Vides
trencades
per la

SOJA

que
alimenta
els nostres
porcs

play_circle

Els camps de soja s’estenen fins més enllà de l’horitzó. Milers d’hectàrees de terra nua, sota el sol implacable de la temporada seca, que a la sabana brasilera del Cerrado dura sis mesos. “Han desforestat els arbres que donaven ombra a la terra i això està assecant els nostres rius”, es queixa Guilherme Ferreira de Souza. Ell ha viscut els seus 64 anys en la petita comunitat Aldeia, al nord-oest de Bahia (Brasil). És un geraizeiro, com es coneix els pobladors tradicionals d'aquesta sabana tropical, descendents d’esclaus fugitius, buscadors d’or i camperols que es van endinsar cap a l’interior del Brasil al segle XIX. Per a aquestes comunitats, l'arribada de les grans propietats agrícoles de soja ha suposat no només la pèrdua d’una vegetació de la qual es nodreixen per viure, sinó també l’amenaça directa d’expropiació, exercida fins i tot amb violència.

Els geraizeiros viuen a les valls, la part més baixa de la sabana, que conserva encara la seva vegetació única. Un reducte de vida salvatge cada cop més acorralat. A dalt a l’altiplà, tot són cultius. “Fa trenta anys vam celebrar una boda i el pare de la núvia no podia arribar-hi: vam haver de fer-li un pont amb fustes per travessar el riu. Ara els cotxes poden creuar per sobre de l’aigua sense problema”, explica Ferreira. El Cerrado és, de fet, el dipòsit d’aigua subterrània més important del Brasil, bressol de vuit de les 12 conques hídriques més grans del país. Però els agricultors asseguren que no hi ha cap problema.

“L’impacte de l’agricultura sobre l’aigua és molt petit”, assegura Odacil Ranzi, president de l’Associació d’Agricultors i Regants de Bahia (AIBA), que ens rep a la seva oficina de Luis Eduardo de Magalhaes, una localitat de l’oest de Bahia nascuda a l’escalf de l’expansió agrícola i que va ser l’única de la zona on va guanyar Bolsonaro en les eleccions del 2018. “Els rius tenen la mateixa aigua durant tot l’any malgrat que durant sis mesos aquí no plou gens. Les aigües subterrànies són molt abundants, els agricultors podríem utilitzar molta més aigua de la que fem servir”, afirma amb seguretat. La seva visió no pot ser més diferent que la dels membres de les comunitats pobres de la zona, que ens parlen de rius que s’assequen i de pantans que estan desapareixent. El representant dels agricultors, en canvi, afirma sense cap rubor: “En 40 anys no he vist cap canvi climàtic en aquesta regió”.

Diversos informes mediambientals, però, constaten l’impacte de l’agroindústria en els ecosistemes del Cerrado i confirmen que els cabals dels rius s'han reduït. Des de la finestra del cotxe, és clar que la regió és avui molt diferent de la que es van trobar els grans agricultors que, com Ranzi, van arribar als anys 70 i 80 procedents del sud del país i van obrir la regió a l’agroindústria. Les extensions de camp preparat per cultivar s’estenen fins on arriba la vista. Columnes de fum negre aquí i allà alerten de diversos incendis pròxims. El foc és una de les vies més utilitzades per obrir pas a la desforestació i despullar la terra per als cultius. Però a mitjans de setembre, al final de sis mesos d’època seca i amb temperatures que superen els 35 graus, també proliferen els incendis fortuïts.

“La soja ha acabat amb tota la natura. L’aigua s'està acabant, tot està desforestat”, es lamenta també Florentino Ferreira de Sousa, cosí del Guilherme. Ens rep a casa seva, immersa en un racó recòndit de la vall, i ens explica que hi ha dos jaguars rondant per la zona: ja li han matat tres vedells. Són alguns dels perills que han hagut d’afrontar tota la vida les comunitats que viuen al cor de la sabana i que subsisteixen a base de petites pastures i de plantar mandioca, fesols i altres aliments. Ara, però, per a ells hi ha amenaces molt pitjors que la dels jaguars.

Florentino Ferreira i el seu cosí Guilherme van liderar la lluita de la seva comunitat contra la Fazenda Estrondo, la propietat que ocupa avui les terres on han viscut sempre. “La meva mare té avui 98 anys i va néixer aquí”, remarca el segon, com a prova del seu dret a viure allà, malgrat que no tenen títols de propietat. “Alguns veïns han marxat, intimidats per la Fazenda, però per a nosaltres és molt difícil viure a la ciutat”, diu el Florentino: “Aquí la terra ens ho dona tot”. Però les condicions de vida també estan canviant per a aquestes comunitats. “Els pantans s'assequen i els rius s'aprimen per la desforestació i pels pous profunds de l'agronegoci”, remarca: “Si la natura es redueix més, la nostra vida serà molt difícil”.

La Fazenda Estrondo es va instal·lar en aquesta zona de Bahia als anys 80 del segle passat. Un empresari de Rio de Janeiro, Ronald Guimarães Levinsohn, va presentar títols de propietat falsos sobre aquelles terres públiques per poder presentar-les com a garantia per a un deute. Estrondo és un cas excepcional per la seva dimensió: la 'fazenda' ocupa 315.000 hectàrees, més de tres cops la ciutat de Barcelona. Però és un sistema que es repeteix arreu de la regió. “L’acaparament de terres dels anys 70 i 80 va ser només documental, fet d’amagat en els registres. La desforestació real no arrenca fins al 2003 i és a partir del 2014, de fet, quan comencen a declarar reserves legals en les zones de les comunitats de les valls i s’arriba a la situació de conflicte amb violència”, explica Mauricio Correia, l’advocat de l’Associació d'Advocats dels Treballadors Rurals (AATR) que porta el cas.

Va ser llavors, cap al 2014, que la Fazenda va posar punts de guàrdia amb homes armats. “Ens van prohibir sortir de la vall, ens demanaven la documentació per qualsevol desplaçament”, explica el Guilherme. “Els pistolers ens treien els cavalls, feien coses només per humiliar-nos. Van matar l’oncle d’un parent meu només per atemorir-nos, perquè tothom sabés qui manava”, afegeix el Florentino. De sobte, ja no podien anar a l’altiplà a collir la fruita de pequi, com havien fet sempre, o el capim daurat amb el qual fan artesania tradicional.

“A l’altiplà hi anàvem a buscar mangaba i tucum, ara ja no hi queda res”, recorda el Guilherme. De la closca de la mangaba en treien llet i també una mena de cautxú, i de la palmera de tucum en treien corda, explica. Les dades oficials constaten que el municipi de Formosa do Rio Preto, on està aquesta fazenda, és el que més desforestació ha patit de tot el Cerrado entre el 2001 i el 2019, segons un informe de Greenpeace, que denuncia també que la Fazenda Estrondo va utilitzar durant un temps mà d’obra esclava i que el 2016 va ser multada per desforestació il·legal.

Amb l'ajuda de l'AATR i l'ONG 10Envolvimento, les comunitats van anar als tribunals i la justícia ha reconegut finalment el seu dret de possessió sobre 43.000 hectàrees de la Fazenda. El govern de Bahia ha admès just aquest any que l’adquisició de tota la propietat de la Fazenda Estrondo és fraudulenta, i ha iniciat un procés que podria acabar expropiant tota la propietat, explica Correia. Però el 2019, aquest mateix govern va concedir ja una nova llicència a Delfin Rio S.A., principal hòlding d’Estrondo, per desforestar encara 25.000 hectàrees més de terra, l’equivalent a 35.700 camps de futbol.

play_circle

Les marques de bala encara són visibles a la tanca que ens separa de la torre de vigilància. A dalt de la torre, un guàrdia de seguretat ens grava amb el mòbil i oculta la cara mentre nosaltres el fotografiem a ell. “A partir d’aquí ja no ens deixen passar, quan havíem anat tota la vida a pasturar el bestiar cap a aquella zona”, explica l’Edinaldo, que viu a la comunitat Cachoeira, situada a només 1.300 metres d’aquell punt de guàrdia. Els forats a la tanca proven que, tot i que avui només han tret el mòbil, la prohibició es fa complir sovint a punta de pistola. Uns quilòmetres més enllà, en una altra comunitat dins de la mateixa Fazenda Estrondo, el Fernando en té una prova a la seva carn: les dues cicatrius que va deixar una bala quan li va entrar i sortir de la cama.

“Vaig anar amb el meu veí Andrés a buscar una vaca que se li havia escapat i havia entrat als camps de la Fazenda. La vam recuperar i quan tornàvem cap a casa ens van fer parar i ens van ordenar que baixéssim dels cavalls. Ens van dir que havíem d’acompanyar-los a la seva guarida, però no ens en vam fiar i vam intentar marxar. Llavors van començar a disparar. Va ser quan vaig notar el mal a la cama i vaig veure que estava plena de sang”, relata el jove de 24 anys. Els guardes, d’una empresa de seguretat privada contractada per la Fazenda Estrondo, van marxar deixant-lo allà. El seu veí i altres companys van tornar i el van poder traslladar a correcuita fins a un hospital a la ciutat de Palmas, a l’estat veí de Tocantins.

Al Fernando li van disparar l’agost del 2019. Feia ja dos anys que la justícia havia sentenciat a favor d’aquestes comunitats tradicionals i els havia reconegut el seu dret de possessió (dereito de posse) sobre 43.000 hectàrees de la Fazenda Estrondo. Aquella sentència, però, no era definitiva i no va posar fi al règim de “terror” que havien instaurat aquells guardes de seguretat privada.

“Aquells homes armats sempre voltaven proferint amenaces, dient que nosaltres no teníem dret a estar aquí. Els homes sortien a pasturar al matí i et passaves el dia patint per si tornarien o no”, explica Isaltina Guedes da Silva, infermera que viu a la comunitat Gatos, també ubicada a la vall que queda dins de la Fazenda Estrondo.

El juny d’aquest mateix 2021 el Tribunal Suprem va ratificar la sentència en favor de les comunitats, sense possibilitat de més apel·lació. Però feia ja uns mesos que elles mateixes havien pres cartes en l'assumpte, fartes d’esperar canvis reals. Les runes calcinades de diverses d’aquelles cases de guàrdia en són testimoni. Quan passem per davant d’una d’elles, un veí que ens acompanya, un home gran i amb aspecte afable, no té cap problema en reconèixer que va ser ell qui la va cremar, un dia que estava buida. “La nostra lluita continua, perquè som gats escaldats, sabem que una cosa és la sentència i una altra la realitat. No estem tranquils, sinó atents”, afirma Guedes, i diu que somnia només una cosa: “Poder deixar als nostres fills i nets un futur millor i en pau en aquesta terra”.

L’esquelet de troncs calcinats, alguns pots i una cadira ennegrida eren tot el que quedava dret de la cabana dels pastors. L’Altamirando, que havia dormit moltes vegades en aquell refugi, va necessitar uns minuts de soledat per pair aquella visió. Just una setmana abans, homes encaputxats i armats hi havien calat foc. Van cremar també altres cases disperses pels voltants i fins i tot part de la vegetació durant la seva fugida. Els troncs ennegrits d’algunes palmeres de burití que havíem vist pel camí n’eren el testimoni. L’objectiu d’aquell atac? Atemorir els habitants de la comunitat de São Marcelo i pressionar-los perquè no tornin a endinsar-se per unes terres on han pasturat tota la vida. Ara són propietat de la Fazenda Santa Maria de l'empresa Canabrava, que cultiva soja.

“No tenim títols de propietat, però tenim el dret de possessió perquè sempre hem viscut i pasturat aquí. Els nostres impostos ho proven”, remarca Altamirando Da Silva, i explica que fins a aquell atac de feia una setmana encara pensava que era possible arribar a un acord legal amb el propietari de la Fazenda. Ara ja veia clar que no. “Eren pistolers contractats pel fazendeiro. Anaven en quatre cotxes. Quan vam veure el fum a les 9 h del matí, un dels nostres veïns hi va anar de seguida i se’ls va trobar pel camí. Van obrir foc per acovardir-lo. Dos dels cotxes van fer marxa enrere i els altres dos van seguir cap aquí, van travessar la comunitat. Portaven les cares cobertes, però sabem qui són”, relata Da Silva. Diversos veïns reunits per la visita d’aquest diari, a mitjans de setembre, corroboren la seva versió.

L’atac a les cabanes de la comunitat São Marcelo era el més recent a la zona, de feia només sis dies. “Vint dies abans havíem trobat una vaca morta per un tret de bala”, afegeix una altra veïna. Però els relats d’amenaces i terror, relats sobre guardes de seguretat privada contractats pels fazendeiros que no tenen recança a fer servir les pistoles, es repeteixen a totes les comunitats que va visitar aquest diari al nord-oest de Bahia i al sud de l’estat veí de Piauí.

“Va ser un acte de vandalisme, i ja poden veure la mesura del crim mediambiental, que trigarà anys a recuperar-se”, remarca Pabla Ferreira Lemos davant de les palmeres de buriti cremades. El buriti és la palmera típica del Cerrado, i les comunitats que hi viuen n’extreuen de tot. Fan servir les fulles per fer les teulades de les cases, s’alimenten dels seus fruits –al natural, en suc o en pastissos–, i fins i tot n’extreuen un oli que diuen que té propietats medicinals.

Pabla Ferreira i el seu germà Aurelio han agafat la torxa de la lluita que va deixar el seu pare, un dels posseiros que lideraven la lluita de la comunitat São Marcelo contra la fazenda, i que va morir el 2020 a causa del covid-19. Després d’aquells fets, però, ha sigut la fazenda qui ha posat una denúncia contra els veïns de la comunitat, on “diuen que ells han retirat el bestiar de les seves terres de manera ordenada i pacífica”, explica Ferreira. El foc del qual aquest diari va ser testimoni seria, doncs, la seva via “pacífica i ordenada” d’expulsar les comunitats que pasturen a la zona.

play_circle

“El fazendeiro em va fer arribar un missatge: ja tenia contractat el pistoler que em mataria, només estava esperant a rebre una tercera multa”. El Juarez Celestino de Souza havia denunciat dos cops la propietat agrícola veïna perquè els seus pesticides contaminen les terres on viu, a la comunitat Riacho dos Cavalos, al sud de l’estat brasiler de Piauí. Les autoritats mediambientals van multar la finca, però no ha canviat res. “Tiren els seus agrotòxics des d’avions i cauen sobre la nostra terra, o són arrossegats fins aquí per l’aigua durant l’època de pluges”, explica De Sousa. I afegeix que els seus cultius, que planten per menjar, ja no creixen com ho feien abans, sinó que molts “broten i moren”.

Al Brasil s’utilitzen molts “agroquímics considerats d’alta toxicitat per la Unió Europea” i, de fet, “el govern de Jair Bolsonaro n’ha autoritzat molts més, més que cap altre govern anterior”, explica la investigadora de Grain Larissa Parker. Els que fan servir els agricultors en aquesta zona del sud del Piauí no només estan malmetent els cultius dels pobles tradicionals, sinó que també contaminen les aigües dels seus rius, pantans i estanys. La pesca és una gran font de subsistència per aquestes comunitats, conegudes com a ribeirihnos justament perquè viuen prop de rius. “Al riu Uruçuí Preto hi havia molta pesca, però ara ja no: han acabat amb tots els peixos”, lamenta De Sousa.

El João Henrique Pereira Mendes Filho ens mostra les fulles dels seus tarongers, crivellades de punts negres. Assegura que la presència tan propera dels cultius de soja, sulfatats amb potents pesticides, ha traslladat fins a les seves terres la plaga de la mosca blanca. “Tot això abans de l’arribada de l’agronegoci no existia, estem veient malalties a les plantes que no havíem tingut mai, està passant en els últims deu anys i és per culpa de tot aquest verí”, assegura Pereira.

Igual que a les comunitats de Bahia, aquests pobles tradicionals del sud de Piauí pateixen el que es coneix com l’acaparament verd de terres: els poderosos agricultors propers volen fer constar les terres on ells viuen com la seva reserva legal i per això intenten fer-los fora. “Amb suborns aconsegueixen títols de propietat legals i posen guàrdies de seguretat per pressionar-nos a marxar. Alguns dels nostres veïns els van vendre la terra i van marxar a la ciutat”, explica De Sousa, que és també portaveu del Coletivo de Povos e Comunidades Tradicionais do Cerrado do Piauí, un grup de 9 comunitats de la zona de Santa Filomena que s’han unit per tenir més força. Amb l’ajuda de la Comissió Pastoral de la Terra (CPT) han aconseguit finalment títols de propietat sobre les seves terres.

De poc els serviran, però, si les terres estan enverinades. Uns quilòmetres més lluny, en una comunitat pròxima, Geraldo João Pessoa, de 54 anys, ens assegura que té mal de cap constant. No és pas l'únic. “Bevíem sempre l’aigua del riu, però fa tres anys vam construir un pou per fer disminuir la possibilitat de morir enverinats”, explica Pessoa. La por de Pessoa, però, no està confirmada oficialment. L'experta en pesticides del CSIC Silvia Lacorte explica que el mal de cap és un efecte possible d'alguns herbicides i plaguicides, com també el trasllat de plagues com la mosca blanca i els efectes en els cultius que denuncien les comunitats. També explica que en zones amb temperatures tan altes s'utilitzen quantitats més elevades de plaguicides que a Europa, i que la soja transgènica ja incorpora pesticides a la llavor "perquè no se la mengin els animals", cosa que acostuma a contaminar el sòl.

La dona de Pessoa, Maria dos Rios Álvares, ens ensenya les mans i els peus. Estan tots tacats d’una granissada fosca que fa que al donar-li la mà el tacte sigui molt aspre. Creuen que es deu al contacte constant amb l’aigua: en aquestes comunitats són les dones les que renten la roba i els plats al riu. Però Lacorte apunta que una dermatitis causada per plaguicides acostuma a donar-se només quan s'ha manipulat directament el tòxic i no per contacte amb aigua contaminada. El matrimoni han visitat un dermatòleg, però admeten que no tenen cap diagnòstic oficial que vinculi la malaltia amb la contaminació per pesticides. Però ell està segur que n’és la causa. “No hem trobat metges que vulguin certificar-ho, per no quedar marcats davant del poderós agronegoci”, assegura De Sousa. Un sector que encara és més poderós des de l'arribada de Jair Bolsonaro. De Sousa ho té clar: “Ara el verí més perillós per a nosaltres és Bolsonaro, és la pitjor plaga”.

“El novembre de l’any passat hi vaig arribar amb un sac de roba al cap i l’aigua estava tan bruta que no vam poder rentar. Era vermella i feia una olor molt forta, jo crec que eren jacarés morts o peixos morts. Diria que jacarés, perquè era una olor molt forta”, explica la Jeane Tavares dos Santos, que viu a la Comunitat Brejo Miguel al sud de Piauí. Els jacarés són cocodrils típics d'aquestes regions pantanoses de l'Amèrica del Sud.

Tavares s’asseu a la planxa de fusta que, col·locada sobre un peu fet de troncs, feia servir de “banc per rentar la roba”. Les comunitats de ribeirinhos com aquesta viuen dels pantans i els rius, on es banyen i renten, però que també els proporciona l'aigua per beure ells i el seu bestiar. A més de la pesca. Però ara l’aigua està contaminada pels pesticides que les propietats agrícoles utilitzen per als cultius de soja.

Es diuen a ells mateixos ribeirinhos i brejeiros, ja que brejo en brasiler vol dir pantà. Aquesta zona de la sabana tropical del Cerrado està plena –o ho estava– de pantans, que generen uns ecosistemes únics i molt importants per a la captació de carboni.

“Tinc una filla de 20 anys i una altra de 18, les vaig criar aquí i quan eren petites carregaven aigua del riu cap a casa i venien a banyar-se aquí, però avui ja no podem fer servir aquesta aigua”, ens explica, assenyalant el petit rierol on ha instal·lat la planxa de fusta, molt proper a casa seva. Tampoc no poden anar ja al pantà on anaven a collir el fruit de la palmera de burití, perquè el propietari agrícola que s’ha instal·lat a les seves terres hi ha barrat l’accés. Es diu Anderson, i no té guardes de seguretat privada com altres fazendeiros. Ell mateix s’ha encarregat de parlar amb els veïns de la comunitat per deixar-los clar que ara aquella terra és seva. Els veïns denuncien que els seus pesticides els contaminen les aigües i que han portat la plaga de la mosca blanca als seus cultius.

Estem al final de l’època seca, el setembre, i el banc de la Jeane Tavares se sustenta sobre el fang. A més de tenir un color marronós, l’aigua està tan baixa que ja no permet rentar la roba sobre aquella taula improvisada. Quan les seves filles eren petites allò no era un rierol, sinó un riu cabalós. “Cada any està més sec perquè la desforestació s’aproxima cada cop més als pantans, i tinc la certesa que l’any que ve a l’agost ja estarà sec”, sentencia.

"El problema principal és la desforestació de les zones pròximes al naixement dels rius", explica per telèfon l’investigador de la Universitat Bom Jesus de Piauí Cácio Luiz Boechat, que va liderar un equip de recerca que va visitar la regió el desembre del 2020 per prendre mostres del riu Uruçuí Preto. "No vam trobar un nombre prou significatiu de molècules procedents dels pesticides per posar en perill la salut humana", explica, tot i que admet que cal tornar a agafar mostres durant els mesos de gener a març, que és quan majoritàriament es reguen amb pesticides els camps de cultiu. També creu que caldria estendre la recerca al sol i als cultius de les comunitats, però la universitat no té prou finançament, diu, per estendre el programa.

play_circle

El Jovencino Pereira da Silva vol saber quan rebrà el títol de propietat de la seva comunitat, Chupé, sobre la terra que ocupen. Sembla que no s’acabi de creure que aquest dia ha d’arribar i ho pregunta diverses vegades al representant de la Comissió Pastoral de la Terra que ens acompanya. Ell diu que l’esperen cap al gener. La Xupé és una de les 9 comunitats que han lluitat plegades davant del govern estatal de Piauí i han aconseguit obtenir el reconeixement de la seva propietat. “Amb aquest títol em sentiré una mica més segur”, afirma, i ens explica un relat que es repeteix a tots els indrets de Matopiba que hem visitat: el de propietaris agrícoles que arriben amb títols de propietat sovint fraudulents i atemoreixen les poblacions locals amb els seus "pistolers", guardes de seguretat privada contractats per dur a terme l’acaparament de terres.

“Ja no queda Cerrado, els cultius de soja estan acabant amb tot”, diu Pereira, una queixa també repetida, però ell hi afegeix un element que no havíem sentit fins llavors. “Aquí hi ha grileiros que es barallen amb altres grileiros, perquè el seu negoci no és cultivar la terra, sinó aconseguir la terra per després vendre-la”, relata, i ens parla d’una empresa present en aquesta zona que es diu Radar. És brasilera, però té inversió del fons de pensions dels professors universitaris nord-americans, el TIAA-CREF.

L'augment dels preus del sòl a Matopiba ha convertit la regió en una zona d'interès per a empreses com Radar i altres especuladors de terres, que “adquireixen la terra a preus molt baixos sovint a través de grileiros locals”, explica el professor de la Universitat de São Paolo Fabio Pitta. Els grileiros, recordem-ho, són persones que s’apoderen de la terra amb títols de propietat falsos. Aquesta especulació sovint rep diners de fons d'inversió estrangers, nord-americans però també europeus.

Pitta fa anys que estudia el fenomen de l'especulació de la terra i ens explica que les subvencions i facilitats que les autoritats brasileres donen a l’agronegoci fan que el preu de la terra, sobretot la terra ja desforestada i a punt per cultivar, s’hagi disparat especialment en aquesta regió. “Al Brasil la terra és un actiu financer”, explica l’acadèmic, que també ajuda les comunitats afectades amb la seva feina per a l'ONG Rede Social de Justiça e Direitos Humanos. I les plusvàlues de la venda de terrenys en aquesta regió del Cerrado, la nova frontera de la soja, són de les més altes del país.

"Avui aquí es guanyen més diners especulant amb la terra que venent soja –afirma Altamiran Ribeiro, de la Comissão Pastoral da Terra (CPT), una ONG que ajuda les comunitats–. Amb l'augment de la població mundial i la demanda d'aliments la terra sempre puja de preu, no baixa, i el preu encara és més alt quan està desforestada".

Ens atén en una mena de pati amb sostre circular de canya, com si fos un barret gegant que protegeix del sol despietat del Cerrado i genera un espai íntim, procliu a la conversa. És una construcció senzilla però acollidora que hem vist en altres cases de les comunitats de ribeirinhos del sud de Piauí. Però la comunitat de la Maria Zulmira Lima de Sousa no és ribeirinha. Són indígenes del poble gamela. Cap d’ells, però, parla la llengua gamela, i la seva forma de vida és idèntica a la de les comunitats tradicionals que els envolten. També viuen de cultivar mandioca, feijoão i arròs, de pasturar bestiar, de la caça i la pesca, cada cop més escassa. Però alguns trets en el rostre de la Zulmira i l’orgull amb què parla de la seva sang gamela et diuen que són diferents.

Un estudi antropològic de la Universitat de Bom Jesus va determinar oficialment que eren indígenes gamela, un poble originari d’on avui hi ha l’estat de Maranhão, al nord de Piauí. Amb aquest reconeixement han pogut aconseguir que la seva terra sigui demarcada com a territori indígena. “Ens volien expulsar del nostre territori i va ser per això que vam iniciar el procés de reconeixement indígena. Per això per a nosaltres aquest reconeixement com a indígenes ha sigut molt important. Encara no tenim el document a la mà però aviat el tindrem”, explica, després de relatar ella també amenaces i pressions dels guardes de seguretat privada d’alguns dels terratinents de la zona.

La del poble gamela és una de les 9 comunitats del sud de Piauí que han aconseguit el reconeixement oficial de la seva propietat sobre la terra on viuen. No dret a possessió, sinó directament propietat. “Han concedit alguns títols a petits propietaris com aquest per poder justificar i legitimar la transferència de terres públiques a gran escala”, explica la investigadora de Grain Larissa Parker.

Aquest estat de Piauí, i les comunitats del sud que visitem, formen part d’un pla pilot del Banc Mundial per regularitzar el mercat de terres del Brasil. Es tracta de modificar les lleis estatals que permeten transferir terra pública a mans privades en més extensió que abans, malgrat que la Constitució brasilera especifica que les terres públiques s’han de destinar a la reforma agrària i als indígenes o afrodescendents, i que si es venen a propietaris privats han de ser per a la seva subsistència. Les reformes legals auspiciades pel Banc Mundial acaben amb això i permeten la venda de terres públiques a grans terratinents “a preus subvencionats en un 90%”, cosa que “fomenta l’especulació de la terra”, alerta Parker.

La Zulmira ens porta a veure un dels llacs que encara queden a prop de la seva comunitat. Diu que almenys tres ja han desaparegut, i els que queden, com aquest que veiem, estan contaminats pels pesticides. Certament, no s’hi veuen peixos. “Tinc 45 anys i he pogut veure molts canvis. Quan en tenia 14 caminava molt per la zona de l’altiplà, on ara hi ha els cultius, i tot era vegetació tancada. Ara la desforestació ha acabat amb tot”, explica. De camí cap al llac, de fet, travessem el que sembla haver estat algun cop la llera d’un riu. Ara està plena de sorra, que baixa des de l’altiplà arrossegada per la pluja. Els arbres que l’aturaven ja no hi són.