El 22 de juny el govern espanyol va concedir els indults als nou presos polítics que estaven tancats des de feia més de tres anys a Lledoners, Wad-Ras i el Puig de les Basses. Va ser un indult parcial, perquè els polítics van sortir de la presó, sí, però van quedar inhabilitats per a la funció pública. La dreta i la ultradreta nacionalista espanyola (valgui la redundància) van posar el crit al cel per no perdre el costum d’allunyar-se de la responsabilitat d’estat i practicar a l’agitació electoralista anticatalana, mentre Pedro Sánchez venia al Liceu a explicar-se, carregat de paraules nobles com reconciliació, retrobament, convivència i afecte, i frases com ara: “Volem recuperar la convivència amb aquells milions de catalans que se senten emocionalment lligats als dirigents que són a la presó. Perquè volen el retrobament”. Sánchez sabia que Europa estava a punt de condemnar aquests empresonaments.

De fet, el dia abans d’aprovar la mesura de gràcia l’assemblea parlamentària del Consell d’Europa va aprovar un informe en què demanava indultar o alliberar els presos, retirar les euroordres, retirar les acusacions per l’1-O a funcionaris de baix rang i no exigir als presos que s’abstinguessin de les seves conviccions polítiques a canvi de règims penitenciaris més favorables.

Un cafè amb Salvador IllaL’indult va desinflamar el carrer, però l’etapa de diàleg que havia d’iniciar va quedar reduïda a una reunió a Barcelona presidida per Sánchez i Aragonès. El president de la Generalitat encara estava atenent els mitjans quan Sánchez ja estava fent un cafè amb Salvador Illa.