Aprendre a gestionar les emocions

Què és el primer que et ve al cap quan penses en salut mental?

A mi em ve al cap tota la feina que faig i la que em queda per fer, i també la que hem de fer com a societat. És una cosa individual, però crec que si fos una feina que la fes tothom arreglaríem moltes coses. I crec que no hi ha prou consciència de com és de necessari treballar la salut mental.

Sí, i de vegades tens la sensació que tothom ho té igual de normalitzat que tu. Jo, per exemple, em moc en un entorn on parlem moltíssim de salut mental i ho tenim supernormalitzat. I després veus que en altres entorns no ho està tant, i t’adones que encara hi ha molta feina per fer. En quin moment cuidar-se i voler no tenir problemes o no tenir pensaments intrusius és alguna cosa de què no s’hagi de parlar? És l’origen d’estar bé en general.

Exacte, i s’ha d’aprendre que els moments baixos s’han d’exterioritzar. El pitjor que pots fer en un moment baix és quedar-t’ho tot per tu i pensar que molestaràs algú si l’hi expliques, o que no és necessari dir-ho. Al contrari, així que ho exterioritzes la meitat del problema ha marxat.

I ho verbalitzes. Quan tens un nus al cap i no saps què t’està passant… Jo sempre dic que és com si tinguessis un cabdell de llana al cervell i a poc a poc l’anessis desfent. És una sensació molt xula.

Hi va haver dos moments, sobretot a l’adolescència, en què em vaig adonar que la meva salut mental perillava. El primer va ser al batxillerat, que va ser la primera vegada que vaig veure que m’estava passant alguna cosa. Jo no sabia què era, però m’afectava en el meu dia a dia: era ansietat. A nivells molt alts, en què fins i tot arribes a pensar que t’estàs tornant boja.

Arran de parlar-ne, i d’anar al psicòleg, en un moment em diuen: no t’estàs tornant boja, tens ansietat, tothom en té i a tu et passa per això i s’arregla així. Ara, tampoc no és una recepta màgica, i encara hi estic treballant. La segona vegada va ser l’estiu del confinament. Per a mi la pandèmia va ser un daltabaix molt gran. Hi ha gent que diu que va estar fantàsticament, tancada a casa, però per a mi va ser fatal. La universitat des de casa, no poder sortir… ho vaig portar molt malament. Després vaig remuntar.

Sí, tant en una situació com en l’altra ja estava anant al psicòleg i era un recurs bàsic en aquell moment. Ho segueix sent. I també és veritat que anar al psicòleg és el punt principal, però hi ha molta més feina darrere d’anar al psicòleg. S’han de fer moltes coses en el dia a dia. Trobo que els hàbits hi influeixen moltíssim, com nodreixes els teus pensaments, què permets i què no que et passi pel cap. Hi ha moltíssima feina i de vegades creus que cada vegada ho controles més, i no. Com més en saps, més saps que encara et falten més coses per aprendre. Amb la salut mental em passa una mica això.

Explica’m tu com ho vius.

Hi empatitzo tant… Però molt, eh. Has descrit la meva adolescència. Ara ja no em passa, però amb els exàmens i el tema acadèmic… buf! Si no treia la màxima nota em frustrava. I vaig acabar aprenent que no passa res. Una nota no defineix la teva intel·ligència, ni com ets tu, ni si ets més o menys espavilada. Per res del món. Jo també era la típica que sempre havia de fer moltes coses, i ara també em passa. És l’època de la meva vida que més feina estic tenint. De vegades tinc un dia que paro i llavors em ve tota l’ansietat. Amb la teràpia vaig aprendre que t’has de permetre descansar i que si veus que no pots, pots descansar activament: medita, fes ioga, surt a passejar, queda amb les teves amigues… Fes alguna cosa que no et requereixi gaire esforç mental ni físic, que sigui un plaer per a tu i per al teu cap i que no et sentis com que no estàs fent res.

Alhora, mai et sentis malament per no estar productiva, perquè mai pots estar al 100%. Hi ha dies de tot i moments de tot. I la màquina tira fins a un punt. T’has de permetre ser tu, i reposar i descansar. 

A tu, en aquests moments que et satures, qui o què t’ajuda?

Buf! A nivell de salut mental, m’he vist més perjudicada després d’Eufòria que durant el programa. Durant Eufòria jo estava a la meva bombolla txatxi piruli. Jo allà hi era molt feliç. M’encanta tenir una rutina i tenir un repte cada setmana. Ho has de fer tan bé perquè no et puguin nominar… A mi la rutina m’agradava molt. Entraves a la roda i anaves fent. Les prioritats eren la universitat, Eufòria i el cercle social.

Això sí, al sortir tenia el cos i el cap tan cansats… Les últimes setmanes recordo no retenir lletres, les coreos em costaven, a les gales m’equivocava moltíssim. Després, quan es va acabar tot i es va acabar Sant Jordi, vaig fer una baixada anímica brutal. Jo ho he notat més després i m’ha ajudat molt passar temps amb els meus. Parlar amb les amigues, la parella, els meus pares i amb mi mateixa. Vulguis o no, l’única persona que pot acabar fent la feina i et pot ajudar ets tu mateixa.

No era tant adonar-me de l’impacte, sinó el cansament que sentia. Era un cansament a tots els nivells. Nosaltres anàvem veient dia a dia l’impacte, no estàvem tancats. I va ser xulo perquè el vam poder gestionar tots junts durant el concurs. Durant el concurs vam fer tanta pinya i ens ajudàvem tant en temes de coco… Vam sortir d’allà i la feina de “què ha passat” ja estava feta. Sí que estàvem molt cansats, i més amb la incertesa del moment. I ara què? Perquè hi havia gent que tenia projectes, d’altres no. O se’t feia una muntanya tot el que et venia a sobre. Però a poc a poc… 

Com parleu de la salut mental a l’institut? 

Què creus que pot fer la gent de la vostra edat perquè la salut mental es vegi més com un dret?

Estic súper d’acord que fa falta una assignatura de gestió emocional, perquè ningú t’ho ensenya i arribes a l'adolescència i comences a viure i veure coses que dius òndia. Jo crec que les generacions anteriors a les nostres encara ho tenien més difícil, de les coses se’n parlava menys. Crec que tant a l’escola com a casa s’ha de començar amb la gestió emocional, perquè és la base d’acabar tenint una bona salut mental. Si tu saps què estàs sentint i per què, no cal ni saber com arreglar-ho, perquè una emoció és una emoció i sabràs molt millor com organitzar-te els pensaments i gestionar-te la vida, i com passar per tot sense que tot sembli un drama. És un tema complex. 

Feia uns dies que estava supersaturada i que no tenia una bona salut mental. Estava tornant cap avall i vaig dir: ep! És bo que ja ho vegis. Ostres, és que no m’estic cuidant. I en aquell moment va ser prioritzar cada dia treure moments per a mi, i en aquests moments medito molt, intento meditar cada dia, a mi em va de perles. Notes molt el progrés quan portes una temporada llarga fent-ho. Intento llegir bastant, quan puc vaig al gimnàs –encara que sembli que és per al cos, va molt bé per al cap–, i m’encanta el ioga, m’agradaria fer-ne més. Vaig començar a aprendre com cuidar-me veient vídeos de YouTube de youtubers que parlen d’hàbits, de productivitat. 

Hi ha uns quants referents que vaig dir uau, si amb això puc canviar la manera com percebo la vida… I al final tot són els hàbits: meditar, dormir les hores que toquen, llegir, intentar fer ioga i anar al gimnàs. I ho vas compaginant tot a mesura que puguis.

Cantar m’ajuda molt. Però ja és en un altre nivell. En el moment que estic cantant, la resta s’esvaeix. Puc estar en el moment més baix, que quan canto soc feliç. En parlava l’altre dia i em va sortir. Per a mi la millor sensació de plaer és quan obro la boca per cantar. És molt fort. És de les millors sensacions de plaer. És un moment que t’evadeixes, i em fa un massatge a tot el cos… Tot el que sigui evadir-te un moment de la realitat i veure les coses des de fora sempre minimitza moltíssim els problemes. 

Hi ha alguna cançó que fa que et sentis sempre bé? 

Hi ha moltes cançons que si me les poso em poso a ballar i em fan pujar l’ànim. Però n’hi ha una que es diu Pedalear que trobo que té un missatge molt bonic: segueix pedalejant, passi el que passi.