Les rutes dels maquis: senders de resistència i llibertat

Tot i que per a la gran majoria d’espanyols la Guerra Civil va acabar el 1939 en l'àmbit bèl·lic, uns quants homes i dones van mantenir viva la lluita armada antifeixista durant molts més anys. Per als maquis, guerrillers antifranquistes organitzats en grups armats, l’objectiu de derrotar el règim franquista va perdurar en el temps. Lluitadors amb uns ideals molt marcats que van combatre a la Guerra Civil, que van col·laborar amb la resistència francesa durant la Segona Guerra Mundial i que, un cop acabada i decidits encara a retornar la llibertat i la democràcia en territori espanyol, es van mantenir actius fins als anys 50. Alguns van sobreviure fins a principis dels 60 lluitant gairebé en solitari o amb petits grups com Quico Sabaté, Ramon Vila Caracremada o Marcel·lí Massana, però ja va ser una voluntat personal de resistir i no una acció política organitzada.

Aquests guerrillers deuen el seu nom a una paraula d’origen francès que ve de l’expressió corsa macchia, que fa referència a un tipus de vegetació d’arbustos espessa i feréstega que es troba a l’illa de Còrsega i en altres indrets de la Mediterrània. Un exemple d’allò que el nom fa la cosa, ja que els maquis van trobar en les zones muntanyoses el millor aliat per mantenir-se en la clandestinitat i moure’s d’un indret a l’altre en funció de les necessitats. Van actuar sobretot a la cornisa cantàbrica, al Pirineu, a Catalunya, al País Valencià, a l’Aragó i a Andalusia.

De preservar la memòria d’aquests lluitadors antifeixistes se n’ocupa l’Amical Antics Guerrillers de Catalunya, que actualment presideix Raül Valls. És una entitat que va néixer als anys 80 i que bàsicament era un amical d’antics guerrillers, on s’ajuntaven gent que havia estat vinculada a aquest món i que principalment pertanyien al PSUC o al PCE. Ara fa uns cinc anys hi va haver un canvi de direcció a la junta i, com explica Valls: "Nosaltres ara actuem més com una entitat corrent de memòria democràtica, treballant en l’àmbit de la investigació sobre els guerrillers, però també des d’un àmbit més de difusió de donar a conèixer la història dels maquis, sobretot recordant que és un moviment que té a veure amb les lluites antifeixistes que hi va haver a nivell europeu". En aquest sentit, Raül Valls apunta que "els maquis són els últims soldats de la República i, en el fons, són els que van mantenir activa la lluita antifranquista, sobretot després de l’alliberament del sud de França durant la Segona Guerra Mundial, que és quan es produeix el màxim d’activitat guerrillera a tot Espanya". La seva feina es tradueix en la recuperació d’històries concretes de maquis, la creació de documentals i llibres, així com l’organització de xerrades i jornades sobre el moviment guerriller. Una feina que fan implicant-hi molt la ciutadania local, ja que com explica el secretari de l’Amical, Josep Serra, és important fer una tasca de recuperació de la memòria oral, "ja que encara ens trobem persones que portaven dècades coneixent episodis vinculats als maquis, o que hi havien col·laborat, però que fins ara no s’han atrevit a parlar-ne".

El moviment dels maquis sorgeix durant la Guerra Civil Espanyola i, com explica Raül Valls, "entre el 1936 i principis dels anys quaranta parlem d’un moviment molt espontani de gent que fuig a les muntanyes perquè la seva vida corre perill, sobretot a zones de l’interior d’Espanya, i que s’acaben convertint en grupets irregulars de guerrillers, els que es coneixien com los huidos. Un moment en què la seva activitat s’encaminava a defensar-se i amagar-se", mentre que una mica més endavant, el mateix exèrcit republicà crea una divisió de guerrillers, "reconeixent que la lluita guerrillera és una estratègia interessant, tot i que la lògica de la guerra, que demana grans batalles i grans moviments de tropes, no afavorirà la seva activitat, tot i que protagonitzen alguns actes rellevants, com l’alliberament de presons, per exemple".

Més endavant, ja durant la Segona Guerra Mundial, entre deu i quinze mil d’aquests guerrillers es troben organitzats dins les forces franceses de l’interior i juguen un paper important en l’alliberament de gran part dels departaments del sud de França del control nazi. Van treballar especialment a les zones muntanyoses dels departaments del midi francès, participant en sabotatges i emboscades contra l’ocupant o obrint rutes pels Pirineus per ajudar a fugir refugiats i perseguits pel nazisme, així com per retornar al Regne Unit aviadors britànics abatuts sobre França. A partir de l’alliberament comença una nova etapa, explica el president de l’Amical Antics Guerrillers de Catalunya, "en què comencen a treballar amb la intenció de fer caure Franco, com havien de caure Hitler i Mussolini. Aquesta fase, entre el 1944 i el 1949-1950, serà l’etapa més important dels maquis a tot Espanya, responent a la voluntat militar i política del Partit Comunista, sobretot, d’organitzar les que en deien agrupaciones guerrilleras". L’objectiu era organitzar per tot el territori espanyol, també a Catalunya, grups amb una visió estratègica més militar, fet que no sempre es va aconseguir. En el cas de Catalunya, apunta Valls, "i sobretot a la zona de la Garrotxa, per exemple, la tasca es va enfocar més a la creació de rutes d’intercanvi entre França i Espanya, fet que va comportar que l’acció violenta aquí fos menor, ja que necessitaven que tot estigués més tranquil". Així, en zones com Terol, Conca o l’interior del País Valencià, però també a Galícia o Andalusia, per exemple, es van crear grans campaments estables de guerrillers, mentre que aquí, diu Josep Serra, "com que era lloc de pas, el que buscaven era tranquil·litat i passar desapercebuts, de manera que activitat guerrillera com a sabotatges o activitat militar no n’hi ha o n’hi ha molt poca". 

L’acció guerrillera durant aquest període es va centrar principalment en la realització de sabotatges i també atemptats personals, principalment contra membres destacats de la Falange, així com segrestos de gent rica generalment vinculada al règim que els permetia aconseguir diners per seguir amb la seva acció. Josep Serra ho contextualitza per la necessitat que hi havia de respondre a la brutal repressió que hi va haver després de la guerra per part del règim franquista; "la gent a qui havien matat, torturat o empresonat familiars tenien ganes que algú parés els peus als falangistes". A més, aquestes accions servien d’avís per als falangistes, que tenien por "d’aquesta venjança per part dels maquis, tot i que qui parla de venjança pot parlar de justícia davant la impunitat amb què van actuar les autoritats franquistes durant la postguerra". Raül Valls afegeix també que el gran objectiu era fer "accions propagandístiques per intentar aconseguir que la gent mantingués l’esperança. No atacaven sistemàticament les casernes de la Guàrdia Civil, sinó que feien, per exemple, accions simbòliques d’ocupació de pobles, sobretot al centre de la Península". Això explica el suport que van rebre de la població que havia lluitat per la República, "i que estava molt polititzada", diu Serra. I afegeix que "la República va crear un sentiment de militància i d’activitat política molt gran" en moltes persones que van veure com el nou règim franquista acabava amb tots els avenços en drets que s’havien assolit, com en el cas de les dones, per exemple. "Ells veuen els guerrillers com aquells que defensen els seus interessos com a classe o com a dones –rebla Valls–. Als anys 40 encara hi ha una resistència molt forta al que està passant, i aquestes són les persones que donaran suport als maquis, venent-los menjar, donant-los informació, etc., un suport essencial sense el qual la seva lluita no s’hagués pogut allargar tant en el temps". Per contra, no hi va haver accions contra membres de l’Església, "conscients –diu Raül Valls– que l’onada d’assassinats que havien fet grups d’incontrolats a l’inici de la Guerra Civil va donar molt mala imatge a la República. En aquest tema van ser molt curosos".

En aquest sentit, és important remarcar que les dones també van participar activament en els moviments guerrillers i clandestins contra el franquisme, tot i que el seu paper, com en tants altres àmbits, ha quedat silenciat. Van fer d’enllaços, de correus i d’informants, però també es van encarregar d’organitzar la logística en cases de suport i estafetes, i, fins i tot, van empunyar les armes quan va ser necessari. Moltes van pagar aquesta lluita clandestina amb penes de presó, patint tortures o la deportació, o fins i tot amb la seva vida, ja que el suport a la guerrilla era una activitat molt perseguida. Cal tenir present que durant els anys més actius dels guerrillers, entre el 1944 i el 1953, unes 70.000 persones van ser detingudes a tot Espanya acusades de suport als maquis. Diversos milers van ser assassinades, la majoria extrajudicialment.

El pas de les armes a l’acció política

Si hi ha un moment àlgid en l’acció guerrillera en aquesta lluita per intentar enderrocar el règim de Franco és quan es produeix la denominada Ofensiva dels Pirineus. L’octubre de 1944, la Unión Nacional Española, plataforma política des d’on el PCE volia unir tota l’oposició al franquisme, va llançar aquesta acció que va tenir el seu moviment més agosarat en l’alliberament de part de la Vall d’Aran. Com explica Raül Valls, "volien fer una acció que fos políticament rellevant, i després de valorar diverses opcions es decideix envair la Vall d'Aran, que per la seva posició era més fàcil de defensar. La idea era posar la capital de la República a Vielha i fer pressió sobre els aliats perquè reconeguin la República i Franco es vegi com un enemic a batre". Ara bé, el president de l'Amical apunta que militarment la situació era molt més complicada i, tot i que es van mobilitzar uns 5.000 guerrillers, el règim franquista va mobilitzar 50.000 soldats per frenar-los. L’operació va fracassar, ja que l’acció no va comptar amb el suport dels aliats i, a més, es van trobar amb l’apatia d’un poble castigat per la por, la repressió i la fam, de manera que la insurrecció nacional que ells esperaven no es va produir. Per tot plegat, els maquis van arribar a les portes de Vielha i, finalment, es van haver de retirar per evitar una massacre.

Després d’aquest fracàs, el PCE-PSUC va canviar l’estratègia per una d’infiltració de petits grups de guerrillers que anessin creant bases a l’interior per connectar i reforçar els grups que des de 1939 lluitaven contra Franco en diferents territoris de la Península, i alimentar la lluita clandestina establint una xarxa de comunicacions per on havien de circular armes, propaganda, militants, correu, impremtes i tot el necessari per sostenir la lluita. Es feien, per tant, indispensables rutes segures i guies experimentats per connectar l’exili de França amb la resistència a l’interior d’Espanya.

Els guies guerrillers acostumaven a utilitzar mapes militars de la República i tenien un coneixement acurat del terreny que trepitjaven, ja que, tot i les precaucions que podien prendre, podia ser fàcil caure en una emboscada de les forces franquistes, ser víctimes de delacions per part de la població civil, que vivia sota la por a les autoritats franquistes, o patir accidents. No era fàcil superar aquests camins, però, tot i això, hi havia guies que podien arribar a fer un viatge al mes. Per evitar ser vistos, els maquis feien la ruta sempre caminant de nit i descansaven de dia en llocs segurs del camí, principalment en coves, abrics naturals o prop d’ermites. Evitaven les cases, tot i que si coneixien els masovers i sabien que simpatitzaven amb la causa republicana, aquestes es convertien en punts de suport on podien comprar menjar, tenir un sostre per passar una nit i rebre informació. De la mateixa manera, aprofitaven la complicitat de la població local, sobretot de pastors, carboners i traginers, que es podien convertir en enllaços, col·laboradors estables i fiables que molt sovint, com dèiem, eren dones humils del món rural.

Eran las seis de la mañana cuando nos echamos a dormir. Había andado dos noches por mi España y nos preparábamos para pasar el segundo día sin ver a la Guardia Civil ni a nadie. Estaba yo tan cansado que si hubiera tenido que correr no habría llegado lejos"

Josep Gros

Guerriller. Fragment del llibre autobiogràfic Abriendo camino. Relatos de un guerrillero comunista español

Aquesta acció s’allarga fins a finals dels anys 40, quan "s’adonen que el règim franquista s’ha estabilitzat i es planteja una desmobilització dels guerrillers", apunta Raül Valls. No era una tasca fàcil i reintroduir-los a la societat va ser molt complicat. El president de l’Amical explica que si durant aquests anys es calcula que hi va haver uns 8.000 guerrillers a tota la Península, "uns 2.500 van morir, perquè si els localitzaven a les muntanyes els aplicaven la llei de fugues i els executaven, fins i tot si s’havien prestat a col·laborar. Altres intenten camuflar-se a les ciutats, no sempre amb èxit, i bona part de la resta va aconseguir passar a França". La voluntat del PCE, que era qui marcava les directrius, era cessar una lluita militar que portava a la mort molts joves, i apostar "per la lluita política, de manera que deixen les muntanyes i s’infiltren en sindicats, en les lluites veïnals, per seguir la seva acció però lluny de les armes", explica Josep Serra. Pel que fa als guerrillers sota el paraigua de la CNT, mantenen uns anys més la lluita guerrillera, però l’acaben aturant també el 1953. 

Seguir els passos dels maquis

Durant els anys d’activitat, els Pirineus i les muntanyes interiors de Catalunya van ser punts de pas estratègics per a les infiltracions guerrilleres, uns camins que des de la frontera amb França arribaven pràcticament al sud de la península Ibèrica. Josep Serra, que també és autor del llibre Obrint camins de llibertat, on parla dels maquis a Catalunya i s’endinsa en les rutes al Pirineu català i andorrà que seguien els guies, explica que a Girona, per la seva orografia amb muntanyes més baixes, "és on hi havia més rutes, però també n’hi havia al sector del Pirineu de Lleida, amb una que anava fins a la Pobla de Segur i una segona que per la Seu d’Urgell i Solsona arribava fins a Manresa, a l’Aragó o a Navarra. Però aquí a Girona estaven les principals i n’hi havia diverses actives alhora, per si hi havia detencions. En el període de màxima activitat hi va haver fins a nou rutes". Tot i que la fisonomia dels paisatges pels quals transitaven els maquis durant els anys 40 i 50 del segle passat ha canviat una mica, avui encara és possible resseguir les seves passes a través dels mateixos senders i passos per on ells van caminar en la seva lluita per restaurar la República i recuperar la democràcia. Des de l’Amical Antics Guerrillers de Catalunya han recuperat tres d’aquestes rutes i ja tenen a punt gairebé una quarta, que han reconstruït després d’una important tasca per identificar-les a partir dels relats i informes que van fer els mateixos guerrillers i guies de passos. La primera és la Ruta Boada, de Cantonigròs a la Menera, una travessa de poc més de 85 quilòmetres, amb prop de 3.800 metres de desnivell positiu, que implicava prop de 27 hores de marxa que els maquis cobrien de nit. La segona és la Ruta Jové-Gros, de Prats de Molló a Manlleu, un sender de 77 quilòmetres que es plantejava en quatre etapes. La tercera recupera les rutes dels maquis a Sant Mateu de Bages –probablement el punt de Catalunya on hi ha més guerrillers enterrats de forma concentrada– amb tres propostes que permeten fer una ruta circular de Fonollosa a Castelltallat, fer ruta per visitar les masies de suport de la ruta dels maquis d’Andorra al Bages, i una ruta per la masoveria de Borrell.