Es considera que una de les lesions de genoll més comunes i greus en dones esportistes és la lesió del lligament encreuat anterior (LEA). Esportistes de primer nivell com Alexia Putellas o Carolina Marín han patit aquesta greu lesió. La dona, per diversos factors intrínsecs, com ara factors anatòmics, hormonals i/o factors neuromusculars, té més risc que l'home de patir lesions especialment al genoll. La incidència de lesió del LEA és de dues a quatre vegades més gran en jugadores joves que en jugadors de la mateixa categoria en esports col·lectius en què abunden les accions de frenada, canvis de direcció i salt, com el bàsquet o el futbol. Des del punt de vista preventiu, és important destacar que en un 60% de les ocasions, les lesions que pateixen les dones es produeixen sense contacte amb el rival. 

Factor de Risc 1: Esports amb accions de frenada i canvis de direcció

La majoria de lesions de LEA sense contacte es produeixen durant l'aterratge o en canvis de direcció amb una sola extremitat (suport monopodal) en què el sistema sensoriomotor no és capaç de mantenir l’estabilitat funcional del genoll.  Aquestes situacions es produeixen principalment en esports col·lectius com l'handbol, el bàsquet o el futbol.

hipòtesi de mecanisme lesional de lea

A.

B.

C.

D.

LCA

MCL

hipòtesi de mecanisme lesional de lea

A.

B.

LCA

MCL

C.

D.

hipòtesi de mecanisme lesional de lea

A.

B.

LCA

MCL

C.

D.

Figura 1. Hipòtesi de mecanisme lesional de LEA. Font: Koga H, Nakamae A, Shima Y, Iwasa J, Myklebust G, Engebretsen L, Bahr R, i Krosshaug T. Am J Sports Med 38: 2218-2225, 2010.

Factor de Risc 2: Anatomia de l’extremitat inferior

En el cas de les dones, són diversos els factors anatòmics que s'han relacionat amb la lesió del LEA, com ara un angle del quàdriceps augmentat, una pelvis més ampla, una major anteversió femoral o la mateixa anatomia del genoll (Hewett, et al., 2006). Per exemple, si l'espai entre ambdós còndils femorals no és suficient, podria existir més facilitat per al trencament del LEA en moviments de valg i rotació interna tibial perquè hi ha més fregament amb els còndils (Whitney, et al., 2014).

Factor de risc 3: Factors hormonals

Es produeix un increment molt important de lesions de LEA en dones entre els 15 i els 19 anys (Renstrom, et al., 2008). Des del punt de vista hormonal, la presència de receptors d'estrògens i progesterona a l'os, el múscul esquelètic, els lligaments i el sistema nerviós suggereix que les fluctuacions hormonals poden afectar l'estructura i la funció d'aquests teixits (Casey, Hameed, & Dhaher, 2014). De fet, hi ha cert consens en la literatura que la probabilitat de patir una lesió de LEA és més gran en la fase preovulatòria comparada amb la fase postovulatòria (Hewett, Zazulak, & Myer, 2007). Sembla plausible pensar que la variació de la quantitat d'hormones sexuals femenines, estrògens, progesterona i relaxina durant el cicle menstrual influeix en els factors relacionats amb les lesions de genoll. 

Factor de risc 4: Dèficit en el control dinàmic del genoll

La variable biomecànica més comuna associada amb la lesió del LEA és la manca de control en el moviment d’abducció o valg del genoll (Weiss & Whatman, 2015). En general, l'augment del valg del genoll en una acció esportiva indica una manca de control neuromuscular de la musculatura, especialment del maluc i la cama (gluti major, gluti mitjà, isquiotibials, tibial posterior). Aquesta musculatura és incapaç d’activar-se correctament per esmorteir les forces externes durant gestos esportius, cosa que produeix una excessiva càrrega als lligaments del genoll, especialment al LEA i als lligaments. 

Exemple de dèficit de control del genoll (A) i bon control de l'aterratge (B) en un test de laboratori.

Factor de risc 5: Dèficit de la musculatura flexora del genoll

A l'articulació del genoll, la musculatura flexora (isquiotibials) treballa de forma excèntrica conjuntament amb el LEA per controlar el moviment anterior de la tíbia respecte al fèmur (Zebis, Andersen, Bencke, Kjaer, & Aagaard, 2009). La força relativa d'aquesta musculatura comparada amb els extensors de genoll i la capacitat d'activar-la quan cal, determina el control articular del genoll. En general, les dones presenten un dèficit de força de la musculatura flexora del genoll (isquiotibials) respecte de l'extensora (quàdriceps). 

Factor de risc 6: Dèficit funcional entre extremitats

El dèficit funcional entre extremitats és una manca de balanç entre ambdues extremitats respecte a la força aplicada i/o el patró de reclutament muscular, cosa que fa que una de les dues extremitats demostri millor control dinàmic (Hewett, Stroupe, Nance, & Noyes, 1996; Knapik, Bauman, Jones, Harris, & Vaughan, 1991). En general, un dèficit superior al 15% és considerat com a criteri suficient per determinar el risc de lesió (Fitzgerald, Axe, & Snyder-Mackler, 2000; Kvist, 2004). S'ha demostrat que dones intervingudes de LEA, després de passar per un procés de recuperació no controlat, mantenen a l'extremitat lesionada un important dèficit de força que es relaciona amb un increment del risc de tornar a patir una nova lesió de LEA (Patern, Ford, Myer, Heyl, & Hewett , 2007)..

Factor de risc 7: Dèficit d’estabilitat i activació muscular del tronc (core)

La manca de control de la zona coneguda amb el terme anglès de core, que compren el complex lumbar-pelvis-maluc, afecta directament les càrregues rebudes en l’extremitat inferior, principalment el genoll. Actualment, com veurem més endavant, l’entrenament  específic del core té un paper fonamental en les rutines de prevenció de lesió de l’extremitat inferior. 

Programes preventius

La majoria dels programes de prevenció de lesió de LEA inclouen una varietat d'exercicis de força, equilibri, salts i agilitat que aborden els factors de risc principals en l'esport femení. Generalment, es recomana fer aquests exercicis de prevenció durant la part de l'escalfament, a la part inicial dels entrenaments. D'aquesta manera augmenta la confiança de les esportistes. La tècnica utilitzada al realitzar aquests exercicis és fonamental. S'han de fer sense fatiga per evitar una mala execució dels exercicis. D'altra banda, es recomana fer aquest programa de prevenció de lesions 2-3 vegades per setmana per assegurar obtenir el benefici de protecció desitjat. A més, els programes de prevenció s'han d'implementar en edats primerenques, com més jove es comenci, millor!

Com a exemples senzills de prevenció de lesió de LEA trobem la proposta de la FIFA amb la rutina d'exercicis 11+. És un programa integral que inclou exercicis cardiovasculars i preventius que es concentren a millorar la força de l'extremitat inferior, l'equilibri i l'agilitat. Té una progressió de tres nivells amb dificultat creixent per proporcionar variació i augments en la dificultat. Es triga aproximadament de quinze a vint minuts a completar-la i requereix un equip mínim (un joc de cons i pilotes de futbol). En aquesta pàgina web oberta es pot consultar el programa amb tot detall: https://fittoplay.org/sports/football/football/

Els interessats en altres esports poden trobar més programes preventius amb una bona fonamentació científica a https://fittoplay.org/ .