El difícil i incert camí cap a l’exili

L’entrada de les tropes franquistes a Barcelona va significar l’inici del final de la Guerra Civil Espanyola. L’evacuació del Govern i dels funcionaris des de Barcelona cap a la frontera va convertir Figueres en la capital de la República durant uns dies, amb el castell de Sant Ferran com a espai de referència, perquè s’hi va establir la presidència del govern, així com alguns ministeris. Això va convertir la ciutat en blanc de ferotges bombardejos feixistes, fet que va obligar a traslladar les institucions a altres municipis, com Peralada, on el castell va passar a ser la seu de la presidència de la República; a Agullana, on es van instal·lar el govern i l’estat major, i a Darnius, on es va fixar la seu dels governs català i basc. A l’Empordà, doncs, es van viure uns dies intensos des d’on es va organitzar el replegament de tropes i l’exili de les autoritats. Des de Figueres hi va haver dues rutes principals de fugida cap a França, la que passava per la Jonquera cap al Pertús i la que, des de Portbou, creuava cap a Cervera de la Marenda, al Rosselló. Prop de mig milió de persones, entre soldats i civils, van haver d’emprendre el camí de l’exili. Molts es van acabar instal·lant definitivament a França i en països llatinoamericans, però la gran majoria van acabar tornant a l’Espanya franquista, amb el perill que comportava. 

Com explica Miquel Aguirre, historiador i director del Museu Memorial de l’Exili (Mume), "l’exili arrenca just en el mateix moment en què les poblacions comencen a ser ocupades per l’exèrcit de Franco i s’aplica una repressió sistemàtica sobre molts territoris". En un primer moment estaríem parlant de refugiats interns, "amb desplaçaments forçats de gent des del nord de la Península, quan cauen Irun o la zona de Guipúscoa el setembre del 1936, passant per l’estiu d’aquell any, quan són ocupades moltes poblacions d’Andalusia i Extremadura i ens trobem amb gent que fuig perquè té notícia que al poble del costat hi ha hagut represàlies sobre la població civil". Per tant, parlem d’un fenomen que és recurrent en tot el període de la guerra, amb episodis significatius com la coneguda desbandá del febrer del 1937, "aquella marxa de milers de persones per la carretera de Màlaga a Almeria que és bombardejada per mar i per aire per les tropes franquistes i que produeix milers de morts", apunta l’historiador. Tots aquests moviments interns, que primer es van anar desplaçant des del sud i el centre cap al País Valencià i des del nord cap a França amb la voluntat de tornar al país per Catalunya, després s’acabaran materialitzant en el gran exili del febrer del 1939, "el trasllat cap a l’estranger, tot i que ja abans hi havia hagut persones que havien marxat a França". Posteriorment, quan s'acaba el conflicte al centre de la Península, el març del 1939, "també hi ha un intent d’anar cap al País Valencià per fugir amb vaixell, però molta gent hi queda atrapada". "Hi ha vaixells que aconsegueixen sortir cap a França i cap al nord de l'Àfrica, però el gran gruix queden atrapats sense poder sortir", afirma. 

Pel que fa a la fugida de persones de dretes o vinculades a l’Església durant el primer període de la guerra, amb l’esclat revolucionari, Aguirre reconeix que també hem de parlar d’exili: "L’exili no té una connotació d’un color polític, sinó que parlem de desplaçaments que són obligatoris per salvar la integritat física. Molts dels que marxaven aleshores cap a França o cap a Portugal, ho feien pensant que el cop d’estat s’arreglaria ràpidament i que podrien tornar aviat, tot i que al final és un exili que s’allarga durant mesos". 

L’èxode del 1939

La fugida massiva de republicans del 1939 va ser un fenomen ja previst i tant el govern català com el republicà, com també el francès, havien calculat que seria un moviment de persones molt important, perquè el fet que hi hagués connexió per terra facilitava arribar a la frontera. Se sabia que buscarien sortir del país el gruix de persones civils que s’havien significat d’una manera o una altra amb la República, o que fugien per por, però també els milers de soldats que formaven part dels dos grans nuclis de l’exèrcit –l’exèrcit de l’est i el de l’Ebre–, amb milers d'homes que necessitaven sortir del país. Com apunta Miquel Aguirre, tot plegat "creava un potencial per a un exili de grans dimensions que, a més, es va concretar en molt pocs dies, amb un volum de persones molt complicat de gestionar": "Molts arriben per les carreteres i travessant diversos colls de muntanya, en un exili a la desesperada, perquè Barcelona ha caigut en poques hores, s’han enfonsat els fronts de batalla i la població es veu empesa cap a la frontera". Un èxode massiu que es va produir entre el 28 de gener –data en què l’estat francès va obrir la frontera– i el 10 de febrer, quan les tropes de l’exèrcit franquista van passar a controlar tots els passos fronterers dels Pirineus. En els moments immediatament posteriors a l’obertura de la frontera, els serveis mínims organitzats per les autoritats franceses van poder satisfer les demandes, però la situació es va desbordar ràpidament. A més, la precària situació dels refugiats es va agreujar significativament a partir del 5 de febrer, quan es va autoritzar l’entrada dels soldats republicans, que van ser desarmats i conduïts a camps de concentració improvisats al costat del mar, principalment a Argelers, Sant Cebrià i el Barcarès. Van ser dies de gran concentració de gent, especialment a la Jonquera i Portbou, tot i que també hi ha altres passos cap a França com el coll d’Ares, al Ripollès, entre Molló i Prats de Molló, i la Cerdanya de forma molt menor. El director del MUME precisa que quan arriben a França es troben amb passos que "estaven impermeabilitzats, de manera que com un embut tots van a parar als mateixos camps d’internament, passant pel mateix sedàs". 

El paper de França durant tot el període de la guerra va ser canviant. A l’inici va continuar aplicant les velles premisses del refugi, però preveient tot el que podia passar va decidir "tancar l’aixeta i elaborar tota una bateria legislativa per anar restringint el dret d’asil". "Això s’explica per la por de l’allau i el que podia pensar la població, però també per les campanyes de la dreta francesa contra els republicans, així com per la crisi econòmica que patia el país, de manera que el refugiat era vist com una persona que podia amenaçar la mà d’obra francesa", diu Miquel Aguirre. I cal afegir-hi els canvis en els dirigents polítics francesos, que no són els mateixos el 1936 que el 1939. 

El malson francès

Un cop arribats a França va començar un nou calvari, perquè a la frontera es van dividir les famílies. Les dones, les criatures i la gent gran van ser deportats per tota la geografia francesa i internats en magatzems, granges, antics quarters militars o antigues escoles, mentre que els homes, sobretot els soldats, van ser confinats en camps de concentració molt precaris que es van habilitar seguint la línia de la costa. "En aquests camps –diu Aguirre–, la política del govern francès va ser deixar anar llast i pressionar els refugiats perquè tornessin. És un moment en què el govern espanyol fa crides a tots aquells que no tinguin delictes de sang perquè tornin a Espanya. Molts d’ells s’ho creuen i es troben de nou en un camp de classificació, havent de demanar avals i de vegades entrant en la dinàmica de la repressió franquista". És una època d’incertesa en què als refugiats els arriben rumors que poden ser retornats per la força a Espanya, alhora que es comença a veure que una Segona Guerra Mundial és a tocar. En aquest moment, explica Aguirre, "molts dels refugiats troben una sortida apuntant-se a les Companyies de Treballadors Estrangers, i molts són traslladats a la línia que separa França d’Alemanya i a altres companyies militars. Uns i altres es trobaran de nou en la dinàmica de la guerra i molts acabaran en camps d’extermini". A banda, una minoria formada sobretot per la classe política i intel·lectual, va aconseguir arribar a altres països com la Gran Bretanya, els Estats Units, la Unió Soviètica i, sobretot, països de l’Amèrica Llatina com Mèxic, la República Dominicana i Xile. A banda, apunta l’historiador, uns altres van aconseguir feina en granges i empreses franceses, perquè amb l’inici de la Segona Guerra Mundial van passar a ser mà d’obra necessària que, a més, estava disposada a treballar en condicions laborals molt més precàries que els ciutadans francesos. Pel que fa a les dones i els infants deportats, van viure un temps d’espera ple d’incertesa i pendents de la possibilitat de tornar a reunir la família. 

Una nit de lluna plena / tramuntàrem la carena / lentament, sense dir re. / Si la lluna feia el ple / també el feu la nostra pena. [...] Avui en terres de França / i demà més lluny potser / no em moriré d’enyorança / ans d’enyorança viuré”

Pere Quart (Joan Oliver)

Poeta. Fragment de Corrandes d’exili

Xavier Febrés, periodista i escriptor que ha estudiat aquest període de l’exili i l’actuació de les autoritats franceses, explica: "L’any 1979, un grup de periodistes ja vam començar a destapar que la rebuda que es va fer als exiliats republicans va ser absolutament inhumana, especialment pel que fa als soldats". En aquest sentit, apunta que el govern francès va mirar que la rebuda fos com menys acollidora millor per fomentar la repatriació, cosa que va aconseguir, diu, "a un preu inhumà". Amb certa ironia apunta que Franca va tenir "un sol mèrit": "Va aconseguir el gran objectiu que s’havien marcat, que totes aquestes persones retornessin a l’Espanya de Franco. I hem de dir que ho van aconseguir, perquè a finals del 1939 tres quartes parts dels refugiats ja havien tornat i van canviar els camps de concentració francesos pels espanyols". Febrés denuncia també que mai sabrem quants morts hi va haver en aquells camps de concentració francesos, perquè no se’n va fer cap registre oficial. Miquel Aguirre afegeix que els camps eren "espais amb una disciplina rígida, amb poc o nul accés als serveis de salut, amb un accés a l’alimentació molt deficient i amb unes condicions higièniques lamentables, cosa que va provocar que molts morissin de disenteria, per exemple. Molts altres van emmalaltir o van veure com es van agreujar les malalties que patien, sense deixar de banda el gran dany psicològic que els va causar la situació que els va tocar viure".

El record de l'exili republicà

Per entendre què va significar aquest episodi històric, a la Jonquera es pot visitar el MUME, que es va inaugurar el 2008. Com explica el seu director, Miquel Aguirre, l'objectiu és "bàsicament difondre, explicar i ajudar en la recerca al voltant del gran fenomen històric que és l’exili republicà del 1939, però també parlar dels desplaçaments forçats que hi ha hagut en època contemporània i actualment". Col·laboren en l’àmbit d’actuacions de la Xarxa d’Espais de Memòria i en totes aquelles iniciatives que treballen amb la idea d’explicar l’exili, amb la voluntat de "crear rutes, crear o consolidar espais de memòria, assessorar la senyalització d’espais, etc., perquè arribi al gran públic respectant els esdeveniments històrics amb rigor. Una voluntat pedagògica que encaminem especialment als escolars, de manera que la visita al museu i als espais de memòria serveixi per apuntalar els aprenentatges que fan a l'aula". En aquest sentit, enguany han posat en marxa Exilis 1936-1946, un projecte europeu transfronterer de col·laboració entre les institucions del sud i del nord de Catalunya en què participen, entre altres, la Maternitat d’Elna, el Memorial d’Argelers i el Memorial Democràtic. "El primer objectiu és identificar aquesta zona conjunta i situar-la com un puntal del turisme de memòria", precisa Aguirre. 

Al MUME hi ha una exposició permanent que explica el procés de l’exili "i totes les vicissituds que van haver de viure els exiliats quan van arribar als seus punts de destí, ja fossin camps de concentració, batallons de treball o el retorn a Espanya més o menys enganyats", apunta el director, però també com es va viure el segon exili de moltes persones a Llatinoamèrica o la deportació als camps d’extermini nazis. Unes realitats que mostren a partir d’elements com l’art, la fotografia, els materials històrics com diaris i dibuixos que els exiliats o els seus familiars els han donat o a través dels seus testimonis en primera persona. A banda, compta amb una sala per fer-hi exposicions temporals amb projectes expositius que ajudin a complementar el discurs que té el museu, que pot estar cenyit a la història de l’exili republicà o bé estar relacionat amb els grans desplaçaments d’època contemporània, "per veure que aquest fenomen no es limita en la història sinó que, per desgràcia, és recurrent". A banda, compta amb l’espai Art i Memòria, dedicat a intervencions artístiques que, des de la contemporaneïtat, expliquin aquests fenòmens. Miquel Aguirre assegura que és important fer memòria d’aquell episodi "perquè va afectar més de mig milió de persones, i això vol dir que té unes implicacions intergeneracionals directes o indirectes en moltíssimes persones. També és un homenatge a tots aquells que van patir l’exili com a víctimes o com a lluitadors i una oportunitat per alertar que qualsevol fet històric, si no el recordem i no n’aprenem, es pot repetir", conclou.