De les primeres dosis a les residències de gent gran a les cues massives per rebre la injecció que ho havia de canviar (quasi) tot. El 2021, el segon any en pandèmia, ha tingut una protagonista indiscutible: la vacuna. Milions de vials han arribat els últims dotze mesos per immunitzar una població assedegada de normalitat, disposada a arremangar-se per formar part de la solució i donar carpetada a una amenaça microscòpica que paralitza les nostres vides des de fa massa temps. El balanç és bo: menys malalts i menys morts.

Però l’eclosió de tres variants en un any (l’alfa, la delta i l’òmicron) ens recorda que la crisi no té un final proper i constata una realitat incòmoda que els epidemiòlegs fa temps que proclamen: vacunant només una part privilegiada del món no frenarem el virus. La vacuna ha reforçat un element que, paradoxalment, el covid havia desdibuixat, les fronteres. Menys del 10% de la població de països de baixos ingressos ha rebut una dosi mentre a casa nostra el percentatge supera el 78%. El repte ara és administrar les terceres dosis per evitar la saturació del sistema sanitari.

Un inici d’any incertAra encarem un tercer any ple d’incerteses. Hem vist com és de fàcil que tot trontolli quan es fan passes massa ràpides per recuperar la vida prepandèmica. A l’estiu vam ser el país amb més casos d’Europa, amb més de 50.000 positius a la setmana, i ara enfilem la corba amb la previsió que al gener n’hi hagi 25.000 al dia. Aquesta és la mala notícia. La bona, que la ciència no deixa de treballar per aconseguir més vacunes i tractaments més eficaços.