Barcelona, ciutat foradada

Durant la Guerra Civil, la ciutat de Barcelona va ser objecte de bombardejos continuats entre el febrer del 1937 i el gener del 1939. Eren atacs aeris que buscaven inutilitzar les indústries de la principal ciutat de la rereguarda republicana, però també sembrar la por entre la població civil, que per primera vegada en una gran ciutat es convertia en objectiu d'atacs directes. 

Davant d'aquesta realitat, la ciutadania de Barcelona va reaccionar d'una manera que es va convertir en referent arreu d'Europa –el mateix Winston Churchill ho va posar en valor durant la Segona Guerra Mundial–, mobilitzant-se de forma col·lectiva per construir refugis antiaeris on resguardar-se durant els bombardejos. Actualment se'n tenen comptabilitzats 1.322, que principalment es poden dividir en tres categories: refugis sorgits de la solidaritat veïnal, domèstics i fabrils. 

La periodista i fotògrafa Ana Sánchez, coautora juntament amb l’historiador Xavier Domènech del llibre 1.322. Una mirada fotogràfica als refugis antieris de Barcelona (Ajuntament de Barcelona), fa anys que fa recerca per documentar gràficament els refugis que hi ha a la ciutat, amb la voluntat de "recuperar la veritat històrica que molts espais encara desprenen i que en el cas dels refugis em sembla especialment poderosa. Trepitgem cada dia aquest patrimoni cívic i social" sense ser conscients del que tenim sota els peus. Sánchez ha estat temps documentant aquests espais, molts dels quals no es van arribar a construir. Tot i que s’ha fixat un cens de 1.322, apunta que és una xifra que es podria quedar curta respecte de la realitat.

Xavier Domènech reconeix que a ell també l’impressionen molt aquests espais, "que són com un passat present, perquè en alguns accedeixes a una part del nostre passat que ha quedat allà fixada. Les fotografies de l’Ana són una proposta artística que ens mostra diverses coses, com aquest passat present que comentava, però també la fràgil línia que separa la normalitat del que és extraordinari, com el que va viure la població de Barcelona del 1937 al 1939, quan el seu dia a dia va passar de la normalitat a l’horror. Crec que les fotografies i l’exposició que se’n va fer són una bona eina de reflexió i de memòria".

Símbols de resistència

Segons l’historiador, aquests refugis van significar, en essència, "la possibilitat de salvar vides, però també ens permeten veure el tipus de societat que era bombardejada, mostren la forma i els valors implicats en aquesta acció de salvar vides". Domènech creu que els refugis són un mirall de la societat que els fa i, en el cas de la societat republicana, mostren com "es van organitzar per salvar com més vides millor". En uns bombardejos que van ser brutals, el nombre de víctimes va ser intolerable, però menor del que es podria haver esperat sense aquesta acció ciutadana de resistència a la rereguarda. Xavier Domènech posa èmfasi a destacar que si consultem el mapa dels refugis de la ciutat, "allà on hi ha més teixit associatiu és on hi ha més refugis, fet que explica un model de valors i de societat. Són més de 1.300 refugis censats que ens mostren clarament que Barcelona és una ciutat que va patir, però que va aconseguir sobreviure. Les dues coses són importants".

Confio que els nostres conciutadans seran capaços de resistir com va fer-ho el valent poble de Barcelona"

Winston Churchill

Primer ministre del Regne Unit (1940-1945)

Ana Sánchez afegeix que els refugis són "un exemple claríssim de com l’organització col·lectiva pot protegir vides, i han deixat un rastre material molt poderós de la capacitat de resistència d’una ciutat. A Barcelona, els més nombrosos són els comunitaris, impulsats per les juntes de veïns, però també n’hi ha sota de fàbriques, construïts pels mateixos treballadors". Des de finals del 1936 fins al maig del 37 es produeix la primera etapa d’efervescència constructiva, amb veïns i treballadors foradant la ciutat a pic i pala. És a partir del maig del 37 quan l’administració comença a coordinar i tecnificar aquesta feina, aportant eines, coneixements i un control d’aquest procés col·lectiu. El juny del 1937, la societat civil havia construït uns 300 refugis, i en dos mesos ja n'hi havia el doble.

La fotògrafa assegura que aquests espais són "patrimoni de la resistència i jo m’hi he acostat amb una mirada artística; per això els he intentat retratar en el present, preservant com estan 85 anys més tard. N’he documentat 400 i he baixat a una quarantena". Una feina de documentació que ha fet creuant moltes fonts i recuperant memòries familiars, tot a partir del cens original que es va fer el 1938 i de la tasca que ha anat fent el Servei d’Arqueologia de l’Ajuntament de Barcelona al llarg dels anys.

Entrar en aquests espais ha estat tota una experiència per a Ana Sánchez. Molts "han quedat transformats pel pas del temps, per exemple per la construcció de pàrquings o de fonaments per a edificis". De la mateixa manera que força refugis domèstics han acabat reconvertits en trasters, cellers improvisats o espais de joc per a les criatures. Més enllà del temps de la guerra, els refugis han tingut altres vides, tot i que la major part del temps van restar invisibilitzats, a diferència del que ha passat en molts indrets d’Europa, on es van recuperar fa anys i on molts han passat a tenir un ús cultural.

Entrar-hi no sempre ha estat fàcil, ja que alguns, amb els anys, han perdut la qualitat de l’aire i només s’hi pot accedir amb equipament especial. La fotògrafa explica que "els refugis són espais absolutament foscos, silenciosos i humits", però a banda d'això ella hi veu "una bellesa transformadora i hi he viscut una experiència física molt poderosa. Quan entres en un refugi que està intacte és com si toquessis el passat". Tenint present que està morint la generació que s’hi va amagar i que, com comentàvem, molts d’aquests espais també estan morint per la manca d’oxigen, Ana Sánchez es va marcar el repte de "fotografiar-los abans que desapareguin de la memòria de la ciutat".