per sempre en aquesta situació. “Ens diuen que podem treballar, però com? No tenim ni una lliura per desplaçar-nos, depenem totalment de l’ajuda humanitària i hem de superar cada dia molts reptes per sobreviure”. Explica que s’ha mogut per buscar una feina, però que sempre l’han refusat. Al seu voltant, en una de les tendes de Bidi Bidi, tres infants dormisquegen estirats a terra. “I ells? Sí que van a l’escola, aquí, però a unes aules amb més de 100 alumnes, que es passen més estona jugant que aprenent”. El Hassen, que explica que al Sudan del Sud treballava com a financer del ministeri d’Economia del nou país, demana solucions. “Sis plau, digues a la comunitat internacional que faci alguna cosa per acabar amb aquesta guerra”. El seu martiri, que ve de llarg, mai s'acaba quan fugen del Sudan del Sud.

Un èxode d’infants i dones

Aquesta frustració és encara més visible entre les persones que fa pocs dies que han creuat la frontera. A uns 40 quilòmetres de Bidi Bidi hi ha el centre de recepció d’Imvepi. Aquí els sud-sudanesos que acaben d’arribar hi passen les primeres nits fins que són traslladats a un dels assentaments de la zona. L’indret no és res més que un gran descampat de terra, enmig d’una zona verda i remota que es connecta amb les altres aldees o pobles a través d’un camí de terra vermella i bonys inesperats. Al centre, els refugiats dormen i passen les hores a l’interior d’una desena de tendes gegants de lona de plàstic: tampoc hi ha mosquiteres, ni compartiments individuals, ni estoretes per dormir. Les persones simplement dormen com poden, estirats a terra. Majoritàriament, com al llarg de tot l’èxode sud-sudanès, hi predominen els infants i els menors d'edat, i les dones. Els homes és més difícil que arribin: o bé perquè els maten abans, o bé perquè es queden lluitant.

La mare d’aquest nadó va morir durant el part mentre fugia del Sudan del Sud després que un grup de combatents massacrés la seva aldea.

A l’interior d’una d’aquestes tendes hi ha una d’aquestes històries que expliquen la realitat de tot un país. De tot un èxode. Paul Draga, un dels treballadors de Save The Children en aquest camp, és clar. “Vine, l’has de veure!”, diu. I comença a caminar. Entre pols, insectes morts –i vius–, restes de llegums, i un tros de tela foradada que l'hauria de protegir de la malària, un grup de dones de mirada perduda rodegen Bidal Peter com si fos un tresor. Ell ploriqueja com ho faria qualsevol altre nadó de només 23 dies. La seva mare, de només 20 anys, va morir dessagnada durant el part en el camí del Sudan del Sud cap a la frontera d'Uganda: enmig del bosc, de nit, sense cap tipus d'ajuda sanitària, i mentre fugia d'un atac a la seva aldea. Al pare l’havien decapitat només unes hores abans. Un grup de refugiats, que també s’escapaven, van sentir els últims crits de la mare i van rescatar el nadó de la vora del cadàver. “Jo vaig ser qui el va portar en braços”, diu un noi d'uns 30 anys i de figura esprimatxada, que s'apropa a l'escena. Es diu Peter Woga i assegura que ara li fa de pare, en part, perquè a ell la guerra li va robar fins i tot la paternitat. “Quan els soldats van atacar la meva aldea jo em vaig poder escapar perquè no era a casa, però van matar la meva dona i el meu fill de 3 anys”.

Peter Woga i la dona -que prefereix l’anonimat- que han acollit el petit Bidal Peter, de només 23 dies.

De fons, algunes de les dones que jeuen a terra intenten donar el pit als seus fills, però amb prou feina els surt llet. Almenys tres d'elles porten una polsera groga, que en aquest centre significa que han sigut víctimes directes de la violència. I en el cas de les dones, aquesta violència sol ser sexual, un altre dels mals endèmics del conflicte sud-sudanès. Peter Woga també la porta, i amb veu trencada explica que mentre fugia es va topar amb un grup de soldats rebels. De nit, el van apallissar fins que va perdre la consciència. Quan es va despertar, no va dubtar a continuar el seu camí cap a Uganda. “Què havia de fer, si no?”, es pregunta.