Text i fotografies
Francesc Millan
Després de gairebé cinc anys de conflicte, els atacs indiscriminats contra la població civil continuen repetint-se al Sudan del Sud. La fam i les epdièmies agreugen la situació.
A les nits, quan observa com dormen els seus fills i li costa agafar el son perquè els records se li acumulen a la retina, Emmanuel Michael es pregunta per què no està mort. Per què no el van matar. Té 41 anys, la mirada dura com l’acer i, com tants altres sud-sudanesos, fuig de la guerra que martiritza el seu país des del 2013.
- El més normal seria que jo no fos aquí.
- Per què?
- Quan els soldats ataquen les aldees, el primer que fan és matar els homes. Als homes no els perdonen la vida.
Ell, però, ha sobreviscut a dues massacres. La primera, una nit del 2016, quan un grup de soldats dinka –l’ètnia majoritària que controla el govern del Sudan del Sud– va assaltar per sorpresa el seu poblat, a l’estat sud-sudanès de Yei River, i va decapitar tanta gent com va poder. Va veure morir els seus pares, el seu germà i molts dels seus veïns. I va fugir perquè en situacions així no es pot fer una altra cosa. La segona va ser fa només dues setmanes, quan un altre grup de combatents dinka va tenyir de sang el poble on ell, la seva dona i els seus cinc fills s’havien refugiat. “Ens vam amagar en un bosc proper. Des d’allí podíem sentir com mataven la gent. Els seus crits, i els plors dels nens. Ells [i assenyala els seus fills] han vist coses que cap infant hauria d’haver vist mai”.
Malgrat tot, se sent afortunat perquè ha pogut escapar de la guerra i arribar a Uganda, un lloc segur. Però quan ho diu se li humitegen els ulls, abaixa la mirada i estira nerviós una de les xancles grogues que li cobreixen els peus.
Dècades de guerra
Fa vuit dies que ell i la seva família han arribat al centre de recepció d’Imvepi, al nord d’Uganda. En aquest centre –un descampat de terra amb una desena de tendes de plàstic polsoses i precàries– dormiran unes nits més fins que seran traslladats definitivament a un dels camps de refugiats ugandesos. Aquí, les ferides encara són tendres. Els que escapen de la barbàrie que es viu al Sudan del Sud parlen de dones violades, de pares decapitats, de fills desnodrits o de pallisses que feien perdre la consciència. I cada dia en són més: la lluita pel poder entre les forces del president Salva Kiir, d’ètnia dinka, i les tropes fidels al vicepresident Riek Machar, d’ètnia nuer, ha alimentat una de les pitjors guerres de les últimes dècades, que està sent especialment cruel per a la població civil. “Aquesta guerra no distingeix entre soldats i civils: els dinka consideren que totes aquelles persones que viuen en una zona rebel són rebels i, per tant, els han de matar”, es lamenta Emmanuel. Quan sents les seves històries, pràcticament tothom explica que va marxar la nit que els soldats van arribar al seu poblat, van matar, van violar, van saquejar les cabanes, en van incendiar algunes i van marxar. Amb total impunitat, davant del silenci internacional, i com des de fa gairebé cinc anys.
Però la data d’inici d’aquest conflicte, a finals del 2013, sobta per dues raons, i a la vegada fa més tristos els relats dels que han sobreviscut. Principalment perquè va frenar l’alegria i l’enlairament d’un nou país, el més jove del món: la violència va esclatar només dos anys després que el Sudan del Sud aconseguís la seva anhelada independència del Sudan, el juliol del 2011. En segon lloc, perquè els sud-sudanesos ja portaven temps cansats de tant de sofriment: durant dècades van ser víctimes d’una guerra intermitent amb el govern central, que negava la llibertat del poble sud-sudanès. Per aquest motiu és possible caminar pels camps de refugiats del nord d’Uganda i trobar històries com la de Silvano Abure. Ell té 53 anys, riu com si volgués oblidar, i és el tercer cop que viu com a refugiat al país ugandès. “A cada guerra he hagut de fugir. La primera vegada –a finals dels anys 60– tenia quatre anys; ara ja tinc diversos nets. Imagina’t”, diu mentre seu en una cadira feta de branques enmig de la calor asfixiant del camp de refugiats de Bidi Bidi. Al seu voltant, alguns dels seus vuit fills l’escolten en silenci. Ell, en canvi, parla gairebé sense parar. Resignat. “El nostre poble ha patit molt. Sempre hem hagut d’escapar, i cada cop que marxàvem o tornàvem, havíem de deixar una vida enrere i començar-ne una altra des de zero”.
Torna a somriure nerviós quan recorda l’enèsima vegada que les bales van obligar-lo a deixar el seu país. Fa poc més d’un any i mig, de nit, i després que un grup de combatents dinka matés bona part dels seus veïns. Aquest conflicte d’ara, diu, és encara més fosc. I més indignant. “Les altres guerres eren contra el nord, perquè volíem ser lliures, però ara que ho hem aconseguit ens estem matant entre nosaltres per culpa del poder. No és una guerra ètnica, és una lluita pel poder, pels diners, i com sempre els civils som els perjudicats”. I en el cas del Sudan del Sud, com en molts altres països africans, el poder és sinònim de petroli. El país més jove del món compta amb la tercera reserva d’or negre més gran de l’Àfrica.
Morir de gana
Des del juliol del 2013, quan el president Salva Kiir va expulsar del govern el seu vicepresident, Rieck Machar, i tots els membres nuer acusats de preparar un cop d’estat, els enfrontaments entre els soldats del govern i els simpatitzants del vicepresident destronat –grups pràcticament amateurs de civils que van formar un exèrcit rebel per intentar recuperar el poder perdut– no han cessat. I al mateix temps, han avivat les tensions històriques entre els dos grans grups ètnics del país.
A poc a poc, les bales han anat arribant a bona part del territori. Com que l’entrada al Sudan del Sud està pràcticament vetada, una de les poques maneres de saber què passa a l’interior del país és a través dels refugiats que fugen –Uganda, amb més d’un milió de sud-sudanesos, és el país que més n’ha acollit–. “Els soldats dinka massacren un poble, després ataquen el següent, i després un altre. Els cadàvers es podreixen al sol perquè no queda ningú a les aldees”, assegura Emmanuel, que apunta que gairebé totes les famílies han quedat trencades. Al seu voltant, un grup d’infants tenen la mirada perduda, i només riuen tímidament quan algú els fa una ganyota. Alguns d’ells, ni això. Mentre parla, l'Emmanuel els mira de tant en tant. Són els seus fills. “Aquell és fill del meu germà, però el vaig acollir perquè durant l’atac van assassinar-lo [al seu germà], i la seva dona va desaparèixer”.
Mentrestant, la mare, que no deu arribar als 40 anys, calma el plor del fill més petit, que encara no té un any i mig. El pare diu que la criatura es passa bona part del dia plorant. El nen, que de roba només porta una mena de bolquer que li va gran, està especialment prim. Els braços i les cames semblen branques, però la panxa la té inflada. “Quan vam arribar –explica Emmanuel–, tenia febre i pensàvem que no se’n sortiria”. I és que a ells, com a bona part dels sud-sudanesos, la guerra també els ha fet conèixer la fam. Els atacs dels soldats provoquen que la població es quedi sense accés a la seva principal font d’ingressos i d’alimentació: els camps de conreu. “Quan ens vam refugiar en el segon poble vam passar molta gana. La meva dona i jo vam estar més de dos dies sense menjar perquè el poc que teníem ho donàvem als nens”, recorda. El pare admet que va intentar retornar a la seva aldea per accedir als seus camps de conreu i portar una mica de menjar a la família. “Era massa perillós”, es justifica. Els dinka controlaven la zona i era conscient que si el descobrien el matarien.
Al llarg del conflicte, aquests episodis de fam han empitjorat la situació dels civils i han afavorit les epidèmies i les morts per malalties com la malària, el xarampió o el còlera. Segons dades d’Unicef, gairebé la meitat de la població –més de 5 milions de persones– no poden cobrir les seves necessitats alimentàries, i més d’un milió d’infants pateixen desnutrició aguda. Com que les famílies no poden comprar menjar i sovint els soldats impedeixen l’arribada d’ajuda humanitària, sobreviuen a base de llavors i herba. La majoria, per norma, amb prou feines mengen un cop al dia.
“Abans érem feliços. Tenia un ramat i també cultivava la terra. Hi solia haver menjar per a tots, els nens anaven a l’escola i fins i tot teníem una botiga”, es deixa anar Emmanuel. “Mira!”, diu mentre es posa les mans a les butxaques d’uns pantalons polsosos de color blau marí. Fa com si busqués una moneda, però ja sap que no la trobarà. “No tenim ni una lliura”. I és llavors, quan ho diu i treu amb frustració la mà buida de la butxaca, que se li veuen tots els mals de la guerra.
Punts clau d'una guerra eterna
La història recent del sud del Sudan primer, i del Sudan del Sud després, és un relat de contrasts. Ser un territori fèrtil, propietat –per qüestions geogràfiques– d’una de les xarxes més importants d’oleoductes i de pous de petroli del continent negre ha sigut més una maledicció que una bendició. Els interessos econòmics per controlar aquesta zona han condemnat els seus habitants a dècades i dècades de violència.
Des de finals dels anys 50 fins pràcticament el 2005, el Sudan va viure una guerra entre el nord i el sud, la més llarga de l’Àfrica. Alguns diuen que hi va haver una pausa entremig, als anys 70, però d’altres asseguren que les bales mai van callar. Sovint, des d’Occident, aquest conflicte es va simplificar com a ètnic o religiós: s’enfrontaven el nord, que tenia el poder central a Khartum i era de majoria àrab, contra el sud, majoritàriament cristià, bressol de diversos grups ètnics, i que demanava més autonomia perquè se sentia dominat i oblidat. Al rerefons de tot plegat, hi havia els interessos econòmics. I el poder. A banda del petroli –el principal motiu–, el sud també tenia una terra més fèrtil i un terreny –que a diferència del del nord, més desèrtic– era ric en aigua, boscos i recursos. A més a més, els sud-sudanesos portaven anys discriminats per l'autoritarisme del poder central.
Després de dècades de conflicte –amb més de dos milions de morts i quatre milions de desplaçats– els acords de pau del 2005 preveien un referèndum d’independència per al sud, que es va fer el 2011 i va obtenir més d’un 98% de vots a favors. Els Estats Units en van ser els grans promotors: primer, perquè veien una gran oportunitat econòmica vinculada al petroli; segon, perquè també ho entenien com una aliança estratègica contra el nord musulmà.
La independència havia de significar el final de la violència i la construcció política d’un nou estat, que tenia matèria prima per tirar endavant. Però dos anys després, tot es va esfondrar. Les rivalitats internes al govern entre el president Salva Kiir, d’ètnia dinka, i Riek Machar, van intensificar les tensions històriques que hi havia entre aquests dos grans grups ètnics. Però un cop més, els interessos econòmics i les ànsies de poder van ser els principals detonants: la voracitat desmesurada per controlar i beneficiar-se de les oportunitats econòmiques que significava el nou Sudan del Sud –tan locals com estrangeres– va fer esclatar la guerra que continua vivint-se a dia d’avui. A més, tampoc s’ha complert el compromís de padrinatge per part del món occidental, que va ser qui en part va provocar l’emancipació –per interessos propis, també–, i després va prometre que donaria ajut polític per construir el nou estat i ajudar a oblidar les seqüeles d’una guerra de més de 40 anys.