Front del Segre: on va començar la caiguda de Catalunya

Acabada la batalla de Terol, a finals de febrer del 1938, Franco va decidir iniciar l’avanç cap a Catalunya aprofitant la desfeta i retirada de les tropes republicanes al front d’Aragó. Així, a principis de març el seu exèrcit va començar a avançar des de la zona de Belchite amb l’objectiu, com explica Pol Galitó, investigador del front del Segre, "d’arribar als marges dels rius Ebre, Segre i Noguera Pallaresa, perquè això li permetria aïllar Catalunya de la resta de l'Espanya republicana controlar les preses i centrals hidroelèctriques i, d’aquesta manera, poder tallar el subministrament elèctric a les fàbriques d’armament de Barcelona". Un mes més tard, a l’abril, l’exèrcit franquista va assolir els objectius i va conquerir tot el territori a l'oest dels tres rius, establint diversos caps de pont a Tremp, Balaguer i Serós. I, en aquest moment, explica Galitó, "Franco atura l’ofensiva i marxa a lluitar a la zona de Castelló". En el territori ocupat, Franco hi va deixar, a la defensiva, diverses divisions, però aquesta aturada de l’ofensiva "va donar un respir als republicans per reorganitzar-se".

Sobre el perquè d’aquesta estratègia, l’investigador no s’aventura a apuntar al 100% què perseguia Franco, "perquè ell mai no explicava les seves decisions i això moltes vegades li comportava enfrontaments amb els seus generals": "Per exemple, al Segre ells li demanen de seguir avançant, perquè s’ho veien guanyat i podien ocupar Catalunya ràpidament, però Franco va optar per aturar-se". Pol Galitó, coautor del llibre Les batalles del Segre i la Noguera Pallaresa (Pagès Editors), afegeix que també era conscient de la seva superioritat perquè, "tret dels primers mesos de guerra, l’exèrcit republicà sempre va lluitar amb inferioritat de mitjans, especialment pel fet que l’exèrcit franquista, a banda d'estar més ben organitzats, estava manat per militars professionals que aplicaven les tàctiques i les disciplines militars necessàries en temps de guerra". L’investigador també apunta al fet que, en aquell moment, "Franco té encerclats els republicans en aquesta zona, però encara té molt territori espanyol per conquerir. Probablement, si hagués avançat cap a Barcelona i l’hagués ocupat, això hauria implicat haver de deixar allà milers de soldats per controlar el territori català". En canvi, amb les divisions que tenia desplegades en aquests fronts podia tenir controlats aquests territoris i avançar en el moment més oportú, tal com va fer.

1938, l’inici del final

Per tot plegat, el front del Segre va ser objecte de nombroses batalles durant el 1938, ja des del mateix mes d’abril, quan l’exèrcit republicà, conscient, diu Pol Galitó, "de l’amenaça que suposava tenir l’exèrcit franquista als peus de Catalunya, controlant els embassaments i centrals hidroelèctriques, reorganitza les tropes per mirar de capgrirar la situació i inicia la primera ofensiva per recuperar el cap de pont de Balaguer, missió que va fracassar per falta de recursos". A finals de maig hi va haver una segona batalla realitzada per l'Exèrcit de l'Est que no va tenir èxit tot i l’arribada de nous efectius. Un cop frustrada aquesta ofensiva republicana, el mes de juny i la major part de juliol del 1938 van ser relativament tranquils al front del Segre i la Noguera Pallaresa. A finals de juliol les coses van canviar. Coincidint amb l'inici de l’ofensiva de l’Ebre, a l’Exèrcit de l’Est li va tocar cedir part de les seves unitats a l'Exèrcit de l’Ebre perquè participessin en l’ofensiva, alhora que rebien ordre de distreure les forces franquistes estacionades al front del Segre i la Noguera Pallaresa perquè no poguessin enviar reforços a la zona atacada. Com apunta Pol Galitó, al front del Pallars comencen "uns moviments que buscaven avançar cap a l’Aragó, en una missió que era impossible". I es pregunta: "Si no havien aconseguit recuperar terreny des del front del Segre, molt més pla, com ho havien d’aconseguir en una zona de muntanya?" 

Ja al novembre, coincidint amb la retirada de les tropes republicanes a l’Ebre, es va iniciar una ofensiva republicana al Baix Segre perseguint dos grans objectius: alleugerir la pressió franquista sobre les forces republicanes que s'estaven replegant del freont de l’Ebre i, alhora, recuperar la ciutat de Lleida i avançar cap a l'interior d'Aragó. Una acció que va suposar un nou fracàs per a l’exèrcit republicà perquè, entre morts, ferits i presoners, es calcula que va perdre en la batalla del Baix Segre uns 15.000 homes, la meitat de les forces que hi havien intervingut. Així, just al cap d’un mes d’acabar-se, el 23 de desembre del 1938, les tropes franquistes van iniciar l’assalt definitiu que havia d’acabar amb la conquesta de Catalunya. Franco, al front lleidatà, va dissenyar una ofensiva basada en una clàssica maniobra de pinça: l’objectiu era trencar pel nord i pel sud del front de la Noguera Pallaresa i del Segre, de manera que les tropes republicanes del sector central quedessin envoltades i no poguessin retirar-se cap a Barcelona ni cap a la frontera francesa. Simultàniament, des de la zona de l’Ebre les tropes franquistes van avançar, sense massa oposició, cap a Barcelona que va ser ocupada el 26 de gener del 1939 per les tropes dels generals Yagüe i Solchaga. El 4 de febrer queia Girona i el dia 5, Azaña i Companys travessaven la frontera francesa. Negrín faria el mateix l’endemà. El 9 de febrer, la guerra s’havia acabat a Catalunya.

La vida a les trinxeres

La vida als fronts es dividia entre els períodes de relativa calma i els de fronts actius. El del Segre n’és un bon exemple. I de com ho vivien els soldats, aquí i a la resta de fronts del conflicte, en parla el llibre Érem feres (Pagès Editors), de l’historiador Oriol Riart, una interessant aproximació al desenvolupament de la Guerra Civil a Catalunya construïda a partir d’una exhaustiva anàlisi dels dietaris de soldats que van combatre en el conflicte. Riart ha estudiat en profunditat desenes de diaris personals i els ha volgut posar en valor, tenint present que "tradicionalment, la historiografia gairebé menystenia aquestes fonts, perquè es considerava que no eren prou aptes i que no comptaven amb l’objectivitat necessària per conèixer amb rigor el passat". Però aquesta subjectivitat és el que atrau l’historiador, que assegura que no hi ha cap font perfecta per estudiar el passat, "perquè totes parteixen d’un origen i perseguien una determinada finalitat. Simplement cal conèixer les fonts i saber-les llegir i interpretar". I això és el que ell ha fet a partir dels diaris originals de soldats d’ambdós bàndols, fet que li ha permès obtenir "una visió molt immediata del conflicte que ens ajuda a entendre què pensaven els soldats en el mateix moment dels fets i per què van actuar com van actuar". A més, respecte a la història, "el que fan és exercir un nexe entre la gran història i les experiències més personals, cosa que ens permet entendre com els combatents vivien o quina imatge tenien d’aquell gran fet històric que estaven vivint".

Ens han impressionat molt les relacions que ens han fet els veterans de la nostra Cia. que venien gairebé famèlics a causa d’haver passat 8 dies lluitant constantment i 48 hores d'ells sense cap alimentació ni aigua"

Albert Bosch Vinyals

Fragment del diari personal escrit el 28/5/1938 al front del Segre. Recollit al llibre Érem feres (Pagès Editors)

En aquest sentit, la lectura d’Érem feres ens permet descobrir que el que realment preocupava als soldats, més fins i tot que el mateix conflicte bèl·lic, eren temes més quotidians de la vida a trinxera, com l’alimentació, la higiene, els càstigs i la disciplina o disposar de roba d’abrigar. Com diu Oriol Riart, curiosament "aquest és un dels motius que fa que els diaristes carreguin més contra els seus oficials que contra l’enemic. Han de combatre l’enemic, sí, però els que entenen que els fan la vida més difícil són els del seu propi exèrcit". En tot cas, la lectura dels testimonis que recull Riart al llibre ens permet establir un fil empàtic directe amb aquells soldats, de qui comprovem com va evolucionant la seva perspectiva sobre el conflicte, com troben en la lectura i l’escriptura un gran refugi i com tenen l’amistat, l’amor o la família com a temes universals en comú, lluitessin al bàndol que lluitessin. "Al final -com apunta Riart-, ser a un costat o a l’altre o el tema ideològic no era tan important com el fet de viure les mateixes experiències. El fet d’escriure els feia més homes i menys feres". I tenia un caràcter terapèutic: "Els ajudava a desfogar-se, a alliberar-se se de les tensions del dia a dia, així com a mantenir viu el lligam emocional amb tots aquells a qui feien referència als diaris, especialment els de casa". De fet, l’historiador explica que escriure s’acaba convertint per a molts d’ells en una necessitat: "Comencen a escriure quan marxen de casa i no deixaran de fer-ho fins que hi tornin".