Clara Segura
actriu
Rafa Maldonado
Estudiant de 1r de Batxillerat
L'art com a refugi
“Si un os es fractura no ho veiem malament, però si parlem de salut mental tenim més prejudicis"
Què és el primer que et ve al cap quan penses en salut mental?
Sembla que quan parlem de salut mental ho associem sempre a algun problema. Quan et pregunten com estàs de salut no tens cap problema a respondre, però quan et pregunten com estàs de salut mental ja fas “ui”. Suposo que això també té el seu motiu en la complexitat d’un dels òrgans més importants del nostre cos, el cervell, i en la dificultat de gestionar les emocions… Quan ens trenquem un os tenim un diagnòstic molt clar, però en temes de salut mental de seguida ens atabalem. A tu també et passa?
Tens tota la raó. Quan parlem i preguntem sobre la salut mental la nostra mirada és rara, com si diguéssim: “Potser té depressió, angoixa…?” I són coses que no tenen per què ser així. Un os, si es fractura, no passa res.
M’ha agradat això que has dit. De vegades tenim mal, ens fa mal el peu, per exemple, i això necessita temps fins que et diuen: ei, és una fasciïtis. A aquest tipus de mals els donem un espai i un temps i potser amb la salut mental no ho fem tant, tenim més prejudicis. Hauríem de poder dir: “No estic bé, tinc una depressió, sento que no soc capaç de continuar”. Hi ha un tabú a l’hora de parlar de salut mental, com si tenir un problema en aquest sentit fes que ja no servissis per a res més.
Tota la raó. És un tabú, no parlem d’això perquè sentim la pressió dels altres i pensem molt què ens diran. És un tema tan nou i que s’ha donat a conèixer fa tan poc que la gent no acaba d’assimilar o comprendre que de salut mental pots estar bé o pots estar malament. Quan preguntem...
No diem la veritat. Com tens els peus? I diem, bé. I és normal; en canvi, si ens pregunten com tenim el cap… També podríem dir: “Doncs últimament no gaire bé, m’oblido de les coses, vaig molt estressada, dormo malament”. Ningú expressa així les coses.
Tota la raó.
"D’adolescent vaig tenir nivells molt alts d’ansietat"
Al llarg de la teva adolescència o infància has vist en perill la teva salut mental?
L’adolescència és el moment en què he sentit més que el que em passava a mi es quedava molt endintre, fins i tot si als meus amics i amigues també els passava. Tot em feia vergonya, i en algun moment vaig preguntar-me si em passava alguna cosa una mica més greu. Pensava: “No sé si és normal que m’afectin tant les coses, que no sàpiga per on tirar, que em faci com una mica de por el món…”. I és cert que aquest tipus de pensaments a l’adolescència els recordo molt presents. Però també a l’edat adulta. Amb la pandèmia, i als 40, que comença a faltar gent que estimes perquè es mor, ha sigut un altre moment que comences a pensar: “Ui, ui, ui. Tinc por, tinc por de viure i que li passi alguna cosa a la gent que estimo”. I tu?
T’entenc. Jo estic passant ara per l’adolescència. Vas canviant… deixes enrere algunes coses que t’han ensenyat a casa per començar a prendre decisions per tu mateix. I sí que passa de vegades que els problemes venen i estàs tu sol i no hi ha ningú que et pugui ajudar. T’entenc, però és cert que et vas fent gran i veus els problemes des d’un punt de vista diferent i t’adones que potser no eren tan grans.
És com si t’ho posessin tot en un primer pla, ben enganxat a la càmera, no hi ha distància de les coses. I realment hi ha una distorsió de la realitat, també. Com que estàs tan a prop dels objectes i les emocions… De vegades hi ha ira, de vegades hi ha tristesa… Són molt extremes, les emocions a l’adolescència. Costa agafar distància, pensar que no passa res i que tot passarà. Això és més una reflexió de l’adult.
Trobo irònic que hagis sigut vergonyosa i ara siguis actriu.
Potser és una forma de combatre aquesta vergonya que vaig passar. Realment tenia autèntics atacs de vergonya. Recordo que em va impactar molt una lectura obligatòria de BUP, Crim i càstig de Dostoievski, perquè al Raskòlnikov el cap no li para en tota l’estona. Tenia por d’entrar als bars… i jo pensava: “A mi això també em passa, a veure si seré una assassina!" [riu]. Sembla que tota la seguretat de la infància desapareix a l’adolescència.
Comences a veure una mica més el món, els pares potser no estan tant per tu. De sobte has de començar a prendre decisions… de què treballaré, què faré.
Por del futur, oi?
Sí, per això pot ser que de vegades sentim, a l’adolescència, sobretot, aquesta pressió. No deixem de ser nens, però ens veiem afrontats a preguntes difícils i de vegades et pots sentir perdut.
Sí, i quan ets adult ningú et pregunta quan vas aprendre a llegir o quan et van sortir les dents. Tampoc hi hauria d’haver timing si amb 18 anys encara no saps què fer. No passa res! Tranquil, ja ho veuràs. Sembla que hi ha uns timings que tots hem de passar i en realitat cadascú té el seu temps. Ens hem de donar espai per saber què volem fer.
“De vegades tinc la sensació que a l’institut només es creen robots”
Què t’ha ajudat a tu en els moments que has estat més perdut?
M’ha passat com a tu, de no saber cap a on tirar. Em feia vergonya expressar-me… I el que em va ajudar a mi va ser dibuixar. M’agrada molt dibuixar i m’aïllava totalment amb això. Jo arribava a classe i em posava a dibuixar. I no dic que estigui bé, eh, cal estudiar. Però era la meva manera d’apartar-me dels problemes de casa, de l’escola, de pors internes… Però no pots estar dibuixant tot el dia, i va arribar un moment que vaig haver d’obrir-me a aquelles persones que sí que podien ajudar-me.
I creus que entenien que necessitaves el dibuix per gestionar tot el que et passava?
Recordo que de vegades en alguna classe la professora em prenia el llapis. I quan me’l prenia em posava a pensar en tots els meus problemes. Aleshores el que feia era dibuixar amb la mà. Em vaig aïllar en el dibuix, m’expressava així. Hi havia professors que ho entenien i em deixaven fer una mica més.
És molt millor això que estar amb el mòbil. Et podies concentrar en la classe, o t’evadies?
Et semblarà estrany, però jo estava dibuixant i escoltava la professora de fons i sí que podia entendre el que passava al meu voltant.
Com a societat tenim un problema amb això. Tots hem de ser iguals, tots hem de ser guapos, joves…
Intenten que tots fem les mateixes coses, sense entendre que cada persona és un món i que potser a aquesta persona no li funciona això però a una altra sí. Hauríem de ser més flexibles a l’hora d’ensenyar, perquè al final el que fas és crear robots. Que tots tinguem un sol pensament, però potser no et sents a gust i la teva forma d’aprendre és una altra.
“Ja no sabem si agradem a algú si no ens posa un ‘like’”
Crec que ho teniu una mica més difícil que nosaltres. Jo no tenia mòbil quan era adolescent… i llavors no tenia ni la pressió estètica ni de likes que teniu vosaltres. Crec que això en qüestió de salut mental afecta molt. Estem descodificant el nostre llenguatge corporal. Ja no sabem si agradem a algú si no ens posa un like. Estem donant una força a això que en el fons ens està aïllant i està distorsionant la realitat. Tenim un gran repte que és saber gestionar aquest món virtual.
Em sembla un tema molt interessant. Els mòbils i les xarxes socials ens afecten molt, als joves. Arribem al món amb mòbils a les mans. Jo de vegades em pressiono massa a mi mateix i sento l’impuls de llançar el mòbil. Si no saps controlar-ho, et pot generar inseguretats i afecta molt.
La salut mental s’ha agreujat amb la pandèmia… Em fa il·lusió quan veig campanyes a Barcelona que diuen “Si no estàs bé, truca”. Poder-ho llegir, dius: “Ai que bé”. Amb la pandèmia ens hem tancat encara més. Si el mòbil ja ens tanca a no viure el món, amb la pandèmia encara ha anat a més. El mòbil és un caramel de sucre tota l’estona, i en vols més i més. Si a mi em costa, que soc adulta, penso que tenim un tema important amb els adolescents.
“Entre els actors sempre ha sigut molt normal tenir terapeuta”
Com viu el teu entorn el tema de la salut mental?
Jo crec que hi ha una part supersana i és que s’ha naturalitzat molt el seguiment psicològic o terapèutic a l’escola. Crec que com més sans creixem, més sana serà la societat d'aquí a uns anys. Si estem normalitzant que hi ha una persona que no sap gestionar els impulsos, potser un especialista sap desentortolligar què és el que passa. Jo vinc d’un entorn, el dels actors, on ens hem de posar molt en la pell de l’altre. Per això sempre ha sigut molt normal que tothom tingués un terapeuta. Crec que això està millorant ara en molts entorns. La vida no sempre et va bé, hi ha moments difícils i de vegades la mà d’un especialista et pot donar eines per veure el camí més clar.
Estic d’acord que a molta gent l’està ajudant, i que cada vegada sembla més normal dir: “Ei, marxo, que tinc psicòleg”. Hi ha un canvi de mentalitat per a bé. El que jo a les escoles veig és que s’està posant també una mica de moda. I és un tema que no em fa gaire gràcia, perquè no és un tema per enriure-se’n.
Què vols dir?
Que al convertir-se en una moda potser no li estan donant tota la importància que li haurien de donar, que és molta.
Ja, que un nen tiri un llapis no vol dir que hagi d’anar al psicòleg.
Exacte. Alguns pares veuen que el nen està una mica revolucionat i ja el volen portar al psicòleg.
“La música i la natura m’ajuden a calmar-me”
I tu, Rafa, on trobes moments de pau i de bona salut mental, a part del dibuix?
Jo en la religió. Jo amb l’adolescència em vaig tancar molt. Dibuixar era com un calmant. Em sedava, m’apaigavava. Però no arribava a trobar aquella pau a temps complet. Vaig entrar en una església evangelista i a mi m’ha anat molt bé. És parlar d’això i em surt el somriure.
Que bé!
És pau, pau real. És una cosa que jo no he pogut trobar a fora, al món. Per a mi la religió ha fet que el que era una marea que colpejava les roques de sobte s’apaivagués i es convertís en un mar tranquil. Trobar Déu per a mi ha sigut molt bo.
A mi em passa amb la música. M’ajuda a calmar-me, i també la natura. De cop veig que les plantes segueixen creixent, un arbre canvia les fulles, el sol surt i torna a pondre’s. Els núvols van movent-se… L’observació de la natura també és un bon sistema per agafar una mica de calma.
A mi també em passa. Em sento molt connectat amb la natura. El verd, els colors, el so dels ocells. És una cosa que…
…que calma.
I escolta, segueixes dibuixant?
Sí, estic en una escola d’art.
Que bé!
Crec que un full de paper pot canviar tot un pensament a la societat: una obra d’art té aquest poder.
Sí, la capacitat de transformació de l’art. Amb la pandèmia ho hem vist molt. Quan el món s’ha parat, era pintar, llegir, escriure, fer pastissos, inventar… Ha sigut una cosa molt dura, però alhora hem recuperat coses que ara fins i tot enyoro.