Ambaixades i refugiats en un Maresme de rereguarda

Tot i que majoritàriament va ser una comarca de rereguarda durant tota la guerra, i que tan sols va esdevenir front de combat els últims dies de gener de 1939, quan l’avanç de les tropes franquistes ja era imparable, al Maresme, durant la guerra, hi van passar fets importants. L’alçament militar va tenir ressò a tota la comarca i el moviment revolucionari dels primers dies va afectar moltes localitats, amb cremes d’edificis, confiscacions i onades repressives que van comportar morts i empresonaments. Maragarida Colomer, historiadora i autora del llibre La guerra civil a Mataró, 1936-1939 (PAMSA), explica que la revolució es va viure de manera diferent depenent de la població, "però hi ha casos, com Canet de Mar, on la revolució va ser extraordinària, amb molta repressió i molts morts en la persecució de la dreta i de l’Església. A Mataró, per exemple, la situació no va ser tan greu, tot i que hi va haver alguns morts, com el doctor i sacerdot Josep Samsó, que representava la dreta més extrema que havia frenat l’impuls de moltes reformes, i que va ser assassinat al cementiri dels caputxins". Un altre fenomen molt generalitzat van ser les col·lectivitzacions, ja que, com apunta Colomer, "la revolució va significar sobretot un intent de transformar el capitalisme en una economia social. I això es nota especialment a Mataró, on l’1 d’agost de 1936 ja hi va haver una comissió que es va encarregar de coordinar les col·lectivitzacions, a diferència d’altres localitats de la comarca on no hi va haver aquesta coordinació". És un moment de revolució social però també econòmica, "es col·lectivitzen transports públics i mitjans de comunicació, però també les terres, i això, en alguns llocs com Tiana, deriva en problemes". En aquest moment, part de les empreses es transformen en indústries de guerra, "especialment les del teixit i les del metall, però també la mateixa cooperativa del Forn del Vidre de Mataró, que a més de fer bombetes també farà termòmetres i cubetes per als laboratoris", explica la historiadora.

Vostè té una mica la culpa que m’hagin agafat. Jo estava molt ben amagat; però, ahir, quan vaig saber que l’havien detingut, a vostè, vaig decidir marxar a Girona i m’han descobert a l’estació"

Josep Samsó

Fragment d’un article de Joaquim Maria de Nadal publicat al Diari de Mataró el 21 d’octubre de 1944

També és un moment en què molt milicians del Maresme van començar a marxar al front, intervenint en episodis com l'operació sobre les Balears o els combats del Front d'Aragó. Margarida Colomer apunta que "s’organitzen les milícies de voluntaris i del Maresme en sortiran set o vuit, ja que cada partit té una milícia pròpia. Hi ha molts homes que van haver de deixar el lloc de treball per anar al front i això va fer que les dones passessin a ocupar molts llocs de feina, tot i que a la indústria tèxtil moltes ja hi treballaven abans". Colomer afegeix que a Mataró hi va haver milícies femenines i que en el pati de l’escola Valldemia –que més endavant també va ser hospital de sang– s’hi va fer una instrucció de dones.

Un altre punt en comú que tenen les poblacions de la comarca és que ben aviat es van convertir en localitats d’acollida per a les persones que fugien des de diferents parts d’Espanya davant l’avanç de les tropes franquistes. La historiadora apunta que "els primers refugiats venen de Madrid, després d’Euskadi i durant la primavera i estiu de 1937 arriba molta gent d’Andalusia. Es reparteixen pels municipis de tota la comarca i hi va haver certs problemes, ja que no sabien on allotjar-los. De fet, a finals de 1938 es distribueixen fins i tot per cases particulars". Segons dades que ha localitzat la historiadora, "un recompte d’exiliats de l’Ajuntament de Mataró del 14 de gener del 1939 parla de 1.524 persones acollides en aquell moment, de les quals 892 tenien entre 0 i 18 anys, mentre que un altre document parla de 3.457 refugiats, 2.618 dels quals allotjats en cases particulars". Colomer també destaca la creació de diferents colònies infantils que acullen refugiats "en localitats com Argentona, on s’estableix la colònia Espartac, organitzada per la CNT, a la casa de Can Garí, un palauet edificat per Puig i Cadafalch. S’hi van acollir uns 200 nens i nenes que eren orfes o que bé tenien la mare malalta i el pare al front. De fet, de colònies n’hi va haver per tota la comarca, en poblacions com Vilassar de Dalt, el Masnou, Tiana o Sant Vicenç de Montalt. Val a dir que, durant tota la guerra, les criatures van estar molt ben ateses, és una cosa que es va cuidar molt".

Les comarques del Maresme també van patir bombardejos aeris i navals, i el fet que molts municipis estiguessin a tocar de la costa va provocar que passessin a formar part d’una línia de defensa costanera que va fer que es construïssin nombrosos elements defensius com nius de metralladora i trinxeres, així com refugis per poder protegir la població. Totes les poblacions litorals de la comarca van comptar amb nombroses defenses costaneres, que tenien per objectiu intentar evitar un possible desembarcament de tropes franquistes, que mai no es va arribar a produir. De fet, les úniques defenses que van entrar en acció van ser algunes bateries de costa. Margarida Colomer explica que els bombardejos "comencen el 1937 i bàsicament eren navals, enfocats a destruir les indústries de guerra. Més endavant també n’hi va haver d’aeris. En tot el període de guerra, a Mataró, per exemple, es registren 15 víctimes mortals".

Pel que fa a l’entrada de les tropes franquistes a la comarca, va ser força plàcida i l’ocupació del Maresme es va produir en només quatre dies. Hi va haver alguns combats de resistència a Sant Andreu de Llavaneres, al turó de Balís, i a Sant Vicenç de Montalt, on l’església encara conserva l’impacte d’un projectil d’artilleria italiana fruit d’alguns combats, però el fet és que la retirada republicana va ser ràpida. És aleshores quan, com apunta Margarida Colomer, "va començar un període de repressió brutal. Només a Mataró hem de parlar de 15 víctimes en els camps de concentració alemanys, 10 afusellats al Camp de la Bota i el cas de Joan Peiró, que va morir a Paterna el 24 de juliol de 1942"; a més, hi va haver centenars d’empresonats i represaliats que van acabar en camps de concentració o batallons de treballadors.

Tres itineraris per fer memòria

Avui es pot resseguir bona part de les petjades que va deixar el conflicte a la comarca gràcies a tres itineraris que va impulsar el Consell Comarcal del Maresme, en una iniciativa a la qual es van sumar una desena de municipis. El disseny dels itineraris va anar a càrrec de l’historiador Adrià Cabezas, membre del GRIEGC, Grup de Recerca i Investigació d’Espais de la Guerra Civil, que explica que hi ha instal·lada per la comarca una quarantena de panells informatius de tres rutes diferenciades però que es complementen per poder entendre com es va viure la guerra a la comarca. El primer itinerari, diu, "és el que està vinculat a la defensa de costes, perquè molts municipis són de costa i encara hi ha força vestigis. El segon fa referència al front i rereguarda, i el darrer és el més innovador, ja que és únic a Catalunya, i fa referència a la ruta de les ambaixades", que en aquest cas es concentra especialment en els municipis de Sant Vicenç de Montalt i Caldes d’Estrac. Cabezas explica que en aquests municipis "s’hi van instal·lar moltes ambaixades i consolats que estaven a Barcelona i que decideixen traslladar-se al Maresme pel perill dels bombardejos a Barcelona. Es van instal·lar en cases senyorials de Sant Vicenç i Caldetes, i s’ha comptabilitzat més d’una vintena de consolats i ambaixades". Van triar el Maresme, diu l’historiador, "per la proximitat amb Barcelona i per la bona comunicació que hi havia per carretera i en tren. A banda, el fet de tenir el mar davant era important, ja que així hi podien arribar vaixells de guerra francesos i britànics, que permetien l’intercanvi de valises diplomàtiques". Tot i que algunes ambaixades i consolats s’hi van començar a instal·lar de forma prèvia, va ser després dels bombardejos de març de 1938 de Barcelona quan es comencen a traslladar al Maresme majoritàriament.

Cabezas explica que les delegacions diplomàtiques van ocupar algunes cases que havien estat expropiades, "però també hi ha casos en què paguen un lloguer i, fins i tot, en una de les cases que va ocupar el Regne Unit, la família va continuar vivint en una part de la casa". Són cases que en ocasions van canviar de mans i, per exemple, Villa Blanca, a Sant Vicenç de Montalt, va ser ocupada per la delegació de Mèxic, va servir de casa de colònies per a infants, però també de residència per a Manuel Azaña. Aquestes delegacions diplomàtiques, explica Adrià Cabezas, van fer durant aquest temps certa labor social "i no era estrany que muntessin menjadors on els infants de la localitat podien fer com a mínim un àpat diari amb menjar decent".

Pel que fa a l’itinerari de rereguarda i front, Cabezas explica que "està basat especialment a Mataró, Malgrat i Calella, on se senyalitzen escoles, fàbriques o altres edificis que van tenir un paper important, i on s’explica la funció que van complir". Per exemple, a la comarca s’hi van instal·lar diversos hospitals de rereguarda, especialitzats en determinades patologies o bé de recuperació de malalts i ferits. A Mataró, per exemple, es van habilitar dos hospitals: un per als soldats de les Brigades Internacionals a l'edifici del col·legi dels Salesians i un altre per als soldats de l'Exèrcit Popular de la República a l'edifici del col·legi dels Maristes. Les esglésies també van ser espais protagonistes, tot i que ben allunyades de la seva funció habitual. Amb l'esclat del període revolucionari molts edificis religiosos del Maresme van ser atacats, com la parròquia de Sant Cristòfol de Premià de Mar, que va ser incendiada, o l'església de Sant Genís de Vilassar de Dalt, que també va ser incendiada, amb uns danys tan greus que va haver de ser derruïda el 1941. Altres esglésies van ser reutilitzades, com la basílica de Mataró, que va ser utilitzada com a mercat i magatzem de queviures.

Pel que fa a la ruta de defensa de la costa, Adrià Cabezas explica que al Maresme hi va haver "alguns bombardejos aeris i també navals, com els atacs del vaixell Canarias, que va bombardejar Arenys i Mataró, per exemple. Per protegir-se d’aquests atacs s’estableixen al llarg de la costa cinc bateries de costa, una d’elles molt important, la de Montgat, que també defensava Barcelona. També n’hi havia al far de Calella i a Cabrera de Mar, tot i que d’aquestes no en queda res, i a Malgrat, al parc del castell, on encara existeixen soterrats els túnels de la bateria de costa". L’historiador precisa que dins de la defensa de costes, el Maresme és la comarca que té més nius de metralladores, uns 65, "perquè són moltes poblacions, amb platges molt exposades, i això va fer que se n’habilitessin molts". Cabezas també destaca un monument que hi ha darrere l’estació de Malgrat de Mar que recorda la mort d’una cinquantena de brigadistes que van perdre la vida el 30 de maig de 1937 quan el submarí franquista General Sanjurjo va enfonsar el vaixell Ciudad de Barcelona davant de la seva costa. L’historiador recorda que el Maresme estava dins la ruta que els vaixells feien entre Barcelona i la frontera francesa i "això va fer que la zona estigués més vigilada per l’aviació i la marina franquistes, però també que patís més atacs navals que altres parts de la costa catalana, com la de Tarragona, per exemple". En aquest sentit, l’itinerari permet fer ruta per tots els elements que encara es conserven relacionats amb la defensa de la costa, com els nius de metralladores senzills del Masnou, Mataró o Santa Susanna, que es complementen amb d'altres ja senyalitzats anteriorment com els blockhaus del Cavaió a Arenys de Mar o el que està situat a Sant Pol de Mar.