Quan Negrín va acomiadar els brigadistes a les Masies

Que la Guerra Civil Espanyola va ser molt més que un conflicte a escala nacional ho demostra la implicació, o no implicació, que hi va haver per part de la comunitat internacional. Probablement la victòria franquista no hagués estat tan contundent si no hagués comptat amb el suport militar de l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista, quan el bàndol republicà havia de subsistir bàsicament amb el suport de l'URSS. La no intervenció d’altres potències, com la Gran Bretanya, França o els Estats Units, que van deixar la República a la seva sort, explica també el desenllaç de la guerra. Ara bé, aquesta tesi se sosté si parlem de suports institucionals perquè, a nivell humà, la República va comptar amb l’acompanyament, la implicació i el sacrifici de milers d’homes i dones que van deixar les seves llars per lluitar contra l’amenaça feixista en territori espanyol, conscients que podia ser el primer capítol d’una història funesta que estava per escriure i que el temps va demostrar que s’acabaria escrivint.

Homes i dones que van conformar les conegudes Brigades Internacionals, que van ser decisives al front, però també a la rereguarda. L’historiador i escriptor Jordi Martí-Rueda porta molts anys investigant la presència de les Brigades Internacionals en el conflicte espanyol, motivat per conèixer unes persones "que van venir voluntàriament a la guerra". "Hi ha gent –explica Rueda– que triga un any a arribar, que ha de creuar territoris dominats pel feixisme, que arriba fins i tot en bicicleta, i et preguntes per què, què els mou. Alguns dels que van venir tenien experiència prèvia en conflictes armats, però la immensa majoria no havien tocat cap arma de foc. I la guerra capgira la seva existència en molts sentits, tant en el cas dels soldats com del personal sanitari. Treballar en aquelles condicions els va fer canviar l’ordre de prioritats. Quan revises les seves memòries, entrevistes o documents privats, t'adones que no eren superherois ni persones que no tinguessin por. Eren persones que van viure en circumstàncies extraordinàries i van prendre decisions extraordinàries". De l’exhaustiva recerca que Jordi Martí-Rueda ha anat fent sobre aquests homes i dones en va sorgir un llibre imprescindible, Brigadistes. Vides per la llibertat (Tigre de Paper), en què l’historiador ens acosta el perfil d’una seixantena d’aquests homes i dones que van prioritzar la lluita contra el feixisme fins i tot a la pròpia vida.

En aquest sentit, la historiadora Assumpta Montellà explica que es calcula que van venir entre 35.000 i 40.000 brigadistes de cinquanta-quatre nacionalitats diferents, una xifra molt elevada que s’explica "perquè era una lluita contra el feixisme i de seguida van entendre que la guerra espanyola era el primer escenari per començar a combatre aquest extremisme que s’anava estenent arreu del món. Va ser una lluita decidida a intentar frenar aquest feixisme i per això estem parlant de persones molt idealistes, de les classes treballadores, moltes de les quals estaven vinculades al Partit Comunista". Hi coincideix Jordi Martí-Rueda, tot recordant que, com deia Albert Camus, "la Guerra Civil va ser l’última guerra en què va valer la pena lluitar, ja que va ser una guerra entre principis. Franco la va plantejar com una croada contra el comunisme, però realment era una guerra entre dos mons, el feixisme i l’antifeixisme, i esclata quan el món ja s’està polaritzant entre feixisme i democràcia. En aquella Europa dels anys trenta ja es va veient que el feixisme no té fronteres i per als brigadistes la raó principal de venir és la percepció que demà els pot afectar a ells". En aquest sentit, diu Martí-Rueda, "no venen a lluitar en una guerra civil sinó al primer esglaó, al primer camp de batalla, d’una guerra global. Per això, tot i que sovint se’ls presenta com uns romàntics, jo m’inclino més per veure-hi un punt de pragmatisme, ja que pretenien aturar el feixisme".

Heu vingut a Espanya, espontàniament, a defensar el nostre país [...] disposats a sacrificar allò que més difícilment es presta a ningú: a sacrificar la vida. Veníeu a defensar la justícia, el dret escarnit, perquè sabíeu, també, que aquí, a Espanya, es jugava la llibertat del món sencer"

Juan Negrín

Discurs del president del consell de ministres a les Masies, 25 d’octubre de 1938

Curiosament, com explica Montellà, "quan [els brigadistes] comencen a arribar al país, els polítics de la República n’estan una mica recelosos, just pel fet que molts venen dirigits pel Partit Comunista, però acaben entenent que el fet que siguin aquí els ajuda a visibilitzar el conflicte bèl·lic i els valors que defensa la República, i per això els acaben acceptant". Els brigadistes acaben jugant un paper important en diferents àmbits. Com explica Jordi Martí-Rueda, "els que actuen com a soldats, que són la majoria, s’integren en unitats de xoc i passen a formar part de les forces operatives de l’exèrcit republicà. No només defensen sinó que també poden dur la iniciativa en l’ofensiva. No perquè fossin soldats d’elit, sinó perquè la seva motivació i compromís els conferia una combativitat i capacitat de disciplina importants. Així, van tenir un paper fonamental al principi de la guerra en la defensa de Madrid, per exemple, juntament amb els milicians de la ciutat". Assumpta Montellà destaca també que on van fer molta feina, i molt dura, és al front d’Aragó, on les brigades "van començar a veure i patir la fortalesa que tenia l’exèrcit franquista".

Pel que fa al personal sanitari, explica Martí-Rueda, "sí que sovint tenen una experiència prèvia, perquè són metges i infermeres, però també n’hi ha que no, com els conductors d’ambulància. Però val a dir que es troben unes condicions inesperades, treballant sense descans, amb quantitats industrials de ferits i en condicions que res tenien a veure amb els hospitals on treballaven. Es troben amb ferides que no havien tractat i actuant en hospitals en condicions molt precàries i sense recursos. Ara bé, a base d’assaig i error acaben revolucionant l’atenció sanitària, fins al punt que, durant la Segona Guerra Mundial, alguns d’aquests metges acaben sent referents". 

Amb la caiguda del front d’Aragó, els brigadistes es mobilitzen cap al de l’Ebre. Assumpta Montellà, autora del llibre 115 dies a l’Ebre (Ara Llibres), en què analitza els fets històrics d’aquella batalla amb testimonis reals, apunta que, al front de l’Ebre, "les brigades ja hi arriben molt desgastades i barrejades per la manca de soldats, però encara juguen un paper molt important, com en el cas de la Brigada Lincoln". Eren homes que despertaven curiositat i interès i que sorprenien els mateixos soldats republicans, que sovint eren al front per obligació. "Veien uns homes alts, que fumaven tabac ros i que explicaven que eren allà per defensar uns ideals. Havien deixat la feina, la família i el país, i molts eren intel·lectuals que sabien escriure poesia, llegir d’una manera correcta i tenien idiomes", i això sorprenia els soldats republicans. 

La retirada dels brigadistes

El 21 de setembre de 1938, Juan Negrín, president del consell de ministres de la República, va ordenar la retirada dels brigadistes internacionals, acatant els acords del Comitè de No-intervenció de Londres. Un gest de bona voluntat de la República que no es va produir en la mateixa mesura en el bàndol franquista, ja que la retirada d’homes que va ordenar Franco va ser molt poc significativa i no va incloure, per exemple, les lesives aviacions alemanya i italiana. Assumpta Montellà explica que molts brigadistes no van entendre la decisió, i menys en el moment en què es trobava la guerra, en plena Batalla de l’Ebre, "i això va fer que després d’assistir al comiat que se’ls va fer a Barcelona, molts tornessin al front perquè no volien abandonar la lluita". Jordi Martí-Rueda reconeix que aquesta ordre de retirada es va viure amb sentiments ambivalents. "Quan es va anunciar que havien de deixar el front, alguns expressen la por a morir l’últim, però segueixen combatent, i quan són retirats també n’hi ha que es volen quedar. Alguns estan feliços d’haver sobreviscut però marxen amb el remordiment de no haver acabat la feina i amb la pena de no haver aconseguit el que buscaven. Pel que fa al personal sanitari, n’hi ha molts que es queden i es neguen a abandonar els ferits, i hi ha casos d’infermeres que no abandonen els hospitals fins que les tropes franquistes són a les portes".

Ara bé, tant Martí-Rueda com Montellà no creuen que aquesta retirada de tropes fos decisiva per al desenllaç de la guerra. "Penso que la retirada fa mal d’ulls perquè calien totes les mans –exposa Assumpta Montellà–, però hem de ser conscients que, el setembre del 38, la Batalla de l’Ebre ja estava casi perduda i aquesta batalla s’havia presentat com la darrera carta d’aquella guerra, en una aposta molt desesperada per part de Negrín. Ara bé, sí que és cert que va ser un cop moral per als soldats que eren al front. A uns i altres els sabia greu que haguessin de marxar, ja que havien creats uns lligams que ja no es trencarien mai. Eren germans d’armes, de trinxera".

Brigadistes a les Masies

Després de l’ordre de retirada de les tropes internacionals del conflicte, la gran majoria dels brigadistes internacionals van emprendre un camí cap a casa que va tenir dues parades significatives. La primera va passar desapercebuda fins i tot allà mateix on es va produir, mentre que la segona va ser un esclat popular d’agraïment a aquells homes i dones que van deixar-ho tot per lluitar contra el feixisme. La primera parada va ser a les Masies, a l’Espluga de Francolí, on se’ls va fer el comiat institucional el 25 d’octubre de 1938, amb la presència del mateix president del consell de ministres, Juan Negrín; i la segona, el 28 d’octubre a Barcelona, quan milers de persones van sortir al carrer per acomiadar-los i agrair-los la seva implicació en la lluita contra els franquistes. 

Aquell 25 d’octubre, en plena desfeta republicana, una multitud de brigadistes internacionals i l’estat major de l’exèrcit de l’Ebre van ocupar el pati del que avui és l’alberg L’Espluga de Francolí per viure un primer acte de comiat que va quedar immortalitzat per les càmeres de fotoperiodistes com Robert Capa o Henry Buckley, i que avui es recorda in situ amb uns panells informatius que fan memòria de la tasca que van fer tots aquells estrangers en defensa de la llibertat. Maurici Ribé, director de l’alberg L’Espluga de Francolí, explica que les Masies "és un complex que va créixer vinculat a unes fonts d’aigües medicinals que hi havia a la zona. A partir de mitjans del segle XIX s’hi munta un balneari i també s’hi fan colònies escolars durant la República, però també en els inicis de la guerra, amb fills de soldats que són al front, i ja després de la guerra, quan l’edifici passa a estar ocupat per la Falange i s'hi fan colònies per a nenes". Durant el període més contundent de la guerra, bona part de les propietats de les Masies van ser requisades i destinades a usos de suport de la causa republicana, com ara l’allotjament de refugiats de guerra i l’establiment d’un hospital militar a l’Hotel Monestir per als soldats malalts o ferits al front, sobretot a la Batalla de l’Ebre. "Després de la retirada del front d’aquests soldats internacionals hi ha una primera concentració de brigadistes a Marçà –explica Ribé– i després venen fins aquí, on se’ls fa el comiat militar –amb el traspàs d’armes i banderes al govern de la República–, abans d’anar a Barcelona on es va fer el comiat popular". Un acte de comiat que, curiosament, va passar molt desapercebut per la gent de la mateixa localitat, una circumstància que Maurici Ribé atribueix "a la certa desvinculació de la població amb l’indret de les Masies, que era vista com una zona de senyors, i a la necessitat de discreció que requeria un acte d’aquesta mena". 

Aquesta discreció, juntament amb el silenci imposat per 40 anys de dictadura, potser explica que aquest episodi quedés en l’oblit durant dècades. Maurici Ribé reconeix que ell no va tenir coneixement dels fets fins a l’any 2003, gràcies a la visita de l’investigador Nil Thraby, "que va ser qui es va adonar que les fotos de Capa que hi havia sobre aquell comiat havien estat preses a l'alberg i no a Poblet, com s’havia pensat". Una redescoberta de l’escenari que va engrescar el mateix Thraby i persones vinculades a l’alberg i a la localitat, com el mateix Maurici Ribé o Ramon Rosich, a intentar recuperar i posar en valor aquest episodi de la Guerra Civil vinculat a les Masies.

La responsable de preparar els panells informatius sobre aquest esdeveniment que avui trobem a l’alberg és M. Assumpta Benaiges, exdirectora del camp d’aprenentatge Els monestirs del Cister, que també va impulsar una activitat pedagògica a propòsit del pas dels brigadistes per les Masies. Explica que tot va començar "el 2003, quan es van commemorar els 65 anys de la seva estada a les Masies. Es va plantejar l’opció de fer un projecte pedagògic a llarg termini, una idea que va prendre forma anys més tard. Vam començar a fer recerca sobre els brigadistes i moltes persones van aportar materials i objectes que tenien a casa". A partir de tot aquest material es va articular el projecte pedagògic, que relaciona els objectes amb informació a través d’una proposta interactiva i participativa que té molt bona acollida per part dels estudiants que hi participen. Una proposta pedagògica en què es realitzen "activitats de recreació històrica, sensorials, interpretació de cartes i textos, interpretació de la publicitat a través de la lectura de la imatge dels cartells republicans, una contextualització de la Guerra Civil a escala estatal i a escala mundial o una anàlisi de la procedència dels brigadistes i la vida quotidiana en temps de guerra, amb l’estudi de banderes o de la música, per exemple", explica Benaiges. L’activitat adreçada a centres educatius, per a alumnes de 4t d’ESO i batxillerat, es desenvolupa al pati i a les aules de l’alberg i en indrets propers ocupats per l’exèrcit republicà i es complementa amb la informació que hi ha als panells situats al pati de l’alberg, que també mostren fotografies d’aquella estada fetes per fotògrafs com Robert Capa, Agustí Centelles o Jean Moral.

Sidbrint: treballant per recuperar la memòria històrica