La notícia de l’any en la política espanyola ha estat, qui ho havia de dir, una moció de censura a Múrcia per part del PSOE i Cs que va fracassar però que va alterar tot el mapa polític. La jugada va ser tan desastrosa per al PSOE i Cs que va provocar:

1) L’ascens d’Isabel Díaz Ayuso i l’inici d’un nou populisme madrileny. I arran d’això, un enfrontament fratricida entre Ayuso i Casado que encara no s’ha acabat.

2) La retirada de Pablo Iglesias, que havia abandonat el govern espanyol per presentar-se a les eleccions madrilenyes, i la seva substitució per Yolanda Díaz, que ara és de les polítiques més ben valorades.

3) La pràctica desintegració de Cs, que avui sobreviu com pot en la més absoluta irrellevància a l’espera de ser fagocitat pel PP.

4) La sortida del govern espanyol d’Iván Redondo, el gran guru de Sánchez, i d’altres pesos pesants com Carmen Calvo i José Luis Ábalos.

Per a mi la jugada de Múrcia ha estat una lliçó de com en política, i a la vida, quan fas una cosa amb una intenció pot acabar succeint just la contrària. En aquest cas, el gran error del PSOE era pensar que la direcció estatal de Cs podia controlar els seus diputats a Múrcia –que van ser ràpidament cooptats pel PP a canvi de càrrecs– i no preveure la jugada d’Ayuso, que portava molt de temps enfrontada al seu vicepresident, Ignacio Aguado, de Cs, i va saber veure l’oportunitat per deixar anar llast. La nefasta campanya de l’esquerra a Madrid va convertir Ayuso en la gran estrella de la política espanyola del 2021.