Per impactant que sembli, aquest 2021 ha marcat la fi d’una era a Europa. La retirada d’Angela Merkel al capdavant de la política europea després de 16 anys amb les regnes a les mans posa el punt final a una manera de fer i enceta la primera pàgina d’un capítol ple d’opcions que, de moment, encara no té un pilot clar.  El llegat de la cancellera conservadora ha estat analitzat del dret i del revés els últims mesos de la seva vida com a política de primera fila. No s’entén la gestió de la crisi financera a Europa ni la de l’anomenada crisi dels refugiats del 2015 sense la mandatària germànica. Però en aquest 2021 també ha deixat la seva empremta.

Reconstrucció econòmica

Que la Unió Europea s’hagi atrevit a endeutar-se en bloc per primera vegada per lluitar contra la crisi econòmica provocada per la pandèmia té molt a veure amb l’empenta vinguda de París i Madrid, però també de Berlín, on la paraula deute és gairebé un tabú impronunciable. Tampoc és casualitat que la presidenta de la Comissió Europea que ha fet volar pels aires les normes de dèficit i deute a Brussel·les sigui Ursula von der Leyen, exministra de Merkel. Però també és en part atribuïble al lideratge d’aquesta física d’Hamburg el fet que Europa s’hagi vist aquest any més vulnerable que mai al xantatge de règims autoritaris capaços d’enviar milers de persones refugiades a les fronteres comunitàries per obtenir rèdits polítics. Com també ho és que Polònia i Hongria hagin tensat la corda al màxim aquest 2021 en el seu pols autoritari amb Brussel·les.

L’Europa que deixa Merkel no té una política migratòria comuna, ni una resposta robusta davant l’il·liberalisme creixent d’alguns dels seus. Més enllà de la reconstrucció econòmica, l’Europa sense Merkel haurà de resoldre els grans problemes que van germinar durant l’era de la ja excancellera alemanya.