Agramunt. El record d’un 5 d’abril fatídic

Com en tantes altres localitats, a Agramunt, l’aixecament militar encapçalat pel general Franco es va traduir en uns primers dies de revolta social i repressions, tot i que, a la vila, només es registra en aquest primer període una víctima mortal. Ho explica Joan Puig, investigador del passat històric d’Agramunt. De fet, a Agramunt, la revolució no comença fins al 21 de juliol i això explica, diu Puig, que "els capellans i les monges concepcionistes poguessin fugir i, de fet, n’hi ha algun que fins i tot la gent sabia on era però ningú no el va assenyalar. També hi havia les monges de la vetlla, que es dedicaven a anar per les cases ajudant els malalts i la gent gran. Es van haver de treure l’hàbit, però la gent les coneixia i les respectava". També va ser un moment d’exili per a la gent de dretes, que van marxar cap a Burgos o cap a França, i d’atacs contra alguns elements de caràcter religiós, com l’església de Santa Maria, on es van fer destrosses en algunes capelles. Val a dir, però, que ben aviat tota la vida local es va veure trasbalsada. 

Passada aquesta primera fase, la situació es va calmar i els líders revolucionaris locals es van dedicar a aplicar mesures de transformació social i econòmica. El constituït Comitè del Front Popular Local va agafar el poder de fet i va començar a reglamentar la vida quotidiana, establint la seva seu al convent de les monges. Començarien uns dies de confiscacions de terres i béns i del control de les comunicacions, així com d’iniciatives per donar suport als soldats i milicians que lluitaven al front. Ja el maig del 1937, a conseqüència dels coneguts com a Fets de Maig, a Agramunt es van viure dies de tensió davant l’amenaça que membres de la CNT o anarquistes de Cervera anessin fins a Agramunt a aplicar la revolució, adduint que els agramuntins no ho feien amb prou força. "Hi havia certa por –reconeix Joan Puig– que passés com a Cervera, on sí que hi havia hagut una repressió molt dura". Ràpidament es va organitzar una resistència armada per defensar-se’n, com si fossin l’enemic. Per sort, aquell temut atac no es va produir. Ara bé, va tenir conseqüències, com la retirada del consistori dels representants de la CNT, la Unió de Rabassaires i el POUM.

Fins a l’abril del 1938, amb el front de lluita encara lluny, a l’Aragó, la vida va continuar amb certa normalitat a Agramunt, on certa agitació social convivia amb les accions de suport al front, però també amb actes festius i amb l’arribada de refugiats, persones que fugien o eren evacuades davant l’avanç de les tropes franquistes. Era un temps d’espera que havia de canviar aviat. I és que a partir del març i l’abril del 38, la situació bèl·lica va canviar considerablement. El front s’acostava a Agramunt. Joan Puig explica que "és un moment en què hi van passant soldats, i, de fet, a moltes cases els tocava acollir-ne". A Agramunt es van començar a veure soldats que venien del front a finals de març, ja que mentre el front va estar aturat a la línia del Segre, la vila va ser zona de pas constant de l’exèrcit i s’hi van instal·lar alguns grups de soldats que feien d’enllaç entre el front i la rereguarda. Hi va haver al poble soldats d’intendència i també un grup de Transmissions del 18è Cos d’Exèrcit. 

Objectiu dels atacs aeris

Des del 5 d’abril del 1938 fins al 12 de gener del 1939, Agramunt va ser objecte de nombrosos bombardejos de l’aviació franquista, alemanya i italiana, que van provocar moltes víctimes i nombrosos danys materials. El primer bombardeig, el 5 d’abril del 1938, va ser el més mortífer perquè la població no estava previnguda i les bombes van caure mentre els veïns seguien el seu dia a dia habitual. Joan Puig, coautor del llibre La frustració de l’esperança. La Guerra Civil a Agramunt (Sió), explica que es calcula que aquests bombardejos "van fer una vintena de víctimes mortals, algunes de les quals persones de fora de la vila, ja que aleshores era lloc de pas i ja hi havia refugiats i soldats. Van caure moltes cases i la gent es va espantar tant que la gran majoria es van traslladar a fora del poble, a masos i cabanes". És el cas de l’artista Josep Guinovart. Amb l’esclat de la guerra, la seva família s’havia traslladat a Agramunt, a casa de l’avi. Guinovart recordava els primers mesos d’estada de relativa calma, just fins aquell 5 d’abril. Van decidir deixar el poble i anar a viure al bosc del Siscar, una etapa que marcaria la seva trajectòria vital però també artística, i que avui podem reviure visitant l’Espai Guinovart, on l’obra La cabana evoca aquella cabana on es van refugiar de les bombes. També va viure aquells bombardejos l’escriptor Guillem Viladot, que, com apunta Joan Puig, sempre explicava "que ell veia els bombardejos des de la finestra de la masia on vivien, que està en una posició més alta, als afores d’Agramunt". Un episodi tràgic que l’escriptor va novel·lar a La cendra (Fonoll), en aquest cas a partir de la mirada íntima i innocent d’una protagonista adolescent. Es tracta d’un episodi històric que durant molts anys va restar en l’oblit, ja que, com apunta Joan Puig: "Els pares i els padrins no ens en volien parlar. Et parlaven de la misèria que van viure durant la postguerra, però, pel que fa a la guerra, es vivia sota el silenci i la por. De fet, quan vàrem fer el primer llibre sobre la Guerra Civil al poble, ens vàrem trobar que no en volien parlar". 

Amanda Cardona, regidora de Cultura d’Agramunt, explica que aquests atacs aeris van destrossar bona part del poble i apunta "que el primer bombardeig va tenir com a principal objectiu el Sindicat Agrari, ja que tenien la sospita que allà s’hi emmagatzemaven bidons de gasolina". Un atac inesperat que va agafar per sorpresa els mateixos pagesos que anaven a carregar i descarregar al Sindicat i que va provocar que el poble quedés desert durant dies. A partir d’aleshores tot va ser diferent. Amb més o menys intensitat, Agramunt va patir bombardejos els dies 23, 27, 30 i 31 de desembre del 1938, mentre que durant la primera quinzena de gener del 1939 se’n va registrar un nombre indeterminat, tot i que només es té constància documental dels atacs dels dies 6 i 12. Com a conseqüència de tots aquests atacs, prop d’una quarta part dels edificis de la localitat van quedar totalment destruïts, una quarta part més van quedar destruïts en gran part i l’altra meitat van quedar afectats de forma lleu.

El nostre carrer ha estat de sort. La gent, a poc a poc, surt dels amagatalls i en adonar-se que són vius, encara, tots s’abracen. [...] De seguida corren veus que al Sindicat Agrícola hi ha hagut una colla de morts. Quan diuen que són onze, sento un fàstic immens"

Guillem Viladot

Escriptor. Fragment de la novel·la La cendra (Fonoll)

En el tram final de la guerra, amb l’avanç de les tropes franquistes sobre territori català, Agramunt va tornar a ser protagonista, ja que es van lliurar fortes batalles entre els dies 10 i 12 de gener a la Donzell, a Mafet i al bosc del Siscar. El dia 6, però, ja havien abandonat Agramunt les autoritats i els soldats de Transmissions de la DECA, i en dies posteriors ho farien també moltes altres persones. El dia 12, les tropes franquistes ocupaven un poble mig buit sense trobar-hi resistència.

Espais de memòria

Des de l’Ajuntament d’Agramunt s’està treballant per mirar de recuperar tota la memòria històrica d’aquests anys de guerra perquè, com explica la regidora de Cultura i Turisme, Amanda Cardona: "Creiem que aquesta recuperació dels espais de memòria pot ser un atractiu afegit a d’altres que ja tenim al municipi. En aquest sentit, tenim diversos espais recuperats, com el refugi de l’església de Santa Maria, que potser és el més emblemàtic". De fet, després d’aquell primer bombardeig del 5 d'abril del 1938, a la localitat es van començar a construir un seguit de refugis per tal que la gent es pogués protegir dels atacs de l’aviació feixista. També es va aixecar una paret amb sacs davant de la portalada principal de l'església, per protegir-la. El refugi va ser construït aprofitant una cripta existent i la boca d'entrada era al mig de la plaça de l'església i seguia la nau central i el creuer del temple, amb una galeria llarga de 34 metres, una de transversal de 28 metres i un espai ampli al centre com a punt de recompte. Les bigues de ferro del sostre es van extreure de les escoles que havien estat destruïdes parcialment a conseqüència d'una bomba. Altres indrets de la localitat on es van construir refugis van ser el pou de gel, el castell o el refugi de transmissions, que encara es conserva en part, al soterrani de Cal Borges. Cardona explica, a més, "que bona part de les cases que hi havia al centre de la vila tenien cellers que també es van fer servir de refugi". 

Un altre espai que s’ha recuperat és el camp d’aviació dels Salats. Va ser una construcció tardana, ja que les obres van començar l’1 de setembre del 1938, com a suport a l'exèrcit republicà del front del Segre, però que, curiosament, com apunta Amanda Cardona, "mai no va arribar a funcionar. De fet, l’únic avió que hi va aterrar, ja a les acaballes de la guerra, en va ser un de feixista". Va ser un bombarder que hi va aterrar el 17 de gener del 1939, cinc dies després de l’ocupació de les tropes franquistes. El camp va ser construït pels mateixos veïns, després que el 31 d'agost del 1938 l'Ajuntament va fer un pregó en què convocava l'endemà a la plaça de la República tots els homes a partir dels 14 anys, a excepció dels que treballaven als forns de pa i a les màquines de batre. Es va transformar totalment la zona, esborrant marges i camins i eliminant vegetació, i es va construir un edifici per a oficines, un magatzem i tres refugis dels quals se n’han recuperat dos. A banda, al pilar d’Almenara, lloc emblemàtic de la localitat, Amanda Cardona explica que s’hi ha recuperat recentment "un conjunt de trinxeres i un punt d’observació".