Granollers: el minut que ho va canviar tot

A Granollers n’hi va haver prou amb un minut perquè la guerra canviés el destí de desenes de famílies. Un minut, a primera hora de l'últim dimarts del mes de maig del 1938, en què les bombes van sacsejar els carrers i les vides d’una ciutat de rereguarda que, de cop i volta, va viure en primera persona l’experiència més crua d’una guerra. Un episodi, el del bombardeig, que va deixar la ciutat molt malmesa i que, sobretot, va deixar en la població, molt cansada després d’un llarg període de violència, mort i privacions de tota mena, un impacte que encara avui perdura. Més si tenim en compte les dècades de silenci que es van imposar respecte d'aquell episodi en els anys del franquisme i la Transició. Van haver de passar molts anys perquè aquell dol íntim que van viure moltes famílies pogués passar a ser compartit per tots els que també van perdre alguna persona estimada en aquells fets tràgics.

Joan Garriga, historiador i advocat, fa dècades que estudia i fa recerca sobre com es va viure la guerra a Granollers i en altres ciutats vallesanes. Explica que l’aixecament militar, com en tantes altres ciutats, va derivar en un episodi de repressió revolucionària que va transformar la vida de la població. "La gent adscrita a sectors carlins i facciosos van ser assassinats, perquè al Vallès hi va haver molta repressió. A Granollers, de fet, a la gent que es podia sospitar que tenien alguna relació amb la preparació de l’alçament feixista se’ls va detenir i en algun cas se’ls va matar". En aquest sentit, a Granollers encara avui es recorda el que es va conèixer com el cotxe fantasma, que és com es va anomenar el cotxe que els revolucionaris van fer servir per fer desaparèixer algunes persones que es consideraven properes als sublevats, tant de Granollers com d’altres localitats de la comarca. Joan Garriga explica que van ser dies de tensió a la ciutat, ja que "la gent podia entendre que hi hagués un conflicte bèl·lic, però veure que gent coneguda eren assassinats i perseguits va afectar la convivència". Un altre dels grans fets que van impactar en la societat en aquells primers mesos, apunta l’historiador, "va ser l’enderrocament de l’església de Sant Esteve". En un primer moment, el 20 de juliol, es van incendiar diverses esglésies, escoles, capelles i convents de la ciutat, però amb l’església de Sant Esteve es va anar més enllà i mesos després de ser incendiada va ser enderrocada, seguint les directrius del Comitè de Milícies Antifeixistes, que va argumentar que era un símbol reaccionari i que desmuntant-la podrien donar feina a obrers. Només va quedar dempeus el campanar i no va ser fins al 1940 que es va iniciar la construcció de l’actual temple, obra de Joan Boada i Barba. 

De fet, el Comitè de Milícies Antifeixistes es va fer càrrec de la direcció de la ciutat ben aviat, i a banda de dirigir aquesta onada més repressiva, Garriga explica que també "es van posar a treballar ràpidament per mirar d’ordenar la ciutat, de manera que es van cuidar tant del tema bèl·lic com del tema alimentari". "En aquest sentit –continua–, van treballar amb previsió i van convertir Granollers en una de les ciutats pioneres a l’hora de procurar habitatge per als mateixos veïns però també per als refugiats que ben aviat van anar arribant a la ciutat". En aquell moment Granollers tenia una població de poc més de 14.000 habitants, una xifra que amb l’arribada de refugiats "va créixer fins a 18.000 o 18.500". Una arribada de persones que va es va començar a produir després de la mobilització de joves voluntaris cap al front. Garriga explica que "el 15 de setembre va marxar cap al front la coneguda com la Columna del Vallès", centenars de joves de la comarca que van sortir plegats des del centre de Granollers, en una imatge "que també va marcar els veïns, com ho van fer les notícies que parlaven dels primers morts al front: aquests primers moments han quedat fixats en la memòria de la ciutat".

En aquell primer tram de la guerra també hi va haver, explica Joan Garriga, "una feina rapidíssima de col·lectivització, i la gran majoria de les fàbriques es van posar a treballar al servei de la indústria militar, i això va suposar un canvi extraordinari a la ciutat", com va passar també amb l’arribada de refugiats. Garriga apunta que comencen a arribar "en el darrer trimestre del 1936 i es distribueixen per diverses poblacions, però sobretot a Granollers, tot i que impacta també en municipis com la Garriga o Canovelles". "Era gent a qui s’havia de vestir, alimentar, escolaritzar els seus fills, i aniran arribant successivament al llarg del 1937". Com afegeix Carme Barbany, coordinadora de temes de memòria a l’Ajuntament de Granollers, "es va haver de fer front a l’arribada de molts refugiats, que es van acollir en fondes o en cases que van ser incautades, i fins i tot el govern basc va habilitar un hospital a la zona de Canovelles, l’Hospital Gernika, per atendre els molts refugiats bascos que van arribar a la ciutat". Per la seva banda, l'Hospital de Granollers i alguns dels seus metges, com el doctor Alfred Canal, també van jugar un paper essencial en l'atenció a aquestes persones.  

31 de maig del 1938. 9.05 h

Però si hi ha un fet que va condicionar i marcar per sempre més la vida dels granollerins va ser el bombardeig aeri que es va produir a les nou i cinc del matí del dimarts 31 de maig del 1938. Uns mesos abans, el 8 de gener, Mollet del Vallès havia patit un bombardeig que va posar l’ai al cor dels granollerins, "de manera que un sector va demanar preparar-se amb la construcció de refugis", explica Garriga. "Les coses, però, es van alentir, ja que el dol estava més pels morts al front i pels assassinats que no per pensar que hi podia haver un atac aeri. La Junta de Defensa Passiva va començar a preveure aspectes com posar vigilància o la construcció de refugis, però no van servir per evitar que el 31 de maig 5 avions italians, en només un minut, descarreguessin 60 bombes de molt pes sobre la ciutat". Sembla que l’objectiu eren una central de transformació elèctrica situada al carrer del Rec, així com les indústries que havien estat reconvertides en fàbriques de guerra, "sense oblidar –diu Carme Barbany– que la ciutat era un nus de comunicacions, amb dues línies de tren i tres aeròdroms a la zona". Ara bé, la falta de precisió era habitual, "i una desviació de 200 metres va resultar fatídica", de manera que les bombes van caure al centre, com apunta Joan Garriga. "La mortaldat va ser terrible –afegeix–, i només en aquell minut possiblement van morir 195 persones, moltes de les quals a la Porxada, on hi havia diverses parades d'aliments". Segons el darrer recompte fet, Garriga apunta que l’atac va produir un mínim de 226 morts, tot i que la xifra podria ser més alta. També parla de 165 ferits greus, tot i que precisa que aquests són els que van anar a l’hospital. També es van destruir més de 200 immobles. "La ciutat va quedar estabornida" i molts mitjans i la comunitat internacional es van fer ressò de la massacre, apunta l’historiador, que lamenta que durant molts anys l’episodi va quedar silenciat. No va ser fins als anys 80 que es va fer una primera exposició per recordar aquell episodi, i Garriga reconeix que aleshores encara "hi havia una por terrible i va costar trencar tabús".

A nosaltres ningú ens va dir que la mare era morta, però sentíem la gent plorar. Després vam saber que el pare la va trobar morta a la plaça de la Porxada [...] .Recordo que quan van netejar la plaça l’aigua baixava ben vermella i en veure-ho vaig pensar, aquí hi ha sang de la mare"

Maria Assumpció Ruera Casademunt

Filla del músic Josep Maria Ruera i de Maria Casademunt, que va morir al bombardeig del 31 de maig del 1938 a la Porxada. Testimoni recollit a l’Arxiu Municipal de Granollers

Més enllà del terrible bombardeig del maig del 1938, Granollers va tornar a ser atacada des de l’aire a finals de gener del 1939, en plena ofensiva final franquista. "Els dies 24, 25, 26, 28 i 29 de gener van tornar a ser bombardejats molts pobles del Vallès Oriental, i Granollers tornarà a tenir una quarantena de morts", diu Joan Garriga, que situa la xifra de morts per bombardejos a la comarca en un mínim de 300. Uns atacs, explica Carme Barbany, "que es van produir en suport a l’avanç de les tropes franquistes, tenint present que era lloc de pas de refugiats que fugien cap a França". L’entrada de les tropes franquistes a Granollers es va produir el 28 de gener i aleshores, com destaca l’historiador i advocat, va començar una nova etapa en la qual "Granollers es va convertir en un dels nuclis durs del falangisme, i hi va haver una repressió molt dura" que va donar pas a anys en què les idees falangistes van condicionar la vida a la ciutat, una situació que va persistir fins als anys 60, cosa que explica per què durant tants anys un episodi com el del bombardeig va haver de ser viscut amb por i silenci.

Per sort aquella por es va anar perdent i any rere any, cada 31 de maig, Granollers commemora el bombardeig amb la voluntat de no oblidar aquells fets, però també de seguir treballant en la construcció de la pau. El 2008, coincidint amb la commemoració del setantè aniversari del bombardeig, es va recuperar el refugi de la plaça Maluquer i Salvador –que avui és un espai visitable– i es va senyalitzar l’itinerari del bombardeig, que comença a la plaça de la Caserna i permet resseguir els espais afectats pels atacs del 1938, però també pels del 1939. Carme Barbany recorda que l’objectiu d’aquests itineraris "és fer sortir la memòria al carrer per assenyalar aquells espais que van quedar afectats pels bombardejos", de manera que avui es poden resseguir a través de plafons informatius i d’un seguit de rajoles que porten inscrites les dates del atacs –31/5/1938 i 24-25-26/1/1939–. Barbany també explica que aquest itinerari es pot fer "de forma autoguiada a través de l’aplicació Izi.Travel". A banda, el 2008 també es va inaugurar Can Jonch. Centre de Cultura per la Pau, un espai que, com apunta Barbany, avui continua treballant en la recuperació, preservació i difusió de la memòria històrica i per promoure la cultura de la pau, la solidaritat i la defensa dels drets humans. En aquesta línia, destaca el treball que es fa a nivell pedagògic, "amb un programa educatiu perquè tots els infants i joves de Granollers, durant la seva escolarització, hagin estat en contacte amb aquest episodi". 

La necessitat de fer memòria

Des de l’Ajuntament de Granollers en els darrers anys també s’ha treballat molt per recuperar la memòria oral, gràfica i documental de la guerra i dels bombardejos de la població, uns recursos que se sumen a la recerca històrica que de fan anys han anat fent historiadors com Joan Garriga. Tot un patrimoni que es pot consultar al portal web de l’Arxiu Municipal. En aquest sentit, destaca el projecte Construcció de la memòria de la Guerra Civil a Granollers, un projecte de memòria oral, impulsat per Can Jonch i l’Arxiu Municipal, d’entrevistes a persones que van viure la Guerra Civil i el bombardeig. Iniciat l’any 2009, ha permès recollir 55 testimonis, 18 dels quals es van enregistrar en el marc de la campanya Contra l’oblit que es va impulsar de maig del 2021 a maig del 2022. Just a partir de tots aquests testimonis, el periodista i escriptor Albert Forns va novel·lar com es va viure aquell minut fatídic a I el cel ens va caure al damunt (Edicions 62), un llibre que reconstrueix els fets d’aquell 31 de maig a partir de les històries particulars d’una vintena de supervivents. "Sempre havia sentit aquestes històries del bombardeig –explica Forns, nascut a Granollers–, i més pel fet que un besavi meu va morir a la Porxada. La mare sempre em parlava de la història del seu avi, i el fet és que moltes famílies de Granollers tenen la seva pròpia història sobre aquell dia, sobre on eren i com ho van viure".

L’escriptor ratifica, com apuntava Joan Garriga, que aquell episodi va quedar tancat de portes endins en moltes llars, ja que es va imposar una llei del silenci, fet que també va provocar "que durant molts anys anessin circulant molts rumors sobre aquell atac, com que a dalt de l’avió hi havia un feixista que anava assenyalant on tirar les bombes, o que els avions eren alemanys, o que l’objectiu era Sabadell". "Un silenci –diu Albert Forns– que no es va trencar fins ben entrada la Transició, quan historiadors com el Joan Garriga van començar a fer recerca i a posar nom a les persones i cases afectades. El meu llibre és com si fos l’últim relleu d’una cursa que van començar ells", una tasca que Garriga explica que "és compartida amb companys com Albert Camps, Josep Homs, Albert Jordana, Joaquim Ledesma, Eduard Navarro, Jordi Planas i Cinta Cantarell, entre d'altres". De fet, com dèiem, Forns es va documentar amb la seixantena d’entrevistes que s’han anat fent al llarg dels anys. "No han tingut la visibilitat que es mereixen. Jo he agafat aquests testimonis en primera persona i els he passat a tercera persona, novel·lant els records de la gent", diu Forns. "Són històries –afegeix– que són universals i que ens parlen de mort, però també de solidaritat veïnal. Un minut de bombardeig que condensa molta humanitat desplegada en el millor i el pitjor". A banda, l’escriptor assegura que el llibre també ha sigut una bona excusa "per explicar Granollers durant la guerra, parlant d’episodis que van ser importants com la col·lectivització de les empreses, l’educació republicana, la repressió, la columna del Vallès, les dones de la rereguarda, etc.".

A banda, al cementiri de la ciutat hi ha un monument memorial a les víctimes dels bombardejos sobre la fossa comuna del cementiri on van ser enterrades moltes de les víctimes, i al marge dret del riu Congost, a l’avinguda de Sant Julià, hi trobem el Bosc de la Pau, un espai verd que es va plantar el 2008, coincidint amb el 70è aniversari del bombardeig. Actualment hi ha plantats 227 arbres que recorden les víctimes del bombardeig i cada arbre incorpora pensaments sobre la pau formulats per persones individuals, entitats, col·lectius, etc. Coincidint amb l'aniversari del bombardeig cada any es fa una caminada popular fins al Bosc de la Pau.