Joyce Ajonye oculta tota la crueltat de la guerra sota un vestit de seda de color groc. Té només 17 anys i fa uns mesos pensava que veure com un grup de soldats decapitaven el seu marit seria el pitjor record que tindria dels anys de conflicte i violència que s’estan vivint al Sudan del Sud. Ara ho dubta. Asseguda en un terra polsós, la tela del vestit li cau fins als genolls i li deixa part de les cames, llarguíssimes, al descobert. Però quan la roba arriba a l’altura de la panxa, la seda s’estira i es tensa, com si s’estigués a punt de trencar. I és en aquest punt on es fa evident el que abans era un secret: ja fa unes setmanes que ni aquest ni cap altre vestit poden dissimular-li l’embaràs.

Un grup de refugiades sud-sudaneses esperen a l’entrada del centre de suport psicològic que Metges Sense Fronteres té al camp de Bidi Bidi.

Ella, que ara fa cua en un dels hospitals de suport psicològic que l’ONG Metges Sense Fronteres té al camp de refugiats ugandès de Bidi Bidi, parla sense gairebé fer soroll, entre silencis tristos. I sovint se li perd la mirada: com a pràcticament totes les dones que fugen de la guerra civil sud-sudanesa.

–Joyce, ¿et puc preguntar si saps qui és el pare de la criatura?

No diu res. Immòbil, continua amb la vista clavada al terra. I, de sobte, comença a plorar. Primer gairebé en silenci, però al cap d’uns segons el plor es converteix en un seguit de brams ininterromputs que inunden l’escena. No tornarà a parlar fins al cap d’uns minuts.

Els plors de Joyce són els plors de moltes dones sud-sudaneses, víctimes de la violència sexual que s’ha normalitzat en el conflicte que martiritza el país des del 2013. Bona part de les dones que fugen de la guerra i arriben al nord d’Uganda ho han patit en primera persona, i les violacions continuen produint-se diàriament: com una eina més de lluita i de terror per part dels combatents. Ella està embarassada de sis mesos, i el nadó que espera és fruit d’una violació comesa per un grup de soldats que la van sorprendre mentre fugia de la massacre que acabava de presenciar a la seva aldea. “Els dinka –l’ètnia majoritària que controla el govern del Sudan del Sud– van atacar el nostre poblat i van matar tota la gent que van poder [també el seu marit]. Jo vaig poder fugir”, explica. Durant el camí cap a la frontera d’Uganda anava amb més dones, perquè pensaven que així estarien més protegides. Només les acompanyaven els fills que algunes d’elles havien pogut salvar de l’atac. “Els soldats ens van descobrir. Es reien de nosaltres, ens preguntaven si teníem diners per donar-los-hi i ens deien que si els diners no eren suficients ens haurien de violar”. En aquest punt a Joyce se li trenca la veu, i només dirà una cosa abans de tornar a plorar: “Els nens van veure com ens violaven”.

 Relats i vides trencades

Al voltant de Joyce, a l’entrada de la tenda blanca i buida que fa de recepció d’aquest improvisat centre de salut mental, una quinzena de dones més esperen també el seu torn. N’hi ha de totes les edats, algunes porten en braços els seus fills i gairebé totes prefereixen el silenci. “Si no ho recordo malament, totes han sigut violades excepte una”, diu el Patrick, el psicòleg de Metges Sense Fronteres que les tractarà una per una. Els infants, la majoria menors de tres anys, ploren a estones i xuclen amb gana la poca llet que surt del pit de les mares. “La guerra del Sudan del Sud és horrible per a les dones. Algunes d’elles han patit abusos en diverses ocasions i són violades de manera ferotge per grups de combatents que fan fila i esperen el seu torn”, es lamenta el Patrick, que mentre parla no deixa de mirar les seves pacients. Cap d’elles li torna la mirada, perquè gairebé sempre abaixen el rostre.

Les dones víctimes d'aquests abusos són de totes les edats: a la sala d'espera hi ha fins i tot adolescents de poc més de 14 anys.

La situació, silenciada, és tan greu que Amnistia Internacional l’ha qualificada d’“epidèmia de violència sexual a gran escala”, i els últims anys de conflicte els casos s’han disparat: el nombre de víctimes ha augmentat més d’un 60%. “Són actes premeditats. Alguns atacs sembla que volen horroritzar i avergonyir les víctimes, i en alguns casos busquen impedir que els membres de partits polítics o ètnies rivals puguin reproduir-se”, advertia Muthoni Wanyeki, una de les directores regionals d’Amnistia Internacional a l’Àfrica. Sovint, tal com recordava Wanyeki, les dones són sotmeses a violacions en grup interminables i a agressions sexuals i mutilacions amb pals, armes o ganivets. A banda dels danys físics, les seqüeles psicològiques que queden són terribles. De fet, les vuit dones que aquest periodista va poder entrevistar a l’hospital van arrencar a plorar en algun moment de la conversa. Algunes s’omplien de valor i volien acabar d’explicar la seva història. D’altres optaven per no parlar més.

Betty Neima va ser una d’elles. Té 26 anys i va fugir de Sudan del Sud perquè estava cansada de veure cadàvers. Ara seu en una cadira de plàstic en un dels compartiments d’aquest hospital de lona de plàstic. Als seus braços, el seu quart fill dormisqueja sobre el seu pit i, de tant en tant, demana llet. No ha pogut oblidar la nit que un grup de combatents dinka va atacar la seva aldea, al comtat de Morobu, i va matar el seu marit. “Van agafar un grup d’homes i els van disparar davant nostre, sense preguntar res. Mentre fugíem, anàvem trobant molts cadàvers”, recorda. Va fer el camí des del seu poblat fins a la frontera ugandesa amb els seus quatre fills i un altre nen, que va trobar perdut i mort de por mentre fugien. “Segurament els seus pares també van morir durant l’assalt. El vaig agafar, perquè hauria pogut ser qualsevol dels meus fills”, reitera. Explica que van estar més de tres dies caminant, sense gairebé menjar ni beure. I una tarda els soldats van tornar a aparèixer. N’hi havia almenys quatre, i van ser clars: o els donava tot el que tenia o la violaven, per castigar-la, com si fos un simple tràmit. I la Betty tenia 1.000 lliures sud-sudaneses –uns set euros– que guardava per cuidar dels seus fills un cop trepitgessin Uganda. “Els vaig donar els diners i una polsera i em van dir que era afortunada, que si no m’haurien violat”.

Betty Neima amb els seus fills davant la seva cabana en una zona del camp de refugiats de Bidi Bidi.

Abusos en ple camp de refugiats

Però el testimoni de la Betty mostra que el malson d’aquestes dones no s’acaba quan arriben a Uganda. A ella se li humiteja la mirada quan li pregunten si se sent segura en el camp de refugiats de Bidi Bidi, el més gran del món. Agafa aire i, com si tingués gravat a la memòria el relat, comença a parlar. Sense parar. “Vaig anar a buscar llenya per cuinar i de sobte vaig veure que un grup d’homes desconeguts m’estaven seguint. Crec que eren tres. Em van agafar i jo vaig començar a cridar”, sospira. Assegura que ella es va resistir, que no van poder violar-la “del tot”. Però quan ho recorda li comencen a caure llàgrimes. El Patrick, que coneix la seva història, denuncia que aquests casos s’han convertit en freqüents als camps de refugiats del nord d’Uganda. “La violència sexual s’ha normalitzat tant que les dones eviten moure’s soles perquè tenen por. Hi ha organitzacions que ho intenten prevenir i posen a disposició mecanismes per mirar d’identificar els violadors, però cada vegada hi ha més casos de dones violades per altres refugiats sud-sudanesos”, comenta. Les víctimes expliquen que els abusos es produeixen en lloc apartats, com en algun punt del trajecte per anar al mercat, a l’hospital o, com en el cas de la Betty, anant a buscar llenya.

A Mary Opani, en canvi, la van violar a la seva pròpia cabana. Té 24 anys, la pell gastada, i porta en braços una de les seves filles, de gairebé dos anys. “El meu marit ens va abandonar durant la guerra, jo estava sola, els atacs cada cop eren més a prop i vaig decidir marxar a Uganda amb els nens”, explica amb una veu pausada. Va arribar aquí, al camp de refugiats de Bidi Bidi, on, amb l’ajuda de les ONG, va poder construir una cabana i s’hi va instal·lar. Però un dia el seu marit va aparèixer. “Jo no volia saber res d’ell. Ens va abandonar sense cap tipus d’explicació quan les coses estaven pitjor: sola amb els dos fills, sense menjar ni diners”. Però, un cop al camp de refugiats, ell va començar a perseguir-la. Fins que una nit es va presentar a casa. “Em va dir que no el podia rebutjar, que era el meu marit i havia de fer el que ell volgués”, continua la Mary, que li tremolen els llavis quan ho recorda. “M’hi vaig negar i llavors em va bloquejar els braços i va començar a violar-me. Quan va acabar li vaig preguntar per què ho havia fet”. Però ell no va dir res i va tornar a desaparèixer. “Em fa por que torni”, repeteix la Mary.

A Mary Opani la va violar el seu exmarit al camp de refugiats. A la imatge, sosté en braços la seva filla de gairebé dos anys.

“Moltes d’aquestes dones estan trencades per dins”, comenta el Patrick, que s’asseu al terra i beu aigua després d’acabar totes les sessions previstes per avui. “Tenen un trauma profund provocat per la guerra i per la violència sexual, però quan arriben aquí la situació les continua superant”. De fet, quan hi parles, moltes expliquen que se senten frustrades i angoixades perquè es veuen incapaces de tirar endavant. Els costa dormir i gairebé no tenen gana. D’entre totes les preocupacions, la situació dels seus fills, mancats de tot, és el que més les desespera. “El dia a dia aquí és molt difícil i aquestes dones tenen un excés de responsabilitat enorme. Estan soles i han de fer front a tots els reptes sense el suport de ningú. És molt dur veure com el teu fill plora de gana i no tens pràcticament res per donar-li”, apunta el Patrick, que diu que els últims mesos hi ha hagut diversos casos de mares joves que s’han intentat suïcidar per culpa d’aquesta pressió. Però quan a una de les noies, Susan Neima, de 26 anys, se li pregunta pel suïcidi, contesta amb fermesa. “Si jo no hi fos, ¿qui cuidaria dels meus fills?” Ella en té tres que són seus i tres més que va acollir durant la fugida, perquè als seus pares també els acabaven de matar.