Fosses comunes: la necessitat de saber on són

La Guerra Civil va deixar milers de morts, al camp de batalla però també fora dels combats, milers de persones que van perdre la vida represaliades a la rereguarda, víctimes de bombardejos, perseguits durant la guerra per un dels dos exèrcits o bé víctimes de la repressió franquista. Moltes d’aquestes persones van anar a parar a fosses comunes i, encara avui, hi ha milers de persones desaparegudes, que no se sap on són. Van passar molts anys, massa, sense que ningú posés sobre la taula aquest tema, especialment a Catalunya, ja que fins a inicis del segle XXI no hi va començar a haver moviments socials al voltant de les fosses comunes i la seva exhumació.

Aquest és un tema que ha estudiat amb profunditat Queralt Solé, historiadora i autora d’Els morts clandestins. Les fosses comunes de la Guerra Civil a Catalunya (1936-1939) (Editorial Afers). La seva recerca es va centrar en aprofundir en les causes que van provocar que en un moment donat unes persones, homes i dones, que podien ser civils o militars, fossin inhumats en una fossa comuna. Una recerca que li va permetre treure una primera conclusió: en contra del que passava a l’estat espanyol, on la majoria de fosses eren de represaliats, a Catalunya les fosses que més destacaven eren les de soldats; i, amb menys incidència, les de civils, tant els represaliats a la rereguarda republicana com pels franquistes. 

Queralt Solé es va començar a interessar en aquest tema arran de la demanda de familiars de desapareguts que, en saber que l’any 2000 s’havia exhumat una fossa al Bierzo (Lleó), van començar a demanar informació sobre on podien ser els seus familiars. "Va ser el primer pas per iniciar un estudi de quantes fosses hi havia a Catalunya, i la veritat és que em va sorprendre molt el nombre tan elevat que hi havia. Jo havia estudiat molt la violència a la rereguarda i la repressió franquista, i coneixia l’existència de les fosses comunes del Pallars, que és el que estava documentat, però no m’imaginava que existissin tantes fosses arreu del país amb restes de soldats", explica Solé. A partir d’aquí va començar a investigar, amb l'ajut de fonts orals i documentals, i hi va dedicar la seva tesi doctoral. La historiadora explica que, en un primer tram de la guerra, "hi va haver moltes fosses de la repressió a la rereguarda, el que es deien cementiris clandestins, que la mateixa Generalitat de l’època, quan va recuperar l’ordre públic, ja va començar a exhumar per intentar identificar les víctimes i perseguir els criminals que havien comès els assassinats. Més endavant, durant el franquisme, es va fer una tasca intensa d’exhumació d’aquests cossos, reconvertits en muertos por Dios y por España, ja fossin civils o religiosos, fins al punt que a Catalunya queden molt poques fosses d’aquest moment que no hagin estat exhumades". Pel que fa als represaliats pel franquisme, explica que "parlem de persones afusellades que majoritàriament havien passat per un consell de guerra, i que van acabar majoritàriament a les quatre grans fosses de Catalunya". Però, si ens fixem en quantitat de fosses, la gran majoria són de soldats republicans que van morir lluitant. Com apunta Queralt Solé, "són morts en combats. En el cas dels republicans, molts queden sobre el terreny i són enterrats com es pot, ja sigui per companys soldats o per veïns de la zona, mentre que els franquistes, com que estaven en avançada i tenien més temps, podien recollir els seus morts i portar-los a grans cementiris a la rereguarda". A banda, els ferits republicans eren traslladats als hospitals de la rereguarda, on molts morien i eren enterrats també en fosses comunes. En definitiva, la historiadora explica que es va poder comprovar que "la línia de front va anar avançant per tot Catalunya, allà on hi va haver combats també hi tenim fosses, com en els casos de Gurb i Prats de Lluçanès, per posar un exemple".

A la seva tesi, Queralt Solé va establir set tipologies de fosses a Catalunya: les nascudes de la repressió republicana, les fosses dels camps de treball del SIM, les de civils represaliats per l’exèrcit franquista el 1938, les de soldats d’ambdós bàndols, les de represàlies de l’exèrcit republicà en retirada, les d’hospitals militars i les de civils represaliats l’any 1939. A l’hora d’establir on, quan i com es fa una intervenció en una fossa comuna, Juli Cuéllar, historiador i tècnic de la Direcció General de Memòria Democràtica, explica que s’estableix una "jerarquia de prioritats. En primera instància, s’atenen les troballes de restes òssies que puguin sorgir en superfície. Posteriorment se situen les fosses fora de cementiri que estiguin ben documentades, sempre que hi hagi una o més famílies que demanin la seva excavació. I després ja vindrien les fosses que hi ha dins de cementiris. En aquest cas, graduem la prioritat de tenir o no tenir familiars al darrere, si està dignificada o no, i si està ben referenciada. La qüestió és poder singularitzar el lloc d’inhumació i no és fàcil actuar en cementiris". Tot i aquesta llista de prioritats, Cuéllar reconeix que cada cas "s’atén segons la seva singularitat. Per damunt de tot, el que fem és donar sempre la màxima prioritat a documentar les fosses, ja que no podem fer cap intervenció si no hi ha una base de documentació històrica prèvia. Per això també s’encarreguen molts treballs de recerca i documentació per tenir més informació sobre les localitzacions de fosses i les possibles persones inhumades". 

Les primeres passes

Quan es va aprovar per unanimitat la moció 217/VI del Parlament, del 27 de març de 2003, sobre la recuperació de la memòria històrica, especialment pel que fa al reconeixement de les persones desaparegudes durant la Guerra Civil i la postguerra, es van iniciar les tasques d’una obertura de fossa com a prova pilot a Prats de Lluçanès, després que diversos estudis asseguraven la localització i la possible identificació d’una de les persones enterrades. Així, l’any 2004 es va excavar la primera fossa, la de Puigvistós. Juli Cuéllar, tècnic de la Direcció General de Memòria Democràtica, explica que "es va actuar a través d’una comissió interdepartamental, on hi havia implicat, entre d’altres, l’Institut de Medicina Legal, que va liderar l’actuació. Es van recuperar les restes de set individus, sis soldats i un civil", d’edats compreses entre els 22 i els 39 anys que havien estat executats per les tropes franquistes. Cuéllar remarca que aquesta primera actuació es va poder fer "perquè hi havia una localització molt clara per part de testimonis orals i perquè els familiars de la persona que van identificar (el civil) tenien una informació molt fidedigna que era allà enterrat".

A partir dels anys 2008-2009 es va reprendre la idea d’impulsar una llei de fosses, de manera, explica Cuéllar, que "es va constituir un grup per fer un pla d’actuacions i es va fer una segona prova pilot a Gurb, que va servir per establir el protocol d’actuacions en fosses, que es va fer en paral·lel a la redacció de la llei que es va aprovar el 2009 i que encara està vigent fins que no s’aprovi la nova llei de memòria democràtica". En relació a aquesta llei, Queralt Solé assegura que "era molt necessària i, tot i que va portar discussions, és important que s’entengués que les fosses s’havien de tractar de manera interdisciplinària, no només des del punt de vista de jaciment arqueològic". L’any 2010 es va desenvolupar el reglament de la norma i el protocol d’actuacions en fosses, la recollida de restes i la dignificació de les fosses. 

A banda, explica Cuéllar, "el 2016 es va impulsar el programa d’identificació genètica que acompanya el Pla de Fosses i que permet que els familiars que s’han inscrit en el cens de persones desaparegudes es poden fer una prova genètica ens els laboratoris de l’Hospital Vall d’Hebron, on es centralitzen els perfils genètics dels familiars i on es fa el creuament amb les restes òssies que es recuperen i que es poden analitzar". L’historiador destaca també la creació del mapa de fosses, un mitjà cartogràfic d’accés públic on es localitzen les fosses comunes documentades, amb informació sobre la descripció de la fossa, la localització, l'estat de conservació, el tipus de jaciment, les intervencions fetes, l'estat de dignificació, el context històric, la quantitat d'inhumats, documentació bibliogràfica i fotografies. Juli Cuéllar precisa que "el primer mapa es va fer el 2008 amb 179 fosses de tot Catalunya. Avui estem parlant de gairebé mil fosses documentades com a probables o amb informació precària, gairebé la meitat de les quals es troben dins de cementiris. Si fem una extracció del mapa de fosses podem veure que gairebé més del 60% de les fosses estan situades en les línies de front de guerra. Això ens indica quina tipologia de desapareguts tenim a Catalunya i és que, dels més de 7.500 inscrits en el cens de persones desaparegudes, un 70% són soldats, bàsicament homes joves que van ser mobilitzats i destinats als fronts de guerra, que van marxar i no van tornar". Respecte a la feina feta amb el mapa de fosses de Catalunya, Queralt Solé reflexiona que "tenir un topografia de les fosses existents a Catalunya et permet veure la magnitud del conflicte, però també fins a quin punt encara perdura la presència de la guerra. Encara hi ha moltes persones que tenen els seus soldats desapareguts i que estan presents en les seves històries familiars, de la mateixa manera que en molts pobles encara hi ha fosses comunes, dins o fora de cementiris". I afegeix que, en aquest tema, "és molt important la dignitat, la forma com estan enterrant els morts". Per això, a l’hora de decidir l’exhumació d’una fossa, valora en el procés de tria les que no han estat dignificades. 

Entre 1999 i 2017 es van realitzar 25 excavacions en fosses en les quals es van recuperar les restes de 32 individus i se’n van identificar 7. El ritme de les intervencions es va accelerar a partir de 2017-2019, amb el desplegament del primer Pla de Fosses, quan es van dur a terme 25 excavacions més en les quals es van recuperar 289 individus i se’n van identificar 8. En la segona fase del Pla de Fosses, en el període 2020-2022, es van dur a terme 28 excavacions de fosses, en les quals es van recuperar les restes de 266 individus i se’n van identificar 10. Actualment està en marxa el Pla de Fosses 2023-2025 en el qual ja s’han realitzat 21 intervencions en fosses i que, per exemple, ha permès recuperar 57 individus en una fossa associada a un hospital de campanya republicà que va estar emplaçat a l’ermita del Remei de Flix (Ribera d’Ebre) durant la Batalla de l’Ebre; també s’ha fet una actuació al cementiri de Masdenverge (Montsià), en una fossa documentada amb més de vint soldats de l'exèrcit franquista morts entre els dies 26 i 27 de juliol de 1938, en el context dels primers combats de la Batalla de l’Ebre.

Alguns van poder enterrar-los i honorar-los a les seves tombes. Per a la resta, la mort de pares, fills, germans i marits no va ser càstig suficient, ja que van haver de resignar-se a no tenir un lloc on anar a plorar-los, i a no saber on havien quedat els seus cossos"

Josep Sendiu Rovira

Testimoni recollit al llibre Desenterrar l’oblit (Editorial Fonoll)

Juli Cuéllar explica també que en aquests anys s’han pogut identificar una trentena de persones, i tot i que pugui semblar una xifra petita, reivindica que aquestes identificacions han estat molt importants per a aquestes famílies, a banda que "cadascun dels casos que hem pogut identificar té al darrere molta feina de documentació i s’hi ha fet un treball interdisciplinari que implica historiadors, arqueòlegs, antropòlegs i genetistes. I és evident que sap greu perquè molt sovint no podem donar respostes positives a les famílies que busquen la seva persona estimada desapareguda, tot i que la feina cada vegada és més eficient. Ara el repte que tenim és poder interrelacionar millor tota la informació de què disposem". Per la seva banda, Queralt Solé destaca la importància d’aquestes identificacions, sigui la xifra que sigui, ja que "permeten tancar un dol per a moltes persones, tancar un fet que no estava ben resolt i que havia marcat aquelles famílies". Pensant en el camí a seguir, Solé assegura que "és indigne que encara avui tinguem morts fora de cementiris amb fosses que encara no estan dignificades. Això no pot passar i les campanyes anuals d’exhumació s’han de mantenir fins que es pugui dir que ho hem obert tot, calguin els anys que calguin. És primordial atendre les famílies que busquen els seus desapareguts, però també entenc que aquesta ha de ser una qüestió que es tracti històricament i com a deure d'un govern democràtic".

Prats de Lluçanès, allà on va començar tot

Com dèiem, la primera prova pilot que es va fer en aquells primers anys de recerca sobre el tema va ser a Prats de Lluçanès, el 2004. Allà, durant la Guerra Civil, entre els dies 2 i 3 de febrer de 1939, hi va haver durs combats entre les tropes franquistes i l’exèrcit republicà, uns enfrontaments que van causar un gran nombre de morts. Segons els informes de l’exèrcit franquista, prop de 300 soldats de l’exèrcit de la República que defensaven la posició van ser ajusticiats en aquests camps. Els vencedors van prohibir portar-los al cementiri i van obligar els veïns a enterrar-los en fosses, la major part de les quals als voltants de l’ermita de Sant Sebastià, seguint la carena fins a Sant Andreu de Llanars, tot i que també prop de les masies i als marges dels camps de conreu.

Anys més tard, al 2017, ja amb el Pla de Fosses de la Generalitat de Catalunya en marxa, es van excavar dues fosses més de les cinc localitzades als voltants de Prats de Lluçanès, la de Sant Andreu de Llanars i la de Sant Sebastià. Pel que fa a la de Sant Sebastià, tot i que gran part de la fossa va ser arrasada fa anys pel pas de tractors i màquines, es van exhumar un mínim de 14 cossos, la majoria dels quals no estaven sencers. La memòria col·lectiva dels veïns de Prats de Lluçanès situava en aquest camp dues fosses amb uns cinquanta individus cadascuna, però les tasques de conreu i el pas del temps van dificultar la conservació de les restes. A banda de les restes es van trobar una gran varietat de botons que van permetre identificar a quin uniforme pertanyien. Entre altres coses, es van localitzar botons amb la inscripció Cuerpo de Bomberos i l’escut de Barcelona, que podrien correspondre als 6 bombers desapareguts als voltants de Prats el 3 de febrer de 1939. Pel que fa a la fossa de l’antic cementiri de Sant Andreu de Llanars, es van exhumar les restes de quatre soldats de l’exèrcit de la República, dels quals almenys dos presentaven evidències d’haver estat executats. A banda de la fossa dins de l’antic cementiri, la memòria col·lectiva situava una fossa amb prop de vint cossos al camp adjacent però l’equip que hi va treballar no va aconseguir trobar-hi res. Més enllà de no haver pogut identificar les restes humanes, Juli Cuéllar remarca que "altres restes que es van trobar trobar van servir per corroborar l’existència de la línia de resistència que hi va haver a la zona i els combats que hi va haver a la vila a principis de febrer del 39". 

Avui es poden visitar aquests espais en el marc d’un itinerari de memòria a Prats de Lluçanès que passa per altres espais com l’escola de les Dominiques, on es recorda com Prats va acollir un gran nombre de refugiats de tot l’estat que van arribar al municipi entre 1936 i 1938. Molts d’ells s’estaven a la rectoria; d’altres, a l’escola de les Dominiques; i d’altres eren acollits per famílies del municipi. D'altra banda, l’itinerari preveu una parada al carrer Resclosa 5, actual número 13, a la casa anomenada Cal Vicenç, on va néixer Roser Fluvià. El 1939, en ple èxode de republicans cap a territori francès, Roser Fluvià va començar a ajudar algunes persones que es desplaçaven en la retirada. La seva activitat clandestina es va intensificar amb l’inici de la Segona Guerra Mundial, quan va ser ser membre destacada d’una xarxa d’evasió que passava persones i documentació a través dels Pirineus, motiu pel qual va ser detinguda per la policia secreta de l’Alemanya nazi, la Gestapo, i reclosa al camp de concentració de Ravensbrück, el juliol del 1944, després de més d’un any en presons franceses. Va ser alliberada el 10 d’abril del 1945. Va rebre diverses condecoracions i reconeixements de l’estat francès, del govern britànic i del nord-americà. Finalment, al cementiri municipal hi ha les restes dels soldats republicans exhumades a les fosses de Sant Sebastià, Sant Andreu de Llanars i Puigvistós. A més, a la fossa comuna hi ha notícia de l’enterrament de set soldats de l’exèrcit franquista morts durant l’ocupació de la població, el 4 de febrer de 1939. A banda, hi ha enterrades nou persones refugiades que van morir a la localitat entre 1937 i 1939.