La Unió Europea va aprovar una directiva sobre l’audiovisual i l’Estat l’ha transposat fora de termini i enmig d’un intens debat. Sobretot, des que el primer esborrany fet públic pel govern central exhibís una visió centralista, sense ni una sola mesura que obligués les plataformes a tenir cap consideració envers el català, el basc o el gallec. A partir d’aquí, Esquerra ho va convertir en un cavall de batalla, amb l’estímul de voler demostrar davant del seu electorat que, a l’espera d’un nou embat independentista, la negociació amb Espanya és possible i dona fruits tangibles.

L’amenaça de no votar els pressupostos generals va fer que aquell esborrany es modifiqués, però la victòria només ho ha sigut a mitges: si bé s’ha aconseguit que Netflix, Amazon o Disney hagin de contribuir al finançament de produccions en les llengües dites cooficials, en canvi no es podrà forçar aquests gegants globals perquè incloguin en el seu catàleg les versions doblades o subtitulades temps enrere –pagades per la Generalitat– i que actualment dormen en un calaix, perquè no les volen ni regalades. Un altre greuge és que s’obliga a finançar el servei públic televisiu, però només l’estatal, és a dir, RTVE, la qual cosa bandeja TV3, TVG i Euskal Telebista.

La partida digitalL’aprovació de la llei, en tot cas, només és el tret de sortida per a un partit en el qual la ficció en català juga amb hàndicaps evidents. Caldrà veure com s’aplica la llei a la pràctica, quina capacitat negociadora té la Generalitat i també, ara que finalment se n’ha pactat la renovació dels òrgans directius, mirar si TV3 pot actualitzar-se per sumar-se a aquest matx digital.