El cinturó defensiu d'Artesa de Segre

El trencament del front d’Aragó i l’arribada de la línia de combat a Catalunya, durant el mes d’abril de 1938, va obligar l’exèrcit de la República a reestructurar-se creant el Grup d’Exèrcits de la Regió Oriental (GERO), tenint en compte que Catalunya es convertia en l’espai principal de la guerra. Comarques com la Noguera, el Segrià, l’Urgell, els Pallars i la Segarra, que fins aleshores havien viscut el conflicte de lluny, van convertir-se en les zones protagonistes d’un conflicte que encarava el seu últim any de conteses, moltes de les quals especialment cruentes. 

Amb aquest context de fons, el 4 d’abril de 1938, l’estat major central de l’exèrcit de la República va dictar les Directivas para las líneas sucesivas de defensa en Cataluña, amb les quals es decretava la construcció de sis línies fortificades que havien de tenir com a missió dificultar l’avançament de les forces franquistes i protegir les vies de comunicació cap a França. D’aquestes, només es van finalitzar la primera línia de front, coneguda com a L-1, i la línia de defensa L-2, que s’estenia des de la frontera amb Andorra fins a les Terres de l’Ebre i Tarragona i que, des de l’exèrcit franquista, es va arribar a qualificar com el cinturón de hierro de Cataluña. A més, de forma paral·lela, es van dur a terme el disseny i la construcció d’altres línies defensives complementàries, com ara la línia del canal d’Urgell i la línia defensiva al sector d’Artesa de Segre. Xavier Reñé, historiador i investigador de la Guerra Civil, explica que "el cinturó defensiu d’Artesa és complementari a la L-2 i està profundament fortificat". "Ho expliquen diversos motius, com el fet que era un nus de comunicacions molt important, ja que connectava amb la Seu d’Urgell, on hi havia polvorins i oficines militars, però també estava relativament a prop de la frontera, per on sovint arribaven materials de guerra que calia protegir. A més, també era un enclavament clau en la comunicació cap a altres punts estratègics com Barcelona o la primera línia de front", diu. A banda, es protegia la carretera d’accés al post de comandament de l'XI Cos d’Exèrcit, situat a la fàbrica de filatures prop del Pont d’Alentorn. Per tot plegat, Artesa de Segre es va convertir en un dels objectius principals del comandament franquista, ja que la seva conquesta significava l’aïllament d’una bona part de les divisions republicanes.

La construcció del cinturó defensiu d’Artesa va començar el maig de 1938, després dels resultats decebedors que l’Exèrcit Popular va recollir en el seu intent d’ofensiva sobre els caps de pont establerts per l’exèrcit franquista, i va ser encarregada a la Comandància d’Enginyers de la 26a Divisió –l’ex Columna Durruti–, unes feines que van ser executades per presoners del Batalló Disciplinari número 2, el precedent del qual havia estat el 2n Batalló Disciplinari de l'Exèrcit de l'Est, que estava format per 2.500 presos disciplinaris que provenien de la presó de Montjuïc. Molts eren delinqüents comuns i altres desertors, però la gran majoria eren excombatents anarquistes condemnats per un tribunal militar, com els supervivents del famós Batalló de la Mort, format per voluntaris italians que van ser condemnats per la seva desastrosa actuació en la defensa de Santa Quiteria a Tardienta (Osca). Xavier Reñé explica que "la perfecció que s’observa en les obres executades es deu a la gran experiència que els disciplinaris havien assolit fortificant indrets estratègics del front d’Aragó". En relació amb aquest grup de disciplinaris, l’historiador apunta que s’allotjaven a la mateixa localitat d’Artesa de Segre, en escoles o edificis religiosos que havien estat requisats al començar la guerra.

Les obres de construcció es van allargar fins a la tardor de 1938 i estaven formades per diversos elements de fortificació com trinxeres, nius de metralladora formigonats, pous de tirador, refugis, polvorins i pistes de comunicació entre les construccions. Reñé explica que tota aquesta línia estava formada, bàsicament, "per una línia de trinxeres que ocupava tots els tossals perimetrals d’Artesa i de les carreteres que en surten. Trinxeres d’evacuació i defensa i molts elements fets amb formigó, com refugis antiaeris i casamates. Hem de pensar que només en el sector entre la cota 398, a Marcovau (Foradada), fins a la carretera d’Agramunt, és a dir, poc més d’un quilòmetre, hi havia 24 refugis antiaeris soterrats per encabir uns 1.200 efectius en cas d’atac aeri o d’artilleria". Pere Tardà, director de CatPatrimoni, empresa que treballa des de fa vint anys recuperant i dignificant vestigis de la Guerra Civil, s’ha encarregat de dirigir les tasques de recuperació d’aquests indrets i explica que "la línia, de nord a sud, va des de Montmagastre fins a l’oest de Tudela de Segre, tot passant per Foradada, on es conserven molts vestigis". Es poden veure construccions molt similars, com els nius de metralladora formigonats, que tots segueixen un mateix patró, "construïts a partir dels mateixos sacs de ciment, que es buidaven per fer el formigó i després es reomplien de terra i es feien servir per fer l’encofrat del búnquer". I d’aquí aquesta forma que tenen les construccions, on encara avui podem veure les grapes dels sacs (avui ja desapareguts) o la marca del teixit en el cas de sacs de roba. Tardà explica també que es feien servir fustes per fer l’encofrat de les espitlleres, i que "no es treien ja que també impedien que rebotessin les bales i poguessin entrar a l’interior i ferir algú". 

Todas las inmediaciones de Artesa de Segre están fuertemente atrincheradas [...]. Las fortificaciones están constituidas por trincheras, nidos de armas automáticas y refugios contra aviación. [...] Todas las fortificaciones están alambradas con tres filas de piquetas."

Informe del Servicio de Información de la 62 División 

Cuerpo de Ejército de Navarra. Octubre de 1938

Curiosament, però, i com de fet passa amb la mateixa L-2, aquests espais defensius "es van fer servir molt poc durant l’ofensiva final, a partir del 23 de desembre de 1938, perquè el front va passar de llarg molt ràpid", explica Reñé. Pere Tardà remarca que aquestes construccions no van ser mai armades tot i que algunes posicions sí que van ser bombardejades per part de l’aviació franquista o atacades per l’artilleria, "bàsicament per comprovar si estaven ocupades". "De fet, en els treballs d’arqueologia que hem fet en aquestes serres, la gran majoria de la munició que hem trobat és franquista", assegura Tardà. Seguint el fil històric, el 2 de gener de 1939 l’exèrcit franquista ocupa Montargull i arriba fins al km 9 de la carretera d’Artesa de Segre a Tremp, alhora que ocupa Vall-llebrerola i Vall-llebrera. El dia 3 arriben a les portes d’Artesa per diferents punts, com Alentorn, Vernet o la serra del Munt, sobrepassant les fortificacions republicanes del cinturó defensiu. Uns 75.000 efectius feixistes contra uns 30.000 de republicans. El 4 de gener es consuma l'ocupació d'Artesa de Segre, però el 5 de gener els republicans inicien violents contraatacs contra les forces franquistes a l'indret del Mas de la Peixera, obligant a retirar-se a la 150 Divisió "nacional", unitat d'elit que havia creuat el Segre a Anya. Va acabar, així, la primera fase de l’ofensiva a Catalunya amb un gran objectiu assolit: dividir el front republicà en dues zones de difícil comunicació i arribar a la zona del canal d’Urgell, fet que suposava penetrar en la segona línia de defensa republicana. L’investigador Xavier Reñé apunta, però, que malgrat la superioritat numèrica i material de què disposaven, l’exèrcit franquista va patir per seguir avançant, "ja que fins a ocupar Ponts van haver de passar encara 14 dies de ferotges combats", probablement els més violents que es van registrar durant la denominada ofensiva final de l’exèrcit franquista a Catalunya.

Espais on fer memòria

Encara avui resten nombrosos vestigis que ens recorden aquell ingent esforç constructiu que es va fer per mirar de defensar Artesa de Segre i les seves rodalies. Al centre del cinturó defensiu hi ha el municipi de Foradada, que ha dignificat i senyalitzat una gran diversitat de les fortificacions d’aquesta línia republicana, com trinxeres de combat i de comunicació, nius de metralladora, refugis o passos coberts. Bona part d’aquests espais han estat recuperats i senyalitzats, entre els quals les trinxeres de Rubió de Baix, l’espectacular niu de metralladora de la Roca –excavat dins de la mateixa muntanya–, un refugi a la serra del Munt, una galeria refugi a la serra de Sant Pere, el niu de metralladora de la Roca Foradada o el refugi i niu de metralladora del camí dels Castellons, que creua per sota de la carretera. També el conegut com el búnquer del Pi, on es conserva la inscripció "BD nº2", en referència al batalló disciplinari que el va construir. Tot un patrimoni del qual podem saber més gràcies a l’espai memorial que l’Ajuntament de Foradada ha habilitat a la localitat, amb uns panells informatius que recorden la importància d’aquest cinturó defensiu i els diferents espais que el conformen i que són visitables. A més, també paga la pena visitar altres indrets més curiosos, com algunes esglésies del terme municipal d’Artesa de Segre on encara avui podem veure com la campana és el cap d’una bomba llançada per l’aviació alemanya, com a l’ermita de la Mare de Déu de la Vedrenya, o alguns parapets de pedra construïts pels soldats franquistes durant el seu avanç per la serra de Sant Mamet, per exemple, on encara és fàcil trobar vestigis del seu pas.