Els pobles que va destruir la guerra

La Guerra Civil Espanyola va deixar milers de morts i ferits, però també centenars de pobles i ciutats arrasades com a conseqüència del conflicte bèl·lic. Això va fer que, ja el 1938, el general Franco ordenés la creació del Servicio Nacional de Regiones Devastadas y Reparaciones, un organisme que tenia com a objectiu la reconstrucció de les zones "alliberades". L'agost de 1939, el servei adquireix la categoria de direcció general i tindrà com a missió reconstruir el territori i pal·liar els efectes de la guerra, sobretot a partir de la reconstrucció d'habitatges i d'edificis de serveis. La intenció era aconseguir una reactivació de l’economia espanyola i per això també van atendre necessitats de tipus industrial i empresarial.

Aquestes tasques es van anar duent a terme mitjançant els denominats decrets d'adopció, que emparaven aquelles localitats que havien estat danyades per la guerra i tenien més d'un 75% de destrucció. Desenes de pobles i localitats de tot l’Estat (es calcula que entre 200 i 400) van ser considerats, des d’aleshores, pobles i ciutats adoptadas por el Caudillo. A Catalunya en tenim diversos exemples, com Lleida, Vilanova de la Barca, Tortosa, Gandesa o Agramunt, mentre que altres localitats que havien patit danys molt greus, com Barcelona, Reus, Granollers, Tarragona o Figueres, en van quedar excloses. Tírvia (Pallars Sobirà) i Isona (Pallars Jussà) van ser les dues úniques poblacions reconstruïdes per l’Estat a la zona del Pirineu i Prepirineu de Lleida.

Coneix bé aquest episodi l’historiador Robert Duró, autor d’Isona: la reconstrucció d’un poble de la línia de front al Prepirineu català (Garsineu Edicions). Explica que "Lleida és una de les províncies que té més pobles adoptados, gairebé una vintena, fet que s’explica perquè és on hi va haver un dels grans fronts de batalla, com passa a la província d’Osca amb el front d’Aragó o a Tarragona amb el front de l’Ebre". Segons apunta, eren els ajuntaments, amb el suport de les diputacions, els que s’encarregaven de redactar un expedient d’adopció en què es feia un inventari dels serveis que tenia abans de la guerra –com la caserna de la Guàrdia Civil, l’escorxador, l’escola o la casa de correus i telègrafs– i com es trobaven després de la guerra. "Aleshores l’Estat reconstruïa aquests serveis i en molts casos n’establia de nous, especialment en referència a la xarxa de clavegueram, per exemple, i, a més, es feia càrrec de la reconstrucció del patrimoni de l’Església, com esglésies, rectories i convents. A banda, construïa habitatges, que eren propietat de la Dirección General, als quals la gent del poble que no tenia lloc on viure podia intentar accedir en règim de lloguer. Ja als anys 70, el ministerio de Vivienda els va posar a la venda i avui en dia són tots de propietat particular". 

L’historiador explica que en tota l’acció reconstructiva que va impulsar la Dirección General de Regiones Devastadas "hi havia la necessitat de reconstruir el país, que estava trinxat, però també hi havia molta ideologia pel mig. El bàndol guanyador es vol justificar i en totes les memòries de construcció que es fan, s’expliquen els antecedents, normalment assenyalant com a culpables els rojos, com va ser el cas de Tírvia. En aquest sentit, normalment sempre assenyalaven els republicans com a responsables dels fets pel seu afany de destrucció i, en les poques ocasions que reconeixen que la destrucció l’havia fet l’exèrcit franquista, sempre està justificat perquè era un mal necessari". En aquest sentit, assegura que aquest treball de reconstrucció va tenir també un vessant clarament propagandístic. "Per això, per exemple, no es permet que Barcelona o Madrid s’acullin a les lleis d’adopció, per evidenciar un càstig per la seva fidelitat a la República. A més, és un vehicle propagandístic de primer ordre perquè parlar d’adopció vol reflectir la magnanimitat del general Franco de dir que ell reconstruïa el que els altres havien destrossat, tot i que no fos cert". En aquest sentit, el mateix Franco va ser l’encarregat de fer l’entrega de claus dels habitatges d’alguna d’aquestes localitats, com en el cas de Brunete, o d’inaugurar alguna de les edificacions fetes des de Regiones Devastadas, com l’edifici del Govern Civil de Lleida, que Franco va inaugurar el 28 de setembre de 1955.

A banda, posa el focus en la uniformitat que van promoure en la tipologia de construccions, "que buscava destruir la identitat dels pobles i deixar clar que Espanya era una", i en el fet que sempre es prioritzaven els mateixos edificis a reconstruir, com l’església i la rectoria, l’ajuntament, l’escola i serveis com la xarxa d’aigües i clavegueram. Pel que fa al procés de reconstrucció, explica, és molt similar arreu. Un cop hi havia el decret d’adopció, "l’aparell de Regiones Devastadas s’instal·lava al poble per dirigir l’obra mentre que es procurava que els treballadors fossin de la zona, per facilitar que poguessin portar un sou a casa. Cas diferent és el de pobles més grans com Belchite o Vilanova de la Barca, on es fan servir presoners republicans com a mà d’obra". 

El foc arrasa Tírvia

Una localitat que va patir greument les conseqüències de trobar-se en la mateixa línia de front va ser Tírvia, al Pallars Sobirà. Ens hem de situar al setembre de 1938, quan Tírvia era ja una vila abandonada, ja que els habitants d’aquesta petita localitat, d’estructura medieval, havien estat evacuats i molts vivien en cases de parents i en bordes, o bé havien travessat la frontera. El dia 16 la vila va ser bombardejada i gran part del seu patrimoni arquitectònic va quedar destruït. Durant molts anys la propaganda franquista va atribuir els fets a un incendi provocat per les tropes republicanes en retirada, però no era cert. Com explica l’investigador de la Guerra Civil als Pallars, Manel Gimeno, la devastació a la localitat s’explica com un "dany col·lateral" de l’acció bèl·lica. "Hem de pensar –diu– que Tírvia era un poble que s’havia construït majoritàriament amb fusta, de manera que en un intercanvi d’artilleria la mala sort va fer que alguns obusos llançats per les tropes franquistes –que volien atacar una pista que utilitzaven els republicans per fer arribar avituallament a les seves tropes– hi impactessin i provoquessin un incendi que va destruir el poble". Com a conseqüència d’això, el 90% del poble va quedar destruït totalment o parcialment. 

Quan va acabar la guerra, els habitants de Tírvia van anar tornant al poble –la meitat ja no hi van tornar mai–, però molts es van trobar que ja no tenien casa. L’estat del nucli era tan desolador que, el 15 de desembre de 1939, va ser decretada la seva adopció per part de l’Estat, de manera que el govern franquista es feia càrrec de les obres de reconstrucció. Unes obres que van començar als anys 40, coincidint amb una dura postguerra marcada per la pobresa, fet que va provocar que la reconstrucció del poble s’allargués en el temps i no s’enllestís fins gairebé els anys 50. La reconstrucció va seguir els criteris uniformadors imposats pels arquitectes de Regiones Devastadas, amb una línia estètica que poc tenia a veure amb l’estil d’altres poblacions pallareses. Amb el pas del temps, però, els mateixos habitants del poble van anar fent noves modificacions que van permetre que avui vegem una localitat més similar a les del seu marc geogràfic i històric.

Fer un recorregut avui pels carrers de Tírvia permet encara trobar vestigis d’aquella època. El porxat del carrer Cubert conserva encara vestigis de l’estructura originària medieval, amb les característiques pròpies d’una vila closa. La reconstrucció del poble es va centrar principalment en el que ara és la plaça de l’Ajuntament, que va resultar la zona més castigada. Pel que fa a l’església, que en un principi només havia de ser reformada, finalment va ser reconstruïda en la seva totalitat després que s’enfonsés durant una nit de tempesta l’abril de 1942. També es va construir el forn de pa municipal, mentre que altres projectes com la caserna de la Guàrdia Civil o els habitatges per als mestres mai es van arribar a executar per manca de pressupost.

Destrucció a Isona

Al Pallars Jussà trobem una altra localitat adoptada por el Caudillo. Parlem d’Isona, un dels nuclis de població de referència de la comarca, que, durant els nou mesos que van durar els enfrontaments (abril de 1938 - gener de 1939), va formar part de la mateixa línia de front. Com explica Robert Duró, "la permanència del front durant nou mesos i el fet que Isona fos l’únic poble d’entitat que queda a la zona republicana i just davant de les línies franquistes fa que, sobretot durant els combats del maig de 1938, hi hagi tres dies seguits de bombardejos de l’aviació italiana, que no van fer víctimes mortals". A aquests cal sumar-hi els bombardejos rutinaris que fa l’artilleria franquista. Sobre aquests últims, Manel Gimeno recorda que "Isona era el nucli on arribava la gent i la munició tant des d’Artesa de Segre, per Comiols, com des de la Seu d’Urgell, per Bóixols. Això feia que, a les nits, cada vegada que les tropes franquistes detectaven llums de camions que arribaven a la localitat iniciessin forts atacs d’artilleria, que malmetien el poble. Per evitar-ho, des del coll de Bóixols van fer una pista, que la gent del poble coneix com "la pista dels rojos", per anar fins a Isona sense ser detectats". Duró precisa que, ja durant els primers dies de guerra al Pallars, "la majoria d'habitants d’Isona van deixar la vila i es van traslladar a cases de familiars i coneguts de pobles de la conca que estaven una mica més allunyats de la línia de front, com Biscarri, Llordà, Siall o Covet", fet que va evitar víctimes, tot i que havia estat ocupat per una unitat de soldats republicans que van fixar la comandància a la rectoria.

De matinada vam travessar Isona de punta a punta, i vaig poder certificar amb els meus ulls com els bombardeigs havien fet desaparèixer el poble: ni una ànima, cases derruïdes, munts i munts de pedres pels carrers, ni un punt de llum"

Pere Belart Benseny

Diari d’un soldat (Garsineu Edicions)

En acabar el conflicte, quan els veïns hi van tornar, a partir del gener de 1939, van poder comprovar que els bombardejos d’artilleria pràcticament havien destruït el centre urbà i que un 75% de les edificacions havien quedat enrunades o molt malmeses. Duró explica que "estava afectat sobretot el centre històric, on van desaparèixer una quarantena de cases, de manera que es van haver d’enderrocar dues illes de cases senceres. A més, el fet que el poble estigués abandonat durant nou mesos va fer que hi hagués un espoli en moltes cases, tant d’objectes interiors com de material combustible com portes i finestres". Per tot plegat, com va passar a Tírvia, un cop analitzades les demandes i necessitats de la població i atenent la sol·licitud de l’Ajuntament, l’agost de 1940 es va fer efectiva la intervenció de la Dirección General de Regiones Devastadas. El conjunt d’edificis que van construir, en gran part, avui encara estan drets i en ús, i una passejada per la localitat permet resseguir aquest patrimoni. Una reconstrucció que, com explica Robert Duró, "es va allargar molt en el temps". "Es va començar a treballar el 1940 i es van anar fent coses fins el 52 o 53, quan les obres es van aturar, quan pràcticament quedaven la meitat de les obres inicialment previstes per fer", explica. Gràcies a la pressió de l’Ajuntament i l’Església, cap al 1956 es fan els treballs pendents, entre ells la rectoria i l’església, tot coincidint ja amb la dissolució de la Dirección General, el 1957.

La primera obra que es va dur a terme va ser la construcció de les cases del carrer Sant Vicenç, vuit cases idèntiques destinades a agricultors de classe mitjana. A banda, la plaça del Bisbe Badia, que va ser la zona més malmesa, va ser l’espai escollit per situar els edificis més destacats del projecte. L’ajuntament es va construir en un lloc preeminent de la plaça, i la gran torre i la balconada que es poden contemplar a la façana són elements visibles de la nova arquitectura imperial que va definir les obres de l’Estat franquista. La rectoria, per la seva banda, es va construir a l’espai que havia ocupat la casa natal del bisbe Isidre Badia. A més, per intentar solucionar el problema de l'habitatge, es van construir, en aquest cèntric espai de la població, tretze habitatges de renda reduïda destinats a agricultors. També es va fer de nou l’escola, amb una capacitat per a 150 alumnes i ubicada fora del casc urbà. A l’espai on hi havia les runes de l’antic forn comunal es va edificar el nou forn municipal, tot i que, com explica Robert Duró, van trigar tants anys a enllestir-lo que, quan va estar a punt, ja no el van fer servir els veïns del poble. Aleshores ja hi havia un forner al poble, que va ser qui en va fer ús. Avui ja no es conserva el forn construït per Regiones Devastadas i, en el seu lloc, trobem una plaça pública on encara es poden veure alguns elements d’aquesta infraestructura. La reconstrucció també va incloure la construcció d’un transformador per garantir electricitat per a les cases i enllumenat públic, així com el projecte d’abastament d’aigües i clavegueram. De fet, el dipòsit d’aigües que es va construir és avui encara una clara referència visual del poble d’Isona.