La Gloriosa, els joves i heroics aviadors que van lluitar per la República

Durant la Guerra Civil, el bàndol republicà va comptar a Catalunya amb una quarantena d’aeròdroms repartits arreu del país des d’on l’aviació, coneguda amb el sobrenom de La Gloriosa, va col·laborar activament en la defensa i el contraatac contra l’ofensiva feixista. Com explica Ramon Arnabat, professor d’història contemporània de la URV, "a partir de començaments del 1938, quan les tropes franquistes aconsegueixen ocupar l'Aragó fent recular els republicans a l’altra banda de l’Ebre, tota l’aviació republicana s’ha d’instal·lar a Catalunya". 

Així, al llarg del territori català es construiran aeròdroms des d’on l’aviació pugui actuar on calgui, triant zones planes, com el Penedès, el Segrià, l’Alt Camp o el Gironès, per exemple, "on es construeixen petits camps, amb una o dues pistes d’aterratge i enlairament, acompanyades d’espais per acollir el comandament i tots els subministraments necessaris per fer funcionar el camp". L’historiador David Íñiguez explica que "la distribució de l’aviació per Catalunya es fa en funció de les necessitats de guerra. El volum d’aeròdroms tan alt s’explica per la necessitat que hi ha de poder desplaçar-se d’un front a l’altre amb certa garantia".

Ramon Arnabat afegeix que "en cada aeròdrom hi acostumava a haver una esquadreta formada per 12 avions, i que això suposava mobilitzar un centenar de persones entre pilots, mecànics i personal de suport". En aquest sentit, el professor de la URV reflexiona sobre el fet que "de la Guerra Civil sempre es parla dels fronts de la infanteria i no es parla dels fronts aeris quan, sobretot a partir del 37, Catalunya forma un nou front de guerra que no és de combats per terra, sinó per aire". Pel que fa als aeròdroms, Íñiguez explica que "es construeixen en esplanades, en antics conreus que s’arrenquen i s’allisen. Unes brigades permanents vetllaven pel manteniment de les pistes, i en el perímetre del camp i les seves pistes se situaven els avions, camuflats sota els arbres per si els atacaven des de l’aire". A més, s’aprofitaven els edificis que hi pogués haver al voltant de l’aeròdrom per allotjar els pilots i tot el personal que treballava al camp. 

El suport internacional

Per entendre la batalla que es va lliurar des de l’aire durant la Guerra Civil és important tenir present com es configura l’aviació dels dos bàndols. Abans de l’inici del conflicte, a Espanya no hi havia una arma d’aviació independent, sinó que estava relacionada amb la marina. Seran els republicans els que creïn per primera vegada una arma d’aviació, de manera que, tot i que quan comença la Guerra Civil l’aviació té poca importància, a mesura que avança el conflicte es convertirà en una arma definitiva.

Com explica Ramon Arnabat, els republicans van fer un enorme esforç per construir una arma d’aviació pròpia, formant pilots i utilitzant avions que en bona part venien de la Unió Soviètica, com els Polikàrpov I-15, coneguts amb el sobrenom de Xatos, els I-16, coneguts com a Mosca, o el petit bombarder Polikàrpov R-Z, que s’utilitzava per ajudar les tropes de terra. Pel que fa al bàndol feixista, els franquistes no disposen d’aviació pròpia, però poden comptar amb el suport d’alemanys i italians a través de les conegudes com a Legió Còndor i l’Aviació Legionària Italiana, l'acció de les quals va resultar decisiva per explicar l’evolució del conflicte i la derrota republicana. 

David Íñiguez, gran expert en la història de l’aviació republicana, explica que durant el primer tram de la guerra hi va haver un cert equilibri de forces entre les aviacions republicana i feixista, però que aquest equilibri es trenca a partir de la segona meitat del 1937, "quan la Unió Soviètica, que abastia l’exèrcit republicà, deixa d’enviar amb la mateixa regularitat el material de guerra, mentre que els italians i els alemanys mantenen el suport al bàndol feixista fins al final de la guerra. Això es nota especialment a partir de l’any 38". 

Cal pensar que aquest subministrament era essencial, ja que els republicans muntaven els avions a Catalunya amb les peces que enviaven els soviètics. Com explica Íñiguez, a Reus i Sabadell es van fer dos grans centres de producció on muntaven els Xatos, "i tot i que se’n van construir molts i que van millorar els originaris, no es va aconseguir equilibrar forces per la falta de material". Aquests tallers es van convertir ràpidament en objectiu militar per al bàndol feixista, de manera que es va optar per construir els avions en petits tallers escampats arreu del país, com el que es va fer a la sala de ball de Santa Margarida i els Monjos.

Joventut i valentia

Pel que fa a la formació d’aviadors per part de les forces de la República, la majoria van passar per la Unió Soviètica. Íñiguez explica que, en un primer moment, en l’aviació republicana hi ha molt personal espanyol, sobretot de les classes subalternes, com mecànics, principalment nois molt joves. "Després, avançada la guerra, comencen a venir els voluntaris soviètics, tot i que tenen un pes específic poc rellevant i a inicis del 38 molts ja han desaparegut". Així doncs, els aviadors de La Gloriosa són, principalment, "pilots espanyols que o bé són entrenats en camps de Múrcia o bé viatgen a l’Azerbaidjan per fer un curs de pilotatge amb instructors soviètics. Molts d’ells són nois molt joves, alguns fins i tot falsegen l’edat per entrar-hi, i hem de pensar que allà fan un curs de sis mesos en el qual han d’aprendre tot el que un pilot soviètic aprenia en quatre anys".

La inexperiència va provocar moltes baixes, però també és cert, com apunta l’historiador, que si superaven els primers serveis, agafaven l’experiència que necessitaven. "Per la manca d’experiència i la joventut hi haurà moltes baixes, però val a dir que moltes també seran provocades per la deficiència dels materials". L’historiador reconeix que els pilots republicans tenien molta menys experiència que els alemanys i els italians, però que van suplir "la manca d’experiència amb el coratge que van demostrar". 

El pare va tenir un combat amb un avió alemany. Van arribar a 9.000 metres i el pare s’ofegava, perquè no portava màscara d’oxigen, mentre que l’alemany sí. Va sobreviure perquè va tenir la sort que l’alemany va abandonar el combat"

Miquel Comas

Fill de Joan Comas, aviador de la República

El Vesper de La Gloriosa

Situat just on hi havia l’aeròdrom de Santa Margarida i els Monjos s’alça el CIARGA, el Centre d’Interpretació de l’Aviació Republicana i la Guerra Aèria, un equipament museogràfic de referència relacionat amb l’aviació i la Guerra Civil. Un projecte impulsat per diverses entitats que, com apunta Jordina Camps, tècnica de turisme de l’Ajuntament de Santa Margarida i els Monjos, obre portes el 2011 "amb la voluntat de recuperar aquesta memòria relacionada amb tot el que fa referència al patrimoni material i immaterial de l'aviació republicana durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939), ja que aquest en va ser un dels aeròdroms referents. No hem de perdre la nostra història i és important que fem un treball de divulgació i sensibilització de cara als visitants, però sobretot de cara a les escoles". 

Una tasca que es complementa amb un centre de recerca i documentació, situat a la biblioteca de la localitat, on es pot trobar una gran quantitat de llibres sobre aviació i la Guerra Civil, documentals, arxius o fotografies, i que està obert a tots aquells que vulguin fer recerca sobre l’aviació republicana. Un espai, a més, que també serveix per posicionar turísticament el municipi, per exemple, oferint visites guiades combinades que també inclouen un altre espai de referència de la localitat com és el castell de Penyafort, on durant la Guerra Civil es va habilitar una presó per als aviadors del bàndol feixista que eren capturats.

La proposta museística permet explicar la història de l’aviació republicana a la Guerra Civil Espanyola i mostrar el desenvolupament de l’aviació durant la guerra; la important intervenció estrangera en els dos bàndols; la guerra aèria al front i a la rereguarda, i com va funcionar l’aviació a Catalunya. Un espai que ocupa un dels quatre aeròdroms que formen part de la coneguda com a Xarxa del Vesper de La Gloriosa, que inclou també els camps de Pacs, Sabanell i Santa Oliva. 

Mar Esteve, de l’equip de guies del CIARGA, explica que el centre aborda dos temes clau per entendre la guerra des de l’aire viscuda durant la Guerra Civil: "Expliquem com es comencen a utilitzar els avions com a màquines de guerra i anem desglossant els diferents períodes fins a arribar al de la Guerra Civil Espanyola, quan els avions ja han tingut un desenvolupament tecnològic. Llavors es comencen a utilitzar com a arma amb el concepte de guerra total i l’aplicació del terror aeri i els atacs a la rereguarda com a manera de destruir la moral republicana, i alhora debilitar l’enemic més enllà del camp de batalla". Pel que fa al sobrenom de Vesper de La Gloriosa, la guia recorda que La Gloriosa és el nom que rebia l’aviació republicana, mentre que la referència al vesper sorgeix d’un comentari que va fer un pilot de l’aviació republicana, Juan Lario, que, sobrevolant la zona, al veure els camps va tenir la sensació d’estar veient nius de vespes.

Sobre els camps del Penedès, Mar Esteve explica que treballen a ple rendiment quan els combats arriben als fronts de l’Ebre i el Segre, "en tasques de defensa i atac en aquests dos fronts, però també fent tasques de protecció del cel o de les poblacions veïnes que estaven sent atacades pels bombardejos aeris franquistes". L’aeròdrom de Santa Margarida i els Monjos es va construir en uns tres mesos, en un terreny de vinyes que ocupava uns 50.000 metres quadrats i comptava amb tres pistes d’aterratge bastant llargues que van resultar molt més adients per a avions de caça que per als bombarders, ja que els primers eren més fàcils d’operar. 

A banda de l’equipament museístic, al CIARGA es pot accedir al refugi antiaeri que es va construir sota l’aeròdrom i que "servia per protegir el personal de l’aviació i tots els treballadors que hi havia a l’aeròdrom", diu Mar Esteve. De fet, era habitual que en aquests camps es fessin refugis, en el cas del dels Monjos, amb capacitat per a unes 120 persones, i després es feien refugis més petits, "que podien ser fins i tot rases, on es podien refugiar entre 4 i 6 persones i que normalment s’ubicaven al costat dels aparcaments dels avions". 

I del refugi se’n va fer ús, ja que la zona va ser bombardejada en dues ocasions amb la intenció de destruir el funcionament del camp d’aviació, però també del taller ubicat al centre del poble, a La Margaridoia, un centre cultural i sala de ball que durant la guerra es va utilitzar per unir les peces dels Xatos. 

Finalment, a l’exterior del camp encara avui es manté la Masia del Serral, que es va utilitzar com a centre de comandament i com a petit taller de reparació d'avions. I una mica més enllà hi ha Mas Granell, que s’utilitzava com a duana, porta d’entrada i de sortida de l’aeròdrom.