Paul Draga els sap identificar amb facilitat. Com cada dia, camina accelerat pel centre de recepció de refugiats d’Imvepi, al nord d’Uganda. De tant en tant s’atura. I és llavors quan es frustra. “Mira, aquell mateix”, diu mentre assenyala un infant que seu a terra pràcticament immòbil. “No sembla un nen. Mira-li els ulls, mira quina expressió té... Aquest nen està perdut, està trencat per dins. Està traumatitzat”, continua el Paul, que se li acumulen les paraules a la boca. La criatura, que no deu tenir més de cinc anys, sembla una estàtua. Una estàtua trista. Té la mirada espantada, va sense samarreta i només es mou per allunyar les mosques que se li aturen al rostre. Impassible, belluga lentament la mà per espantar els insectes i torna a clavar la vista en un punt imprecís de l’horitzó. En un dels seus canells porta una polsera blanca que, en aquest campament, significa ‘menor no acompanyat’. Paul Draga, que és un dels treballadors que Save The Children té al centre, s’hi acosta i li pregunta si sap on són els seus pares. L’infant agafa una branca i comença a dibuixar línies al terra. Al cap d’uns segons, contesta amb un fil de veu. “Els van matar els [soldats] dinka”.

Un grup de nens sud-sudanesos passen les hores en el centre de recepció d’Imvepi. La majoria porten la polsera blanca que indica que estan sols.

Com ell, n’hi ha molts. Moltíssims. En aquest centre de recepció, on bona part dels sud-sudanesos que acaben d’arribar a Uganda fugint de la guerra passen els primer dies, desenes de nens amb la polsera blanca busquen una mica d’ombra per protegir-se del sol que cau amb força. Gairebé no juguen, simplement es recolzen sobre la paret de lona de les tendes on dormen i deixen passar el temps. Alguns és com si desconnectessin; d’altres, directament, dormen. “Molts d’ells han vist amb els seus propis ulls com els soldats assassinaven els seus pares durant els atacs a les aldees. També han sigut testimonis de violacions o decapitacions”, insisteix Paul Draga. I és que tots aquests infants formen part d’una de les conseqüències més crues del conflicte sud-sudanès: des que va començar, el 2013, desenes de milers de nens han arribat sols a Uganda perquè la guerra els ha pres els pares. La majoria són orfes, però també hi ha moltes criatures que els van perdre de vista durant l’assalt dels soldats a la seva aldea, van fugir en una altra direcció i des de llavors no saben si els seus progenitors són vius o morts. “L’instint fa que optin per escapar-se, i, normalment, acaben seguint grups de refugiats que inicien el camí cap aquí”, comenta el Paul.

Se’n veuen de totes les edats. Des d’adolescents de 14 o 16 anys fins a infants de poc més d’un any que amb prou feines han après a caminar. Christine Rose i Susan Rose són germanes i també es protegeixen de la calor a l’interior d’una de les tendes. Tenen 17 i 15 anys i no es poden treure del cap què van veure la nit que un grup de combatents dinka –l’ètnia majoritària que controla el govern del Sudan del Sud– va massacrar el seu poblat. “Un va agafar el meu pare, l’altre la meva mare i els altres dos van robar-nos roba i menjar. Se’ls van emportar i els van decapitar a pocs metres de casa”, explica Christine Rose, que no sol mirar als ulls de qui l’escolta. “Llavors vam escapar-nos. Què havíem de fer?”, es pregunta. Tenien un germà de quatre anys i el van perdre durant l’assalt: pres d'un atac de pànic, va començar a córrer i va desaparèixer entre el caos. No n’han tornat a saber res més i, probablement, no ho faran mai. En canvi, a prop seu, una nena de poc més de sis anys escolta tímidament la conversa. Té els ulls sortits, unes trenes li ordenen els cabells i també porta la polsera blanca. “Mentre fugíem la vam trobar sola, plorava i estava aterroritzada. I va fer el camí amb nosaltres”, diu la germana gran mentre fa senyals a la nena perquè vingui. Ve, però no dirà res en tota l’estona.

Sense pares ni suport

Trobar històries com la d’aquestes nenes no és difícil: arreu dels camps de refugiats que s’escampen pel nord d’Uganda es multipliquen els relats. Unicef, que gestiona les seves arribades amb Acnur, identifica aquests infants al centre de registre i s’ocupa del seu cas. Si abans no han sigut acollits per una família o un grup d’adults –normalment durant el camí cap a terra ugandesa–, aquestes organitzacions busquen altres refugiats que puguin fer-se càrrec dels infants. Principalment són mares –sovint viudes– que ja tenen els seus fills, però que fan un esforç per adoptar-los. A canvi, Unicef, Acnur i altres ONG com ara World Vision els donen diners i més menjar perquè puguin acollir-los. Però, malgrat les ajudes, la precarietat que marca la vida als camps s’accentua amb l’adopció de les noves criatures.

Susan Rose i Christine Rose, amb la nena –al mig– que van acollir durant el camí des de Sudan del Sud fins a Uganda.

Martin Lopia té 14 anys, porta una samarreta polsosa i foradada del Chelsea i ha sigut adoptat per la seva tieta. Amb ella i els seus cosins va fugir del seu poblat després de l’enèsima massacre dels combatents dinka i va arribar a Uganda. Des de llavors –el setembre del 2016– que no sap res de la seva mare ni dels seus sis germans. “Els vaig perdre de vista. Va ser tot molt ràpid”, reitera. Ara camina per una de les zones del camp de refugiats de Bidi Bidi i li costa tant somriure que sembla que se n’hagi oblidat. “El pitjor és que la majoria d’aquests nens no reben ajuda psicològica”, denuncia el Patrick, un dels psicòlegs que Metges Sense Fronteres té a la zona. “Pràcticament no hi ha programes que tinguin cura de la seva salut mental. Els nens només van a l’hospital quan estan malalts físicament, però les ferides mentals són molt pitjors”, afegeix. Al Martin, per exemple, aquestes ferides se li veuen quan parla de la seva mare. Amb una maduresa impròpia de la seva edat, confessa que cada dia demana al cel que la guerra s’acabi perquè pugui tornar a Sudan del Sud per trobar-la. “Tant de bo sigui viva”, repeteix.

Al cap d’uns minuts de conversa, els passos del Martin s’aturen davant d’una tenda gegant suportada per quatre pals de fusta. És la seva escola, i, tot i que avui és diumenge, vol entrar-hi. A l’interior, els pupitres i bancs –també de fusta– són pràcticament buits. Només dos adolescents, també orfes i de 18 i 17 anys, aprofiten la tarda per fer deures. Ell s’asseu en un dels pupitres i mira l’escena com si fos el primer cop que la veu. Però, de fet, aquí, en aquesta tenda convertida en escola, hi ve cada dia. “De dilluns a divendres”, concreta. Li agrada estudiar i llegir, i per aquest motiu aprofita cada minut a l’aula per no desenganxar-se dels llibres. Sap que quan acaba la classe i arriba a casa, els llibres queden sempre en segon pla. “Abans o després de l’escola he d’anar a treballar al camp”. Com la majoria dels nens sud-sudanesos que no tenen pares, el Martin es fa càrrec del cultiu d’un petit terreny que el govern ugandès cedeix als refugiats perquè puguin plantar un grapat de tomàquets, cebes i una espècie d’herbes que semblen julivert. “Ho he de fer jo, perquè la meva tieta no pot. Ella cuida els nens i fa totes les altres coses”, comenta.

Martin Lopia seu en un dels pupitres de l’escola. Al fons, tres adolescents aprofiten la tarda del diumenge per fer deures.

Mentre parla, hi ha estones que estem en silenci. Té un full en blanc a sobre del pupitre. Al principi no sap ben bé què escriure-hi, però de sobte comença a moure el llapis. Al cap d’uns minuts té el dibuix acabat: en una de les cares hi ha pintat l’aparell respiratori i hi ha escrit el nom de cada òrgan. A l’altra cara de foli ha fet el mateix amb l’aparell digestiu. “De gran? M’agradaria estudiar per ser metge”.