Girona, la ciutat de pas a l'exili que es va veure desbordada

Els 65 quilòmetres que separen Girona de la frontera van fer que la ciutat prengués un protagonisme especial en el darrer tram de la Guerra Civil. Tot i que la zona no va ser pràcticament mai front de guerra, tret d’uns dies puntuals en les últimes setmanes del conflicte, sí que va ser una zona de rereguarda que va haver de fer front a l’arribada massiva de refugiats de tota la Península que veien en Girona una ciutat refugi. Es calcula que, a finals del 1938, a Catalunya hi havien arribat entre 800.000 i un milió de persones fugint de la guerra i la repressió, i la posició estratègica de ciutats com Girona i Figueres respecte als passos fronterers cap a França van fer que es convertissin en lloc preferencial de pas cap a l’exili, especialment entre finals de gener i principis de febrer del 1939. En aquestes dates, en aquestes dues ciutats es van viure situacions de col·lapse, a les quals cal afegir l’impacte dels nombrosos bombardejos de l’aviació franquista, sobretot a Figueres, on hi va haver un gran nombre de morts i ferits.

Un protagonisme, en aquell tram final de la guerra, que contrasta amb la certa llunyania amb què molts ciutadans gironins van viure l’inici del conflicte bèl·lic. Com va passar en tantes altres ciutats, l’esclat de la Guerra Civil a Girona es va traduir inicialment en una revolta social que va portar represàlies i col·lectivitzacions. Ho explica David Garcia Algilaga, historiador i autor, entre altres llibres, de Tocant el cel. 1912-1936 i d’Ales Negres i Xampinyons. 1936-1939 (Gorbs Edicions): "Com va passar arreu de Catalunya, és un període en què hi havia una pressió molt acumulada que va fer que la revolució esclatés principalment on hi havia obrers. És un moment de passar comptes i aquesta repressió revolucionària a la ciutat es va dirigir especialment cap als militars que van donar suport al cop d’estat, així com cap a gent de dretes o vinculada a l’Església" sospitosos de col·laborar amb el moviment subversiu. Aquells dies es van cremar esglésies com la del Sagrat Cor al carrer Albareda i la majoria dels caps i oficials de la guarnició van ser detinguts. El Comitè Executiu Antifeixista va aconseguir el poder a la ciutat i va ser un moment d’exili per a molta gent de dretes. En pocs mesos, l’ordre públic va tornar a passar a mans de l’Estat i es van empresonar molts individus dels comitès, responsables de les actuacions revolucionàries. 

Girona bombardejada

Tres mesos després de l'inici de la guerra van caure les primeres bombes a les comarques gironines. L'octubre del 1936, el vaixell Canarias va bombardejar Roses i, a partir d’aquell moment, cap comarca gironina es va salvar dels atacs franquistes per aire, principalment executats per la Legió Còndor alemanya i l'Aviazione Legionaria italiana. Uns bombardejos que van tenir com a objectiu principal tallar la comunicació amb França als municipis situats més cap al nord, com Colera i Portbou, però que també van afectar altres punts, com quan el 30 de juny de 1937 avions italians van atacar el pont del ferrocarril sobre el Ter entre Sant Jordi Desvalls i Flaçà, però les bombes van caure sobre localitats com Celrà, Sarrià de Ter o Flaçà. Ja durant el 1938, atacs aeris registrats els dies 14 i 20 d'abril van matar onze persones a la zona per on passava la via del tren de Sant Feliu i la carretera cap a Barcelona. L'objectiu era atacar diverses fàbriques situades en aquesta zona on consideraven que es fabricava material de guerra per als republicans. David Garcia Algilaga explica que el primer bombardeig sobre Girona ciutat és el 20 d'abril, amb 11 morts, però que "a la província de Girona el gran objectiu estratègic dels bombardejos franquistes va ser l’Empordà, amb punts com el viaducte entre Portbou i Colera, l’estació de Figueres i els ports de Roses i del Port de la Selva", tots punts de comunicació essencials per on entrava el material per abastir l’exèrcit republicà.

A banda, cap al final de la guerra l’historiador explica que es passa a un nou tipus de bombardeig, el tàctic, que acompanya la línia de front. "A partir de Nadal del 1938 comencen quaranta dies en què es fa un avanç per terra molt potent i cada cos d’exèrcit disposa d’una arma d’aviació que l’acompanya i que es dedica a bombardejar abans que arribin les tropes". En el cas de Girona, per exemple, el 27 de gener del 1939, l'endemà que els franquistes entressin a Barcelona, les bombes van caure sobre el carrer del Carme i el seu entorn. La ciutat va tornar a ser bombardejada el 28, 29 i 31 de gener, afectant el Barri Vell, el Mercadal, la catedral i les vies de comunicació al sud de la ciutat, i l'1 de febrer, quan es calcula que hi va haver fins a nou bombardejos de l'aviació alemanya fent diversos morts. Uns atacs que, juntament amb diversos incendis i saquejos que es van registrar coincidint amb la fugida massiva de la població, van deixar la ciutat amb un aspecte desolador. Garcia Algilaga apunta que va ser "el moment més catastròfic": "Hi ha molts bombardejos i, a més, ens trobem en un moment en què la zona està superpoblada per la presència de refugiats i desplaçats. Aquesta equació de molta densitat de població i molts atacs va fer que hi hagués molts morts". Per tot plegat, explica, dues terceres parts dels morts que hi va haver a Girona es van produir en aquests dies finals, mentre que a la llista de morts que es registren a Figueres, per exemple, més de la meitat són desconeguts, és a dir, persones desplaçades que estaven de pas.

Hi havia dues o tres fàbriques que tenien sirenes, i quan tocaven les sirenes la gent es tornava boja corrents com desesperats cap al refugi. I quan arribaves a la porta del refugi gairebé no hi podies baixar perquè totes les sales eren plenes de gent [...] Era el caos"

Montserrat Dalmau

Testimoni recollit al documental Amagats sota terra, del Museu d’Història de Girona

Aquells van ser els dies previs a l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat, que es va produir el 4 de febrer, quan diverses columnes de l’exèrcit de Franco i els legionaris italians van entrar a uns carrers que havien quedat deserts. No van haver de fer front a gaire resistència, tot i que Garcia Algilaga recorda "que la retirada es va fer defensant-se". "El que passa -afegeix- és que la realitat del dos exèrcits estava tan descompensada que poc hi podien fer ja. Hi va haver alguns combats aïllats, però el front va avançar molt ràpidament". Es calcula que durant l’entrada dels feixistes a Girona, es van fer 700 presoners a la ciutat i més de 1.500 a la rodalia. 

Dies de repressió i venjança

Consumada l’ocupació franquista, a les comarques de Girona es va viure un intens i cru episodi de repressió que va comportar l’execució, entre 1939 i 1945, de prop de sis-cents ciutadans, la majoria dels quals van ser afusellats davant els murs del Cementiri Vell de Girona, on havien estat conduïts des de la presó situada al Seminari Vell. Moltes de les mesures repressives es justificaven amb consells de guerra i emparades en normes com la Ley de Responsabilidades Políticas o la Ley de Represión de la Masonería y el Comunismo. Excuses per iniciar múltiples accions depuradores sobre la població gironina que havia militat o simpatitzat amb les forces polítiques de l'esquerra, moltes de les quals a conseqüència de la denúncia i la delació de la mateixa població civil. Es calcula que al Seminari Diocesà de Girona hi va haver una població reclusa de més de 2.500 presos fins al 1942, mentre que al convent de les Adoratrius s'hi van arribar a concentrar més de 1.400 dones a la fi del 1940. A banda, la presó de Figueres allotjava més de 500 reclusos. També hi havia centres de distribució i depuració, com ara la Carbonera de Figueres, i nombrosos batallons de treballadors integrats per presoners que s'encarregaven de la reconstrucció de ponts i edificis destruïts per la guerra.

En definitiva, a la demarcació de Girona el cost humà de la Guerra Civil va ser molt elevat. Si es fa recompte de totes les comarques, el nombre de víctimes identificables se situa cap a 7.000, uns 4.500 morts al front de guerra i uns 2.500 més víctimes de la repressió, tant republicana com franquista, dels bombardejos i d’altres circumstàncies com malalties derivades d’una mala alimentació o de les penalitats patides en centres d'internament i camps de concentració. La majoria de víctimes tenien entre 18 i 30 anys.

Ruta per descobrir una Girona en guerra

El Museu d’Història de Girona (MHG) promou diverses activitats i itineraris per conèixer com es va viure la guerra a la ciutat. L’itinerari guiat pels espais de defensa passiva que hi havia a la ciutat comença al mateix museu, a les sales de la Guerra Civil, on es poden veure els dibuixos sobre la guerra elaborats per l’alumnat del Grup Escolar Carles Marx el 1937. A banda, al mateix edifici, que durant la guerra era l’Institut Provincial, es poden veure els espais de la cisterna i la carbonera "que van servir com a refugi antiaeri per a l’alumnat i el professorat de l’institut, així com per a veïns i passavolants, per les característiques constructives de volta de canó i les parets gruixudes i excavades a la mateixa roca", explica Carme Irla, responsable de comunicació del museu. Posteriorment, el recorregut que es fa entre el museu i el refugi antiaeri del Jardí de la Infància permet conèixer altres elements de defensa passiva que es van crear a la ciutat, com barricades i trinxeres. 

Pel que fa a les barricades, s’aixecaven amb sacs de terra a la majoria dels porxos de la ciutat, fins a dos metres d’altura, com a refugis secundaris per a vianants en cas de bombardeig. N’hi havia, per exemple, a les places de la Independència i del Vi, a la rambla de la Llibertat i a les Voltes d’en Rosés. De trinxeres, se’n van fer en indrets com la Devesa, l’estació de tren de Sant Feliu i la plaça del Carril. A banda, es van instal·lar sirenes d’alarma que avisaven dels atacs aeris en espais com la Torre de l’Institut (actual Museu d’Història de Girona), la Torre de les Aigües (actual Museu del Cinema) i la Fàbrica Grober, mentre que es van instal·lar bateries antiaèries a la Torre d’Alfons XII, a les Pedreres i a Montilivi, així com nius de metralladores al carrer del Carme i al carrer Bisbe Sivilla.

Irla apunta que "la defensa passiva de Girona es va anar perfilant durant els tres anys de la guerra amb refugis habilitats en soterranis, semisoterranis, solars, horts i cases particulars": "A banda, a partir de desembre del 1936, la Conselleria Municipal de Defensa dona instruccions a la població sobre què fer en cas de bombardeig". David Garcia Algilaga afegeix que "al llarg de la guerra es va veient una evolució en la relació entre població, bombardejos i refugis": "Els primers mesos es conviu amb refugis habilitats o refugis d’emergència com podia ser una paret mestra, per exemple. Els anys 1936 i 1937 la població encara no era gaire conscient de què podia passar i és una època en què es fan xerrades i conferències, amb recomanacions i actuacions molt senzilles, com protegir els vidres o pintar els llums de blau", però basant-se en temes que poc tenien a veure amb el que comportarien els bombardejos de l’aviació moderna, que no tenien precedents. A partir de la constitució de la Junta de Defensa Passiva de Girona es van promoure refugis antiaeris en espais com els soterranis de la catedral, a l’escalinata de la basílica de Sant Feliu i a l’Hospici (actual Casa de Cultura). En aquells mesos, recorda Garcia Algilaga, havien començat a ser freqüents "els bombardejos per destruir elements estratègics de la rereguarda fent saltar pels aires la línia de front convencional, traslladant la guerra allà on arribava el radi d’acció de l’aviació". Ja al 1938, quan es van registrar els primers morts, a Girona es construeixen tres refugis col·lectius: el del Jardí de la Infància, amb capacitat per a més de 600 persones; el de les Bernardes, per a 750 persones, que era de tipus cel·lular i va ser obra de l’arquitecte municipal Ricard Giralt Casadesús; i el del Carril, amb capacitat per a 250 persones i obra de l’arquitecte Josep Claret, que també és l’autor del de tipus trinxera al Grup Escolar Carles Marx. Tot plegat, precisa Carme Irla, "donava protecció a unes 6.500 persones; cal tenir present que el cens de 1936 era de poc menys de 24.000 habitants". 

L’itinerari del MHG que permet recordar aquest episodi de la història de la ciutat es completa, explica Irla, "amb la lectura dels relats i els records de les persones que van viure i patir els bombardejos, i s’acaba a l’interior del refugi antiaeri del Jardí de la Infància. Al primer refugi col·lectiu que es va construir i l’únic visitable, els visitants hi viuen l’experiència acústica d’un simulacre d’atac aeri i s’hi projecta l’audiovisual Amagats sota terra, que recull les experiències de testimonis que van viure els atacs a la ciutat".