El Pirineu i els camins cap a la llibertat

El Pirineu s’ha convertit en un territori de memòria tenint present que, ja des dels enfrontaments entre carlins i liberals, les rutes de pas per la frontera es van convertir en vies de fugida en cas de conflicte. Amb l’esclat de la Guerra Civil, aquests camins van tenir un protagonisme especial. Durant un primer moment van ser la via de fugida de joves que no volien anar a la guerra o que volien passar-se a les tropes franquistes, així com de gent de dretes o capellans que fugien de la repressió revolucionària. Més tard, quan el front de guerra va arribar a terres catalanes, es van convertir en camins d’evasió per a soldats i persones perseguides per la seva significació amb la República o bé per a d'altres que marxaven per por. Un exili que, en el cas del Pallars Sobirà, comença just l’abril del 1938, quan l’exèrcit franquista ocupa la comarca i inicia una crua onada de repressió. Un nou moment en què aquests passos de frontera tornarien a ser importants va ser ja durant la Segona Guerra Mundial, entre 1939 i 1944, però en aquest cas fent el camí a la inversa. Es calcula que més de 80.000 persones van arribar a l’Espanya franquista creuant els Pirineus. Molts eren francesos que es volien unir a l’exèrcit aliat del nord d’Àfrica, molts altres eren jueus que fugien de l’extermini nazi i també aviadors aliats que intentaven reincorporar-se al combat tornant a la Gran Bretanya.

Una de les persones que més i millor ha estudiat aquest període és l’historiador Josep Calvet, autor d’un llibre de referència sobre el tema, Les muntanyes de la llibertat (L’Avenç). Apunta que aquest ús s’explica per la permeabilitat que hi havia al Pirineu, on durant dècades els habitants de la zona havien creuat d’un país a l’altre com si les fronteres no existissin. "Estem parlant de camins que sempre han existit i que era habitual que els habitants locals fessin servir, tant per anar a treballar a França com per anar a veure parents, anar a comprar o anar de festa major. Per a la gent de la comarca, creuar d’una banda a l’altra era molt comú i fins i tot alguns tenien prats a la part contrària d’on residien". Calvet explica que durant la Guerra Civil, a partir del mes de juliol del 1936 "van servir perquè fugissin cap a França i Andorra capellans o gent de dretes que es volien incorporar a l’exèrcit franquista, i amb l’ocupació del Pallars, l’abril del 1938, són camins que permeten a molts republicans marxar, i més a partir del mes de maig, quan al Pallars Sobirà hi va haver una forta repressió que va comportar una setantena d'assassinats, la majoria familiars de persones significades amb la República que havien marxat a l’abril". Segons recull la historiadora Noemí Riudor al llibre Exili 1938: l'exili pallarès a França (Garsineu Edicions), molts dels exiliats eren originaris d’Andalusia i l’Aragó, però també població local que, en alguns casos, s’havia significat durant el període republicà. La seva recerca apunta que durant el mes d’abril va ser quan més gent va creuar la frontera. En total, l’any 1938, van ser 1.934 les persones que van fugir cap a França a través dels ports de Salau i Tavascan, de les quals l’estat francès va repatriar el 73% i l’altre 27% va ser acollit.

Eren fugides en què els que marxaven comptaven amb el suport de persones del territori, sovint contrabandistes o pastors que aprofitaven el seu coneixement del terreny "per guanyar-se la vida portant persones cap a Andorra o França", explica Calvet; gent de la comarca que coneixien molt bé el camí, tot i que si ens cenyim al període del 1938 i el 1939, i parlem de joves que volien desertar, el cert és que molts ja s’ho coneixien i tampoc no necessitaven ajuda. Pel que fa a la figura dels passadors, Josep Calvet apunta que "durant la Guerra Civil les motivacions per ajudar a creuar la frontera tenien un component econòmic i molt sovint de coneixença de la persona a la qual ajudaven". Si anem més enllà, ja durant la Segona Guerra Mundial, l’historiador apunta que l’ofici en certa manera "es professionalitza, perquè estem parlant d’unes xarxes d’evasió més organitzades". Calvet posa en relleu també el paper que van jugar moltes altres persones que van col·laborar amb aquestes xarxes per acollir o amagar els fugitius.

De ropa, ni cama, así como jabón y medicamentos de ninguna clase se repartía entre los detenidos en caso de necesidad. [...] Dormíamos todos en el suelo y los cuerpos se tocaban unos con otros, ya que sólo disponíamos de unos 30 centímetros de espacio para cada uno”

Antoni Rialp Porta, militant del POUM

Testimoni recollit a camidelallibertat.sort.cat

Com afegeix la historiadora Maite Garcia Borderia, autora de La Guerra Civil als Pallars (Pagès Editors), durant la Guerra Civil, "com a desertor o pròfug, la manera més normal d’actuar era posar-se en contacte amb altres joves que no volien anar al front; mentre s’organitzaven estaven amagats en cases, pallers o coves. Un cop organitzat un petit grup, algun familiar o conegut els buscava una persona coneixedora del terreny i aquesta, sovint a canvi d’una remuneració econòmica, els portava cap a la frontera amb França o Andorra". Garcia explica que, en aquest moment, "el funcionament de les rutes de fugida depenia de diversos factors; la meteorologia, la distància fins a la frontera, l’estat físic i de salut dels fugitius, etc. Habitualment, la fugida s’iniciava a la nit, quan la vigilància de les patrulles descansava, caminaven tota la nit en un clima fred i sense preparació física ni logística. Els guies acostumaven a tenir uns punts de descans durant el viatge (en funció de la distància) i un cop creuada la frontera, si s’aconseguia, els evadits tenien indicacions de coneguts o referències on anar". 

De tot aquest període se'n pot fer memòria amb dues rutes avui senyalitzades, la coneguda com el Camí de l'exili, pel port de Salau (Alt Àneu), i el Camí dels estanys de l'exili, pel port de Tavascan (Vall de Cardós).

La fugida del nazisme

Durant la Segona Guerra mundial, com dèiem, es van reactivar els camins que anaven des del departament francès de l’Arieja fins al Pallars Sobirà. Alguns dels itineraris més utilitzats tenien el punt d'inici al poble de Seix, des d’on sortien els senders que conduïen a territori espanyol a través dels ports de la Pala de Clavera (2.522 m), Aulà (2.260 m) o Salau (2.087 m) per arribar a Alòs d’Isil, Esterri d’Àneu i Sort. Una ruta que avui trobem senyalitzada per posar en valor i rememorar els indrets pels quals tantes persones van poder fugir de la barbàrie nazi. En el cas de la Val d’Aran, hi havia altres punts d’entrada com els de Montgarri, l'Artiga de Lin, Canejan o Sant Joan de Toran, per exemple. L’historiador Josep Calvet precisa que "als anys 40, el Ministerio del Ejército del govern franquista va fer una estimació que hi havia uns 200 possibles llocs de pas de Catalunya cap a França que en un moment o un altre són utilitzats, especialment durant la Segona Guerra Mundial, quan els camins més fàcils -principalment els del Pirineu més oriental- comencen a estar molt vigilats. Això implica que els passadors haguessin de buscar altres vies, encara que fossin més complexes, com les del Pallars Sobirà, per evitar aquesta vigilància i que fossin detinguts". 

En la primera fase de la guerra, entre 1939 i mitjans de 1940, els refugiats que arribaven amb passaport o visat podien creuar la frontera, però quan les autoritats espanyoles van deixar d'emetre visats, aquest pas inicial que s'havia fet a través dels punts fronterers tradicionals va deixar de produir-se i aleshores les evasions van haver de passar a ser clandestines. A partir d'aquell moment, entre 1941 i 1943, els refugiats que eren detinguts eren traslladats a la presó o bé podien ser expulsats a França. A finals de 1942, a més, quan els alemanys es van fer càrrec de la frontera, podien ser deportats a camps d’extermini. Ja més endavant, a partir de la primavera de 1943, davant de la pressió dels aliats i del canvi de ministre a la cartera d'exteriors espanyola, la política amb els refugiats es va flexibilitzar i van deixar d'expulsar-los. És un moment en què la majoria de detinguts van ser portats a la presó mentre que alguns grups privilegiats, com pilots aliats o alguns jueus, després de ser registrats a les presons, van ser traslladats a hotels locals. Es calcula que prop de 3.000 dels 80.000 fugitius que van creuar el Pirineu van ser detinguts als passos del Pallars Sobirà i la Val d’Aran i traslladats a la presó de Sort.

Presó-Museu de Sort

El fet d’arribar a Sort, encara que el següent pas fos acabar a la presó, suposava haver superat la part més difícil del camí. N’hi ha molts que van poder travessar la frontera sense ser descoberts, però els que van ser detinguts i no van ser deportats van iniciar un nou periple que els podia conduir, segons la seva edat i nacionalitat, a presons, camps de concentració o altres llocs d’internament fins que rebien l’autorització per abandonar Espanya. Com explica Josep Calvet, "la presó d’homes de Sort estava situada en una antiga capella gòtica que es va transformar en presó al segle XIX i que va estar operativa fins a la desaparició del partit judicial de Sort, el 1968. Durant tot aquest període hi van passar presoners de les guerres carlines, delinqüents comuns i contrabandistes, però el període més fort d’ocupació va ser durant la Guerra Civil i, sobretot, durant la Segona Guerra Mundial".

Avui encara tenim l’oportunitat de conèixer com era gràcies al fet que s’ha convertit en un petit centre d’interpretació que forma part de la Xarxa d’Espais de Memòria de Catalunya. Com apunta el regidor de Cultura de l’Ajuntament de Sort, Pere Báscones, en aquest petit museu es posa en valor "un espai de referència que és un dels que queden encara intactes de l’època de la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial. Com que va ser un punt de pas de tanta gent que va fugir, hem pogut recollir un testimoni que ens explica com es va viure aquell moment". Báscones afirma que "és un espai de memòria necessari i ens agradaria que també fos un espai de vincle amb el món contemporani, com un espai de pau i reflexió al voltant d’esdeveniments actuals que ens fan pensar en la gent que emigra per causa de la guerra". 

La presó de Sort és un espai reduït, de 24 metres quadrats, on en aquell temps de postguerra s’empresonaven delinqüents comuns. L’arribada dels refugiats, però, va desbordar l’espai i el va massificar, arribant a acollir "fins a 55 homes", com explica Pau Colom, historiador i guia de la Presó-Museu de Sort. Als aviadors aliats i als que tenien recursos econòmics els van autoritzar a allotjar-se en fondes i hotels de la zona. Colom explica que encara avui passen pel museu descendents de molts del refugiats que volen resseguir el periple que van seguir els seus avantpassats, especialment familiars de jueus, tenint en compte que es calcula que "durant aquells anys van creuar el Pirineu milers de jueus de tot Europa, així com milers de francesos i molts aviadors aliats que volien anar a Gibraltar o Portugal per poder tornar a Anglaterra per seguir lluitant. També centenars de soldats d’exèrcits derrotats com polonesos, belgues i neerlandesos que s’uneixen als aliats al nord d’Àfrica o a Anglaterra". Colom destaca també que la població local "era bastant empàtica amb els refugiats que van passar per la presó i era habitual que els donessin menjar o roba d’abrigar a través dels barrots de la finestra. Fins i tot, la Guàrdia Civil de Sort va arribar a fer un informe alertant que els ajudaven massa, cosa que interpretaven com de suport als aliats". Acabada la Segona Guerra Mundial, per la presó de Sort encara hi van passar alguns nazis que fugien de França, així com membres dels maquis, la guerrilla armada que la tardor del 1944 va intentar enderrocar el govern de Franco. Posteriorment, s’hi van estar encara els acusats de delictes menors, fins al tancament definitiu.

Just al costat de la presó d’homes hi ha un altre petit espai, també intacte, que va ser utilitzat en aquest període com a presó de dones. Com apunta Pere Báscones, "en aquest espai el que impacta és poder entrar i veure les parets com estaven quan era una presó de dones": "El fet que estigui preservat fa l’espai colpidor i això ho volem preservar i explicar-ho una mica millor". De fet, a les parets encara es poden veure escrits tant de la Guerra Civil com de posteriors que, com apunta Pau Colom, guia de l’espai, encara han de ser estudiats i analitzats. En aquest cas, parlem dels baixos d’un edifici, on durant la Guerra Civil es van detenir moltes dones vinculades al bàndol republicà, algunes d’elles tancades amb els fills. Es calcula que entre 1939 i 1944 hi van passar un mínim de 160 dones jueves acusades de passar clandestinament la frontera. La majoria procedien de Polònia, Alemanya i França que acompanyaven els marits i fills en la fugida. La gran majoria van ser traslladades de Sort a Lleida, on quedaven en llibertat, mentre que els seus marits eren traslladats a la presó del Seminari Vell de Lleida a l’espera de ser traslladats al camp de concentració de Miranda de Ebro o a Barcelona. De fet, l’historiador Josep Calvet ha estat investigant aquest tema i al quadern La presó de dones del partit judicial de Sort analitza el paper de les presons com a espai de càstig i repassa les dones pallareses que van ser preses durant la Guerra Civil i els anys de repressió posterior i les dones refugiades que hi van passar durant la Segona Guerra Mundial.