L’any 1859, l’enginyer en cap de la província de Barcelona, Josep Rafo, va presentar al Ministeri de Foment un projecte d’obres i millores del Port de Barcelona que assegurés un abric segur a les embarcacions i pogués acollir grans vaixells. Era un projecte ambiciós que, dut a terme en la seva totalitat, superava en extensió el Port de Marsella.
El Ministeri de Foment va acceptar el projecte immediatament, fins al punt que Ildefons Cerdà el va incorporar en el seu pla de l’Eixample. Però una obra de tal magnitud requeria d’un gran finançament i voluntat política: els militars havien deixat clar que s’havia de mantenir la Ciutadella, el castell de Montjuïc i la muralla de mar.
Les obres van encallar-se una dècada, fins que un 5 de febrer del 1869 armadors, comerciants i empresaris marítims, juntament amb el Ministeri de Foment, van constituir la Junta d’Obres del Port de Barcelona, una institució pionera a l’Estat que va permetre que Barcelona i Catalunya comptessin amb un port adequat al creixement de la seva economia i va facilitar la seva obertura comercial al món.
Aquella va ser la llavor que, 150 anys més tard, convertiria el Port de Barcelona en el gran ‘hub’ logístic de la Mediterrània.
Al segle XVI, Barcelona està oberta al comerç marítim als peus de Montjuïc, però els vaixells són vulnerables als temporals i les obres dels primers dics s'allarguen durant segles. Quan les antigues muralles de la ciutat s’enderroquen, el Port per fi pot créixer per adaptar-se a una activitat comercial cada cop més intensa.
El 1869, ara fa 150 anys, es constitueix la Junta d'Obres del Port de Barcelona, una organització moderna que aporta la gestió i el finançament necessaris per desenvolupar el seu projecte d’expansió i canalitzar el potencial real del Port.
És l'època de la Revolució Industrial, del Pla Cerdà, de l'Exposició Universal i de l'energia de vapor. El mateix 1869 s’acaben les obres al canal de Suez i es redueix a la meitat el trajecte entre l’Europa Occidental i l’Extrem Orient: el tràfic naval a la Mediterrània ha canviat per sempre.
Entre el maig del 1870 i el juny del 1875 s’extreuen gairebé dos milions de metres quadrats de sediments, una operació que costa més de tres milions de pessetes. Per primera vegada en la història del Port, sembla que els barcelonins guanyen la partida a l’entorn.
A principis del segle XX, quan per fi s'ha aconseguit dragar el fons del Port de manera eficient, la Junta d’Obres del Port aprova la creació de més superfície terrestre per atendre millor la creixent quantitat de mercaderies que transporten els nous vaixells. L'activitat al Port és cada cop més frenètica. El món avança a velocitat de vertigen i Barcelona li segueix el ritme.
Durant la primera meitat del segle XX, el món travessa moments convulsos. Les dues Grans Guerres creen un clima d'inestabilitat que afecta l'activitat portuària. Malgrat que durant els anys de la Primera Guerra Mundial el Port continua creixent, la Guerra Civil Espanyola deixa el país en ruïnes.
La dictadura franquista afecta l’activitat del Port durant molts anys. A finals dels anys 50 es potencia el Port de Barcelona com a cor de la importació i l’exportació que demana una economia en recuperació.
El 1966 comença la construcció de noves infraestructures estratègiques, com el moll de l'Energia, i s'inicia l'expansió cap al sud. El Port creix amb la ciutat i amb Catalunya mentre veu arribar una nova eina que revolucionarà el transport de mercaderies: el contenidor. Als anys 80 el Port inicia un procés per transformar els seus molls interiors i obrir-se a la ciutat. El moll de la Fusta es converteix en el primer espai per passejar i per gaudir del Port.
La designació de la ciutat com a seu olímpica va suposar un incentiu per al port ciutadà –el Port Vell–, si bé la majoria de les noves infraestructures (rambla de Mar, World Trade Center, Palau de Mar, Aquàrium, IMAX, Maremagnum...) van inaugurar-se després dels Jocs, l’any 1995.
Des d’aleshores, el Port de Barcelona no ha parat mai de créixer, i avui és cinc ports en un: port ciutadà, comercial, logístic, energètic i de creuers. Un port modern i competitiu que permet que les exportacions catalanes arribin arreu i que atreu grans navilieres i operadors logístics.
150 anys després, un cop s’ha generat l’espai i les infraestructures suficients, el repte ara és seguir creixent sobre dos pilars essencials: la innovació i la sostenibilitat mediambiental, social i econòmica, amb l’horitzó –defensen des del Port– com a únic límit.
