Vides
trencades
per la

SOJA

que
alimenta
els nostres
porcs

L’ARA ha sigut testimoni de la desforestació i els conflictes per la terra que generen els cultius de soja al Brasil. Bona part d'aquesta soja ve a parar a Catalunya, que la importa en gran quantitat per fer pinso per als porcs

Sònia Sánchez López

Fotografies

Ruth Marigot Murillo

3 de desembre del 2021

Enviades especials al Brasil


Amb el suport de l'ONG Grain

Indústria porcina

A Catalunya ja hi ha més porcs que persones

Porcs

Persones

7,8

7,7

>

milions

milions

Porcs

Persones

7,8

7,7

>

milions

milions

Porcs

Persones

7,8

7,7

>

milions

milions

En els últims 20 anys, la producció catalana de porc s’ha duplicat

1999

2020

11,5

23,1

milions

milions

Porcs sacrificats

a Catalunya

1999

2020

11,5

23,1

milions

milions

Porcs sacrificats a Catalunya

1999

2020

11,5

23,1

milions

milions

Porcs sacrificats

a Catalunya

Més de la meitat d’aquesta producció és per exportar

carn de Porc

1,79

milions de

tones anuals

51,4%

per

exportar

per

catalunya

0,92

11,18

milions de

tones anuals

kg anuals

per persona

àsia

europa

64%

30%

sobretot França,

Itàlia i Polònia

sobretot

Xina i Japó

carn de Porc

1,79

milions de

tones anuals

51,4%

per

exportar

per

catalunya

0,92

11,18

milions de

tones anuals

kg anuals

per persona

àsia

europa

64%

30%

sobretot França,

Itàlia i Polònia

sobretot

Xina i Japó

carn de Porc

1,79

milions de

tones anuals

51,4%

per

exportar

per

catalunya

0,92

11,18

milions de

tones anuals

kg anuals

per persona

àsia

europa

64%

30%

sobretot França,

Itàlia i Polònia

sobretot

Xina i Japó

Soja

Per alimentar tots aquests porcs i satisfer l’elevada demanda calen moltes tones de pinso

2020

5

milions

de tones

2020

5

milions

de tones

2020

2020

5

milions

de tones

Una matèria primera clau per produir el pinso és la soja, una lleguminosa rica en proteïnes

Producció de

soja mundial

77%

per alimentació

d’animals

Producció de

soja mundial

77%

per alimentació

d’animals

Producció de

soja mundial

77%

per alimentació

d’animals

Però la gran quantitat requerida fa més rendible importar soja transgènica, un cultiu que la UE no permet

consum de

soja a Europa

95%

importada

consum de

soja a Europa

95%

importada

consum de

soja a Europa

95%

importada

Importació

Per això, la indústria catalana ha d'importar grans quantitats de soja

faves

de soja

farina

de soja

2,4

1

milions

de tones

milió

de tones

equival

40%

territori

català

en cultius

de soja

faves

de soja

farina

de soja

2,4

1

milions

de tones

milió

de tones

equival

40%

territori

català

en cultius

de soja

faves

de soja

farina

de soja

2,4

1

milions

de tones

milió

de tones

equival

40%

territori

català

en cultius

de soja

I el Brasil és el principal país d’importació de la soja que arriba a Catalunya

importació

52%

origen

Brasil

arriba pels ports de

BCN i TGN transportada

principalment per les grans

multinacionals Cargill i Bunge

importació

52%

origen

Brasil

arriba pels ports de

BCN i TGN transportada

principalment per les grans

multinacionals Cargill i Bunge

importació

52%

origen

Brasil

arriba pels ports de

BCN i TGN transportada

principalment per les grans

multinacionals Cargill i Bunge

D’on ve aquesta soja?
Com que ja no es permet cultivar soja a l’Amazònia –hi ha una moratòria des del 2006– ara es cultiva a la sabana tropical del Cerrado, un bioma únic al món
El Cerrado comprèn 200 milions d’hectàrees que ocupen 8 estats brasilers. Ja se n’han desforestat 95 milions per l’agroindústria
Dins el Cerrado la regió on més està creixent aquest cultiu és Matopiba (formada per part dels estats de Maranhao, Tocantins, Piauí i Bahia)
L’ARA ha visitat aquesta regió i ha comprovat de primera mà els efectes d’aquests cultius: desforestació i violència contra les comunitats que hi viuen
Fazenda Estrondo, Formosa do Rio Preto, Bahiaclose

Desforestació

La destrucció
d’un bioma únic

“Fa trenta anys vam celebrar una boda i el pare de la núvia no podia arribar-hi: vam haver de fer-li un pont amb fustes per travessar el riu. Ara els cotxes poden creuar per sobre de l’aigua sense problema”, relata Guilherme Ferreira de Souza, que ha viscut els seus 64 anys al nord-oest de Bahia (Brasil), en la petita comunitat Aldeia. La sabana tropical del Cerrado és bressol de molts dels rius de l’Amèrica del Sud i alberga un 5% de les espècies vegetals i animals del planeta. Però la desforestació està reduint els recursos hídrics i acorrala cada cop més el reducte de vegetació on viuen aquestes comunitats tradicionals.
Guilherme Ferreira de Souza

Guilherme Ferreira de Souza

“Han desforestat els arbres que donaven ombra a la terra i això està assecant els nostres rius”

El Cerrado, terra d’aigua

Fazenda Estrondo, Formosa do Rio Preto, Bahia play_circle

Els camps de soja s’estenen fins més enllà de l’horitzó. Milers d’hectàrees de terra nua, sota el sol implacable de la temporada seca, que a la sabana brasilera del Cerrado dura sis mesos. “Han desforestat els arbres que donaven ombra a la terra i això està assecant els nostres rius”, es queixa Guilherme Ferreira de Souza. Ell ha viscut els seus 64 anys en la petita comunitat Aldeia, al nord-oest de Bahia (Brasil). És un geraizeiro, com es coneix els pobladors tradicionals d'aquesta sabana tropical, descendents d’esclaus fugitius, buscadors d’or i camperols que es van endinsar cap a l’interior del Brasil al segle XIX. Per a aquestes comunitats, l'arribada de les grans propietats agrícoles de soja ha suposat no només la pèrdua d’una vegetació de la qual es nodreixen per viure, sinó també l’amenaça directa d’expropiació, exercida fins i tot amb violència.

Els geraizeiros viuen a les valls, la part més baixa de la sabana, que conserva encara la seva vegetació única. Un reducte de vida salvatge cada cop més acorralat. A dalt a l’altiplà, tot són cultius. “Fa trenta anys vam celebrar una boda i el pare de la núvia no podia arribar-hi: vam haver de fer-li un pont amb fustes per travessar el riu. Ara els cotxes poden creuar per sobre de l’aigua sense problema”, explica Ferreira. El Cerrado és, de fet, el dipòsit d’aigua subterrània més important del Brasil, bressol de vuit de les 12 conques hídriques més grans del país. Però els agricultors asseguren que no hi ha cap problema.

La família del Guillerme viu a la comunitat Aldeia, dins del territori de la Fazenda Estrondo. / Les comunitats tradicionals del Cerrado viuen també de la pastura.

“L’impacte de l’agricultura sobre l’aigua és molt petit”, assegura Odacil Ranzi, president de l’Associació d’Agricultors i Regants de Bahia (AIBA), que ens rep a la seva oficina de Luis Eduardo de Magalhaes, una localitat de l’oest de Bahia nascuda a l’escalf de l’expansió agrícola i que va ser l’única de la zona on va guanyar Bolsonaro en les eleccions del 2018. “Els rius tenen la mateixa aigua durant tot l’any malgrat que durant sis mesos aquí no plou gens. Les aigües subterrànies són molt abundants, els agricultors podríem utilitzar molta més aigua de la que fem servir”, afirma amb seguretat. La seva visió no pot ser més diferent que la dels membres de les comunitats pobres de la zona, que ens parlen de rius que s’assequen i de pantans que estan desapareixent. El representant dels agricultors, en canvi, afirma sense cap rubor: “En 40 anys no he vist cap canvi climàtic en aquesta regió”.

Diversos informes mediambientals, però, constaten l’impacte de l’agroindústria en els ecosistemes del Cerrado i confirmen que els cabals dels rius s'han reduït. Des de la finestra del cotxe, és clar que la regió és avui molt diferent de la que es van trobar els grans agricultors que, com Ranzi, van arribar als anys 70 i 80 procedents del sud del país i van obrir la regió a l’agroindústria. Les extensions de camp preparat per cultivar s’estenen fins on arriba la vista. Columnes de fum negre aquí i allà alerten de diversos incendis pròxims. El foc és una de les vies més utilitzades per obrir pas a la desforestació i despullar la terra per als cultius. Però a mitjans de setembre, al final de sis mesos d’època seca i amb temperatures que superen els 35 graus, també proliferen els incendis fortuïts.

“La soja ha acabat amb tota la natura. L’aigua s'està acabant, tot està desforestat”, es lamenta també Florentino Ferreira de Sousa, cosí del Guilherme. Ens rep a casa seva, immersa en un racó recòndit de la vall, i ens explica que hi ha dos jaguars rondant per la zona: ja li han matat tres vedells. Són alguns dels perills que han hagut d’afrontar tota la vida les comunitats que viuen al cor de la sabana i que subsisteixen a base de petites pastures i de plantar mandioca, fesols i altres aliments. Ara, però, per a ells hi ha amenaces molt pitjors que la dels jaguars.

La sabana més biodiversa del món

Malgrat no ser tan cèlebre com l’Amazònia, el Cerrado és la sabana tropical més biodiversa del món. Ocupa 200 milions d'hectàrees a l'est del Brasil, una zona com Espanya, França, Alemanya, Itàlia i el Regne Unit juntes. Acull el 5% de les espècies vegetals i animals del planeta, de les quals més de 4.800 són endèmiques. Els monocultius de soja –a més de blat de moro i cotó– ja han desforestat 95 milions d'hectàrees, la meitat de la sabana. Segons un informe de WWF, només el 20% de la vegetació que encara hi queda està en condicions sanes de conservació. “Això converteix el Cerrado en una de les àrees naturals més amenaçades del planeta”, diu l'informe, i alerta que “el ritme de devastació dels últims anys l'encamina cap a un procés d'extinció massiva sense precedents”.

La moratòria que des del 2006 prohibeix plantar soja a l'Amazònia ha traslladat aquest cultiu cap a el Cerrado, i en especial cap a la regió de Matopiba, que ocupa tot l’estat de Tocantins i parts dels estats de Bahia, Piauí i Maranhao. És en aquests 73 milions d'hectàrees on més ràpidament està creixent el monocultiu de soja per satisfer la demanda internacional, a costa de destruir un ecosistema únic i de fer fora les comunitats tradicionals. Matopiba és la nova frontera de la desforestació per la soja.

La sabana més biodiversa del món

“Lliure de desforestació”, diuen

Una enquesta feta entre els productors de pinso catalans ha detectat que la immensa majoria no sabien si la seva soja venia de zones desforestades o no, perquè els grans importadors a qui la compren, com Cargill i Bunge, no els faciliten aquesta informació, com explica la directora de l'associació catalana de productors de pinso (ASFAC), Carme Soler. Cargill assegura simplement que la soja que porta del Brasil està en un 95,6% “lliure de desforestació”. Per què? Perquè compleix la normativa mediambiental brasilera. El mateix que diuen els agricultors brasilers: “Complim al 100% la legislació ambiental brasilera, que és de les més estrictes del món”, assegurava el president de l’Associació d’Agricultors de Bahia (AIBA), Odazil Ranzi. Però en aquesta legislació hi ha lletra petita.

Per començar, al Brasil tota desforestació que es va fer abans del 2008 és legal. La reforma del Codi Forestal brasiler que va aprovar el 2012 el govern de Dilma Rousseff va “amnistiar” tota la desforestació prèvia al 2008. Com si res no hagués passat. “Ara, ja s’està intentant aprovar en el Congrés una nova data per amnistiar la desforestació fins al 2011: al Brasil les lleis sempre es van canviant per anar legalitzant l’expansió de la frontera agrícola”, explica la investigadora de Grain Larissa Parker. La bancada ruralista –els terratinents– és cada cop més poderosa al Congrés, de manera que la desforestació il·legal s’acaba legalitzant.

A el Cerrado en concret, si la propietat preserva un 20% de la seva superfície com a “reserva legal”, pot desforestar legalment el 80% restant (a l’Amazònia és al revés: cal protegir el 80%). Però per saber si la Fazenda té en ordre aquesta “reserva legal”, la referència és un registre de la propietat “que és autodeclaratiu, és a dir, són les mateixes propietats les que introdueixen les seves dades”, explica Parker. I els organismes mediambientals que han de supervisar-les cada cop tenen menys finançament per fer la seva feina, especialment des de l’arribada de Jair Bolsonaro al poder.

Aquest mes la Comissió Europea ha proposat una normativa que vol prohibir la importació d'alguns aliments, entre els quals la soja, si provenen de zones desforestades, i no distingirà entre desforestació legal i il·legal. Segons Brussel·les, la nova llei protegiria dos terços de la vegetació nativa que encara queda a el Cerrado: els que geogràficament puguin lligar amb la definició de “bosc” que fa la FAO, ja que la normativa només és per a boscos tropicals i no per a sabanes ni aiguamolls. Però segons Ecologistes en Acció, la normativa, que encara ha de passar per l'Eurocambra i el Consell abans de ser aprovada, “té importants llacunes”.

“Lliure de desforestació”, diuen
Florentino Ferreira

Florentino Ferreira

“Aquí la terra ens ho dona tot, si la natura minva encara més la nostra vida serà molt difícil”

La Fazenda Estrondo, llicència per desforestar

Florentino Ferreira i el seu cosí Guilherme van liderar la lluita de la seva comunitat contra la Fazenda Estrondo, la propietat que ocupa avui les terres on han viscut sempre. “La meva mare té avui 98 anys i va néixer aquí”, remarca el segon, com a prova del seu dret a viure allà, malgrat que no tenen títols de propietat. “Alguns veïns han marxat, intimidats per la Fazenda, però per a nosaltres és molt difícil viure a la ciutat”, diu el Florentino: “Aquí la terra ens ho dona tot”. Però les condicions de vida també estan canviant per a aquestes comunitats. “Els pantans s'assequen i els rius s'aprimen per la desforestació i pels pous profunds de l'agronegoci”, remarca: “Si la natura es redueix més, la nostra vida serà molt difícil”.

La Fazenda Estrondo es va instal·lar en aquesta zona de Bahia als anys 80 del segle passat. Un empresari de Rio de Janeiro, Ronald Guimarães Levinsohn, va presentar títols de propietat falsos sobre aquelles terres públiques per poder presentar-les com a garantia per a un deute. Estrondo és un cas excepcional per la seva dimensió: la 'fazenda' ocupa 315.000 hectàrees, més de tres cops la ciutat de Barcelona. Però és un sistema que es repeteix arreu de la regió. “L’acaparament de terres dels anys 70 i 80 va ser només documental, fet d’amagat en els registres. La desforestació real no arrenca fins al 2003 i és a partir del 2014, de fet, quan comencen a declarar reserves legals en les zones de les comunitats de les valls i s’arriba a la situació de conflicte amb violència”, explica Mauricio Correia, l’advocat de l’Associació d'Advocats dels Treballadors Rurals (AATR) que porta el cas.

Dins de la Fazenda Estrondo hi viuen diverses comunitats de geraizeiros, com Aldeia, Gatos i Cachoeira.

Va ser llavors, cap al 2014, que la Fazenda va posar punts de guàrdia amb homes armats. “Ens van prohibir sortir de la vall, ens demanaven la documentació per qualsevol desplaçament”, explica el Guilherme. “Els pistolers ens treien els cavalls, feien coses només per humiliar-nos. Van matar l’oncle d’un parent meu només per atemorir-nos, perquè tothom sabés qui manava”, afegeix el Florentino. De sobte, ja no podien anar a l’altiplà a collir la fruita de pequi, com havien fet sempre, o el capim daurat amb el qual fan artesania tradicional.

“A l’altiplà hi anàvem a buscar mangaba i tucum, ara ja no hi queda res”, recorda el Guilherme. De la closca de la mangaba en treien llet i també una mena de cautxú, i de la palmera de tucum en treien corda, explica. Les dades oficials constaten que el municipi de Formosa do Rio Preto, on està aquesta fazenda, és el que més desforestació ha patit de tot el Cerrado entre el 2001 i el 2019, segons un informe de Greenpeace, que denuncia també que la Fazenda Estrondo va utilitzar durant un temps mà d’obra esclava i que el 2016 va ser multada per desforestació il·legal.

Amb l'ajuda de l'AATR i l'ONG 10Envolvimento, les comunitats van anar als tribunals i la justícia ha reconegut finalment el seu dret de possessió sobre 43.000 hectàrees de la Fazenda. El govern de Bahia ha admès just aquest any que l’adquisició de tota la propietat de la Fazenda Estrondo és fraudulenta, i ha iniciat un procés que podria acabar expropiant tota la propietat, explica Correia. Però el 2019, aquest mateix govern va concedir ja una nova llicència a Delfin Rio S.A., principal hòlding d’Estrondo, per desforestar encara 25.000 hectàrees més de terra, l’equivalent a 35.700 camps de futbol.

La connexió amb Catalunya

Dins mateix dels terrenys de la Fazenda Estrondo, enormes sitges de Cargill i Bunge, les grans multinacionals exportadores, emmagatzemen les faves de soja. Són aquestes mateixes empreses les que porten la soja fins al port de Barcelona, on Cargill té una gran concessió que fa servir per moldre-la i convertir-la en oli i farina per vendre-la a les productores de pinso. Segons dades de Trase, l’any 2017 Espanya va ser el quart país de destinació per a la soja de Formosa do Rio Preto (la primera era la Xina), la localitat on és la Fazenda Estrondo i on aquest diari va poder comprovar els impactes d'aquest cultiu. És també el segon municipi de tot el Brasil amb més índex de desforestació per la soja.

A l’estat de Bahia, on hi ha aquesta localitat, el 80% de la soja que s’hi cultiva és per exportar. Es ven principalment a la Xina, però en segon lloc a la Unió Europea, amb els Països Baixos i Espanya com els principals destins. Pel port de Barcelona entren cada any uns 1,5 milions de tones de faves de soja, la meitat de les quals venen del Brasil, d’aquesta zona del Cerrado, segons un estudi fet per Grain. Els Estats Units i Argentina són els altres dos grans mercats dels quals Europa importa soja.

La soja transgènica del Brasil abasteix la indústria porcina catalana i espanyola, que la necessita per produir pinso a gran escala. Segons fonts d'ASFAC, l'associació de productors de pinso de Catalunya, tota la soja que entra pels ports de Barcelona i Tarragona es destina a produir el seu pinso, tot i que una part de la de Tarragona també va a productores de València o l'Aragó. Segons el mateix informe de Grain, per cultivar tota la soja que Catalunya importa en un any caldria el 40% del territori català o, cosa que és el mateix, el 75% de la superfície agrària de Catalunya.

Formosa do Rio Preto, Bahiaclose

Conflicte per la terra

Foc, pistolers i amenaces

A dalt de la torre, un guàrdia de seguretat ens grava amb el mòbil i oculta la cara mentre nosaltres el fotografiem a ell. Alguns propietaris agrícoles contracten empreses de seguretat privada i els seus homes armats atemoreixen i amenacen les comunitats per forçar-les a marxar. Volen que aquelles terres siguin la reserva legal que la llei brasilera els obliga a preservar. Al Fernando li van disparar en una cama un dia que va anar a recollir el vedell d'un veí que s'havia perdut. Un règim de “terror” que es repeteix, amb més o menys intensitat, en totes les comunitats que aquest diari va visitar a Bahia i Piauí.
Fernando

Fernando

"Els guardes van començar a disparar i llavors vaig notar el dolor en una cama: estava plena de sang"

Cultivar soja i sembrar terror

Formosa do Rio Preto, Bahia play_circle

Les marques de bala encara són visibles a la tanca que ens separa de la torre de vigilància. A dalt de la torre, un guàrdia de seguretat ens grava amb el mòbil i oculta la cara mentre nosaltres el fotografiem a ell. “A partir d’aquí ja no ens deixen passar, quan havíem anat tota la vida a pasturar el bestiar cap a aquella zona”, explica l’Edinaldo, que viu a la comunitat Cachoeira, situada a només 1.300 metres d’aquell punt de guàrdia. Els forats a la tanca proven que, tot i que avui només han tret el mòbil, la prohibició es fa complir sovint a punta de pistola. Uns quilòmetres més enllà, en una altra comunitat dins de la mateixa Fazenda Estrondo, el Fernando en té una prova a la seva carn: les dues cicatrius que va deixar una bala quan li va entrar i sortir de la cama.

“Vaig anar amb el meu veí Andrés a buscar una vaca que se li havia escapat i havia entrat als camps de la Fazenda. La vam recuperar i quan tornàvem cap a casa ens van fer parar i ens van ordenar que baixéssim dels cavalls. Ens van dir que havíem d’acompanyar-los a la seva guarida, però no ens en vam fiar i vam intentar marxar. Llavors van començar a disparar. Va ser quan vaig notar el mal a la cama i vaig veure que estava plena de sang”, relata el jove de 24 anys. Els guardes, d’una empresa de seguretat privada contractada per la Fazenda Estrondo, van marxar deixant-lo allà. El seu veí i altres companys van tornar i el van poder traslladar a correcuita fins a un hospital a la ciutat de Palmas, a l’estat veí de Tocantins.

La majoria dels punts de guàrdia, del personal de seguretat privada contractat per la Fazenda, han estat destruïts, però encara en queda algun com aquest, on hi ha una torre de vigilància. Les marques de bala visibles a la tanca mostren que algun cop els guàrdies han disparat per barrar el pas.

Al Fernando li van disparar l’agost del 2019. Feia ja dos anys que la justícia havia sentenciat a favor d’aquestes comunitats tradicionals i els havia reconegut el seu dret de possessió (dereito de posse) sobre 43.000 hectàrees de la Fazenda Estrondo. Aquella sentència, però, no era definitiva i no va posar fi al règim de “terror” que havien instaurat aquells guardes de seguretat privada.

“Aquells homes armats sempre voltaven proferint amenaces, dient que nosaltres no teníem dret a estar aquí. Els homes sortien a pasturar al matí i et passaves el dia patint per si tornarien o no”, explica Isaltina Guedes da Silva, infermera que viu a la comunitat Gatos, també ubicada a la vall que queda dins de la Fazenda Estrondo.

El juny d’aquest mateix 2021 el Tribunal Suprem va ratificar la sentència en favor de les comunitats, sense possibilitat de més apel·lació. Però feia ja uns mesos que elles mateixes havien pres cartes en l'assumpte, fartes d’esperar canvis reals. Les runes calcinades de diverses d’aquelles cases de guàrdia en són testimoni. Quan passem per davant d’una d’elles, un veí que ens acompanya, un home gran i amb aspecte afable, no té cap problema en reconèixer que va ser ell qui la va cremar, un dia que estava buida. “La nostra lluita continua, perquè som gats escaldats, sabem que una cosa és la sentència i una altra la realitat. No estem tranquils, sinó atents”, afirma Guedes, i diu que somnia només una cosa: “Poder deixar als nostres fills i nets un futur millor i en pau en aquesta terra”.

En una capsa de grills

De grilo (grill) ve la paraula grilagem, que en brasiler significa acaparament de terres. És un terme molt específic del brasiler perquè prové de la manera com els grans terratinents del país van començar a apropiar-se il·legalment de terres públiques el segle passat. Un modus operandi on aquest petit insecte juga un paper clau. Els grileiros falsifiquen un títol de propietat i el fiquen dins una caixa amb grills durant un temps perquè l'acció dels animals els donin aquest color sípia dels documents antics. Amb aquests títols falsos, i probablement algun suborn, registren la propietat al seu nom. Sovint es tracta de terres públiques on viuen des de fa segles comunitats pobres que no han tingut mai un títol de propietat, però que tenen el dret de possessió (posse) segons la llei brasilera. Per això se’n diuen posseiros. I viuen en terres griladas, amb l’ajuda dels grills.

Judici per ecocidi a El Cerrado

El cas de la Fazenda Estrondo és un dels 15 casos denunciats pel Tribunal Permanent dels Pobles del Cerrado, que aquest setembre es va posar en marxa per jutjar l’“ecocidi” comès en aquest bioma. És un tribunal d’opinió internacional, amb seu a Roma, que ha acceptat la demanda impulsada per 50 organitzacions que denuncien l’estat brasiler, estats estrangers, multinacionals i el Banc Mundial com a responsables de “l’ocupació depredadora d’el Cerrado i el consegüent genocidi cultural dels seus pobles”. Denuncien “la legitimació de l’acaparament de terres, aigües i recursos d’El Cerrado, amb escala i intensitat de saqueig, per part d’unes quantes corporacions de la cadena de productes agrícoles i minerals”. Tot i que les sentències d'aquests tribunals no són vinculants, tenen un fort pes simbòlic.

El primer TPP va jutjar els crims comesos a la Guerra del Vietnam, i després també va condemnar els horrors d’algunes de les dictadures d’Amèrica Llatina. “En aquests 40 anys els casos han evolucionat molt, des de la descolonització i la lluita dels pobles per la seva independència fins a casos de drets humans i cada cop més cap a casos mediambientals”, explica Antoni Pigrau, director del Centre Estudis de Dret Ambiental de Tarragona, catedràtic de la URV i que és també un dels membres del tribunal que jutjarà els crims a El Cerrado.

“Lliure de desforestació”, diuen
Altamirando Da Silva
La casa on l’Altamirando i altres pastors de la comunitat de San Marcelo anaven a dormir sovint va ser destruïda per uns homes armats i encaputxats.

Altamirando Da Silva

“Eren pistolers contractats pel ‘fazendeiro’. Portaven les cares cobertes, però sabem qui són”

Un rastre de foc

L’esquelet de troncs calcinats, alguns pots i una cadira ennegrida eren tot el que quedava dret de la cabana dels pastors. L’Altamirando, que havia dormit moltes vegades en aquell refugi, va necessitar uns minuts de soledat per pair aquella visió. Just una setmana abans, homes encaputxats i armats hi havien calat foc. Van cremar també altres cases disperses pels voltants i fins i tot part de la vegetació durant la seva fugida. Els troncs ennegrits d’algunes palmeres de burití que havíem vist pel camí n’eren el testimoni. L’objectiu d’aquell atac? Atemorir els habitants de la comunitat de São Marcelo i pressionar-los perquè no tornin a endinsar-se per unes terres on han pasturat tota la vida. Ara són propietat de la Fazenda Santa Maria de l'empresa Canabrava, que cultiva soja.

“No tenim títols de propietat, però tenim el dret de possessió perquè sempre hem viscut i pasturat aquí. Els nostres impostos ho proven”, remarca Altamirando Da Silva, i explica que fins a aquell atac de feia una setmana encara pensava que era possible arribar a un acord legal amb el propietari de la Fazenda. Ara ja veia clar que no. “Eren pistolers contractats pel fazendeiro. Anaven en quatre cotxes. Quan vam veure el fum a les 9 h del matí, un dels nostres veïns hi va anar de seguida i se’ls va trobar pel camí. Van obrir foc per acovardir-lo. Dos dels cotxes van fer marxa enrere i els altres dos van seguir cap aquí, van travessar la comunitat. Portaven les cares cobertes, però sabem qui són”, relata Da Silva. Diversos veïns reunits per la visita d’aquest diari, a mitjans de setembre, corroboren la seva versió.

En el mateix atac, els homes encaputxats van calar foc també a la casa d’una altra veïna. La zona de pastoreig de la comunitat, incendiada per fer-los fora, està en territori de la fazenda propera.

L’atac a les cabanes de la comunitat São Marcelo era el més recent a la zona, de feia només sis dies. “Vint dies abans havíem trobat una vaca morta per un tret de bala”, afegeix una altra veïna. Però els relats d’amenaces i terror, relats sobre guardes de seguretat privada contractats pels fazendeiros que no tenen recança a fer servir les pistoles, es repeteixen a totes les comunitats que va visitar aquest diari al nord-oest de Bahia i al sud de l’estat veí de Piauí.

“Va ser un acte de vandalisme, i ja poden veure la mesura del crim mediambiental, que trigarà anys a recuperar-se”, remarca Pabla Ferreira Lemos davant de les palmeres de buriti cremades. El buriti és la palmera típica del Cerrado, i les comunitats que hi viuen n’extreuen de tot. Fan servir les fulles per fer les teulades de les cases, s’alimenten dels seus fruits –al natural, en suc o en pastissos–, i fins i tot n’extreuen un oli que diuen que té propietats medicinals.

Pabla Ferreira i el seu germà Aurelio han agafat la torxa de la lluita que va deixar el seu pare, un dels posseiros que lideraven la lluita de la comunitat São Marcelo contra la fazenda, i que va morir el 2020 a causa del covid-19. Després d’aquells fets, però, ha sigut la fazenda qui ha posat una denúncia contra els veïns de la comunitat, on “diuen que ells han retirat el bestiar de les seves terres de manera ordenada i pacífica”, explica Ferreira. El foc del qual aquest diari va ser testimoni seria, doncs, la seva via “pacífica i ordenada” d’expulsar les comunitats que pasturen a la zona.

Acaparament verd

A el Cerrado, els grans propietaris agrícoles (fazendeiros) desforesten l’altiplà per plantar-hi soja i altres cultius. Les comunitats tradicionals i pobres, que viuen des de fa segles a la zona, estan instal·lades a les zones baixes o valls, on encara hi ha vegetació natural. Ara els fazendeiros els volen expulsar, però no per plantar-hi més soja. El que volen és que aquelles valls siguin la seva “reserva legal”, el 20% del seu territori que el Codi Forestal brasiler els obliga a preservar mediambientalment. Legalment, poden desforestar-ho tot excepte aquesta reserva legal del 20% (a l’Amazònia és del 80%), i excepte les Àrees de Preservació Permanent (APP), que són les zones de més vulnerabilitat ecològica, com lleres de rius o els bruguerars. Però per poder declarar una zona reserva legal, han de tenir tant la propietat com la "possessió", un dret que la llei brasilera reserva a les comunitats tradicionals que hi viuen. Per això intenten expulsar-les. “És el que en diem acaparament verd de terres i és el que està fomentant avui la majoria de conflictes que veiem a la regió”, explica Martin Mayr, cap de l’ONG 10Envolvimento, que ajuda les comunitats.

Santa Filomena, sud de Piauíclose

Contaminació

Pesticides que maten els horts i els peixos

“Quan vam venir a rentar la roba l'aigua era vermella i feia una olor molt forta, jo crec que eren jacarés morts”, explica la Jeane Tavares do Santos, asseguda sobre el banc que acostumava a fer servir per rentar roba al riu. Ara ja no pot fer-ho. “Els agricultors tiren els seus agrotòxics des d’avions i cauen sobre la nostra terra”, explica Joareis Celestino de Sousa. Aquestes comunitats del sud de Piauí pateixen els impactes de la contaminació pels pesticides que s'utilitzen en els cultius de soja, molts d'ells il·legals a la Unió Europea. Bolsonaro n'ha autoritzat 945 més.
Juarez Celestino de Souza i João Henrique Pereira Mendes Filho

Juarez Celestino de Souza i João Henrique Pereira Mendes Filho

“Ara el verí més perillós per a nosaltres és Bolsonaro, és la pitjor plaga”

Menys peixos i més malalties, l’efecte dels agrotòxics

Santa Filomena, sud de Piauí play_circle

“El fazendeiro em va fer arribar un missatge: ja tenia contractat el pistoler que em mataria, només estava esperant a rebre una tercera multa”. El Juarez Celestino de Souza havia denunciat dos cops la propietat agrícola veïna perquè els seus pesticides contaminen les terres on viu, a la comunitat Riacho dos Cavalos, al sud de l’estat brasiler de Piauí. Les autoritats mediambientals van multar la finca, però no ha canviat res. “Tiren els seus agrotòxics des d’avions i cauen sobre la nostra terra, o són arrossegats fins aquí per l’aigua durant l’època de pluges”, explica De Sousa. I afegeix que els seus cultius, que planten per menjar, ja no creixen com ho feien abans, sinó que molts “broten i moren”.

Al Brasil s’utilitzen molts “agroquímics considerats d’alta toxicitat per la Unió Europea” i, de fet, “el govern de Jair Bolsonaro n’ha autoritzat molts més, més que cap altre govern anterior”, explica la investigadora de Grain Larissa Parker. Els que fan servir els agricultors en aquesta zona del sud del Piauí no només estan malmetent els cultius dels pobles tradicionals, sinó que també contaminen les aigües dels seus rius, pantans i estanys. La pesca és una gran font de subsistència per aquestes comunitats, conegudes com a ribeirihnos justament perquè viuen prop de rius. “Al riu Uruçuí Preto hi havia molta pesca, però ara ja no: han acabat amb tots els peixos”, lamenta De Sousa.

El João Henrique Pereira Mendes Filho ens mostra les fulles dels seus tarongers, crivellades de punts negres. Assegura que la presència tan propera dels cultius de soja, sulfatats amb potents pesticides, ha traslladat fins a les seves terres la plaga de la mosca blanca. “Tot això abans de l’arribada de l’agronegoci no existia, estem veient malalties a les plantes que no havíem tingut mai, està passant en els últims deu anys i és per culpa de tot aquest verí”, assegura Pereira.

La dona de João Henrique Pereira Mendes Filho ens mostra les fulles d’un arbre malalt, asseguren que a causa dels pesticides de les fazendes que hi ha a prop.
La dona de João Henrique Pereira Mendes Filho ens mostra les fulles d’un arbre malalt, asseguren que a causa dels pesticides de les fazendes que hi ha a prop.

Igual que a les comunitats de Bahia, aquests pobles tradicionals del sud de Piauí pateixen el que es coneix com l’acaparament verd de terres: els poderosos agricultors propers volen fer constar les terres on ells viuen com la seva reserva legal i per això intenten fer-los fora. “Amb suborns aconsegueixen títols de propietat legals i posen guàrdies de seguretat per pressionar-nos a marxar. Alguns dels nostres veïns els van vendre la terra i van marxar a la ciutat”, explica De Sousa, que és també portaveu del Coletivo de Povos e Comunidades Tradicionais do Cerrado do Piauí, un grup de 9 comunitats de la zona de Santa Filomena que s’han unit per tenir més força. Amb l’ajuda de la Comissió Pastoral de la Terra (CPT) han aconseguit finalment títols de propietat sobre les seves terres.

De poc els serviran, però, si les terres estan enverinades. Uns quilòmetres més lluny, en una comunitat pròxima, Geraldo João Pessoa, de 54 anys, ens assegura que té mal de cap constant. No és pas l'únic. “Bevíem sempre l’aigua del riu, però fa tres anys vam construir un pou per fer disminuir la possibilitat de morir enverinats”, explica Pessoa. La por de Pessoa, però, no està confirmada oficialment. L'experta en pesticides del CSIC Silvia Lacorte explica que el mal de cap és un efecte possible d'alguns herbicides i plaguicides, com també el trasllat de plagues com la mosca blanca i els efectes en els cultius que denuncien les comunitats. També explica que en zones amb temperatures tan altes s'utilitzen quantitats més elevades de plaguicides que a Europa, i que la soja transgènica ja incorpora pesticides a la llavor "perquè no se la mengin els animals", cosa que acostuma a contaminar el sòl.

La dona de Pessoa, Maria dos Rios Álvares, ens ensenya les mans i els peus. Estan tots tacats d’una granissada fosca que fa que al donar-li la mà el tacte sigui molt aspre. Creuen que es deu al contacte constant amb l’aigua: en aquestes comunitats són les dones les que renten la roba i els plats al riu. Però Lacorte apunta que una dermatitis causada per plaguicides acostuma a donar-se només quan s'ha manipulat directament el tòxic i no per contacte amb aigua contaminada. El matrimoni han visitat un dermatòleg, però admeten que no tenen cap diagnòstic oficial que vinculi la malaltia amb la contaminació per pesticides. Però ell està segur que n’és la causa. “No hem trobat metges que vulguin certificar-ho, per no quedar marcats davant del poderós agronegoci”, assegura De Sousa. Un sector que encara és més poderós des de l'arribada de Jair Bolsonaro. De Sousa ho té clar: “Ara el verí més perillós per a nosaltres és Bolsonaro, és la pitjor plaga”.

Soja modificada genèticament

El Brasil és el consumidor més gran de pesticides del món des de fa anys. Però el govern de Bolsonaro ha autoritzat fins a 945 nous productes, dels quals 311 tenen components que a la Unió Europea estan prohibits per la seva alta toxicitat. Un dels pesticides més utilitzats al Brasil és el glifosat (aquest a la UE també s'utilitza), que mata totes les plantes a excepció d’una varietat de soja que ha estat modificada genèticament precisament per fer-la resistent al glifosat. De fet, la mateixa empresa que va patentar el glifosat, Monsanto, és la que va patentar també la soja modificada genèticament per resistir el seu potent pesticida.

Jeane Tavares dos Santos
Jeane Tavares do Santos viu a la comunitat Brejo Miguel, i assegura que ja no pot anar a rentar roba al riu de sempre perquè no hi queda aigua i la que hi ha està contaminada.

Jeane Tavares dos Santos

“Quan vam arribar per rentar la roba l’aigua era vermella i feia olor de cocodrils morts”

Verí per a les comunitats dels pantans

“El novembre de l’any passat hi vaig arribar amb un sac de roba al cap i l’aigua estava tan bruta que no vam poder rentar. Era vermella i feia una olor molt forta, jo crec que eren jacarés morts o peixos morts. Diria que jacarés, perquè era una olor molt forta”, explica la Jeane Tavares dos Santos, que viu a la Comunitat Brejo Miguel al sud de Piauí. Els jacarés són cocodrils típics d'aquestes regions pantanoses de l'Amèrica del Sud.

Tavares s’asseu a la planxa de fusta que, col·locada sobre un peu fet de troncs, feia servir de “banc per rentar la roba”. Les comunitats de ribeirinhos com aquesta viuen dels pantans i els rius, on es banyen i renten, però que també els proporciona l'aigua per beure ells i el seu bestiar. A més de la pesca. Però ara l’aigua està contaminada pels pesticides que les propietats agrícoles utilitzen per als cultius de soja.

Es diuen a ells mateixos ribeirinhos i brejeiros, ja que brejo en brasiler vol dir pantà. Aquesta zona de la sabana tropical del Cerrado està plena –o ho estava– de pantans, que generen uns ecosistemes únics i molt importants per a la captació de carboni.

“Tinc una filla de 20 anys i una altra de 18, les vaig criar aquí i quan eren petites carregaven aigua del riu cap a casa i venien a banyar-se aquí, però avui ja no podem fer servir aquesta aigua”, ens explica, assenyalant el petit rierol on ha instal·lat la planxa de fusta, molt proper a casa seva. Tampoc no poden anar ja al pantà on anaven a collir el fruit de la palmera de burití, perquè el propietari agrícola que s’ha instal·lat a les seves terres hi ha barrat l’accés. Es diu Anderson, i no té guardes de seguretat privada com altres fazendeiros. Ell mateix s’ha encarregat de parlar amb els veïns de la comunitat per deixar-los clar que ara aquella terra és seva. Els veïns denuncien que els seus pesticides els contaminen les aigües i que han portat la plaga de la mosca blanca als seus cultius.

El propietari agrícola proper a la comunitat Brejo Miguel ha posat filferros i tanques que no permeten a les comunitats accedir a un dels aiguamolls. / Els petits rierols de prop de casa seva cada cop són més escassos.

Estem al final de l’època seca, el setembre, i el banc de la Jeane Tavares se sustenta sobre el fang. A més de tenir un color marronós, l’aigua està tan baixa que ja no permet rentar la roba sobre aquella taula improvisada. Quan les seves filles eren petites allò no era un rierol, sinó un riu cabalós. “Cada any està més sec perquè la desforestació s’aproxima cada cop més als pantans, i tinc la certesa que l’any que ve a l’agost ja estarà sec”, sentencia.

"El problema principal és la desforestació de les zones pròximes al naixement dels rius", explica per telèfon l’investigador de la Universitat Bom Jesus de Piauí Cácio Luiz Boechat, que va liderar un equip de recerca que va visitar la regió el desembre del 2020 per prendre mostres del riu Uruçuí Preto. "No vam trobar un nombre prou significatiu de molècules procedents dels pesticides per posar en perill la salut humana", explica, tot i que admet que cal tornar a agafar mostres durant els mesos de gener a març, que és quan majoritàriament es reguen amb pesticides els camps de cultiu. També creu que caldria estendre la recerca al sol i als cultius de les comunitats, però la universitat no té prou finançament, diu, per estendre el programa.

Tot per culpa de Richard Nixon

La terra de la sabana tropical del Cerrado no era una terra fèrtil. Però avui està ocupada per un creixent i lucratiu negoci agrícola. I tot és culpa de Richard Nixon. L’any 1973 la preocupant inflació va portar al llavors president nord-americà a congelar preus i restringir exportacions. Durant tres mesos el Japó es va quedar sense soja, un aliment bàsic en la seva dieta, que en un 92% li arribava des dels Estats Units. La crisi va portar el govern japonès a buscar nous mercats i d’allà va sorgir una aliança amb el govern del Brasil per cultivar soja al país sud-americà. Els bancs japonesos van invertir enormes quantitats de diners en la recerca agrícola brasilera fins a aconseguir variants de la soja adaptades al clima de la regió. La recerca aplicada a l’agricultura ha permès, de fet, que la productivitat de la terra a l'estat de Bahia, per exemple, pugi des dels 20 sacs de soja per hectàrea als anys 70 fins als 67 sacs per hectàrea actuals, segons dades dels agricultors de la regió. La ironia de la història és que avui el principal beneficiat d’aquelles inversions japoneses és la Xina, el país que importa la major part de la soja brasilera. Avui, de fet, ferrocarrils i ports brasilers es financen amb diners xinesos.

Tot per culpa de Richard Nixon

Marizilda Cruppe / Greenpeace

Santa Filomena, sud de Piauíclose

Especulació

Quan la terra desforestada
és un actiu financer

“Aquí hi ha grileiros que es barallen amb altres grileiros, perquè el seu negoci no és cultivar la terra, sinó aconseguir la terra per després vendre-la”, relata Jovencino Pereira da Silva, i ens parla d’una empresa present a la zona que es diu Radar. És brasilera però té inversió del fons de pensions dels professors universitaris nord-americans TIAA-CREF. L'augment dels preus del sòl a Matopiba ha convertit la regió en un imant per als especuladors, que adquireixen la terra a preus molt baixos sovint de grileiros locals. Un sistema global que fomenta l’acaparament fraudulent de les terres.
Jovencino Pereira da Silva

Jovencino Pereira da Silva

“El negoci no és cultivar la terra, sinó aconseguir la terra per després vendre-la”

Fons d’inversió estrangers, ‘grileiros’ locals

Santa Filomena, sud de Piauí play_circle

El Jovencino Pereira da Silva vol saber quan rebrà el títol de propietat de la seva comunitat, Chupé, sobre la terra que ocupen. Sembla que no s’acabi de creure que aquest dia ha d’arribar i ho pregunta diverses vegades al representant de la Comissió Pastoral de la Terra que ens acompanya. Ell diu que l’esperen cap al gener. La Xupé és una de les 9 comunitats que han lluitat plegades davant del govern estatal de Piauí i han aconseguit obtenir el reconeixement de la seva propietat. “Amb aquest títol em sentiré una mica més segur”, afirma, i ens explica un relat que es repeteix a tots els indrets de Matopiba que hem visitat: el de propietaris agrícoles que arriben amb títols de propietat sovint fraudulents i atemoreixen les poblacions locals amb els seus "pistolers", guardes de seguretat privada contractats per dur a terme l’acaparament de terres.

“Ja no queda Cerrado, els cultius de soja estan acabant amb tot”, diu Pereira, una queixa també repetida, però ell hi afegeix un element que no havíem sentit fins llavors. “Aquí hi ha grileiros que es barallen amb altres grileiros, perquè el seu negoci no és cultivar la terra, sinó aconseguir la terra per després vendre-la”, relata, i ens parla d’una empresa present en aquesta zona que es diu Radar. És brasilera, però té inversió del fons de pensions dels professors universitaris nord-americans, el TIAA-CREF.

L'augment dels preus del sòl a Matopiba ha convertit la regió en una zona d'interès per a empreses com Radar i altres especuladors de terres, que “adquireixen la terra a preus molt baixos sovint a través de grileiros locals”, explica el professor de la Universitat de São Paolo Fabio Pitta. Els grileiros, recordem-ho, són persones que s’apoderen de la terra amb títols de propietat falsos. Aquesta especulació sovint rep diners de fons d'inversió estrangers, nord-americans però també europeus.

Al sud de Piauí, els camps preparats per cultivar la soja també ocupen tota la zona de l’altiplà.
Al sud de Piauí, els camps preparats per cultivar la soja també ocupen tota la zona de l’altiplà.

Pitta fa anys que estudia el fenomen de l'especulació de la terra i ens explica que les subvencions i facilitats que les autoritats brasileres donen a l’agronegoci fan que el preu de la terra, sobretot la terra ja desforestada i a punt per cultivar, s’hagi disparat especialment en aquesta regió. “Al Brasil la terra és un actiu financer”, explica l’acadèmic, que també ajuda les comunitats afectades amb la seva feina per a l'ONG Rede Social de Justiça e Direitos Humanos. I les plusvàlues de la venda de terrenys en aquesta regió del Cerrado, la nova frontera de la soja, són de les més altes del país.

"Avui aquí es guanyen més diners especulant amb la terra que venent soja –afirma Altamiran Ribeiro, de la Comissão Pastoral da Terra (CPT), una ONG que ajuda les comunitats–. Amb l'augment de la població mundial i la demanda d'aliments la terra sempre puja de preu, no baixa, i el preu encara és més alt quan està desforestada".

Harvard, darrere de l’acaparament de terres al Brasil

Les denúncies d’entitats com Grain, Rede Social i CPT van aconseguir una victòria el gener d’aquest 2021 a l’estat veí de Bahia. L’Instituto Nacional de Colonização e Reforma Agrária (INCRA) del Brasil va anul·lar la compra de fins a 150.000 hectàrees de terra del Cerrado que havien fet la Universitat de Harvard i el fons de pensions nord-americà TIAA-CREF (Teachers Insurance and Annuity Association - College Retirement Equities Fund). Les compres violaven la llei brasilera que fixa límits a la propietat agrària que pot estar en mans d’estrangers, però l’INCRA va considerar provat també que part d’aquestes terres havien estat adquirides amb la pràctica fraudulenta del grilagem.

Maria Zulmira Lima de Sousa
Maria Zulmira Lima di Sousa és descendent dels indígenes acroa gamela.

Maria Zulmira Lima de Sousa

“Per a nosaltres, el reconeixement com a poble indígena ha sigut clau”

Títols de propietat petits per legitimar els grans

Ens atén en una mena de pati amb sostre circular de canya, com si fos un barret gegant que protegeix del sol despietat del Cerrado i genera un espai íntim, procliu a la conversa. És una construcció senzilla però acollidora que hem vist en altres cases de les comunitats de ribeirinhos del sud de Piauí. Però la comunitat de la Maria Zulmira Lima de Sousa no és ribeirinha. Són indígenes del poble gamela. Cap d’ells, però, parla la llengua gamela, i la seva forma de vida és idèntica a la de les comunitats tradicionals que els envolten. També viuen de cultivar mandioca, feijoão i arròs, de pasturar bestiar, de la caça i la pesca, cada cop més escassa. Però alguns trets en el rostre de la Zulmira i l’orgull amb què parla de la seva sang gamela et diuen que són diferents.

Les palmeres de 'burití' típiques del Cerrado són una font de recursos per a les comunitats: n’utilitzen les branques per fer els sostres de les cases i dels porxos circulars.

Un estudi antropològic de la Universitat de Bom Jesus va determinar oficialment que eren indígenes gamela, un poble originari d’on avui hi ha l’estat de Maranhão, al nord de Piauí. Amb aquest reconeixement han pogut aconseguir que la seva terra sigui demarcada com a territori indígena. “Ens volien expulsar del nostre territori i va ser per això que vam iniciar el procés de reconeixement indígena. Per això per a nosaltres aquest reconeixement com a indígenes ha sigut molt important. Encara no tenim el document a la mà però aviat el tindrem”, explica, després de relatar ella també amenaces i pressions dels guardes de seguretat privada d’alguns dels terratinents de la zona.

La del poble gamela és una de les 9 comunitats del sud de Piauí que han aconseguit el reconeixement oficial de la seva propietat sobre la terra on viuen. No dret a possessió, sinó directament propietat. “Han concedit alguns títols a petits propietaris com aquest per poder justificar i legitimar la transferència de terres públiques a gran escala”, explica la investigadora de Grain Larissa Parker.

Aquest estat de Piauí, i les comunitats del sud que visitem, formen part d’un pla pilot del Banc Mundial per regularitzar el mercat de terres del Brasil. Es tracta de modificar les lleis estatals que permeten transferir terra pública a mans privades en més extensió que abans, malgrat que la Constitució brasilera especifica que les terres públiques s’han de destinar a la reforma agrària i als indígenes o afrodescendents, i que si es venen a propietaris privats han de ser per a la seva subsistència. Les reformes legals auspiciades pel Banc Mundial acaben amb això i permeten la venda de terres públiques a grans terratinents “a preus subvencionats en un 90%”, cosa que “fomenta l’especulació de la terra”, alerta Parker.

Sense la protecció dels arbres de l’altiplà desforestat, la sorra baixa més fàcilment a la vall i ocupa, com aquí, l’espai on hi havia petits rierols.
Sense la protecció dels arbres de l’altiplà desforestat, la sorra baixa més fàcilment a la vall i ocupa, com aquí, l’espai on hi havia petits rierols.

La Zulmira ens porta a veure un dels llacs que encara queden a prop de la seva comunitat. Diu que almenys tres ja han desaparegut, i els que queden, com aquest que veiem, estan contaminats pels pesticides. Certament, no s’hi veuen peixos. “Tinc 45 anys i he pogut veure molts canvis. Quan en tenia 14 caminava molt per la zona de l’altiplà, on ara hi ha els cultius, i tot era vegetació tancada. Ara la desforestació ha acabat amb tot”, explica. De camí cap al llac, de fet, travessem el que sembla haver estat algun cop la llera d’un riu. Ara està plena de sorra, que baixa des de l’altiplà arrossegada per la pluja. Els arbres que l’aturaven ja no hi són.

Efecte col·lateral de la crisi del 2008

L’especulació de la terra agrícola brasilera és un dels efectes col·laterals de la crisi financera internacional del 2008, que “va provocar un canvi en el perfil de l'agroempresa al Brasil i va afavorir la presència d'empreses estrangeres de diferents sectors, també financeres, que buscaven facilitar la circulació del capital”, explica Fábio Pitta, de la Universitat de São Paulo. El preu de les matèries primeres agrícoles com la soja, el blat de moro i el sucre anava cap amunt des del 2002, i això va portar moltes empreses agrícoles a endeutar-se a l’espera dels guanys que obtindrien de l’exportació. Tot això feia pujar el preu de la terra. El 2008, la caiguda de preus general no va afectar el preu de les terres agrícoles al Brasil, que va continuar augmentant i atraient inversions internacionals.

Un exemple és l’empresa Radar, que va néixer justament el 2008 amb dos principals accionistes, Cosan SA i Mansilla, una empresa creada per negociar al Brasil pel fons de pensions dels professors nord-americans TIAA-CREF, valorat en almenys un bilió de dòlars. TIAA alhora capta capital d’altres fons de pensions de diversos països, com Suècia, el Canadà, Holanda, Alemanya i el Regne Unit.

“Al Brasil la terra és un actiu financer a causa d’unes lleis federals que permeten a un propietari emetre títols sobre trossos de la seva propietat i negociar amb aquests papers a la borsa de valors”, explica Pitta. Els fons internacionals que hi inverteixen estan exempts legalment de responsabilitat pels impactes provocats per l'especulació, ja que no són propietaris directes de la terra, només socis del negoci. Però aquesta especulació incentiva l’acaparament de terra, la desforestació i el conflicte social que amenaça les comunitats pobres de la sabana tropical del Cerrado.

Efecte col·lateral de la crisi del 2008
Conclusióclose

T’afecta a tu i
a tot el planeta

El vincle amb
l’emergència climàtica

La desforestació que està generant la indústria porcina catalana a la sabana tropical brasilera té també un impacte global. L’alta taxa de desforestació en aquesta zona del Cerrado coneguda com a Matopiba fa que la soja que s’exporta des d’aquí generi 6 vegades més emissions de CO₂ per tona que la mitjana del Brasil. Tota la soja que importa Catalunya des del Brasil, de fet, genera 1,9 milions de tones de CO₂, el 4,3% de les emissions anuals catalanes.
T’afecta a tu i <br>a tot el planeta

Marizilda Cruppe / Greenpeace

Un sistema global insostenible

Els problemes del Guilherme Ferreira o la Zulmira Lima poden semblar molt llunyans des d’aquest altre extrem de l’Atlàntic. Però també els està provocant la nostra indústria porcina, àvida de soja per produir pinso i nodrir un negoci exportador sobredimensionat.

La desforestació d’un ecosistema únic i tan biodivers com és la sabana brasilera del Cerrado ens pot semblar poc important perquè no és l’Amazònia i perquè ens costa imaginar una sabana plena de vida, humana i natural. Però els efectes d’aquella pèrdua ressonen a nivell global i també ens impacten a nosaltres. Els canvis d’ús de la terra, com el que converteix la vegetació frondosa dels altiplans del Cerrado en pastures i cultius, són una de les principals fonts d’emissions de gasos d’efecte hivernacle, que han generat l’emergència climàtica actual.

Tot el sistema alimentari mundial –aquest que fa que importem tones i tones de soja cultivades a la sabana tropical brasilera– genera una quarta part de les emissions mundials.

La soja que importa Catalunya des del Brasil genera 1,9 milions de tones de CO₂ equivalent, una xifra que representa el 4,3% de les emissions anuals catalanes, segons un informe de Grain.

En el cas de l’estat espanyol en el seu conjunt, la soja importada té una empremta de carboni un 60% més alta que la mitjana europea, ja que en un 92% prové del bioma del Cerrado. De fet, les principals emissions de carboni per tona de soja produïda es troben en els estats de la regió brasilera coneguda com a Matopiba, la que hem visitat per elaborar aquest reportatge, segons ens explica Inèdit. El creixement exponencial dels cultius de soja en aquesta regió, que suposen una pèrdua constant de vegetació, fa que la soja de Matopiba generi 6 vegades més emissions de CO₂ per tona que la mitjana del Brasil.

Però no acaba aquí la connexió global. La ironia del sistema globalitzat fa que moltes d’aquestes terres de Matopiba es venguin cada cop més com a bonus verds. Si el cultiu de soja s’instal·la en zones que fins ara s’utilitzaven com a zona de pastura, el canvi d’ús de la terra tècnicament suposa més captació de CO₂ i alhora contribueix al sistema alimentari mundial. Moltes institucions públiques i empreses privades adquireixen cada cop més títols de propietats d’aquestes terres per poder ampliar la seva cartera verda i complir així els objectius de desenvolupament sostenible que fixa l’ONU. Les finances verdes, doncs, potencien els cultius de soja i estan retroalimentant la desforestació i l’acaparament de terres que amenacen les comunitats més pobres.

I per no contribuir més a la crisi climàtica, aquest diari compensarà totes les emissions derivades del desplaçament d’una periodista i una fotògrafa fins a la sabana brasilera del Cerrado: 5 tones de CO₂ emeses (4,2 tones només dels vols) que es compensaran a través del programa voluntari de compensació d'emissions de l'Oficina de Canvi Climàtic de la Generalitat de Catalunya, que destina aquests diners a projectes de reducció d'emissions realitzats per entitats socials del territori.

Edició

Lara Bonilla

Edició de vídeo

Marta Masdeu

Disseny

Ricard Marfà

Programació

Idoia Longan - Jordi Guilleumas