Hospitals de sang. Sanitat en temps de guerra

L'aixecament militar del 18 de juliol de 1936 va obrir un nou capítol de la història de Catalunya i Espanya en tots els àmbits, inclòs el sanitari. Durant aquest període, hi ha dos fenòmens que alteren l'aparell sanitari que estava funcionant fins al moment. D’una banda, les conseqüències dels fets bèl·lics, que modifiquen les necessitats habituals. I, de l’altra, la politització de les seves estructures, una situació que acaba transformant l'organització. En tot cas, parlem de tres llargs anys de conflicte durant els quals l’atenció sanitària a Catalunya viu, principalment, tres grans etapes. La primera comprèn des de l'inici de l'aixecament fins al mes d'octubre del 1936, quan els anarcosindicalistes entren a formar part d'un nou govern de concentració. La segona etapa s'estén des de l'octubre de 1936 fins al mes de maig de 1937, data que marca la fi de l'hegemonia anarquista. La tercera etapa recull la darrera fase de la guerra a Catalunya, fins al mes de gener de 1939, quan la conselleria ha de fer front als problemes dels bombardejos, dels refugiats, de la manca de queviures i de l'empitjorament de les condicions higièniques i sanitàries de la població. Un temps en què la progressiva militarització de la sanitat es tradueix en la creació i ampliació de la xarxa d'hospitals de sang.

Carles Hervás, doctor en Medicina i en Història, ha estudiat àmpliament aquest període, que va ser objecte de la seva tesi doctoral, Sanitat a Catalunya durant la República i la Guerra Civil. El doctor Hervás explica que el primer que cal tenir present per avaluar la sanitat durant aquest període és tenir present que "Catalunya era una entitat autònoma, fet que comporta que aquí la sanitat i l’evolució de la guerra fos diferent a la resta d’Espanya". Hervás assegura que l’organització de la sanitat de guerra va ser "molt bona" i insisteix en remarcar les diferents etapes del conflicte, que van condicionar l’atenció sanitària. "Amb la sublevació militar, a Catalunya es va generar una revolta social que va produir un gran nombre de ferits i de morts. En aquesta ocasió, van ser atesos als hospitals que ja hi havia en aquell moment, com el Clínic, Sant Pau, Creu Roja, etc., o en alguns centres improvisats –que en algun cas estarien en servei fins al final de la guerra–, com el Convent de Pompeia. Durant uns dies van fer una gran feina i fins i tot el conseller de Sanitat del moment, el doctor Manuel Corachán, va deixar la conselleria i es va traslladar a l’Hospital de Sant Pau per operar ferits durant uns dies". Un cop controlats aquests primers dies, arriba una nova fase amb la sortida de les columnes de milicians al front per intentar recuperar les capitals aragoneses que havien quedat en mans dels sublevats. Això genera un nou gruix de ferits que són traslladats als centres hospitalaris de rereguarda, una etapa en què, com explica el doctor, "es genera una demanda de servei sanitari que en principi no estava previst". La Generalitat es troba que ha d’atendre les necessitats sanitàries de la població civil i, alhora, els ferits de guerra. Això els fa decidir articular una nova xarxa hospitalària de la qual es van fer càrrec els mateixos grups sindicals, ocupant edificis com convents, seminaris o escoles, que es reconverteixen en hospitals.

Atenent la situació, a finals de 1936, la Generalitat crea un instrument que s’encarregarà de tots els temes relacionats amb la sanitat de guerra, un organisme que rep el nom de Consell de Sanitat de Guerra i que, com explica el doctor Hervás, "passa a dependre de la conselleria de Defensa, mentre que la conselleria de Sanitat manté les competències relacionades amb la població civil". El Consell s’encarregava de qüestions com enviar metges al front, així com medicaments i ambulàncies, i, a la rereguarda, controlava aquesta xarxa d’hospitals. Posteriorment, després dels Fets de Maig del 37, quan els anarquistes perden el pols i són desplaçats del Govern, la conselleria de Sanitat perd les seves competències i passa a dependre de Governació, que també ha de reestructurar els seus serveis per atendre les derivades provocades per la guerra, com les crisis de refugiats, per exemple. Pel que fa a la sanitat de guerra, el Consell de Sanitat de Guerra passa a mans de l’exèrcit de la República, que depèn directament del govern de Madrid, que s’encarregarà de dirigir i organitzar la sanitat de guerra, amb la construcció de nous hospitals, per exemple a Manresa, on s’estableix un gran centre de distribució de ferits. En aquests hospitals, el moviment de ferits i malalts era constant i la rotació d’ingressats als hospitals es produïa a un ritme molt alt. En aquest sentit, el doctor Hervás recorda que l’objectiu de la sanitat militar "era recuperar al més aviat possible els soldats ferits perquè es poguessin reincorporar el més aviat possible al front". 

La sanitat a la Batalla de l’Ebre

Carles Hervás, autor també del llibre La xarxa hospitalària a Catalunya durant la Guerra Civil (PAHCS), apunta que la Batalla de l’Ebre té entitat pròpia, perquè va ser la més llarga i cruenta, i sobre ella encara planen moltes incògnites. "Avui encara descobrim moltes coses, gràcies a la lectura d’escrits personals o memòries, perquè no hem d’oblidar que, des del punt de vista documental, es va perdre moltíssima documentació i encara ara es fa difícil esbrinar segons quins aspectes". Hervás reconeix que alguns materials que s’han pogut conservar de l’època, com algunes llibretes personals dels doctors Miquel Gras o Rafael Pulido, "són com una gota d'aigua en un oceà". Tot i això, han permès obtenir alguna informació, encara que parcial i poc estandarditzada, "perquè hem de tenir present que el control oficial de ferits s’havia de reflectir en unes llibretes oficials que s’enviaven al cap de sanitat de cada unitat. I el tema és que aquestes llibretes no han arribat a les nostres mans. No sé si perquè no han estat localitzades o perquè van ser destruïdes. Però el fet és que jo només en conec tres, una d’elles trobada entre la documentació del doctor Gras".

En tot cas, el metge i historiador reconeix que aquesta etapa és crucial també des del punt de vista sanitari i recorda que va ser una batalla planificada per l’exèrcit republicà, que també va tenir present l’aspecte sanitari. "Quan van preparar l’ofensiva ja van preveure tots els aspectes que comportaria una operació que implicava haver de travessar el riu. Tenien preparades diverses línies d’assistència als ferits, distribuïdes en esglaons sanitaris". El primer eren uns punts de socors que estaven a pocs metres del front, on hi podia haver un sanitari –que podia ser un practicant, un infermer o un portalliteres– que feien les primeres cures. Una mica més enrere hi havia els llocs de classificació, on podien arribar les ambulàncies per evacuar els ferits, que es traslladaven als hospitals de primera línia, on es feia un triatge en funció de les lesions. "Els que tenien ferides lleus –explica Carles Hervás– eren atesos amb una primera cura i se’ls enviava cap als hospitals de rereguarda. Als que no podrien haver aguantat un trasllat sense una intervenció quirúrgica se’ls operava, i els que ja no es podien salvar passaven a una mena de cures pal·liatives". Els que sortien d’aquests centres ja eren traslladats als hospitals de rereguarda, que podien ser centres de convalescència o hospitals on calia fer nous tractaments, i més endavant a hospitals de recuperació o d’altres que estaven especialitzats en algunes ferides concretes, com podien ser les oftalmològiques, per exemple.

El doctor Carles Hervás explica que tota aquesta xarxa es va dissenyar al voltant d’una columna vertebral, que era la via fèrria. Així, es va intentar que tots els centres, en la mesura del possible, estiguessin a prop del ferrocarril, per estar intercomunicats i facilitar l’evacuació de ferits.

Avenços mèdics importants

Respecte als metges que van treballar al front de guerra, el doctor Carles Hervás apunta que molts d’ells eren metges relativament joves que, tot i que no tenien una gran experiència, sí que havien pogut passar prèviament per grans hospitals i això els havia donat un bagatge que els va ser molt útil al front i que els va permetre ser molt eficients en aquests punts de primera línia. A banda, tots els experts coincideixen a assenyalar, com indica el metge i historiador, que durant la guerra es van produir tres avenços mèdics molt importants. "El primer és en relació al tractament de les ferides obertes, que més tard es va conèixer com el mètode Trueta. Un sistema que passa per no tancar la ferida, tapar-la amb una gasa després d’haver fet una bona neteja i després enguixar-ho i no tocar-ho durant uns dies. Un mètode que va permetre evitar moltes infeccions i que, de fet, ja es feia servir a Espanya des de l’època de la Guerra d’Àfrica. Ara bé, el va popularitzar internacionalment el doctor Trueta i per això es coneix amb el seu nom". 

El segon gran avenç va estar relacionat amb les transfusions de sang, tenint present que una de les causes de mort més habitual amb les ferides de guerra era la mort per hemorràgia i l’únic tractament mitjanament efectiu era una transfusió de sang. En aquell moment es feien transfusions de donant a receptor i en una situació de guerra era complicat tenir donants a mà. En aquest sentit, "un grup de metges es va començar a plantejar l’opció de trobar un mètode per poder recollir la sang, conservar-la, emmagatzemar-la i enviar-la al front, el que coneixem com un banc de sang, que aleshores era un concepte que no existia. Aquests metges van traslladar la necessitat a un metge que es deia Frederic Duran i Jordà, que tenia experiència en la manipulació de sang. Aquest va desenvolupar una campanya per atraure donants de sang, va agrupar la sang per grups i va desenvolupar un procediment per conservar-la en uns flascons que, amb una temperatura d’uns quatre o cinc graus, es podien enviar al front". 

L’horrible sofriment dels homes, especialment dels que tenien ferides abdominals i hemorràgia, pels quals podia fer poca cosa, em va cremar dins el cap"

Annie Murray

Infermera. Testimoni recollit al llibre Brigadistes. Vides per la llibertat (Tigre de paper)

El tercer gran avenç fa referència als coneguts com a autochirs, que van respondre –explica el doctor Carles Hervás– "a la idea de portar els quiròfans a prop dels ferits. Ja durant la Primera Guerra Mundial s’havia constatat que la distància entre el front i el primer hospital era massa gran i els trasllats donaven temps que aparegués la infecció, fet que provocava moltes morts. En aquest sentit, a un grup de metges, entre els quals hi havia el doctor Broggi, se’ls va ocórrer l’opció de crear aquests quiròfans mòbils adaptats a l’interior d’un camió". Una idea que va ser d’una utilitat extraordinària, més quan el decurs de la batalla va anar canviant els paràmetres previstos inicialment. 

Infermeres, sempre a reivindicar

En relació amb l’atenció sanitària durant la guerra, el doctor Carles Hervás vol posar en valor la tasca que van dur a terme les infermeres. "La contribució de les infermeres va ser fonamental. Sense elles, el sistema no hauria funcionat. De fet, en moltes cartes i memòries dels ferits, la persona de qui es recorden és la infermera". A l’inici de la guerra no hi havia gaires professionals titulades, però en el transcurs de la guerra es van formar moltes noies joves que feien cursets de sis mesos i que obtenien el títol. I fins i tot, cap al final de la guerra, les mateixes noies que treballaven en els centres sanitaris en tasques de neteja van acabar fent d’auxiliars d’infermeria de guerra.

CI Hospitals de Sang

Per conèixer part d’aquesta tasca sanitària, principalment la relacionada amb el front de la Batalla de l’Ebre, a Batea, a la Terra Alta, es pot visitar el Centre d’Interpretació Hospitals de Sang, que s’emmarca dins dels Espais de la Batalla de l’Ebre que gestiona el Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l’Ebre (COMEBE). El centre permet descobrir com es va organitzar l’assistència mèdica als ferits durant la batalla i quina va ser l’estructura d’aquest servei durant el conflicte.

Montse Bofarull, guia dels Espais de la Batalla de l’Ebre, explica que al centre han recreat com eren aquests hospitals de sang i que acull material original. "És un espai molt visual i hi ha molta informació. Es pot conèixer com es va treballar el tema sanitari en ambdós bàndols i podem comprovar com, en relació amb la Batalla de l’Ebre, el bàndol republicà va fer probablement molta més feina que el bàndol feixista ja que, en tenir el repte de creuar el riu Ebre, va haver d’organitzar-se més i millor per poder facilitar l’evacuació dels ferits". Bofarull apunta com van preveure una actuació que "permetia fer les primeres atencions al mateix camp de batalla per després classificar els ferits i poder-los derivar als hospitals més propers en funció de la ferida que tenien", atenent a l’especialització dels diferents centres sanitaris "en l’atenció a les ferides que hi podia haver al cap, al tronc o a les extremitats". Com explica, els grans hospitals de la República eren principalment a l’interior de Catalunya, "i això va comportar un gran esforç per part dels portalliteres o dels mateixos pontoners, que havien de tenir sempre a punt una línia d’evacuació d’aquests ferits". La guia dels Espais de la Batalla de l’Ebre destaca també el paper que van jugar professionals sanitaris que van arribar al país amb les brigades internacionals, "com el doctor Jolly, que va venir des de Nova Zelanda, o Ada Hodson, infermera sud-africana d'origen australià. Van venir expressament per posar-se al cantó de la República i mostren com en la guerra podem veure el pitjor i el millor de les persones".