“M’ha condicionat molt no rebre ajuda psicològica des del principi”

“Quan s’acostava l’estiu entrava en pànic. El passava a València a casa l’àvia i allà coincidia amb tota la família. Entre els 8 i els 15 anys, dos dels meus tiets i la parella d’una tieta abusaven sexualment de mi. Per qualsevol excusa em buscaven i em feien aquelles coses”. L’Ana, que ara té 28 anys, s’asseu amb prudència i es cargola sobre ella mateixa, com volent ocupar poc espai. Amb un fil de veu i el cap mig cot escup amb paraules la ràbia que li surt del cos menut. Amb una infantesa marcada pels maltractaments físics per part del germà, malalt d’esquizofrènia, només té bones paraules per a la seva mare, una dona sola que feia malabarismes per tirar endavant els fills i per qui l’Ana va callar aquell infern: “Em deien que si ho explicava trencaria la família, i jo no podia suportar que ella es quedés sense ajuda”.

Fins que un dia el dolor va poder més que la culpa i, després de l’enèsima agressió, l’hi va explicar: “Vam visitar un cosí en estat vegetatiu. La mare parlava amb familiars i vaig quedar-me sola a l’habitació. Va entrar un tiet, em va fer aguantar la criatura i va començar a abusar de mi. Ho va fer amb tanta violència que jo només pensava a agafar fort el nen perquè no caigués a terra”. Quan va sortir de l’habitació tenia la cara i el coll raspats i vermells pel fregament de la barba d’aquell home i va suplicar-li a la seva mare que marxessin. La mare, alarmada i ja lluny de la casa, la va fer parlar: “Em va creure de seguida, va trencar la relació amb la família i vam denunciar. Jo estava aterrida. Ells? Es defensaven entre ells, ho van negar tot”.

Explica que, després de prestar declaració, a l’oficina dels Mossos d’Esquadra els van recomanar que abans de continuar amb la denúncia anessin a casa, s’ho pensessin bé, i si de cas, tornessin l’endemà: “Imagina’t com em vaig quedar... Arribar a casa i haver d’assimilar tot el que havia passat. Jo només tenia 15 anys! –exclama agitada–. Vaig passar una nit horrible i l’endemà la mare em va dir «Què, anem?»” Van denunciar i van tornar a casa.

“Tenia molta por de trobar-me els meus agressors pel carrer i em sentia extremadament culpable perquè la mare s’havia quedat sola”. Una tarda es va prendre tots els medicaments del seu germà i va deixar una nota. Recorda que els metges no s’explicaven com havia sobreviscut. La van ingressar a l’UCA, la Unitat de Crisi d’Adolescents, i allà la visitava un psiquiatre, però malgrat la denúncia mai va rebre atenció psicològica per haver sigut víctima d’abusos sexuals.

El judici va acabar amb absolució per falta de proves.Cèlia Atset

En aquell moment, l’Ana no va caure en la importància de l’atenció psicològica. Se sentia tan protegida tancada al centre, lluny dels seus agressors, que va decidir ampliar la denúncia i explicar més del que havia dit. Davant la gravetat dels fets, els Mossos la van derivar a la UFAM, Unitat Funcional d’Atenció als Abusos Sexuals a Menors, de l’Hospital Sant Joan de Déu i, després de verificar el seu testimoni, la DGAiA va tutela-la i va anar a viure a un centre de menors. Allà s’hi sentia segura, seguia amb els estudis, un psicòleg li feia un seguiment i es va esforçar per refer la vida. El judici va arribar quan ja havia fet els 18 anys. Em mira fixament una bona estona i diu: “Els van absoldre per falta de proves. Estic segura que algú devia veure alguna cosa, però allà tothom callava”.

Intenta girar full. Treballa, té amistats i no explica mai res a ningú i dissimula el seu passat tant com pot. Però encara que la seva fortalesa l’empeny a tirar endavant, no pot. Tot i que el seu cas era un expedient a les administracions de salut i justícia, no va rebre mai cap tractament psicològic especialitzat i això li va començar a passar factura: “Vaig adonar-me que necessitava ajuda i que m’havia condicionat molt no haver-la rebut des del principi. No estava bé i no podia fer com si no hagués passat res. A part de les seqüeles físiques, no em podia recompondre emocionalment. Em costa molt tenir afectivitat amb les persones”.

Va fer un recorregut buscant ajuda que va durar anys: del CAP la van derivar a Salut Adults, allà li van oferir mediació i teràpia en grup de temàtica general, la va fer però no va millorar. Al final va aconseguir cita amb una psicòloga, que li va ser sincera: “Em sap greu però només tenim una hora, i si comencem a tocar aquest tema, marxaràs malament i d’aquí a la pròxima sessió és molt temps”. Un dia es va presentar sense cita, desesperada, i plorant va suplicar ajuda. La psicòloga li va parlar de la Fundació Vicki Bernadet, un centre especialitzat en el tractament i recuperació de persones que han patit abusos i agressions sexuals durant la infantesa. “Ara em sento encaminada”, somriu, i dona per acabada la conversa.