L-2. La línia que havia de defensar Catalunya

La caiguda del front d'Aragó va comportar, el 3 d'abril del 1938, l'ocupació de Lleida per part de les tropes franquistes, un avanç militar que suposava que el nou front de guerra quedava establert al llarg dels rius Noguera Pallaresa, Segre i Ebre. Amb la intenció d'impedir que continuessin avançant i protegir el territori, l'exèrcit republicà va projectar la construcció de sis línies fortificades, numerades de la L-1 a la L-6, en una gran missió constructiva ordenada el 4 d’abril per l’estat major central de l’exèrcit de la República, que dictava les Directivas para las líneas sucesivas de defensa en Cataluña. Com explica l’historiador Jordi Oliva, "l’objectiu era intentar dificultar al màxim l’avanç de les tropes franquistes en territori català, en direcció a Barcelona primer i cap a la frontera, després. Evidentment, van focalitzar els nuclis de defensa en les línies d’evacuació que tenien els exèrcits, tant en retirada com ofensivament parlant". En aquest sentit, "es van fortificar les zones pròximes a les carreteres principals i les línies de ferrocarril, que eren les vies de comunicació més directes", apunta Oliva.

Un pla ambiciós que, finalment, només es va veure culminat en les dues primeres línies defensives, la L-1, que era la primera línia abans del front, i la L-2, "que era la de la primera rereguarda, a uns 60 quilòmetres del front", apunta. La línia s'estenia des de la Seu d'Urgell fins a Tarragona i tenia com a objectiu contenir l'avanç de les tropes franquistes quan trenquessin el front. Com precisa Jordi Oliva, "quan comença l’ofensiva franquista sobre tot el front de Catalunya, a partir del 23 desembre del 1938, un dels punts on s’intenta plantejar una resistència a l’avanç és a la L-2, però l’exèrcit republicà estava tan delmat de les batalles que hi havia hagut al Segre i a la Noguera Pallaresa i per tot el desgast patit a la batalla de l’Ebre, que quan tocava defensar ja no quedaven efectius". Així, parlem d’unes bones línies de defensa formades per nombroses fortificacions, principalment trinxeres, nius per metralladores i fusells metralladors, refugis, galeries subterrànies d’enllaç entre trinxeres i observatoris, però que gairebé no van fer cap servei quan es va produir el ràpid avanç final de les tropes de Franco.

Pere Tardà és director de CatPatrimoni, empresa que es dedica a la recuperació, preservació i difusió d’elements patrimonials, i treballa des de fa vint anys recuperant vestigis de la Guerra Civil. Des de CatPatrimoni han impulsat la recuperació i dignificació de la ruta que, des de Vallbona de les Monges, recupera part d’aquest traçat de fortificacions de la L-2. Tardà explica que la particularitat de la L-2 "és que és continua, tot i que en alguns punts, com a Vallbona de les Monges, s’aprofundeix i compta amb tres línies defensives. De fet, aquí és on es bifurca la línia, perquè un tram segueix cap a Tarragona i l’altre cap a Flix". Tardà apunta que la L-2 es va construir en la seva totalitat, tot i que hi ha trams on no s’enllesteix tota la feina, "perquè queden excavacions pendents de formigonar". Respecte a les altres línies, la L-4, L-5 i la L-6, explica que mai arriben a passar del disseny sobre paper, mentre que "de la L-3 se n’arriben a fer alguns petits trams en punts estratègics. En tenim vestigis, per exemple a Castellfollit del Boix, a Abrera i a Solsona". 

A la Segarra, com també a l’Urgell, hi trobem avui nombrosos vestigis d’aquesta línia defensiva, que cobria una distància de 200 quilòmetres i la construcció de la qual va ser de responsabilitat compartida entre l’exèrcit de l’est i el de l’Ebre. Pere Tardà explica que això fa que hi hagi certes diferències en el disseny: "Ells tenen l’ordre de fortificar de tal lloc a tal lloc i això fa que en certes construccions hi hagi diferències. De la mateixa manera que els observatoris d’artilleria són iguals, a nivell de fortificacions varia una mica, com podem veure si observem les que hi ha a la Segarra, fetes per l’exèrcit de l’est, i les de Vallbona de les Monges, que fa l’exèrcit de l’Ebre".

En la construcció d’aquesta gran línia defensiva hi van participar unitats de sapadors i de fortificacions de la infanteria de l’exèrcit republicà, batallons formats per civils mobilitzats i forces d’altres armes militars, però també milers de presoners que estaven organitzats en camps de treball repartits pel territori, com el camp de treball número 4 situat a la localitat de Concabella (Plans de Sió), a la Segarra. Ens hem se situar al 19 maig del 1938 quan va arribar a Cervera una columna de presoners procedent de la presó Model de Barcelona. L’endemà emprenien el camí a peu cap a Concabella, on el seu castell i el nucli urbà es van reconvertir en un camp de treball que va acollir presoners fins a finals de setembre, quan el camp va ser traslladat a Barbens. Pere Tardà explica que "durant uns mesos, la gent del poble va conviure amb els presoners, que eren dins el castell, a l’església, als baixos de cases, etc. Tancaven el poble i per entrar-hi i sortir-ne necessitaven un salconduit". Aquests presoners, que majoritàriament eren militars, presos polítics, presoners de guerra, eclesiàstics o anarquistes, es van encarregar, en bona part, de les obres de fortificació del tram de la L-2 que passava per la Pleta de Concabella, la serra de Queralt i el Calvari de Mont-roig. Es calcula que eren entre 800 i 1.300 homes que vivien en unes condicions molt dures. Tot i que no hi ha xifres fiables, Jordi Oliva apunta que hi podria haver hagut un centenar de morts. A principis de gener del 1939, el camp va tornar a estar operatiu durant deu dies, en què els presoners van treballar en obres de fortificació pels voltants de Torà.

Eren deu hores de treball intens, amb la calor que feia, que ens sufocava. [...] Fàcilment ens quedàvem sense menjar si els semblava que no havíem treballat prou. Treballàvem com a esclaus [...] Vivíem esgotats i morts de fam"

Gregori Creus

Capellà. Testimoni recollit per Jordi Oliva a Línia L-2. Itinerari pels espais de la Guerra Civil a la Segarra

Espais de memòria a la Segarra

Tot i que avui no està tan ben preservat com caldria, a la comarca de la Segarra es pot resseguir un itinerari de memòria que té tres eixos temàtics: l’arbitrarietat i la represàlia a la zona republicana, la difícil vida a la rereguarda immediata i la repressió impulsada pel nou règim franquista. L'itinerari es pot començar a la mateixa ciutat de Cervera, on es pot recordar la persecució religiosa del 1936 de les forces revolucionàries a l’espai conegut com el clot dels Àubens, on van ser assassinats 12 religiosos carmelites. De fet, a Cervera la persecució va tenir un caràcter essencialment religiós i va estar marcada per l’existència d’un comitè extremadament violent que va actuar tant a dins com a fora de la comarca. L’onada repressiva va començar el 23 de juliol del 1936 i es va allargar fins al gener del 1937, amb 134 morts, el 70% dels quals religiosos. Entre ells hi havia també els 20 membres de la comunitat de claretians al Mas Claret, que van ser assassinats l’octubre del 1936.

Com explica l’historiador Jordi Oliva, "a la Segarra la guerra té diferents episodis importants": "Al 1936, a Cervera hi ha una repressió ferotge i el Comitè Revolucionari de Cervera va ser un dels més agressius de tota la geografia catalana, sobretot contra l’element religiós. Posteriorment, quan la localitat passa a convertir-se en immediata rereguarda, després de la desfeta del front d’Aragó, passa a ser un objectiu estratègic per a l’aviació franquista, per la possible presència d’indústria de guerra i per l’alt pas de tropes per la zona. Des del punt de vista de comunicacions era un enclavament preuat, cruïlla de camins entre Tarragona i el Pirineu, i per això l’aviació franquista estableix a Cervera el punt de connexió de les tres aviacions que ajudaven Franco -la legionària italiana continental, una de les brigades hispanes i la Legió Còndor-, de manera que les tres aviacions van participar en diferents bombardejos sobre Cervera".

A Cervera, aquests episodis es poden recordar visitant el cementiri de la localitat, que durant la Guerra Civil es va convertir en una immensa fossa comuna per a centenars de soldats i civils que hi morien. Es calcula que s’hi podrien haver enterrat més de 400 persones i avui és un espai dignificat, on es recorden aquestes víctimes amb uns targetons amb els seus noms. Durant aquest període, s’hi van enterrar víctimes de la repressió revolucionària del 1936, així com molts refugiats i desplaçats de guerra entre 1937 i 1938. Ara bé, principalment hi són enterrats soldats republicans que van morir a l’hospital base que l’exèrcit republicà havia habilitat a la ciutat des del maig del 1938, així com presoners dels camps de treball o víctimes dels bombardejos de l’aviació feixista sobre Cervera, que podrien haver fet prop d’un centenar de víctimes. Uns atacs que es van produir el 3 de desembre del 1938, quan deu avions de l’Aviació Legionària italiana van deixar caure una càrrega de bombes al llarg de l’eix format per l’actual avinguda Catalunya i la via del Ferrocarril del Nord, i que es van repetir els dies 1, 5 i 15 de gener del 1939. Pel que fa a l’hospital que esmentàvem, era situat a l’actual CEIP Balmes de Cervera, així com als baixos de l’edifici de la Universitat. La instal·lació, que comptava amb una clínica quirúrgica i una de mèdica, estava preparada per a 962 llits. Amb l’ocupació, l’exèrcit franquista va mantenir les instal·lacions fins al mes de març del 1939. A banda, el gener del 1939, la Universitat de Cervera es va convertir en un centre de distribució i classificació de presoners que van ser utilitzats com a força de treball obligada. 

En relació amb el conjunt de fortificacions de la L-2, a la Segarra en trobem escampats nombrosos vestigis ben visibles en localitats com la Pleta de Concabella, a la serra de Queralt, a Muller, al Canós i a Fonolleres, per exemple. Pere Tardà afegeix que encara queden molts altres vestigis que estan sense senyalitzar, i això fa que la ruta per la Segarra "es pugui plantejar també com una descoberta, perquè encara hi ha molt espais que no estan indicats i pots passejar per trinxeres que no han estat rehabilitades". Un altre punt d’interès és el camp d’aviació de l’Aranyó, del qual avui es conserva el refugi principal, que s’endinsa fins a 8 metres sota terra, com explica Pere Tardà, i del qual també tenim vestigis d’altres espais com les cuines, el menjador, les latrines i el dormitori. Tardà posa en valor que va ser un camp de nova construcció, "perquè com que no hi havia cap mas a prop, van haver de fer de nou totes les instal·lacions que necessitaven, el dipòsit de l’aigua, les latrines, les dutxes, etc." Les obres de construcció es van iniciar el 1937 i van durar set o vuit mesos. En la construcció, hi van participar veïns de la comarca, però també refugiats de guerra, i a banda de les pistes d’enlairament i aterratge hi havia els hangars, les dependències per al comandament i els serveis de la tropa.