Front del Pallars: 312 dies de conflicte

La Guerra Civil als Pallars la podem dividir, com passa en la majoria del país, en tres grans etapes: revolució, guerra i repressió. L’alçament de 1936 va derivar en la creació de comitès revolucionaris que prenen el control i obren una etapa de dura repressió, principalment al Pallars Jussà, on és molt més dura que al Pallars Sobirà. És una època de detencions, confiscacions i diversos assassinats, la majoria obra de persones de fora de les comarques, que venien des de Barcelona o Lleida. Manel Gimeno fa més de 40 anys que investiga sobre la Guerra Civil al Pallars i és autor de dos llibres de referència per conèixer com es va viure aquest període a les dues comarques pallareses, Revolució, guerra i repressió al Pallars (1936-1939) (Pamsa) i l’imprescindible Indrets d'una guerra. Cronologia del front del Pallars (Bresca Editorial), que està a punt de treure la seva tercera edició. L’investigador explica que el Comitè de Tremp va ser el més actiu, fomentant una persecució religiosa que tant va afectar les persones, amb l’assassinat de molts sacerdots, com va comportar la destrucció de llocs i objectes de culte. Això s’explica, segons Gimeno, "pel fet que els integrants del Comitè de Tremp estaven molt més polititzats". "Hem de pensar que, en aquell moment, l’any 1936, hi ha certa diferència entre el Jussà i el Sobirà, pel fet que al Jussà hi ha una indústria amb un bon nombre de treballadors, principalment al voltant de les centrals hidroelèctriques, mentre que el Sobirà es manté aliè a la industrialització", diu. Això feia que part de la població del Pallars Jussà estigués molt més vinculada als moviments revolucionaris.

Maite Garcia, historiadora i autora de La Guerra Civil als Pallars (Pagès editors), afegeix que "el període revolucionari viu la seva màxima expressió durant l’estiu de 1936, en un període caracteritzat per la dualitat o relleu de poder i amb un alt nivell de violència". "Molts comitès antifeixistes van substituir els ajuntaments legítims fins aleshores o bé hi van conviure en una estranya dualitat de poders", afegeix. Com apuntava Gimeno, Garcia precisa que "les principals víctimes d’aquesta onada de repressió són l’estament eclesiàstic, tot aquell sector de població acusat de reaccionari i identificat amb els colpistes i també joves desertors de l’exèrcit popular republicà". Respecte a l’assassinat de capellans, Gimeno reflexiona sobre què va fer que la xifra fos tan elevada. Explica que hi ha diversos motius pels quals els capellans no van fugir quan ho podrien haver fet. "Alguns d'ells ja tenien certa edat i els costava marxar dels seus pobles, ja que havien de fugir a peu cap a França. Altres, potser, no ho van fer pel fet de conèixer a alguns dels nous revolucionaris locals, pensant que no farien res contra ells. Fos com fos, el fet és que vam quedar exposats a la fúria revolucionària dels comitès contra tot allò que representava l'Església". Com afegeix Garcia, sí que van fugir moltes altres persones, principalment propietaris i terratinents, considerats població reaccionària, i també pròfugs i desertors, ja que "al Pallars Sobirà, la proximitat de la frontera va accentuar que molta gent veiés la fugida molt a prop i es decidís a emprendre camí". 

El front s’acosta

Durant el primer any de conflicte, el Pallars encara queda lluny del front, però ja es comencen a notar certes mancances i comença el trànsit d’homes que són cridats a anar-hi. La historiadora Maite Garcia recorda que "inicialment l’exèrcit republicà es va formar a base de columnes de voluntaris, però a poc a poc s’organitza un exèrcit que obliga els joves a anar a la guerra amb un sistema de crida de quintes. Molts dels joves cridats van optar per fugir perquè no volien anar a la guerra, perquè molts no tenien formació militar, però, malauradament, al passar cap a França molts es veuran obligats a continuar el camí cap a Irun i tornar a creuar la frontera per incorporar-se a l’exèrcit franquista". És un moment, recorda Manel Gimeno, en què exiliats i desertors fan servir aquestes contrades com a ruta de sortida, ja sigui per fugir cap a França com per passar-se al bàndol franquista. També és un moment, durant el 1937, en què algunes infraestructures comencen a ser atacades per l’aviació feixista, especialment les vinculades a les centrals hidroelèctriques, tema que Gimeno aborda en el seu nou llibre Quan sonava la sirena (Bresca Editorial).

L’arribada del front al Pallars es produeix l’abril de 1938, quan les tropes franquistes ocupen els dos Pallars i estableixen la línia de front al llarg de la Noguera Pallaresa. L’entrada la fan per Montllobar i, com explica Gimeno, una primera columna té com objectiu controlar ocupar les centrals hidroelèctriques i controlar la carretera de Tremp a Lleida i una segona avançar cap al Pallars Sobirà. Gimeno explica que és una arribada "relativament tranquil·la, sense trobar massa resistència, fet que els permet triar els indrets on fixar les seves posicions, tenint present que els republicans acabaven de ser derrotats a l’Aragó i encara no havien tingut l'oportunitat de reorganitzar les seves unitats". "A més, el fet que aquí al Pallars els ponts no havien estat destruïts els va permetre creuar el riu Noguera Pallaresa i establir posicions a l'altre costat", afirma. En els següents dies progressen i el 20 d’abril ocupen la Vall d’Aran i aleshores estableixen la línia de front amb propòsit defensiu que els permeti mantenir el control de les centrals hidroelèctriques i de la carretera de Tremp a la Vall d'Aran. Una aturada que permet als republicans poder-se reorganitzar i establir posicions just davant de les franquistes al llarg de tot el Pallars, des de les Valls d'Àneu fins a l'estret de Terradets. Gimeno explica, però, que les posicions republicanes, generalment, estaven en clar desavantatge per la manca d'accessos que permetessin rebre amb certa facilitat subministraments i assistència mèdica. 

A partir d’aquest moment el front s’estabilitza i dura 312 dies, temps en què ambdós exèrcits fan quilòmetres i quilòmetres de trinxeres i fortificacions. Com explica Gimeno, "en el moment de l’aturada, l’exèrcit franquista es posiciona i comença a fortificar la zona per poder-se defensar". "En canvi, en un primer moment, l’exèrcit republicà el que busca és recuperar territori, de manera que no construeix elements de defensa estables. No serà fins al juliol, després del fracàs de les ofensives que va intentar el mes de maig, que veurà que cal protegir l'accés cap a l'interior de Catalunya i començarà a fer també fortificacions, per exemple, a la zona de la Posa i cap a Comiols i part del Montsec", diu. Un llarg període en què hi va haver diversos intents per part dels republicans de recuperar posicions, com entre els mesos de maig i juliol, amb diferents ofensives que van fracassar i que van comportar la pèrdua de molts efectius. És el cas de les batalles que es van viure a Sant Corneli, a Esplà –on les tropes franquistes, per tal de repel·lir l’atac, es van defensar amb bombes incendiàries que van calar foc al bosc i van causar la mort de molts soldats–, a Baladredo o a Pedres d’Auló. D’aquesta batalla en parla l’historiador Xavier Reñé, autor de La Guerra Civil a les Valls d'Àneu. 1936-1939 (Consell Cultural de les Valls d’Àneu): "Era el punt més alt on hi havia posicions republicanes i allà s’hi van viure uns dies d’una ofensiva molt dura, ja que els combats es van allargar fins a quatre dies més que en d’altres indrets. Segons dades extretes del diari d’operacions de la 62a divisió del Cos d’Exèrcit de Navarra, hi va haver més de 700 baixes al bàndol franquista, mentre que les del republicà no les coneixem". Era una divisió, diu Reñé, comandada pel coronel Antonio Sagardía Ramos, un militar "que va deixar molt mal record entre els pallaresos". "Era habitual que els republicans fessin accions guerrilleres nocturnes per sabotejar ponts o atacar punts de guàrdia i, com que no podia trobar els responsables perquè estaven guiats per gent local que coneixia molt bé el territori, va optar per la represàlia de la població civil, amb afusellaments massius", explica.

En el sector de Esplá, en un reconocimiento a vanguardia efectuado por nuestras tropas, se han recogido 268 cadáveres enemigos carbonizados [...] recogiéndose también abundante material de todas clases"

Partes oficiales de guerra 1936-1939. Tomo I. Ejército Nacional

Librería Editorial San Martín, Madrid, 1977

A partir d’aleshores, es va entrar en uns mesos en què hi va haver bàsicament duels d’artilleria i la planificació d’una ofensiva republicana a la zona de Conques i Sant Salvador de Toló que no es va arribar a materialitzar. Ja a la recta final de 1938, comença la gran ofensiva final de les tropes franquistes, amb contundents atacs de l’artilleria i l’aviació, que els permeten anar avançant en diferents direccions, només amb combats remarcables a la zona de Comiols.

Pel que fa al que es va viure al Pallars després de l’ocupació franquista i en temps ja de postguerra, Maite Garcia repesca una reflexió que va fer l’escriptora Maria Barbal, "quan deia que en acabar la guerra «l’odi va quedar enganxat a les parets»": "Crec que és una manera bonica d’entendre què va passar al Pallars durant la postguerra. Botxins i víctimes, acusats i delators van conviure en un mateix poble dins d’un context d’ocupació i repressió. Això va fer que la por s’instal·lés en moltes cases, la proximitat de «l’enemic» era marcada sovint per una sola paret o creuant un carrer. Durant molt de temps, tot va quedar silenciat, sepultat sota una pols d’odi, rancúnia i por. Encara avui, aquells que han sobreviscut tots aquests anys es miren molt les paraules i els noms i costa trobar gent que parli obertament d’aquells tres anys que van trencar per sempre la quotidianitat, les famílies i les amistats del Pallars".