Pujalt, base d'instrucció de l'exèrcit republicà

Durant la primavera del 1938 van arribar a Pujalt, a l’Anoia, contingents del XVIII Cos de l’Exèrcit per crear el que seria la base d’instrucció d’aquest cos de l’Exèrcit Popular de la República. Parlem d’un moment en què l’exèrcit franquista havia superat el front d’Aragó, cosa que va comportar que el govern de la República, amb la intenció de defensar Catalunya, promogués una profunda reorganització de les malmeses unitats militars de què disposava. L’ordre de construcció del campament va arribar el 5 d’abril del 1938 i el 25 de juliol, quan va començar la Batalla de l’Ebre, ja estava en ple funcionament, convertit en una peça important en el desenvolupament de la batalla. La base es va mantenir activa fins al 15 de gener del 1939 quan, coincidint amb la fase més dura de l’ofensiva franquista sobre Catalunya, i amb els soldats rebels a pocs quilòmetres de Pujalt, se’n va ordenar l’evacuació. Els soldats republicans van desmuntar el campament i van incendiar els barracots. El 19 de gener, les tropes franquistes van entrar a Pujalt. 

La base d’instrucció es va planificar com una instal·lació militar de nova planta que comptava amb el suport logístic i organitzatiu que podia oferir el poble de Pujalt, que en aquell moment ja disposava d’energia elèctrica, telèfon i edificis que podien ser utilitzats de forma immediata. L’elecció de l’emplaçament també s’explica per la possibilitat de disposar d’aigua i pel fet que hi havia una bona via de comunicació, la carretera de Cervera a Calaf, a banda de la situació estratègica de Pujalt, que quedava a mig camí entre el front i les grans ciutats de la rereguarda catalana. Com apunta Pere Tardà, director de CatPatrimoni, que s’ha encarregat de recuperar i museïtzar l’espai, "tot el poble va ser ocupat i en diferents cases es van habilitar serveis de l’exèrcit, com una casa que va ser hospital o la capella on assajava la banda de música militar. Pel que fa al campament, el mes de maig del 1938 va començar la construcció i l'habilitació d’espais i de seguida ja es va anar ocupant, a mesura que s’anava construint". Precisa també que l’elecció de l’espai té a veure amb el fet "que els boscos de Pujalt són els últims importants que hi ha al sector de l’Alta Segarra, i això els permetia construir sota els arbres, de manera que amagaven la base davant eventuals atacs aeris, a banda de tenir la línia de ferrocarril de Lleida a prop, fet necessari per al moviment de soldats". Tardà explica que el campament "va funcionar com a base de reorganització militar": "Hi porten soldats que eren al front, però també soldats que havien estat en hospitals i aquí aprofiten l'ocasió per reorganitzar les unitats i fer-los una petita instrucció. A partir d’aquí, els camions els porten cap a l’Ebre". Una estada que es va fer compatible amb la vida d’un poble dedicat al camp i que, fins i tot, com apunta Tardà, va portar certa riquesa als veïns, "perquè com que els soldats cobraven un bon sou, es van convertir en bons clients per als productes que cultivaven".

A la zona del bosc dels Obacs s’hi van construir les principals instal·lacions del campament, amb barracots per als soldats, latrines, refugis antiaeris subterranis, tendes de campanya, habitatges, cuines, defenses antiaèries i, fins i tot, un teatre. La base, a més, disposava d’una gran zona esportiva amb camp de futbol, pista d’atletisme i pista americana. En el que es coneix com a sector de Tusquella hi havia els rentadors i a uns dos quilòmetres se situava el camp de tir. Es calcula que el camp tenia capacitat per a 1.200 soldats i que en el temps que va estar actiu n'hi van poder passar entre 8.000 i 10.000. Pere Tardà calcula "que hi havia unes 250 persones fixes, entre personal d’oficina, serveis, vigilància, manteniment, cuiners, etc., mentre que els soldats hi entraven i en sortien, tenint present que com a molt s’hi estaven hores o dies". 

Vaig passar-hi tres mesos després de passar pels fronts de l’Ebre i del Segre, de quedar ferit i passar per alguns hospitals, i aquí vaig estar quasi de vacances. Jo vaig ser un dels que vam construir la base, on ens recuperàvem per tornar al front fins que vam sentir les canonades i van haver d’evacuar el poble"

Manel López

Soldat de la Plana Major de la Base. Testimoni recollit a www.exercitpopular.org

La visita al campament permet fer-se una idea en conjunt de com eren tots aquests espais i també de com va ser la vida al poble i al campament. I és que, a banda de recórrer els diferents espais senyalitzats al bosc, el Centre d’Interpretació del Memorial de l’Exèrcit Popular dona cobertura històrica i suport gràfic a aquest espai singular i únic. Com explica Pere Tardà, l’exposició permanent ofereix al visitant el context necessari per entendre tot el que envolta i va significar la base, amb plafons explicatius i materials recuperats a la zona que expliquen com es va organitzar o com era la vida militar, amb explicacions sobre aspectes de la vida quotidiana com ara la higiene i la indumentària. Des d’allà, un itinerari senyalitzat permet recórrer els diferents espais del campament "tot resseguint els camins que van obrir aleshores, quan van urbanitzar el bosc", precisa Pere Tardà. Una passejada que permet passar per un barracot reconstruït que exemplifica com van ser els vuit que hi va haver en servei, les zones de latrines, l’emplaçament on hi havia situades dotze tendes de campanya còniques sobre bases de pedra que servien d’allotjament per als soldats, els refugis antiaeris que van excavar els mateixos soldats, el polvorí, els habitacles que havien construït els treballadors de la base com a habitatge, dues defenses antiaèries i la zona de treball i l’habitatge del personal de cuina.

A banda, al mateix poble es pot fer una segona ruta senyalitzada, que parteix des de l’església de Sant Andreu per recórrer els carrers de la localitat, de manera que es pot veure com es van distribuir els diferents serveis de la base entre els edificis del poble, que avui es conserven tal com eren, i on també hi ha el refugi de la plaça de Dalt, un dels quatre de què disposava el nucli urbà. En aquesta ruta, per exemple, hi trobem senyalitzada la mateixa església, que va ser cremada durant l’estiu del 1936 i rehabilitada el 1938 com a Hogar del Soldado; la Casa Nova, on va viure el comandant de la base i on es va habilitar el taller de reparació de vehicles; la rectoria, on es van allotjar els primers refugiats que van arribar de Madrid a finals del 1936 i que més endavant van ser oficines militars; Cal Serra, que va acollir l’escola del poble abans, durant i després de la guerra; Cal Paraire, que va ser presó; i Cal Solé Vell, que va ser la sabateria del campament. 

La creació de l’Exèrcit de la República

Com explica l’historiador Adrià Cabezas, membre del GRIEGC, Grup de Recerca i d’Investigació d’Espais de la Guerra Civil, va ser a partir de l’octubre del 1936 quan el govern de Madrid va començar a prendre consciència que calia crear un exèrcit regular de la República. Es van adonar que les milícies que havien organitzat partits i sindicats havien estat una bona iniciativa al principi, "però que calia establir una jerarquia a les tropes republicanes perquè, al cap i a la fi, s’estaven enfrontant a un exèrcit regular. Els republicans tenien molts voluntaris, però faltava coherència i cohesió". Cabezas, coautor amb Carlos Engel dels dos volums de la col·lecció Las brigadas mixtas del Ejército Popular de la República (GRIEGC), apunta que "el problema que tenien les milícies és que es repartien el front sense una coordinació general, com va passar a l’Aragó, de manera que sovint no es posaven d’acord sobre com s'havien de coordinar per atacar, per exemple". Pel que fa a Catalunya, en aquells primers mesos de guerra ens trobem que el Comitè de Milícies Antifeixistes s’encarregava d’organitzar les milícies catalanes, "mentre que la Generalitat tenia la seva conselleria de Defensa, un fet interessant perquè era una competència que no preveia l’Estatut del 1932. Una cosa semblant va passar a Euskadi, que tenia les seves pròpies forces, els gudaris". En definitiva, Cabezas apunta que "hi havia un objectiu comú, però pràcticament cadascú mirava pels seus propis interessos, una realitat a la qual es va decidir posar fi des del govern de la República amb la creació de l’Exèrcit Popular".

Així, segons explica l’historiador, a partir del gener del 1937 ja es comencen a crear diferents brigades mixtes, formades per uns 3.000 homes organitzats en quatre batallons de 800 homes, aproximadament. A la primavera ja està tot l’exèrcit organitzat, de manera que les antigues columnes de milicians acaben enquadrades a les brigades mixtes. Això suposa també que es passi del voluntariat a la crida de lleves, sobretot a partir del 1938, després de les grans desfetes republicanes. "Això passarà sobretot a partir de l’abril del 1938 -explica Cabezas-, quan l’Exèrcit Popular està pràcticament desfet a Catalunya i es criden diverses lleves, com la del biberó o la del sac, que, amb altres, que seran les que lluitaran al Segre i a l’Ebre". Cabezas explica que les Brigades eren unitats independents que tenien molts serveis auxiliars, com transmissions, sanitat i artilleria, per exemple, de manera que podien ser autosuficients, "malgrat que tot això era sobre el paper, perquè a mesura que avança la guerra tenen moltes mancances que ho fan impossible". Indica també que, tot i que no ser de forma correlativa, durant la guerra es van arribar a formar 230 brigades mixtes aproximadament. Això sí: "Les últimes, creades ja a la campanya de Catalunya sovint no portaven ni una tercera part dels seus efectius i es van reorganitzar amb les restes d’altres brigades".

En tot cas, l’investigador destaca que s’aconsegueix crear un exèrcit pràcticament des de zero, "comandat per alguns comandaments que queden al bàndol republicà després de la insurrecció, però també per nous comandaments que provenen de les milícies, amb noms de referència com Líster, Tagüeña i Modesto. Però el problema és la manca de comandaments intermedis, que és el que sustenta un exèrcit". De fet, per mirar de fer front al problema, a Catalunya es va crear l'Escola Popular de Guerra de la Generalitat de Catalunya, que tenia com a objectiu donar qualificació tècnica als oficials del nou exèrcit republicà. Durant la guerra, s’hi van graduar fins a sis promocions amb un total de 1.800 oficials. A banda, hi va haver repartits per tot Catalunya centres d’instrucció per a soldats, alguns d’importants com el de Pujalt o el de Pins del Vallès (com s'anomenava aleshores Sant Cugat del Vallès), i d’altres de menors on es feia una preinstrucció militar a les lleves que s’anaven cridant perquè anessin al front, com els que hi va haver, per exemple, al camp de futbol de Vilanova i la Geltrú, al castell de Sant Ferran de Figueres, a l’autòdrom de Terramar de Sitges, al Parc Samà de Cambrils i a Marçà. En aquest últim es va fer la instrucció de brigadistes internacionals.