Manresa, reconstruir la memòria pedra a pedra

Probablement, la majoria de persones que visiten Manresa no s’imaginen que el fet que avui puguem seguir observant l’edifici de la Seu, imponent i que marca el perfil de la ciutat, és tot un privilegi, i gairebé un miracle. I és que aquesta joia del gòtic català va estar a no res d’acabar com la resta d’esglésies i convents importants que hi havia a Manresa el 1936, enderrocada. Arran de l’aixecament militar va esclatar també a Manresa un moviment revolucionari que es va traduir en repressió i en la destrucció de tot el que tingués a veure amb l’Església. Hi va haver assassinats, saquejos i atacs als principals edificis religiosos de la ciutat, uns atacs que els primers dies es van produir de manera descontrolada, però que van derivar en un pla organitzat pel Comitè Revolucionari Antifeixista per enderrocar les esglésies de la ciutat i així donar feina a uns 500 obrers. Fins a set esglésies i convents, alguns d’origen medieval, van ser derruïts pedra a pedra, un fet que va suposar la pèrdua d’un patrimoni únic que avui es pot recordar amb un dels itineraris que es promouen des de l’Ajuntament de Manresa per mantenir viva la memòria històrica de la ciutat relacionada al període de la guerra.

Joaquim Aloy és historiador i membre de l'Associació Memòria i Història de Manresa, un grup de persones que treballen intensament des de fa anys per recuperar i posar en valor la memòria històrica de la ciutat, una tasca que recullen en un portal de referència, www.memoria.cat. El portal recull milers de documents i fotografies i centenars de vídeos, escrits i testimonis orals sobre els períodes de la República, la Guerra Civil, el franquisme i la Transició a Manresa, fruit d’anys de recerca que han tingut sempre un denominador comú: posar nom i cognoms a les aquelles persones que han viscut episodis vinculats a aquest període. Aloy explica que la basílica de la Seu es va salvar gràcies a múltiples gestions de tot tipus que es van posar en marxa per pressionar el Comitè Revolucionari i els sindicats, instant-los a evitar la demolició de l’edifici més emblemàtic de la ciutat. Hi intervingueren la Generalitat, l’Ajuntament i molts particulars i col·lectius. Una carta pública de protesta i oposició de l’alcalde de Manresa, Francesc Marcet, va permetre trencar el silenci i que nombroses entitats es manifestessin en contra de l’enderroc fent propostes de quins usos podia tenir l’edifici. Finalment, els sindicats van acordar no derruir el temple. "Els primers dies s’assalten algunes esglésies, com passa arreu del país, però a Manresa hi ha un fet diferencial, que és la planificació de l’enderroc de les esglésies de la ciutat. Les demolicions comencen el setembre de 1936 amb unes feines que s’allargaran fins al març de 1937, pel fet que s’acaben els diners però també per l’oposició del mateix Ajuntament a aquella política de destrucció que s’havia vist obligat a tirar endavant". De fet, diu Aloy, "fins i tot diversos membres del Comitè hi estaven en contra i van haver de fer front a la pressió d'alguns minaires que volien posar dinamita als temples, per allò de confondre l’animadversió a les persones o a la institució amb les pedres. I amb això vam perdre tres joies del segle XIV". Pel que fa a la Seu, l’historiador explica que es va poder salvar per diversos factors, "com l’actuació dels arquitectes Josep Gudiol, de la Generalitat, i Pere Armengou, de l’Ajuntament, que havien de dirigir l’enderrocament, i que van optar per començar per les parts més modernes de l’edifici i per anar alentint el màxim possible el procés amb l’esperança que canviessin les circumstàncies, que la gent més radical marxés al front i que s’acabessin els diners, de manera que es pogués aturar l’enderroc. Des de l’inici, tots els esforços de l’Ajuntament es van centrar únicament en intentar salvar la Seu, ja que van veure impossible conservar la totalitat dels edificis religiosos". L’estratègia va funcionar, tot i que Joaquim Aloy apunta que "no es va garantir del tot el salvament de la Seu fins que es converteix en punt d’acollida de refugiats, la tardor de 1937". Per sort, doncs, només es van arribar a desmantellar l'agulla piramidal del campanar i les sagristies del Remei i de Sant Pere, que eren uns afegits moderns.

Un dels indrets on avui podem recordar aquests enderrocaments d’esglésies és l’Espai Manresa 1522, ubicat a l’espai de l’antic conjunt monumental de Sant Domènec, construït entre els segles XIV i XVIII i que va ser un dels més importants de Manresa. Després de ser desamortitzat va tenir diferents usos fins que s’hi va construir el Teatre Conservatori, la platea del qual ocupa l’antic claustre. Com explica Mercè Argemí, tècnica de patrimoni de la regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Manresa, l’església del conjunt, la de Sant Pere Màrtir, va ser enderrocada durant la Guerra Civil per donar pas a l’actual plaça de Sant Domènec, que volen "convertir en un espai de memòria de la ciutat i on hi trobem dues plaques, una dedicada als deportats als camps de concentració i l’altra dedicada a la Lleva del Biberó". Argemí explica que a l'Espai Manresa 1522 s’hi explica "la ciutat perduda, la ciutat enderrocada, vinculat a l’estada de Sant Ignasi de Loiola, tenint present que la ciutat que ell va conèixer, la ciutat gòtica, va ser just la que es va destruir el 1936". Un fet que es recorda amb algunes fotografies antigues, la projecció d’un documental i l’exhibició d’alguns dels elements enderrocats de l’església de Sant Pere Màrtir que provenen del Museu de Manresa.

D’altra banda, a la plaça de la Reforma hi trobem l’espai eMM2, un magatzem que és visitable sota demanda i en dies puntuals, i on pot veure el fons lapidari del Museu de Manresa, la col·lecció d’elements de pedra provinents principalment de l’enderroc de les esglésies i convents de la ciutat durant el període revolucionari. Mercè Argemí recorda que, durant l’enderrocament, "les obres d’art que es van poder recuperar de les esglésies van anar a parar a la Cova", i Aloy afegeix que moltes de les pedres "van servir per fer noves obres públiques ja durant el 1936". Un conjunt de fragments d'escultures, claus de volta, sarcòfags, capitells, fusts o bases de columnes conformen el fons de l’espai eMM2, que s’ha transformat en una instal·lació artística obra de Jesús Galdón que, com explica Mercè Argemí, "reinterpreta tota aquesta destrucció del patrimoni". El director del Museu de Manresa, Francesc Vilà, explica que les pedres que tenen "en aquest espai són un bon recurs per parlar de la memòria". "La intervenció de Jesús Galdón juga amb la idea de com es construeix la memòria i explica com les pedres també ens poden traslladar memòria acumulada amb el pas dels anys", afirma. Vilà apunta que s’ha pogut preservar aquest patrimoni per la feina que va fer durant la guerra un primer grup de persones, "que actuava per lliure i gairebé jugant-se-la, amb un aval ambigu per part de la Generalitat els primers dies. Més endavant, ja el 1937, la Generalitat ja va establir uns àmbits d’actuació amb els dipòsits de béns a protegir i a Manresa se li va assignar un dipòsit de béns artístics a conservar. Això va facilitar que hi hagués una coordinació d’aquell equip que va passar a ser l’equip de salvament". Afegeix que el patrimoni que es va salvar aleshores és bàsicament patrimoni religiós i una part fonamental de la col·lecció que avui podem veure al nou Museu del Barroc, com el retaule del Roser que era a l’església de Sant Pere Màrtir.

Bombes sobre Manresa

Els bombardejos i metrallaments que l’aviació franquista va dur a terme sobre Manresa durant la guerra van produir un mínim de 35 víctimes mortals, a més de nombrosos ferits. La immensa majoria de víctimes van ser població civil, entre les quals sis nens i nenes de menys de 13 anys, així com una dotzena de dones. La majoria de morts es van registrar en el primer bombardeig sobre la ciutat, el 21 de desembre de 1938, mentre que en el del 19 de gener de 1939, cinc dies abans de l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat, el nombre de víctimes va ser molt menor. Un itinerari ens permet resseguir avui (a través de la plataforma IZI Travel) 24 localitzacions dels refugis i espais bombardejats, com per exemple les restes de metralla que encara es poden observar a la part baixa de l’antic col·legi de Sant Ignasi, que va ser caserna militar i que es troba darrere del Museu de Manresa. En aquesta zona hi van caure diverses bombes que van provocar nou víctimes mortals.

De fet, la Junta de Defensa Passiva de Manresa va ser una de les primeres del país a organitzar-se i ben aviat va endreçar la protecció de la població preveient la instal·lació de sirenes d’alarmes, l’establiment de llocs de vigilància per avisar de l’arribada d’avions i la construcció de diversos refugis antiaeris. A banda, es va promoure l’organització de la defensa contra les armes químiques i els gasos que pensaven que podria llançar l’aviació franquista, de manera que van impulsar la fabricació de caretes antigàs. Pel que fa als refugis, un primer cens elaborat el març de 1937 en va marcar 205 arreu de la ciutat -la majoria, de cases particulars-, tot i que molts van ser desestimats perquè demanaven massa obra de reforç. Així, es va optar per construir nous refugis, com el del turó de Puigterrà, el de la plaça de Sant Domènec, el de la plaça de la Reforma o el de l'antic parc de bombers, tot i que alguns no es van arribar a completar. Un dels més importants va ser el de sota el pati de l’Escola Renaixença, un dels més ben construïts i conservats.

Aquell matí vaig insistir a anar estudi. De fet, l'únic matí de tota la guerra que no vaig anar amb l'avi és el matí que el van matar. Va quedar molt trinxat perquè la bomba li va caure molt a la vora. Si hagués anat amb ell també seria mort"

Estanislau Corrons Graells

Net d’Ignasi Corrons Lladó, mort en el bombardeig de 1938. Testimoni recollit a www.memoria.cat.

L’actual Escola Renaixença és un exemple de l’impuls que es va voler donar a l’educació durant la República. Es va construir amb la voluntat de facilitar l’escolarització dels infants manresans "en un moment en què hi havia una altíssima taxa d’analfabetisme", explica Aloy. Se li va donar el nom de Renaixença amb motiu del centenari d’aquest moviment de recuperació de la llengua catalana. El mateix edifici va ser molt innovador, ja que l’arquitecte responsable, Pere Armengou i Torra, hi va aplicar els principis del racionalisme constructiu, creant uns espais amb molta llum i oberts a l’exterior. L’escola, aleshores anomenada Grup Escolar Renaixença, va ser inaugurada el 1934 pel president Lluís Companys. Un cop acabada la guerra, l’escola va passar a anomenar-se Grupo Escolar Generalísimo Franco, i bona part dels mestres republicans que hi havien impartit classe van ser represaliats. No va recuperar el nom de Renaixença fins al 1979.

Refugiats i hospitals de sang

Com a ciutat de rereguarda, Manresa va veure, ben aviat, com arribaven centenars de refugiats a la ciutat. Joaquim Aloy explica que "els primers refugiats comencen a arribar poc després de l’inici del conflicte bèl·lic i van arribant en onades successives". "En total, a Manresa n'hi van arribar uns 3.000 i molts d’ells són acollits a la Seu", assegura. La majoria s’hi van estar fins uns dies abans de l’entrada de les tropes franquistes a Manresa, el 24 de gener de 1939, uns dies en què també els manresans més significants i els que tenien responsabilitats van decidir emprendre el camí de l’exili.

A banda, els primers temps de guerra, la ciutat va viure allunyada dels fronts de guerra i, fins l’abril de 1938, els centres hospitalaris de Manresa van tractar molt pocs ferits de guerra. Amb l’arribada del front a Catalunya, la cosa va canviar i Manresa va passar a tenir un paper clau i es va convertir en el centre dels hospitals d’evacuació de l’Exèrcit de l’Est. Com explica Joaquim Aloy, "sabem que es van arribar a habilitar a la ciutat cinc hospitals, a banda d’altres dependències menors, i l’Hospital de Sant Andreu es va convertir en hospital base". Ben aviat van arribar-hi els primers 200 ferits de guerra. A banda, es van habilitar altres espais com a hospital, com el convent de les Saleses, denominat Grup Saleses -que inicialment havia d’acollir una innovadora Escola de Reeducació de Mutilats de Guerra-, i el del col·legi de la Salle, denominat Grup Natura. Els ferits arribaven a la ciutat per l’estació del Nord, on eren classificats per un equip mèdic en dos grups: mèdic i quirúrgic. Els malalts mèdics amb patologia infecciosa eren traslladats al Grup Saleses, edifici que també acollia el centre psiquiàtric de l’Exèrcit de l’Est, que tractava la salut mental dels soldats. Els malalts mèdics no infecciosos ingressaven al Grup Natura. La majoria de malalts quirúrgics eren duts cap a l’hospital base, on se'ls operava. Si el pronòstic era d’estar-se a l’hospital entre 10 i 20 dies, el malalt es quedava al mateix hospital o el traslladaven a algun altre de Manresa. Si era d’entre 20 i 30 era, era evacuat cap a Montserrat i, si era superior a 30 dies, el portaven a Barcelona. El nombre total de soldats republicans morts als hospitals militars de Manresa és de 405, la immensa majoria dels quals estan enterrats al cementiri de Manresa.

Un altre edifici emblemàtic de la ciutat que va ser utilitzat com a hospital és l’Institut Lluís de Peguera, que en el període en què el front s’acostava a Manresa es va convertir en hospital quirúrgic i va acollir els ferits convalescents operats a l’hospital base. A banda, ja acabada la guerra, la sala d’actes de l'Institut va ser utilitzada pel règim franquista com a tribunal per a judicis militars i consells de guerra en el marc de la seva campanya de repressió sistemàtica contra aquells que considerava sospitosos d’oposició al règim o que tenien un passat lligat a la República i els seus valors. Joaquim Aloy recorda que en aquests anys de feina han pogut posar nom i cognoms a tots els manresans van morir com a conseqüència de la guerra i la repressió, a bona part dels refugiats que van ser acollits i també a de les persones que van ser represaliades pel franquisme, "que van ser més de 2.000 persones entre els que van passar per camps de concentració franquistes, presons i batallons de treballadors". I recordem que hi va haver una trentena d’afusellats que van morir al Camp de la Bota, amb casos molt colpidors, com el d’una família a qui van matar els tres fills", explica.