115 dies que van marcar el destí d’una guerra

Del 25 de juliol al 16 de novembre del 1938 es va produir una de les grans batalles de la Guerra Civil, que va resultar decisiva per al desenllaç del conflicte i la victòria de les tropes franquistes. Es calcula que unes 30.000 persones van perdre la vida i que unes 100.000 van resultar ferides en el que va ser el combat més èpic i sagnant de la guerra. A les terres de les comarques properes a l’Ebre es van arribar a enfrontar fins a 300.000 soldats. Com explica l’historiador Josep Munté, gran estudiós de la Batalla de l’Ebre, "és un enfrontament decisiu, perquè qui en va sortir victoriós va decidir el resultat final de la guerra". "Va ser una batalla de desgast, i qui va poder disposar de més elements de destrucció, tant d’artilleria com d’aviació, com també de més reserves humanes, es qui es va imposar a l’adversari". Com diu Munté, van ser 115 dies de combat que van deixar l’exèrcit republicà vençut i desmoralitzat, "sense capacitat de presentar ja una resistència efectiva, tenint en compte, a més, que el bloqueig de fronteres imposat també els impedia rebre armament", a diferència del bàndol franquista, que va seguir rebent suport d’alemanys i italians fins al final de la guerra.

El Pacte de Múnic va ser el que va acabar convertint la Batalla de l’Ebre en una derrota sense pal·liatius"

Paul Preston

Historiador

Albert Julià, secretari del Centre d’Estudis de la Batalla de l’Ebre i tècnic de turisme de l’Ajuntament de Gandesa, explica que és important recordar que la guerra a la zona és molt més que la Batalla de l’Ebre: "Va començar el mateix 1936, quan arriben de Barcelona columnes d’anarquistes que col·lectivitzen les terres, les indústries, els cellers, i això provoca certs conflictes, com per exemple els coneguts com els Fets de la Fatarella", del gener del 1937, quan la resistència dels seus habitants als intents de col·lectivització de les seves terres va acabar amb la mort de 34 persones. Ja a principis del 1938 es trenca el front d’Aragó i arriben els franquistes fins al riu Ebre, "amb la qual cosa, aquesta zona queda a les seves mans i aquí comença una nova onada de repressió contra els que consideren que han estat relacionats amb la República; hi ha execucions i es porta molta gent a la presó". Serà el pas previ a la Batalla de l’Ebre, quan Gandesa es converteix en la frontera, ja que l’ofensiva republicana no permet arribar a recuperar mai la localitat. "Gandesa és un encreuament de camins important –explica Julià–, i això fa que les tropes franquistes es reagrupin i organitzin la resistència contra l’embat republicà des d'aquí". Un avanç que els republicans fan en molt poc temps i que els feixistes triguen més de cent dies a recuperar: "Són dies en què ens trobem milers de persones combatent per cada turó, per cada trinxera, per cada punt estratègic, i això comporta una gran mortaldat". 

Pel que fa a la població civil, Julià explica que en un primer moment dubten de què pot passar amb la batalla "i es mostren reticents a abandonar casa seva i les seves terres, però quan tenen la batalla al damunt la gent se’n va. Primer es refugien als masos del voltant, abandonant les poblacions, però quan veuen que la situació es complica la majoria marxen cap a una banda o l’altra segons la seva tendència política. Molts pobles queden gairebé buits. Després de la guerra molts hi van tornar, però també molts altres van decidir no tornar-hi, ja sigui perquè van morir o perquè es van haver d’exiliar".

Una decisió arriscada

Que es produís la Batalla de l’Ebre ho hem d’entendre en el marc d’una estratègia més política que no pas militar, que pretenia allargar el conflicte per situar-lo en el tauler geopolític internacional quan ja s’estava coent la Segona Guerra Mundial. Josep Munté reflexiona sobre per què l’exèrcit de la República es veu obligat a dur a terme aquesta operació militar que implicava travessar un riu tan cabalós com l’Ebre. "Era una de les operacions militars més complicades de dur a terme en una guerra, ja que tenir el riu a l’esquena dificulta molt rebre els subministraments que es necessiten per fer la guerra, com aliments i armes, però també l’evacuació sanitària. Ens ho hem de mirar tenint present el panorama polític internacional. El govern i l’exèrcit de la República saben que l’ambició expansionista nazi està en marxa a Europa i volen fer una ofensiva que els permeti allargar la guerra, tot esperant que es posi en marxa la Segona Guerra Mundial, de manera que es converteixin en un altre front i hagin de rebre suport internacional. Però això no va arribar a temps". Segons l’historiador, amb aquesta ofensiva la República també "buscava una operació que donés prestigi a un exèrcit que estava molt devaluat i, alhora, elevar la moral de la rereguarda, preparant-los per resistir més temps de guerra. També es buscava paralitzar l'avanç franquista sobre València, que era la porta d'accés de subministraments a l'assetjada Madrid".

La nit de Sant Jaume

L’inici de l’ofensiva sorpresa que va llançar l’exèrcit republicà, la nit de Sant Jaume, els va permetre conquerir 800 quilòmetres quadrats del sud de Catalunya en només dos dies. Un avanç que va sorprendre les tropes franquistes i que va derivar en aquesta batalla, que duraria 115 dies, fins al 16 de novembre, quan l’exèrcit de Franco va acabar recuperant totes les posicions inicials, obrint camí per a la conquesta definitiva de la ja minvada rereguarda republicana. Josep Munté explica que l’exèrcit republicà es planteja l’atac després d’haver-se reorganitzat i d'haver rebut rebut nou material bèl·lic. "Aquesta primera victòria tàctica dels republicans a l’Ebre es deu, sobretot, a l’error que va cometre l’alt comandament del general Franco de subestimar la capacitat de l’adversari. Es pensaven que no tenien capacitat organitzava per a una operació de gran envergadura". Tot i que els serveis d’informació de l’exèrcit franquista temien que hi podia haver una operació en marxa, des de l'estat major del general Franco es va subestimar la informació que els traslladaven. 

Després d’aquella primera nit de Sant Jaume, ens hem de situar en una primera setmana de combats en què les tropes republicanes havien aconseguit el que semblava impossible, arribar a les portes de Gandesa en un sol dia. Un esforç enorme que comportava el transport de tancs i canons, de camions i ambulàncies i de tot el material necessari per al combat que, unit a la falta de suport aeri dels primers dies, va impedir que els republicans seguissin avançant. Això va permetre que, amb el pas dels dies, l’exèrcit franquista s’anés reforçant mentre el republicà, que ja havia patit més de 12.000 baixes, decidia fer-se fort per defensar el territori conquerit. L’efecte sorpresa s’havia perdut. A partir d’aquest moment, l’exèrcit de Franco comença, ja durant el mes d’agost, la reconquesta del terreny perdut, iniciant l’atac per la serra de Pàndols, una fortalesa natural formada per barrancs i parets de pedra. La muntanya es va convertir en un infern i les cotes anaven canviant de mans cada cert temps. El següent pas de l’exèrcit franquista va ser atacar simultàniament la zona de Vilalba dels Arcs i la de direcció a Corbera, uns combats que van deixar milers de víctimes i tot dos bàndols esgotats sense que es produís cap avanç significatiu de posicions.

Albert Julià, secretari del Centre d’Estudis de la Batalla de l’Ebre, fa referència a l’estratègia del general Franco, "que esgarrifava els seus generals i que era una estratègia de desgast total contra l’enemic, d'anar-los matxacant perquè no poguessin aixecar el cap. Tot i que hi havia un cert equilibri de forces pel que fa a les tropes, la diferència la marcava el material bèl·lic disponible i l’organització, que en el cas republicà no va ser exemplar". Això explica, al seu entendre, el ràpid avanç republicà, però també el fet que en pocs dies es quedessin encallats i ja no poguessin avançar més. Pel que fa al fet que les tropes franquistes triguessin tant a recuperar les posicions, Julià ho atribueix a l’orografia, amb un territori que és molt fàcil de fortificar i defensar, i als refrescos constants de tropes de l’exèrcit republicà que van arribar durant el primer mes i mig. Però també a l’estratègia de Franco "de fer aquest combat cos a cos, perquè hi havia la voluntat de destrucció total i de desmoralitzar l’enemic". 

Ja a finals d’agost, Franco seguia apostant per la conquesta pam a pam per poder eliminar el màxim d’enemics possibles. Uns atacs sistemàtics que van anar debilitant la resistència republicana. El poble de Corbera, que havia estat bombardejat des del mateix 25 de juliol, va ser ocupat quan ja estava en ruïnes i l’exèrcit franquista emprenia el camí de les Camposines i la Fatarella, una empresa que tampoc no els va ser fàcil per la resistència d’un exèrcit republicà que, tot i estar molt minvat, no cedia. Així, la darrera ofensiva dels sublevats es va iniciar el 30 d’octubre, quan la infanteria va assaltar les serres de Cavalls i de Pàndols. L’exèrcit republicà estava pràcticament desfet i l’avanç de les tropes franquistes cap al riu ja era imparable. La nit del 16 al 17 de novembre, els últims soldats republicans van travessar l’Ebre per Flix. Després de set contraofensives, que sempre començaven amb sagnants bombardejos per part de l’aviació feixista, i de 115 dies de combats, la batalla havia acabat.