La repressió a la Barcelona de rereguarda

Entre el 1936 i el 1939 les presons catalanes es van omplir de persones considerades desafectes a la República. I no només les presons. En aquells anys convulsos farcits de malfiances, presons, txeques, vaixells-presó i camps de treball van veure passar militars revoltats, militants de partits de dretes, religiosos, desertors de l’exèrcit republicà, membres de la quinta columna i altres persones acusades –encertadament o no– de conspirar contra la República. Alguns en sortien i d’altres hi van trobar el seu final. Lluny del front, en aquella Barcelona que liderava la rereguarda republicana, durant els anys de guerra es van viure enfrontaments polítics que sovint van acabar amb represàlies, repressió i assassinats. 

Per entendre com i on es feia aquesta repressió, cal diferenciar, en primer terme, entre dos períodes. El catedràtic emèrit d'història contemporània de la UAB i autor, entre d’altres, del llibre Guerra y revolución en Cataluña (Ed. Crítica), José Luis Martín Ramos, explica que hem de tenir present que abans de l’alçament militar a Catalunya hi havia un sistema penal i carcerari totalment controlat per l’Estat, però arran de la sublevació "es perd el control del carrer i de l’ordre públic, de manera que, en una primera fase, entre el juliol del 36 i el maig del 37, quedarà en mans de les organitzacions polítiques que defensen la República. Inicialment, és el Comitè Central de Milícies Antifeixistes qui organitza tant un sistema propi de policia, les denominades patrulles de control, com de llocs de detenció i empresonament". En el cas de Barcelona, les patrulles de control estan organitzades per districtes i hi participaven totes les organitzacions, des dels anarquistes a ERC, passant pel PSUC i el POUM.

Joan Esculies, historiador i professor de la Universitat de Vic, afegeix que "aquestes patrulles no es mouen sota l’empara de l’autoritat i creen les seves pròpies presons i centres de detenció, que no són convencionals". És un moment, precisa Esculies, en què ja no només hi ha un interès a detenir persones contràries a la República, sinó que també tenen el propòsit de perseguir els enemics de la revolució; "cal recordar que aquests comitès no només fan una guerra civil sinó que també fan la revolució. I les seves actuacions quedaven fora de la llei que regiria la resta de processos". L’historiador apunta que aquests centres de detenció paral·lels "tenen un component més polític. Hi podia anar a parar gent de tot tipus, sovint sota falses acusacions, com acusats de quintacolumnistes, religiosos, gent de dretes, etc., persones que es considerava que anaven en contra de la revolució".

La segona fase l’hem de situar després dels denominats Fets de Maig del 1937, amb enfrontaments de les forces d'ordre públic de la Generalitat de Catalunya, amb el suport de milicians del PSUC, de la UGT i d'Estat Català, contra milicians de la CNT i la FAI, amb el suport del POUM. A partir d’aquest moment, l’ordre públic passarà a estar sota control socialista (també hi havia membres comunistes i anarquistes) a través del Servei d’Informació Militar (SIM), que comptarà amb la seva pròpia xarxa de centres de detenció i que seguirà actuant amb mètodes repressius contra el quintacolumnisme –col·laboradors del franquisme a la rereguarda–, però també contra pròfugs i desertors, per exemple. José Luis Martín Ramos apunta que, a partir d’aquest moment, amb la nova situació, "l’ordre públic és intervingut pel govern de la República i es dissolen definitivament les patrulles de control, de manera que tot el procés d’ordre públic i repressió de guerra queda en mans de les forces institucionals, bé sigui la policia o l’exèrcit. Això havia de suposar, teòricament, que tots els centres de detenció no institucionals desapareixerien i que se'n farien de la policia o del SIM". No implicava, però, que en aquests centres es deixés de practicar una política del terror, ja que, com reconeix l’historiador, "els processos d’interrogatori tendien a tenir el seu punt de violència".

Les temudes txeques

Per referir-se a aquests centres de detenció, sovint s’ha utilitzat el terme comú txeca, que prové de la Unió Soviètica i que és l’abreviatura de Txerezvitchainaia Komissia, la primera policia política del règim soviètic creada per Lenin i els bolxevics el 1917. Ja durant la Guerra Civil, i sobretot posteriorment, es va fer servir en referència als espais destinats a la repressió i la tortura dels considerats enemics de la República. Es calcula que, durant la guerra, hi va haver desenes de pisos que van acollir aquests espais de detenció irregulars, algun dels quals en carrers com Muntaner, Portal de l’Àngel o Pau Claris. Un dels més tristament famosos va ser el de Sant Elies, a Sant Gervasi, a l'actual parròquia de Santa Agnès. En iniciar-se la guerra, l’aleshores convent de Santa Maria de Jerusalem va passar a mans de la FAI, que el va convertir en centre de terror. A partir del maig del 1937 va passar a estar sota control del SIM.

Em van encarregar la construcció de tres cel·les armari, instrument de tortura, que havien de servir per ‘treballar’ els detinguts que s’havien mostrat reticents durant l’interrogatori"

Alfonso Laurencic

Declaració recollida al llibre Laurencic ante el consejo de guerra

Un altre exemple el trobem a la coneguda txeca de La Tamarita, també a Sant Gervasi, on l’any 1937 la casa residencial dels actuals jardins va ser convertida en centre neuràlgic del SIM. S'hi portaven a terme els interrogatoris als presos considerats més perillosos amb l’assessorament d’agents soviètics. Un altre centre de detenció important va ser el monestir de les monges magdalenes agustines, al carrer Vallmajor. Després de quedar abandonat va ser ocupat per milicians i transformat en presó, mentre que una torre que hi havia al davant, que havia estat escola infantil, esdevenia el lloc dels interrogatoris. Amb la formació del SIM, el convent va passar a ser el “Preventori D”, el centre de detencions il·legals més important de Barcelona. Per la seva banda, la txeca del carrer Saragossa, al convent de les Santjoanistes, era el “Preventori G”.

Sobre aquests centres de detenció, Joan Esculies apunta que són "llocs dels quals la imatge general que en queda és que eren molt tètrics, bàsicament perquè no hi ha un patró que els defineixi, cadascun tenia les seves particularitats". Sobre el malnom de txeques, comenta que ja es va començar a fer servir durant els anys 30 i que és "un terme que prové i evoca la Unió Soviètica i que tenia unes connotacions de terror: si hi entraves, no sabies si en sortiries o com en sortiries". Per la seva banda, Ramos afegeix que el terme es va generalitzar més endavant, durant l’època franquista, amb la intenció de crear tot un argumentari al voltant d’aquests espais. En aquest sentit, el catedràtic d’història explica que "la violència més dura es produeix en el primer període, quan s’exercia per organismes de les organitzacions polítiques i no hi havia cap control institucional, a diferència del que va passar amb la repressió franquista, on des del primer minut es va apostar per una repressió violenta activa i premeditada i sempre auspiciada institucionalment". També es qüestiona tota la literatura que hi ha al voltant de les denominades txeques sofisticades: "En la documentació que he llegit de la causa general muntada sobre les denúncies que després de la guerra fan les víctimes de la repressió, no hi ha testimonis sobre aquestes cel·les de tortura. No dic que no existissin, però no tinc constància que se'n fes un ús massiu ni oficial. És un tema que no està prou documentat". 

Així doncs, sobre què hi passava, hi continua havent moltes llacunes documentals, tot i que és segur que eren indrets on hi va haver tortures i, probablement, més d’un mort, tot i que Martín Ramos explica que no acostumava a haver-hi execucions als centres de detenció, sinó que s’optava per fer-ho en descampats. En tot cas, com apunta Esculies, que també reconeix que és un tema que caldria treballar en profunditat, el que és segur és que eren indrets on "la justícia estava totalment subvertida. Els detinguts mai no sabien quin procediment se seguiria".

Les presons de Barcelona

La presó Model ha acabat sent un dels espais més emblemàtics de la repressió franquista a Barcelona. Va ser utilitzada des de l’endemà mateix de l’ocupació de la ciutat per les tropes feixistes i va esdevenir un símbol com a centre de detenció dels que havien defensat la legitimitat de la República. Abans de l’entrada de les tropes de Franco, havia sigut la principal presó sota control de les autoritats republicanes: s’hi van tancar militars implicats en el cop d’estat, feixistes i persones d’ideologia dretana, i després dels Fets de Maig del 1937 també militants de la CNT, la FAI i el POUM. El fet que estigués sota control de la Generalitat va suposar per a molts dels detinguts una opció per salvar la vida.

Pel que fa a les presons de dones, durant la Guerra Civil el centre de referència va ser la de les Corts, erigida en substitució de la vella i insalubre presó Reina Amàlia, al barri del Raval. L’octubre del 1936, la Generalitat va confiscar el convent de les dominiques situat entre les actuals avinguda Diagonal i Gran Via de Carles III, conegut com l’Asil del Bon Consell, i el va destinar a Correccional General de Dones. L’any 1939 va passar a mans de les forces franquistes, que van continuar utilitzant-lo com a presó femenina fins al 1955. Durant la guerra, hi va haver captives de totes les condicions, des de les d’ideologia dretana fins a afiliades al POUM i la CNT. Posteriorment, entre el 1939 i el 1955 van passar-hi 5.000 dones i 11 d’elles van ser afusellades.

Durant aquest període també va funcionar com a presó el castell de Montjuïc. El 23 d’agost del 1936, el Comitè de Milícies Antifeixistes va prendre possessió del castell, que, ràpidament, va passar a convertir-se en un espai “de guerra”, esdevenint presó política i militar i espai de judicis i execucions al fossat de Santa Elena. La seva principal funció durant la Guerra Civil va ser com a presó militar vinculada a la repressió i afusellament dels caps militars de l’Alzamiento per sentència de consells de guerra. Durant la guerra, al castell de Montjuïc s’hi van empresonar gairebé 1.500 persones i se’n va executar unes 250, la majoria militars i civils acusats d’alta traïció i espionatge contra la República. Amb l’entrada a Barcelona de les tropes franquistes, va passar a formar part del bàndol nacional i es va convertir de manera provisional en lloc de concentració, amb milers de soldats presoners que posteriorment serien traslladats al camp de concentració d’Horta. Montjuïc es va convertir en lloc commemoratiu dels vencedors, de memòria als Caídos i en escenari dels consells de guerra i execució, amb el president de Catalunya, Lluís Companys, entre els afusellats: avui, al cementiri de Montjuïc hi ha un memorial en record seu. El castell va seguir sent presó militar fins al 1960.

El vaixell 'Uruguai'

A banda de les txeques i les presons convencionals, durant la guerra al port de Barcelona es van habilitar diversos vaixells que van actuar com a presons. El més conegut és l’Uruguai, transatlàntic que entre el 1934 i el 1939 es va reconvertir en presó flotant on van anar a parar milers de persones, inclòs Companys i el seu govern, i l’alcalde de Barcelona. Després, ja amb la guerra, estava en mans dels comunistes propers a l'URSS i a bord del vaixell presó hi va haver consells sumaríssims amb sentències de mort executades al castell de Montjuïc. El gener del 1939, nou dies abans de l’entrada de l’exèrcit colpista, l’aviació franquista va bombardejar el port de Barcelona: hi va enfonsar 25 vaixells, entre ells l’Uruguai. Altres vaixells presó van ser l’Argentina o el Villa de Madrid.