“Aquell dia vam haver de tornar a dormir a la casa on havia passat tot”

Entra caminant ferma, em fixa la mirada mentre ens presenten i te n’adones de seguida: és d’aquelles dones que lluiten fins on calgui. S’asseu, encreua les cames, les mans, i em demana no haver d’explicar els detalls dels abusos sexuals que va patir la seva filla de 9 anys per part d’un amic i company de pis i passar directament a denunciar que, a causa de deficiències en els serveis de la Seguretat Social, la seva família i ella van estar tres mesos vivint un calvari. “La meva mare, la meva filla i jo vivíem en una habitació llogada a casa d’un amic del meu marit, que estava treballant a l’estranger. Feia poc que havíem tornat de passar una temporada al meu país i ens estàvem tornant a adaptar. Una tarda la meva mare va tornar a casa i va trobar aquell home abusant de la meva filla. Va treure la nena d’allà, em va trucar i vam anar directament a l’ambulatori. Li van fer una exploració clínica i va venir la policia judicial. Vam denunciar”.

Recalca que està molt agraïda a la policia i que la van assessorar molt bé i que aquella mateixa nit van detenir l’agressor. Però les tres dones no tenien un lloc on anar i van haver de tornar a dormir a la casa on havia passat tot. “Jo estava totalment en estat de xoc”, recorda. L’endemà va arribar el seu marit.

Dos mesos i tres setmanes. Quan l’ambulatori va activar el protocol Família Protectora el cas va alertar els serveis socials del seu poble –dependents de la Generalitat– i van posar-se en contacte amb la família al cap de 72 hores. “El dissabte una amiga ens va acollir i vam instal·lar-nos tots quatre en una habitació pensant que només serien uns dies”. Però no va ser així: “Quan em vaig reunir amb els serveis socials, em van dir que només tenien 4 habitatges de protecció oficial i que estaven ocupats. Vaig explicar-los que a l’habitació on vivíem no ens hi podríem estar gaires dies i que teníem pocs recursos econòmics, però em van dir que només podien ajudar-nos posant la fiança quan lloguéssim un pis”. Em mira digna i afegeix: “No demanàvem res gratuït, sinó possibilitats per viure dignament i pagar un lloguer en funció dels nostres ingressos”.

Es remou a la cadira i comença a explicar totes les vegades que va presentar-se a les oficines per insistir i insistir demanant ajuda per trobar un lloc on viure i li deien que ja li trucarien, però els dies passaven fins que es van veure, altra vegada, al carrer. “L’ajuda que et donen és molt deficient i també la manera com et tracten. Jo sempre m’he guanyat la vida i mai no havia hagut de demanar res a ningú”

Aquesta situació era molt humiliant per a ella. Laura Rodríguez, psicòloga de la Fundació Vicky Bernadet, centre especialitzat en la recuperació de persones que han patit abusos i agressions sexuals durant la infantesa, escolta la conversa atenta i interromp per afegir que el de la Marta “no és un cas aïllat i aquestes deficiències revictimitzen les famílies perquè les posen en un circuit confús de visites i han d’explicar una vegada i una altra els fets en un context en què necessites acompanyament”. “La Marta és una dona que es mou molt i per això es va espavilar”. Es miren, somriuen.

Gairebé dos mesos després dels fets, la família va fer les maletes per anar a viure a un santuari d’una congregació religiosa de Barcelona. Allà s’hi van estar un mes i mig més.

“Quan vam arribar al santuari, l’únic que havia aconseguit de l’administració era un paper amb un llistat de finques on havia d’anar a buscar pis i, si aconseguia llogar-ne un, hi posarien la fiança i una mensualitat, cosa que estava molt bé però a nosaltres ningú ens llogava res perquè teníem feines temporals”. Finalment, a través d’uns coneguts, van trobar un pis i els serveis socials van complir, encara que els tràmits es van allargar dues setmanes més. “Va ser una ajuda molt important, però insisteixo que el servei és molt deficient”, diu.

Quatre mesos després de l’activació del protocol, la UFAM, la Unitat Funcional d’Abusos al Menor de l’Hospital Sant Joan de Déu, es va posar en contacte amb la família per fer un reconeixement psicològic a la nena. No se li van detectar seqüeles pels fets i no va requerir tractament. La Marta, a través dels serveis socials, va demanar atenció psicològica per a la mare, i ella va acabar anant a la Fundació Vicky Bernadet.