Guerra Civil a Lleida: revolució, bombes i repressió

Com en tantes altres ciutats, a Lleida el període de la Guerra Civil ha deixat una marca important. Als lleidatans els va tocar viure gairebé totes les experiències que es van produir en aquells anys convulsos, començant per la participació de l’exèrcit en l’aixecament del juliol del 1936, amb la col·laboració de la Guàrdia Civil i de determinats sectors de la societat civil. L’historiador Joan Sagués, que va dedicar la seva tesi a analitzar com es va viure a la ciutat aquell període, explica: "Els militars i la Guàrdia Civil van participar en la revolta i durant les primeres hores del conflicte ocupen diversos espais de la ciutat, a l’espera de com evolucionava el cop militar. Paral·lelament, les forces obreres comencen a mobilitzar-se i quan es veu que a Barcelona el cop ha fracassat, gairebé tots els insurrectes decideixen tornar cap a la caserna i les forces obreres prenen el control de la situació". Serà l’inici d’un moviment repressiu, "amb morts indiscriminades al carrer, i durant l’estiu hi ha diverses matances col·lectives, quan s’executen militars que estaven detinguts per la seva vinculació amb el cop, però també persones de dretes i vinculades a l’Església", explica. Aquesta repressió més incontrolada s’atura una mica al setembre, amb la creació d’un Tribunal Popular "que executa altres penes de mort, però que posa fi a les matances col·lectives". L'onada repressiva va anar acompanyada de la col·lectivització de molts negocis i espais que hi havia a la ciutat.

Pel que fa a l’acció estrictament bèl·lica, fins al novembre del 1937 Lleida, que era la darrera gran ciutat abans del front d’Aragó, es limita a ser un lloc de pas de tropes i de columnes de milicians que van cap al front o on arriben de ferits del front. Serà el bombardeig del 2 de novembre del 1937 el que canviï radicalment les coses. Aquell dia, una esquadra d’avions italians tenia per objectiu bombardejar Flix, però la presència de la boira va fer que canviessin de plans i acabessin descarregant les bombes sobre la capital del Segrià. Una pluja de bombes que, com apunta Joan Sagués, "no perseguia un objectiu gaire concret de danyar determinades infraestructures, però sí generar terror entra la població civil": "Va ser un bombardeig que es va produir a primera hora de la tarda" i algun dels projectils van impactar de ple al Mercat de Sant Lluís, on molta gent s’esperava per al repartiment de queviures, i al Liceu Escolar, on van morir seixanta criatures. Es calcula que hi van morir 250 persones i que hi va haver més de 500 ferits.

Precisament, el bombardeig és l’argument central d’una novel·la que va voler contribuir a recuperar aquest episodi de la ciutat de Lleida. Es tracta de Xiula la mort (Pagès Editors), de Jaume Albert Ollé. L’escriptor explica: "Són uns fets dels quals a casa es parlava, perquè el meu avi, que era practicant sanitari, va estar atenent ferits d'aquell bombardeig i la meva mare, que era petita, recorda haver vist els avions sobrevolant la ciutat". Aquests records, juntament amb una exposició de fotografies d’Agustí Centelles que es va fer al Museu Morera, el van impulsar a novel·lar l'episodi: "Diuen que, de vegades, la memòria és l’única manera de fer justícia i vaig sentir que calia escriure sobre uns fets dels quals tota una generació no va poder parlar, per por o per dolor. Els ho devem".

No oblidaré Lleida mentre visqui. No s’hauria de permetre que els nens no puguin comprar caramels a la plaça del mercat sense que els llancin plom al damunt"

Esther Silverstein

Infermera. Testimoni recollit al llibre Brigadistes (Tigre de Paper)

Aquest episodi marcarà un abans i un després en la manera com es va viure la guerra a la ciutat, tot i que, com explica l’historiador Joan Sagués, el tema de la defensa passiva va generar molt de debat, però no es va arribar a concretar en estructures concretes més enllà d'un refugi. Ben aviat es trencaria el front d’Aragó i els combats arribarien a la mateixa ciutat. "Un cop es trenca el front, el mes de març, en pocs dies l’exèrcit franquista es troba a les portes de Lleida. Van poder avançar sense gaire resistència, tot i que, en canvi, és cert que l’ocupació de Lleida és l’única d’una capital catalana que es fa a sang i foc". La població civil havia estat evacuada, però la resistència dels combatents republicans va ser gran, amb combats carrer a carrer que van deixar la ciutat completament destrossada. La caiguda de Lleida va comportar una autèntica crisi de moral a la zona republicana, mentre que, per al bàndol franquista, diu Sagués, "va ser una victòria molt explotada a nivell propagandístic, perquè Catalunya representava tot allò contra el que ells combatien". "La caiguda de Lleida els fa pensar que tenen la victòria a prop", tot i que, seguint ordres de Franco, el front de guerra quedés aturat al riu Segre durant mesos. 

Espais de memòria

De fer memòria d’aquests episodis, se n’encarrega el Departament de Memòria Democràtica de l'Ajuntament de Lleida, que forma part de la Regidoria de Drets Civils. El seu àmbit de treball és el període històric que comprèn des de l’any 1931, amb la proclamació de la II República, fins a l’any 1982, quan es dona per consolidada la Transició democràtica a l'Estat. Com explica el regidor de Participació i Drets Civils de l’Ajuntament de Lleida, Carles Enjuanes, la Paeria treballa des del 2007 en la recuperació de la memòria democràtica. "És una ciutat que té una història molt relacionada amb la guerra i la postguerra i per això s’intenten recuperar aquests vestigis, per compensar i recuperar la memòria de les víctimes, però també per fer un treball pedagògic de promoció de la pau i dels drets humans". Enjuanes reconeix que, avui, el gran repte és aconseguir que el vincle que molts ciutadans de la ciutat de més edat tenen amb aquest període s’estableixi també amb els més joves, "perquè entenguin tot el patiment que es va viure amb l’objectiu clar d’evitar que un episodi com aquest torni a passar". 

Com explica Josep Serra, tècnic de Memòria Democràtica, per posar en valor tots aquests espais vinculats a la guerra la ciutat compta amb uns quants indrets senyalitzats amb els plafons d’Espais de Memòria, com el cementiri de Lleida, on hi ha quatre fosses vinculades a la Guerra Civil; el Liceu Escolar, un dels edificis que destruïts pel bombardeig del novembre del 1937; la plaça Cervantes, on hi havia l’antiga Presó Provincial; la plaça de la Catedral, que recorda l’incendi del temple l’agost del 1936; i les passarel·les de vianants al riu Segre del Liceu Escolar i dels Camps Elisis, on es recorda l’ocupació de la ciutat i el front del Segre durant l’any 1938. Altres espais no senyalitzats, però que ajuden a entendre com es va viure el conflicte a la ciutat, són el turó de la Seu Vella, que va ser camp de concentració; el turó de Gardeny, on hi havia casernes militars; i el tossal de Moradilla, on es mantenen algunes estructures defensives del front del Segre.

Per conèixer aquests i altres espais, des de la Paeria es va crear un itinerari de Vestigis de la Guerra Civil, que també estan recollits en una aplicació per a smartphone. Serra també destaca les conferències i exposicions que organitzen regularment i la col·laboració amb centres escolars amb els quals treballen, principalment, projectes vinculats a l’exili i les deportacions al camp de Buchenwald-Mauthausen, així com la col·locació de llambordes en el marc de la iniciativa Stolpersteine.

La Seu Vella, la catedral que va ser camp de concentració

Com esmentàvem, un dels espais per fer memòria de la guerra és el conjunt monumental de la Seu Vella, nom amb què es coneix la catedral antiga de la ciutat. Es calcula que va ser construïda entre finals del segle XII i el XV i a partir de la Guerra de Successió (1701-1715) va ser transformada en caserna militar. Un ús castrense que va perdurar fins al 1948, amb menció especial al fet que durant la Guerra Civil va ser camp de concentració i de classificació de presoners. Com explica Núria Piqué, guia turística de la Seu Vella, "aquest passat com a caserna facilita que l’espai s’utilitzés per a aquesta finalitat". "A Lleida hi va haver tres camps de concentració, però el més important és aquest. Els darrers estudis apunten que hi va haver entre 4.000 i 7.000 presoners i que va estar actiu fins aproximadament l’agost del 1940". També va ser un espai de classificació de presoners, perquè tots els que arribaven a Lleida hi eren portats: "Aquí els classificaven en funció de si eren afectes o desafectes al règim i els assignaven lletres. Els afectes, si comptaven amb avals, en podien sortir ràpidament, però si els classificaven com a afectes dubtosos o desafectes, la cosa es complicava. Alguns van anar als batallons de treballadors i uns altres directament eren executats". 

Visitar avui la Seu Vella i entendre com era en l'època castrense obliga a fer un exercici d’imaginació important, tot i que fotografies antigues que es projecten en un audiovisual ajuden a comprendre com es va reconvertir l’espai. Núria Piqué apunta: "Durant la guerra, tots els espais de la catedral es van utilitzar com a camp de concentració. Tot estava compartimentat en pisos, una distribució que s’havia fet quan va passar a ser caserna. A la canonja es fa un pis, al claustre un altre i a l’església dos, als quals s'accedia amb escales de fusta. En aquest cas, els dos pisos superiors eren els dormitoris de la tropa i a la planta baixa hi havia serveis com les cotxeres, l’hospital, la presó, magatzems d’artilleria, barberia, etc." De fet, un dels espais més importants de la Seu Vella, el claustre, que avui torna a lluir de manera espectacular, obert a la ciutat com un mirador privilegiat, va ser completament tapiat i a dins hi havia una construcció que acollia les cuines. Altres vestigis a la Seu Vella són dues bateries antiaèries per protegir els marges dret i esquerre del riu, així com un refugi. 

A banda, al mateix recinte trobem les restes del Castell del Rei-la Suda, l’edifici civil més important de Lleida durant l’època medieval (a la sala de corts va ser coronat Jaume I), on, com explica Núria Piqué, es conserva un mural que van dibuixar les tropes marroquines de l’exèrcit franquista durant l'estada al recinte: "El mural ens evoca un paisatge desèrtic, amb la presència d’un dromedari i una construcció de color blanc, i hi trobem detalls com el fet que van aprofitar el nervi per dibuixar una palmera o que hi ha dibuixats dos símbols més, com són l’emblema de les tropes regulars marroquines i una estrella de sis puntes, que era el símbol de la bandera del Marroc mentre va ser protectorat espanyol".