La mina que va amagar part del tresor de la República

Una mina de talc situada als afores de la localitat empordanesa de la Vajol, la mina Canta (també coneguda com la mina d'En Negrín), va prendre un protagonisme inesperat en el tram final de la Guerra Civil Espanyola. A mitjans del 1937 els republicans la van expropiar als seus propietaris amb un objectiu concret: construir-hi un dels espais per al dipòsit i l’evacuació del patrimoni artístic i econòmic de la República. Amb aquesta intenció, es va tancar l’accés a la mina i es va iniciar la construcció d’un edifici i d’una cambra de seguretat que van estar custodiats per carabiners i dels quals els veïns de la zona no van saber gaire res fins ja acabada la guerra.

Un cop es va acabar el conflicte, la mina va reprendre la seva activitat fins al 1993, i l’edifici construït pel govern republicà es va fer servir com a magatzem, tot i que sense que s’hi fessin massa actuacions de manteniment. Entre 1995 i 2010 es va utilitzar com a espai expositiu i, l’any 2007, a propòsit de l’enregistrament d’un documental, es van fer algunes intervencions a la zona de la mina, on la cambra secreta havia quedat tancada per una esllavissada. Es va aconseguir accedir a l’espai de la cambra, que va aparèixer completament buida. Des d’aleshores, tot i que la cambra continua allà,  no s’hi ha pogut tornar a entrar per motius de seguretat.

El 2016 van començar les obres per recuperar l’edifici i l’accés a la mina i avui és possible visitar-los i comprendre què va representar la mina Canta gràcies a les visites que organitzen regularment des del Museu Memorial de l’Exili (MUME) de la Jonquera. En aquest sentit, Miquel Aguirre, director del MUME, explica que recuperar aquest espai era necessari pel fet que "és un patrimoni únic, d’ús civil, que es va construir expressament durant la guerra i que està vinculat a un moment tan important com va ser l’exili republicà. Sabem que allà s’hi va guardar part del patrimoni artístic i una part dels recursos financers de la República, que havien de servir per donar suport a la xarxa de refugiats que van haver de fugir". Durant la visita es pot veure l’accés a l’antiga mina, on hi ha la cambra cuirassada, que tenia una superfície d'uns 150 m² i uns 4 m d'alçada. Va ser reforçada amb murs de fins a quatre metres de gruix i està situada a uns dos-cents metres de l'entrada de la mina, a la part del darrere de l'edifici i a cent metres sota la muntanya. A banda, es pot veure l’interior de l’edifici, on es conserven els rails per on unes plataformes permetien portar les caixes  fins a dos muntacàrregues que baixaven fins a la mina, així com el pis superior, on es va allotjar el fill del president del govern de la República, Juan Negrín Mijailov, que va ser l’encarregat de la custòdia del tresor sota la supervisió del ministre d'hisenda, Francisco Méndez Aspe, que sembla que també hi va residir un temps. En aquesta planta també es projecta un audiovisual que explica la particular història d’aquest espai. Durant la guerra, l'edifici es va camuflar amb pintura de camuflatge i amb lones i, encara avui, a la part exterior de l'edificació es poden observar restes de la pintura de camuflatge, així com els ancoratges que subjectaven la lona.

El tresor de la Vajol

Aquest tresor de la República estava format per més de 1.800 obres d’art, així com 2.000 caixes que amagaven joies, or i plata. Es tracta d'un patrimoni que el govern de la República va anar movent pel país en funció de l’evolució de la guerra i que, en el tram final del conflicte, va quedar repartit en tres indrets de l’Empordà: el castell de Sant Ferran de Figueres, el castell de Peralada i la mina de la Vajol. Paral·lelament, el patrimoni de la Generalitat, provinent d’Olot, es va amagar en dos masos empordanesos, a can Descals de Darnius i al Mas Perxés d’Agullana, que havien estat confiscats. La major part va poder ser evacuat pels punts fronterers de la Jonquera i Portbou, mentre que una part ja no va arribar a sortir del país i va caure en mans franquistes. Paral·lelament, l'Empordà va acollir també les màximes autoritats del govern republicà i de la Generalitat. Així, per exemple, una de les residències de Negrín va ser can Bech de Baix, un mas situat a poca distància del nucli d'Agullana; el president Manuel Azaña es va hostatjar entre el 31 de gener i el 4 de febrer a Can Barris, una gran casa prop de la carretera de la Vajol a Maçanet de Cabrenys, i el president Lluís Companys es va estar també a Agullana, al mas Perxés, on es va reunir amb una part dels intel·lectuals catalans que anaven cap a l’exili. 

L’historiador i conservador del MUME Miquel Serrano explica que la decisió d’ubicar part de tresor de la República a la Vajol es pren "per la seva situació estratègica, prop de la frontera, i pel fet d’estar situada en una vall que era fàcil de vigilar. Així, aprofitant el forat de la mina van decidir construir un edifici a la part superior que permetia l’accés a la cambra a través d’uns ascensors". A més, el fet de fer la cambra cuirassada sota terra permetia protegir les riqueses d’un eventual atac aeri. Com apuntàvem, la construcció de l’espai comença ja a mitjans del 1937, i a partir del 1938 ja es porten a la mina "els béns (or i joies) de la denominada Caja General de Reparaciones, que havia confiscat el govern republicà i que havien de contrarestar l’esforç de guerra", diu Serrano. "I també algunes obres d’art que s’amaguen a l’edifici", afegeix. L’historiador afirma que la construcció de l’edifici es fa de manera paral·lela a l’inici de les gestions entre el govern de la República i Mèxic, amb la intenció que, si es perdia la guerra, poguessin acollir part d’aquest patrimoni, així com refugiats i els mateixos membres del govern. I, de fet, un cop tot aquest patrimoni econòmic, que estava valorat en uns dos-cents milions de dòlars, va travessar la frontera, va acabar viatjant a Mèxic a bord del vaixell Vita.

Al llarg dels anys, al voltant d’aquest patrimoni i de la seva evacuació van anar sorgint moltes hipòtesis, alguna de les quals apuntava que part del tresor s’havia perdut i que continuava amagat a les muntanyes empordaneses. Miquel Serrano, però, afirma que "tot el tresor va ser evacuat entre l’1 i el 5 de febrer, quan les tropes de Franco ja són a la zona de Girona". "El dipòsit de la Vajol va ser desallotjat totalment i el fet de pensar que s’havia passat l’or per la muntanya és fruit d’una confusió. Per les muntanyes no hi va passar cap camió carregat d’or, però sí un de carregat amb obres d’art procedents de Darnius. Els carabiners que el custodiaven, en veure que no podien travessar la frontera perquè ja hi havien arribat les tropes de Franco, van optar per traslladar el material per un camí de muntanya que coneixien, fent una part del trajecte amb el camió i l’altra a peu, fins a portar el carregament fins a un mas de les Illes, ja en territori francès". L’endemà ja van poder traslladar el material a Ceret, que és on es va habilitar un castell -conegut com a Castell d'en Bardou i Castell d'Aubiri- com a dipòsit de totes les obres d'art que van sortir del país, i, des d’allà, sortir cap a Ginebra, que va ser el seu destí final.

Com explica Miquel Serrano, "el fet que aquest patrimoni artístic marxés a Ginebra té a veure amb un acord signat a la Societat de Nacions, que va mediar perquè les obres poguessin sortir del país de manera que, més endavant, un cop acabada la guerra, es poguessin retornar amb seguretat". El retorn es produeix el setembre del 1939, després que durant l’estiu estiguessin exposades a Ginebra. El conservador del MUME considera que, "tot i que el context era difícil, la gestió d’aquests dipòsits va ser exemplar". L'acord es va signar a Figueres, el 3 de febrer, i els signataris eren l'Estat, la República i els membres del Comitè Internacional (Comitè per al Salvament del Patrimoni Artístic Espanyol), amb la participació del Secretari General de la Societat de Nacions, com a dipositari temporal de les obres. Els punts més rellevants de l'acord tenen a veure amb la seguretat del transport de les obres des del nord de Catalunya fins a França i d'aquí fins a Ginebra, amb la propietat inalienable del tresor artístic, corresponent a la nació espanyola, i amb la devolució de les obres a Espanya al final de la guerra. 

Com apunta Serrano, tot i que avui ja coneixem bona part de la història que hi ha al darrere, també és cert que encara hi ha moltes preguntes sense resposta en relació amb la mina, com, per exemple, quines obres d’art van ser acollides a l’edifici de la mina o quins criteris es van utilitzar per determinar que es portessin allà algunes de les obres d’art, en lloc de portar-les als dipòsits del castell de Sant Ferran o de Peralada. Una altra incògnita és saber que va passar allà el 1974, quan sembla que algú va entrar a la mina per endur-se'n alguna cosa que hi havia amagada en un doble fons ocult que hi havia a terra.

Posar la història negre sobre blanc

De tot el període de l’exili republicà i de la història de la mina Canta en parla el llibre El tresor de la Vajol (Editorial Gavarres), del periodista i escriptor Xavier Febrés. Explica que va començar a investigar aquest episodi ja l’any 1979, quan juntament amb uns companys del diari on treballava aleshores se li va acudir commemorar els 40 anys de l’exili republicà "en un moment en què se’n parlava poc, més enllà de la versió oficial". "Nosaltres ens vam abocar als arxius i de les entrevistes que vàrem fer als supervivents en van sortir una sèrie de reportatges amb un gran impacte". D’aquella feina en va sortir un llibre i, des d’aleshores, ha anat seguint el tema amb les noves informacions que s’han anat coneixent al llarg dels anys. Febrés reconeix que hi havia moltes llegendes al voltant de la història del tresor republicà: "Jo he intentat situar les coses en el seu context. Al llarg dels anys s’ha estudiat molt l’evacuació del tresor artístic, però, personalment, penso que no s’ha dedicat mai la mateixa atenció al tresor econòmic i al tresor humà que van passar en aquells dies per les mateixes rutes". En aquest sentit, en el seu llibre, Xavier Febrés analitza amb detall què va passar en aquell tram final de la guerra previ a l’exili, parant atenció a tots aquests aspectes.

En relació amb el tresor econòmic, remarca que una part eren les reserves d’or oficials del Banc d’Espanya, "que estaven més estudiades i que majoritàriament van anar a parar a Moscou per pagar les compres de subministraments militars i no militars", mentre que l’altra part provenia de l’esmentada Caja General de Reparaciones. "La meva aportació principal és explicar què era. Bàsicament consistia en acumular legalment pel part del govern totes les requises fetes pels incontrolats –i després pel mateix govern republicà– de les caixes de seguretat de tots els bancs d’Espanya amb l’objectiu de finançar la guerra. Hem de pensar que, durant les primeres dècades del segle XX, les famílies benestants no acostumaven a estalviar amb diners sinó amb joies i lingots d’or i plata. Per això en aquestes caixes hi havia una enorme quantitat de valors en lingots i joies". Aquest tresor, del qual no hi ha cap inventari, és el que viatja primer de Madrid a Cartagena, per passar després a València i a Barcelona, fins a arribar finalment a Figueres i a la zona de la frontera.

El món sencer estava emocionat per la salvació d’unes sis-centes obres mestres de l’art espanyol i italià que eren custodiades prop de Figueres després de la seva llarga odissea. Però no ens importava gens que l’ànima de la gent fos trepitjada"

Henry Buckley

Corresponsal anglès. Recollit en el llibre El tresor de la Vajol (Ed. Gavarres)

L’altre aspecte que el periodista ha volgut posar en valor és el que denomina tresor humà. Fa referència al mig milió de persones que van travessar la frontera fugint de la repressió. Febrés explica que "calia distingir entre soldats i civils, que en la seva fugida reben un tracte diferent". "En el cas dels civils, es van dispersar per la geografia francesa, mentre que, pel que fa als soldats, el tracte va ser molt més inhumà, amuntegant-los en platges nues en ple mes de febrer". Una decisió que pren el govern francès amb l’objectiu d’aconseguir que retornessin a l’Espanya de Franco, "quan en realitat hi havia una altra solució més humana, que era traslladar-los als camps militars deshabitats que hi havia al sud de França i que complien uns requisits mínims", diu Febrés. Per tot plegat, el periodista apunta que "el tresor de la Vajol és el símbol d’aquests tres èxodes, que calia matisar cadascun amb les seves característiques".