Els diferents casos sobre assetjament i abús sexual i de poder destapats per l’ARA durant el 2021 posen de manifest la magnitud d’una problemàtica normalitzada i silenciada fins fa ben poc. Els abusos no són fets aïllats ni propis d’un sol sector: passen arreu. A l’àmbit professional de les arts escèniques –on els límits són difusos– però també a l’àmbit formatiu, en escoles públiques. Les víctimes poden ser adults i infants.

Els abusadors acostumen a ser figures reconegudes i admirades, molts cops persones per a qui molta gent posaria la mà al foc. Quantes vegades hem sentit aquesta expressió per defensar-los. L’entorn no s’ho creu. Ho nega. Pressiona perquè no es publiqui. Fa xantatge emocional per culpabilitzar els periodistes. Minimitza fins i tot el torrent de testimonis. Però les dades parlen per si soles: el 80% dels abusos sexuals els cometen persones de l’entorn més pròxim.

Ens interpel·la a tots

Amb casos com el de l’Institut del Teatre o el d’Albert Benaiges l’ARA ha pretès trencar silencis i sobretot conscienciar la societat que aquesta és una xacra que ens interpel·la a tots. Al costat de les pràctiques abusives que cometien impunement personatges poderosos, gairebé intocables, hi ha el silenci còmplice dels que els envoltaven. Però s’ha acabat mirar cap a un altre costat. La responsabilitat és de tots. Aquestes investigacions han pogut tirar endavant perquè el diari creu en un periodisme transformador que posa el focus on cal: sobre l’agressor. La víctima no ha de tenir por, la por ha de canviar de bàndol. I alhora creu en un periodisme que ajudi a sanar, que doni la mà a tots els que han patit violències sexuals i els digui que no estan sols.