“Vull lluitar fins al final: m’han destrossat la vida, tot el sistema va fallar”

Va ser un dimecres a Gràcia. La va veure dansar gràcil i lleugera, però alhora segura i alegre, amb una faldilla llarga i un mocador volant entre les companyes. “Només podia plorar de l’emoció, m’enrecordava de la primera Aurora, i ara la veia saltant i somrient fent psicodansa: per fi era lliure”, recorda la psicòloga Raquel González. L’any 2006 va tenir la primera sessió amb l’Aurora Martín, durant la qual pràcticament no va parlar. “Em vaig trobar una noia espantada de viure, amb silencis eterns”, rememora la Raquel. L’Aurora va tardar 10 anys a poder verbalitzar els abusos que va patir quan era una nena. El seu tiet i altres familiars i amics van agredir-la sexualment entre els 6 i els 10 anys, quan ella vivia a les barraques de Francisco Alegre, les barraques del Carmel que van enderrocar-se abans dels Jocs Olímpics del 92. Tot va fallar. El pare els havia abandonat. La mare, prostituta i amb problemes d’esquizofrènia, la deixava a ella i al seu germà bessó sols a casa, a l’empara dels avis i altres familiars. El sistema va fallar. Ningú va detectar els avisos que llançava aquella noia castigada per una infància terrible.

Els abusos van començar quan tenia 6 anys. El seu tiet J.G.G. va ser el primer. Va portar-la amb una cosina a casa i els va dir que jugarien “a pares i mares”. Li va fer fer tocaments i, després que la cosina marxés, la va dur al bany, on va agredir-la sexualment. “M’agafava pels cabells, m’ofegava. Ho veia tot negre”, rememora l’Aurora. La va posar nua dins de la banyera i allà la ment va dir prou, com si ho recordés “des de fora”. L’escena es va repetir. També a la piscina. “Em deia que si volia banyar-me amb els cosins havia de fer el que em digués. Allà, dins un quartet, abusava de mi, i ho vaig acabar normalitzant”. El tiet no va ser l’únic: tres familiars més i amics de l’oncle també van abusar-ne.

L’any 1990 es va acabar el malson. La Barcelona olímpica no podia permetre’s la imatge de centenars de barraques coronant un dels seus turons. Van acabar en un pis de protecció oficial a Nou Barris. “El que més mal m’ha fet és la situació familiar. No només eren abusos, hi havia una desestructuració molt greu, una vulnerabilitat absoluta. Estava moltes hores sola, sortia al carrer descalça, només em donaven menjar quan me n’anava a casa d’algun familiar. Les pallisses no eren només de la mare, sinó també dels avis...” Ningú va actuar. Ni els assistents socials que visitaven la mare ni tampoc al col·legi van fer cas dels senyals d’alarma. L’Aurora formava part d’una Barcelona oculta, desconeguda per la gran majoria dels barcelonins. “Van viure situacions per tornar-se boig. L’Aurora ho va viure cap endins i el germà –ara a la presó– ho va externalitzar”, diu la Raquel.

L'any 1990, abans dels Jocs Olímpics, les barraques es van enderrocar.Cristina Calderer

“Segueixo amb problemes psicològics, em costa viure una vida normal. Tinc por que em facin mal. Tinc imatges gravades a la ment que no les podré oblidar mai. L’any 2006 li vaig dir a la meva tieta que havien abusat de mi i no em va creure. Vaig sentir el que és la revictimització”, diu ella.

Amb el pas dels anys va anar refent la vida. “Quan es va casar va trobar fonament per mirar al passat”, explica la Raquel. L’Aurora i el seu marit van plasmar el que havia viscut en un llibre. Va ser la manera de canalitzar l’horror. “La maternitat va ser el més sanador. Ser mare li va donar força. Es curava a través del fill. Sabia que no es repetiria la història que ella havia patit amb la seva mare”, afegeix la Raquel. Després d’un temps sense veure’s, van reprendre les sessions i l’Aurora va verbalitzar per fi els abusos.

Va presentar la denúncia al març. El seu tiet la va intimidar en un bar i li va recordar tot el que havia viscut a la infància. Aquell dia va dir prou i va decidir denunciar-ho. “Va connectar amb la ràbia, que és una de les fases de la recuperació”, explica la Raquel. L'Aurora ja tenia la “força d’una guerrera” per abordar el seu passat. Va denunciar-lo només a ell: “No podia enfrontar-me a tots”.

El procés no ha sigut fàcil. L’hi han anat tombant tot perquè la llei diu que el cas ha prescrit. Tot i això, ella no defalleix. “Cada cop que l’advocat em deia que m’ho havien denegat, m’enfonsava i em plantejava: «Què aconseguiràs amb això?» Però m’han destrossat la vida i vull lluitar fins al final, tot el sistema ha fallat”.

L’advocat Bernat Barceló va dur el cas al Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg. Conscient que serà complicat guanyar per la literalitat de la llei pel que fa a la prescripció, s’aferra “als criteris i convencions internacionals i la regulació de la protecció dels menors” perquè Europa entri a debatre-ho i creï un precedent. Ella no va poder denunciar-ho dins dels terminis que fixava la llei perquè vivia “desprotegida i desemparada”. El de l’Aurora no és només un cas d’abusos, és un cas en què tot el sistema va fallar.