Quan els talibans van ocupar Kabul el 15 d’agost després de controlar la resta de l’Afganistan, milers de persones van envair l’aeroport de la capital afganesa per intentar fugir del país. La imatge de centenars d’afganesos enfilats en un avió militar que avançava per la pista de l’aeroport a punt d’enlairar-se va fer la volta al món. També van impactar les fotografies dels talibans amb l’armament que els Estats Units havien proporcionat en el passat a les forces de seguretat afganeses. Tot plegat va generar una onada de solidaritat: es va posar en marxa una operació d’evacuació sense precedents i tothom volia ajudar la població afganesa, sobretot les dones. Quatre mesos i mig després, ningú no recorda l’Afganistan, com si els problemes al país s’haguessin resolt per art de màgia. Però ara la situació és encara pitjor que abans.

Aquests dies a Kabul les temperatures a la nit baixen fins als quinze graus sota zero. La gent no té diners per comprar llenya, els talls d’electricitat són constants, i el preu de la farina i l’oli s’ha disparat. Els afganesos moren literalment de gana. Els discursos oficials des de la Unió Europea i el govern espanyol continuen sent que no abandonarem la població afganesa. Però si continuem sense fer res per buscar una solució per als milers d’afganesos atrapats als camps de refugiats de l’illa grega de Lesbos és difícil creure que una població que és fora de les fronteres europees, a milers de quilòmetres de distància, ens importa.