Júlio Manrique
Dramaturg
Carla Lizcano
Estudiant de 4t d'ESO
Aprendre a dialogar amb un mateix
“Per què costa tant demanar ajuda?”
Què et ve al cap quan et parlen de salut mental?
Em ve al cap equilibri, estar bé, estar en pau amb un mateix. Això no vol dir no tenir problemes o ser feliç, que és encara més difícil. Vol dir estar més o menys bé amb tu mateix. Estar còmode sent qui ets. És difícil de definir. A tu què et ve al cap?
Per a mi la salut mental és el benestar psicològic, social i espiritual amb tu mateix. També penso que és saber gestionar l’estrès, com relacionar-se amb altres persones o com superar dificultats. I sí, més o menys el que has dit de viure la vida amb tranquil·litat, sentint-te segur.
Ho has explicat molt millor que jo perquè has dit una cosa molt important, que és tenir eines. No per evitar els conflictes, que formen part de la vida, sinó per quan arribin saber-los gestionar.
Sí, i si tu no tens les eines per saber-ho gestionar també és important demanar ajuda. A vegades no es tenen les eines o la capacitat suficient per superar una dificultat.
Totalment. Demanar ajuda. Que important que és, això. Tu saps demanar ajuda?
Sí, considero que sí. Quan he tingut problemes és el que he fet.
Doncs és una gran cosa a la vida, crec. Perquè la necessitem, i perquè després ens toca donar-ne, també. Jo també he demanat ajuda, tot i que no sé si sempre he sabut fer-ho quan ho necessitava... Per què és tan difícil demanar ajuda?
Uff... no ho sé. De vegades, quan tens un problema, tens por que et jutgin. De vegades no vols que les persones del teu entorn et vegin de manera diferent perquè tinguis aquest problema. I això tira enrere.
Hi estic d’acord. Hauríem de saber envoltar-nos de persones en què puguem confiar.
Sí, però això és difícil perquè no amb totes les persones amb què et trobaràs podràs tenir la confiança suficient. Hi ha persones i persones.
Ja, hi ha persones i persones, és veritat. Hi ha gent més empàtica, n’hi ha que ho és menys, gent que et dona suport, gent que te’n dona menys... I això també és canviant, nosaltres mateixos també hem pogut saber donar suport a una altra persona i altres vegades no tant. Potser ens ha passat algú per davant que tenia un problema i que no trobava la manera de demanar-nos ajuda, i nosaltres tampoc ho hem sabut veure. De vegades vas tan ocupat amb la vida i els teus propis problemes que no veus que hi ha algú al teu costat que necessita un cop de mà.
Les dificultats també tenen la seva part positiva. Et fan evolucionar. Hem de ser conscients que els problemes te'ls trobaràs igualment, i el que és important és aprendre d’ells i tirar endavant, en comptes de pensar que tot ha de ser perfecte.
Totalment.
“Potser un símptoma de bona salut és assumir que no hem d’agradar tothom”
Ara que deies això que tot ha de ser perfecte… És un tema molt suat, ho sé, però he de dir que en la idea que tot ha de ser perfecte hi han tingut molt a veure les xarxes socials. Al final totes aquestes plataformes potencien que t’hagi d’agradar el que està de moda, ser igual que els altres, ser guais i perfectes. Tothom està “Mira quines vacances m’he fotut, mira que guai la meva vida, que bé que m’ho passo”... Tu creus que això contribueix a crear problemes en la salut mental? Ansietat, inseguretats, sentir que no encaixes…
Sí, per tenir una bona salut mental t’has de desintoxicar de tot aquest món. Ha arribat un punt que les xarxes socials només provoquen ansietat, inseguretats, depressió. Veus exemples de perfecció que no són reals, són fotos editades, i al final generen falses expectatives que poden desencadenar en trastorns alimentaris i molts altres problemes. La toxicitat no la trobem només a les xarxes socials, també a la música. Per a mi la teràpia musical és molt important, et fa créixer com a persona, però la música actual envia missatges molt tòxics, com passa amb el reggaeton.
Sí, sí, a mi tampoc m’agrada gaire el reggaeton o la música aquesta tan produïda on no pots ni reconèixer la veu original del cantant. Què hi ha d’autèntic sota totes aquestes capes de producció i retocs? És el mateix que les fotografies supereditades d’Instagram. Ja no saps qui hi ha darrere de la foto.
Sí, les xarxes socials també fan que molta gent se senti insegura, perquè no han rebut prou comentaris, o perquè si no has publicat una història és com si no hagués passat... Et compares amb la resta de gent i les seves vides perfectes, i cal desintoxicar-se d’aquest concepte.
Anem buscant likes, quan potser un símptoma de bona salut és assumir que no hem d’agradar a tothom. Tu tens xarxes socials, les fas servir?
Sí, en tinc però no hi passo gaire temps, perquè hi ha altres activitats que m’agraden més que estar allà enganxada a la pantalla. El que tenen aquestes aplicacions és que t’enganxen i de sobte han passat 3 hores i no te n’has adonat. Es mengen molt de temps que es podria utilitzar de moltes altres maneres més saludables: sortint a fora, fent activitats que t’agradin... Si vols estar bé t’ho has de treure, perquè passar tantes hores fent scroll amb la vida dels altres t’acaba perjudicant, t’infravalores perquè penses que tothom té una vida més interessant que tu.
I la realitat és que tampoc estàs veient la vida de la gent, estàs veient una petita part de la seva vida, la que et volen ensenyar. Són videoclips, màscares.
“Tots som rars”
Tornant al tema de la salut mental, jo he estat molts anys anant a teràpia, encara hi vaig. Abans parlaves de la música, i trobo que hi ha una part de la teràpia que té molt a veure amb la paraula i la vibració. Són vibracions que si t’arriben poden ser curatives. Això a les xarxes socials no ho pots trobar perquè no hi ha ningú davant teu. A vegades, quan tens un problema o et sents molt malament, trist, ofuscat... el millor és seure davant d'algú, parlar-ne, sentir-te escoltat, escoltar. I de sobte aquest simple contacte humà era tot el que et feia falta.
Sí, és una cosa que hem de millorar molt perquè la teràpia no és accessible per a tothom, tot i que hauria de ser-ho. També perquè s'infravalora molt la salut mental, es pensen que és molt menys important que la salut física, per exemple. Totes dues són importants, hi ha gent que mor per problemes de salut mental.
Sí, sí, les conseqüències d’una mala salut mental poden ser molt greus. I no només ho passa malament la persona, també tot el seu entorn. Quan un està malament a vegades ho paguen els altres. Sembla que anar al gimnàs està molt més acceptat que buscar ajuda per estar bé amb tu mateix mentalment. Tu trobes que a la gent de la teva generació els fa vergonya admetre que tenen algun problema de salut mental? O dir que van al psicòleg?
No és tan freqüent potser com abans, però em sembla que encara és un tema força tabú. I no hauria de ser-ho. Anar al psicòleg és supernecessari, tothom en algun moment de la seva vida necessita algú que l’escolti i l’ajudi de manera professional. I tot i així sembla que si vas al psicòleg és que tens una debilitat. I aquestes actituds són contraproduents, perquè ja prou costa obrir-se i parlar, no és gens fàcil. Sentir comentaris despectius sobre anar al psicòleg pot fer que es tirin enrere.
Vaja, doncs jo pensava que en la vostra generació ja no hi hauria tant de tabú. Per a la gent de la meva generació, o més enrere, a la dels meus pares, anar al psicòleg estava molt mal vist, li deien “el loquero”, i et titllaven de “raret”. Quan la realitat és que tots som rars, en el sentit que cada persona és diferent, especial.
Crec que una mica sí que s’ha evolucionat, i ho seguirem fent. Cal considerar que cada salut mental és diferent, i és un dret poder tenir una bona salut mental.
L’accés al psicòleg hauria de ser per a tothom independentment de la situació econòmica de la persona, perquè el risc és real. No em sembla bé que una persona no vagi al psicòleg perquè no s’ho pugui permetre i acabi suïcidant-se perquè ningú l’ha ajudat. Hi ha moltes morts per suïcidi, i no se'n parla.
Sí, és un tema delicat, quan no hi ha ningú que pugui veure a temps que la persona està malament. El tema del suïcidi juvenil fa molta pena i ràbia, perquè en alguns casos s’hi podria haver fet alguna cosa i canviar la història.
“Fent teràpia vaig aprendre a dialogar amb mi mateix”
Quan eres adolescent, com vas viure el tema de la salut mental?
Fa molt i molt de temps, en una galàxia molt llunyana… [Riu]. Crec que el tema de la salut mental se'm va fer present una mica més tard de l’adolescència, a partir dels 20 anys, que va ser quan em vaig trobar amb experiències o persones que patien algun trastorn específic. Jo mateix vaig passar per etapes de tot, algunes fosques, algunes més lluminoses, caigudes, aixecades... Vaig anar a buscar ajuda quan vaig veure que la necessitava. A mi l’adolescència em va arribar més tard, quan era adolescent era un bon minyó, però inevitablement em va arribar l’etapa convulsa pròpia de l’adolescència: la rebel·lia, qüestionar-ho tot, els dubtes i tempestes...
Va ser molt important per a mi el moment que em vaig adonar que l’angoixa amb què vivia el que m’anava passant era massa i em vaig dir a mi mateix: semàfor vermell, he de parar i demanar ajuda a una psicòloga. En aquell moment va ser molt important, per a mi. Des del principi ja m’ho va deixar clar: a mi no em canviaria, ni necessitava ser salvat, però sí que podria canviar de perspectiva perquè tot m’afectés d’una altra manera. Vaig aprendre a dialogar amb mi mateix.
Tu has anat alguna vegada a teràpia?
Sí, ja porto un temps anant-hi. Jo ara soc adolescent i potser encara som a temps, en aquesta edat, de canviar una mica la persona, si és necessari, però a vegades, com tu has dit, només fa falta un canvi de perspectiva. Hi he anat i ho recomano moltíssim.
També és important trobar el o la professional que et funcioni a tu.
Sí, i tant, jo m’he canviat molts cops de psicòloga fins que n’he trobat una amb la qual he pogut construir aquesta confiança. També considero que soc molt afortunada, perquè sempre que he necessitat ajuda m’han pogut pagar un professional, i hi ha moltes persones que no poden fer-ho.
Esclar.
“El més important per al benestar emocional és l’art, la cultura, l’educació i la sanitat”
Quines coses li fan bé a la teva salut mental?
La primera de totes és parlar i escoltar: això que estem fent tu i jo ara. Tenir una conversa amb algú. Que sembla molt senzill i no és tan fàcil. Trobo que això és supersanador.
Sí, la comunicació és essencial en qualsevol relació, si no comencen a sortir els conflictes.
Ja ho has dit bé, la qualitat de comunicació que tens amb els altres és un bon indicador de com és la teva salut mental. Hi ha gent que pel context social en què ha crescut ho té molt difícil per aprendre a comunicar-se de manera saludable. Són precisament les persones que més ajuda necessiten, perquè es poden trobar en situacions, com per exemple el maltractament, que et deixen ferides i cada cop són més difícils de tractar. Però no impossible.
Una altra eina que tenim és envoltar-nos de persones amb les quals ens sentim còmodes. I no és tan fàcil construir aquesta xarxa, perquè a vegades hi ha l’orgull pel mig o altres dificultats.
Sí que és difícil, sí. Perquè a vegades no ens han ensenyat a triar aquestes relacions i justament s’acaba buscant el que més mal fa: persones tòxiques que potser amplifiquen un problema que ja tenim. Per sortir d’aquesta tendència s’ha de ser conscient de les relacions que tenim.
Havies dit que la música també t’ajudava, oi?
Sí, i l’art també. És com un miracle: la música t’acosta a alguna cosa misteriosa i màgica. Són sons, notes que poden provocar grans efectes emocionals.
És una eina també per a les persones que no saben comunicar-se de forma verbal, i ho fan a través de l’art.
Totalment, sí. Ho veiem per exemple amb persones autistes que potser no es comuniquen de forma ordinària com ho fa la resta, però que en canvi, a través de la música o el dibuix, troben la manera. L’art engloba tantes coses... M’ha passat d’estar llegint un llibre i adonar-me que l’escriptora de sobte ha posat en paraules alguna cosa que em rondava pel cap feia temps però que no sabia com expressar. T’agrada llegir, a tu? T’ha passat alguna cosa així?
Sí, també m’agrada molt llegir, i veure pel·lícules. Trobo que molts cops poden transmetre missatges sobre coses quotidianes en què no t’estaves fixant. I ho fan de manera subtil, però fan que t’arribi el missatge.
Ah, sí! Al teatre en diem subtext, d’això.
Tornant a la pregunta inicial, et diria que el més important per al benestar emocional són l’art, la cultura, l’educació i la sanitat. I fer exercici físic, també, que a vegades també pot ajudar molt. I envoltar-te de gent que t’estimis i que sentis que t’estimen. Donar, saber donar, també ajuda molt. A vegades et centres tant en ser la víctima, en els teus problemes, que fixar-te en els d’algú altre i ajudar-lo a solucionar-ho et dona pau i et fa veure amb perspectiva els teus problemes.
A vegades no valorem el que tenim fins que ho perdem. Crec que també és important saber valorar les coses positives. Adonar-te de quan ets estimat, i no pensar directament que el món està en contra teva. Perquè, si no, arribarà un dia que ho perdràs i veuràs massa tard que sí que eres en un lloc on eres apreciada i estimada.
Ara ho has dit molt bé, hi estic totalment d’acord. Quina crac. Em sorprèn com ets de madura amb 15 anys, perquè arribes a unes conclusions a què jo encara estic arribant. De fet, tornant al tema de les xarxes socials i la ficció de les vides perfectes, segurament genera ansietat i ens allunya de valorar realment el que tenim. Sembla que sempre podríem estar millor, i això ens fa sentir malament sobre la nostra vida.
Completament, perquè a més sempre ens comparem amb els que sembla que estan millor que nosaltres, no pitjor. Et fixes que tal persona està de vacances a les Maldives, però no veus que hi ha persones que estan en una situació pitjor que la nostra. O simplement només veiem el que és positiu en la resta, com la idea que es té que els famosos tenen una vida perfecta, però en realitat tenen molts problemes, com tothom. La fama també pot portar conseqüències negatives, com l’ansietat.
Ui, sí. Hi ha vides que enveges, però si realment fas l’exercici de posar-te en la seva pell veus que no la voldries tu, aquella vida. Però tinc esperança perquè, per exemple, el meu fill de 20 anys no utilitza les xarxes socials, i em fa pensar en el futur que ve.
Sí, jo també veig que hi ha molta gent que s’està esborrant les xarxes socials. I això fa que recuperin el temps per dormir, per fer esport, per estar amb la gent que estimen... Tot l’essencial per tenir una bona salut mental, són necessitats fisiològiques.
Sí, és tot un tema. I encara no sabem prou els efectes que poden tenir aquestes noves joguines. Ja ho anirem veient, com ha passat amb tots els avenços tecnològics similars. Cada generació s’ha d’enfrontar a canvis d’aquests.
Sí, però penso que el tema de les xarxes socials està afectant gairebé totes les generacions, perquè estan ideades perquè siguin addictives, i costa molt escapar-ne.
Ui sí, i tant! Jo només he tingut Twitter i el vaig acabar esborrant perquè em posava de mal humor, no m’aportava res de bo i, en canvi, el mirava de manera autodestructiva.
Aquestes plataformes han passat de ser un entreteniment a formar part de l’estructura social. Afecta el teu estatus i la teva salut. La gent hi passa hores, és una addicció.
Totalment, però ens en sortirem.