Simone Biles arribava als Jocs Olímpics de Tòquio disposada a guanyar sis medalles d’or. Si el 2016 als Jocs de Rio de Janeiro la nord-americana ja havia demostrat ser la millor gimnasta de tots els temps, a terres japoneses s’havia d’acomiadar de la competició amb 24 anys per la porta gran. Però Biles no va penjar-se cap medalla d’or. Just abans de les finals va anunciar la seva decisió de renunciar a gairebé tots els concursos, ja que en un salt havia perdut la coordinació. Va prioritzar la seva salut mental, afectada per la pressió de no poder fallar en un esport on una errada et pot enviar a l’hospital.

Alçar la veu per la salut mentalBiles, una dona acostumada a superar problemes, filla de pares toxicòmans, criada pels avis i víctima d’abusos sexuals per part del metge de la Federació nord-americana de gimnàstica, va esdevenir la portaveu d’una generació que reclama cuidar la salut mental tant com la física. Va alçar la veu contra una cultura de l’esforç on ser segon sembla una fracàs, on has de sacrificar els teus sentiments per no fallar-li a un país, un club, un públic. I va fer-ho als Jocs Olímpics de Tòquio, on l’encarregada de portar el darrer relleu de la flama olímpica va ser la tenista japonesa Naomi Osaka, qui després d’arribar a ser la millor del món, també va deixar de competir uns mesos per prioritzar la seva salut mental. A l’esport, on durant dècades era un tabú dir públicament que tens un problema, una generació de dones ha alçat la veu per crear una cultura més sana. Més justa. Més digna.